La col·loquialitat en els xats:
aspectes fonètics i interlingüístics (*)

Comunicació presentada a la I Jornada sobre Comunicació
Mediatitzada per Ordinador en Català (CMO-Cat)
Universitat de Barcelona
1 de desembre del 2000

1. Log in

La irrupció d'Internet en el món actual s'ha fet notar en diferents àmbits de les nostres vides. Un dels aspectes que potser s'ha vist transmutat amb més força gràcies a l'arribada de la xarxa és la nostra forma de comunicar-nos. Efectivament, amb l'eclosió d'Internet han nascut noves formes de comunicació, que han satisfet, sembla que reeixidament, les necessitats d'immediatesa i d'eficàcia comunicativa que imposa la nostra societat actual. El correu electrònic i els -avui ja populars- xats segurament són, per ara, els exponents més clars d'aquest canvi. En aquest breu article s'exploren, des d'un punt de vista lingüístic, diferents trets que caracteritzen aquest darrer mitjà de comunicació: el xat.

Els xats són converses escrites i, com a tals, s’estructuren a partir d’elements propis tant de l’escriptura com de l’oralitat. De l’escriptura prenen, per exemple, la forma gràfica i una permanència molt superior a l’oral —es pot visualitzar no només el que s’acaba de dir, sinó totes les intervencions que s’han fet des que s’ha començat la sessió i, fins i tot, es pot enregistrar també tota la conversa.

I de l’oralitat —en el seu vessant més col·loquial— adopten els atributs següents: en els xats els missatges no estan planificats, no se solen elaborar excessivament i tampoc no acostumen a revisar-se. Aquestes propietats vénen donades precisament per la immediatesa i el dinamisme que caracteritza aquest tipus d’interaccions. Encara dins de l’oralitat, els xats presenten molts aspectes que els acosten a l’estil conversacional, com són els torns de parla, els parells adjacents del tipus pregunta-resposta, salutació-salutació, comiat-comiat, etcètera (Torres 1999). També s’hi observen tot un conjunt de característiques més aviat exclusives de la llengua més col·loquial, com ara l’ús d’una sintaxi senzilla ­oracions breus, poques subordinacions, preminència de la juxtaposició, etc.­, d’una morfologia força simplificada i alliberada de les normes prescriptives —ús de les formes plenes dels pronoms clítics, de regularitzacions dels paradigmes verbals, de formes diminutives— i la presència de tota una colla de particularitats fonètiques i de traces interlingüístiques que fins ara s’associaven gairebé exclusivament amb la llengua oral col·loquial.

Si ens atenem als quatre factors que, segons Gregory & Carrol (1978), intervenen en l’adequació de la llengua al context, els xats es podrien definir a partir d’un camp quotidià, un mode escrit espontani, un tenor interactiu i un to informal (Torres 1999). L’únic aspecte que diferencia els xats d’altres tipus de converses és, doncs, el canal escrit, però no els altres tres factors que defineixen el registre col·loquial. Partint d’aquesta constatació, doncs, és esperable que en els xats apareguin tot un conjunt de característiques compartides amb la conversa presencial.

A partir de l’estudi de dos xats emesos al Canal Maresme (del servidor Hispano), en aquest treball es descriuen i analitzen les principals particularitats fonètiques i interlingüístiques pròpies de la llengua més col·loquial que transcendeixen en aquestes converses o xerrades virtuals.

2. Oralitat i col·loquialitat en els xats: aspectes fonètics

Abans d’abordar els aspectes fonètics propis de la parla col·loquial que es poden trobar en els xats, cal fer referència a un conjunt de trets que acosten aquest tipus de textos no estrictament a la col·loquialitat, sinó simplement a l’oralitat. En els xats se sol transgredir l’ortografia més arbitrària i convencional amb la voluntat d’acostar l’escrit a allò que es pronuncia oralment. És per això que aquests escrits recorden sovint l’ortografia pròpia de l’escriptura infantil. És clar que en alguns casos es fa difícil discernir si es tracta simplement de faltes d’ortografia o si, per contra, hi ha una voluntat deliberada d’acostar-se a l’oral. Cal tenir present que els usuaris d’aquests mitjans es veuen obligats a escriure per primera vegada certs mots i expressions propis del registre col·loquial, que fins fa poc s’associava fonamentalment amb l’oralitat.(1)

A banda d’això, no es pot oblidar que en els xats preval, per damunt de tot, la rapidesa de les intervencions, la qual cosa ocasiona més d’una badada orto(tipo)gràfica; aquestes es resolen, a voluntat de l’interlocutor, repetint la intervenció o bé la paraula en què hi ha l’error —sobretot quan aquest pot portar a malentesos. Tal com es veurà al llarg d’aquest treball, però, no són solament les exigències que imposa el canal les responsables d’aquest tipus de negligències ortogràfiques. Altres factors, com ara la —ja adduïda— voluntat d’apropar-se a la llengua oral, l’afany de crear un llenguatge diferent i cohesionador de grup i el caràcter indiscutiblement juganer i desenfadat de bona part d’aquestes interaccions afavoreixen el sorgiment d’aquest nou sistema ortogràfic —o més ben dit, antiortogràfic.

Una de les característiques que apropa aquests textos a l’oralitat és, per exemple, la manca de separació gràfica entre mots àtons diferents, imitant així la successió ininterrompuda dels sons en la cadena parlada. D’aquesta manera, els és que esdevenen esca (1a), els no ho sé, nusé o nuzé (1b), o, fins i tot, una miqueta es pot arribar a escriure namiqueta, tot junt, tal com es recull en l’exemple (1c). La unió de peces àtones és especialment freqüent quan es tracta de clítics (1e):

(1a) Terria: esca no teniu ningu joc d’ordinador?

(1b) Micoyam: com t’ha anat l’examen?
CapriAway: nuze
CapriAway: zupozo que aprovare Jana: zegur home!Micoyam: felixitats!
CapriAway: nuse nuse

(1c) TOXI: que vas camuflat?
Troba: namoqueta
Troba: namiqueta

(1d) DiOcupat: jasta
DiOcupat: jause!

(1e) NEN: jo no men vaig

L’oralitat també es deixa veure en l’omissió força sistemàtica de les grafies mudes. Així, en aquest tipus de textos no són gaire freqüents ni les h (2a), ni les r posttòniques finals (2b). També es pot trobar algun cas —per ara— esporàdic d’elisió de t dels grups ­nt i ­lt finals (2c).

(2a) Sostre: u sentu	

(2b) Terria: no bui descansa

(2c) Uooops: ja ta fardan d'angles! Aleix: la mol zorra!

Aquests textos estan revestits també de les confusions de les vocals e i a àtones o de les vocals o i u àtones, confusió que reflecteix la procedència oriental —central, per ser més precisos— dels xatejadors.

(3a) Terria: esca no taniu cap joc d’ordinador?

(3b) Sostre: u sentu

(3c) BiOs: pubret

També ens descobreix l’origen central dels interlocutors d’aquestes xerrades virtuals la confusió de les grafies b i v: aquesta darrera sembla que està condemanada a la progressiva desaparició:

(4a) Terria: no bui descansaArale: bale
NEN: bombilla bols ser op en el mollet?

Seguint aquesta tendència de reproduir només el que es pronuncia, també se solen ometre alguns dígrafs (qu, gu), ja que no presenten una correspondència unívoca entre el que es diu i el que s’escriu (5a). Aquesta aversió als dígrafs, motivada també per la despesa que representen en l’elaboració del missatge escrit, es resol sovint amb la incorporació de grafies no genuïnes en el sistema ortogràfic català, com és ara la k (5a), mitjançant l’omissió de u del dígraf qu, tal com podem veure en l’exemple de (5b), o bé recorrent directament a l’ortografia natural (5c):

(5a) ^eLvamPI^: plicam ki ez?PepMa_: com va?buckup-: kagon!!!^eLvAmPi^: aki fent el zerdu

(5b) Arale: q nava a dir jo

(5c) Terria: esca no taniu cap joc d’ordinador?

2.2. La col·loquialitat teclejada

A banda d’aquests casos, hi ha tot un altre conjunt de negligències ortogràfiques que apropen aquests textos a la parla més col·loquial. Així, és força usual la plasmació escrita dels trets fonètics més característics de la llengua oral espontània. De la mateixa manera que ocorre en la parla oral, aquest tipus de fenòmens fonètics de simplificació ajuden a formular el missatge més de pressa.

Són molt habituals, per exemple, les afèresis, és a dir, les elisions de les vocals àtones inicials, en mots d’ús freqüent, tan característiques de la parla col·loquial. Així, tal com es pot veure en els exemples de (6a) i (6b), anem i agafar sovint s’escriuen sense la a- inicial. La síncope, és a dir, l’elisió de [« ] —e en el cas que ens ocupa— quan es troba en posició pretònica i seguida de r o l també és prou recurrent en els xats objecte d’anàlisi (6c, 6d):

(6b) Trol: mola molt gafar-ho amb el ganivet i untar-ho al pa

(6c) } JaY{: pro

(6d) Flipi: es britat

Hi sovintegen força també les reduccions dels diftongs àtons a una vocal o monoftongacions. Així, tal com podem veure en els exemples de (7), les formes conjugades del verb veure se solen escriure amb un sola vocal, ja sigui o o u. O quasi se sol escriure —quasi sempre— casi (7c).

(7c) marta: casi!!!!

També s’hi pot observar la plasmació ortogràfica de les simplificacions consonàntiques que es donen en posició interior de mot en la parla col·loquial en paraules d’ús freqüent com és ara explicar. La major part de vegades que apareix aquesta paraula s’escriu amb una s i no pas amb una x, de manera que hi queda reflectida la simplificació del grup [ks] a [s] que té lloc en el registre col·loquial.

En aquests tipus d’interaccions, també es deixen veure mostres de ieisme en mots freqüents com ara vull. De vegades, la substitució de la ll per la i té una finalitat clarament expressiva, tal com podem veure en els exemples de (9b) i (9c).

El relaxament consonàntic, que en la parla sol afectar les peces jo i ja, queda reflectit en l’escriptura d’aquests mots, que se solen escriure amb i o y (10).(2)

I com veiem a (11), en aquest tipus de textos tampoc no hi falten les elisions de síl·labes inicials, o de consonants, sobretot en paraules d’ús freqüent. Algunes d’aquestes sembla que han quedat gramaticalitzades, com és el cas de mecàgum, pronunciat i escrit cagon.

La presència de la col·loquialitat en aquests textos és tan gran que de vegades s’hi manifesten fins i tot aspectes de fonètica sintàctica, com ara les elisions i les fusions en els contactes vocàlics. Així, en el primer exemple de (12) si estàs s’escriu sistàs, o en el segon exemple, no estic s’escriu nostik, tot junt, reproduint fidelment la pronúncia més col·loquial, amb l’elisió de la vocal neutra.

(12b) }JaY{: es ke nostik molt be

Finalment, caldria destacar que en els xats estan força estesos tot un seguit de processos de truncament i de simplificació consonàntiques que intenten emular la parla infantil i que tenen una finalitat clarament expressiva. És prou corrent, per exemple, l’elisió de la síl·laba àtona inicial dels mots que comencen en es-. Així, els verbs estimar, estar i escoltar esdevenen timar, tar i coltar, tal com es pot veure en els exemples de (13a) i de (13b). Seguint amb aquesta tendència de reproduir la parla infantil, també és força freqüent l’elisió de les consonants en la posició de coda sil·làbica (13c), les confusions de fonemes (13e), les reduplicacions i les simplificacions consonàntiques o sil·làbiques, tal com es pot observar a (13f) i (13g). Així, un mot com ara bueno es transforma indistintament en menu, mweno, benu, bweno o weno; guapa~guapo esdevé gairebé sempre wapa~wapo; hòstia és hòtia; bona nit és nanit; etcètera, etcètera.

Aquest tipus de desfiguracions gràfiques, imitadores de la parla infantil, acostumen a aparèixer en les intervencions inicials i finals, és a dir, en les fases de salutació i comiat, atès que és en aquestes intervencions on s’exterioritzen amb més força les emocions dels interlocutors.

Cal tenir present que la cerca d’expressivitat i la manifestació de les emocions no s’aconsegueix únicament recorrent a la parla infantil, sinó que els internautes se serveixen de tota una altra colla de recursos; alguns més aviat exclusius d’aquest nou gènere, com ara els allargaments vocàlics i consonàntics, la combinació de majúscules i minúscules, l’ús descontrolat de signes d’admiració i interrogació, la repetició d’intervencions (inacabable quan l’interlocutor vol imposar la seva opinió), l’ús d’emoticones... (cf. 14);(3) i d’altres, compartits amb la conversa informal, com ara l’ús d’onomatopeies, interjeccions —algunes manllevades de l’anglès (uops; cf. angl. whops), d’altres acolorides amb elements típicament IRC (muaks, eks, etc.).(4)

A banda de la funció expressiva de les manipulacions gràfiques de què parlàvem més amunt, segurament hi ha un afany de crear una solidaritat grupal mitjançant l’ús d’un argot específic dels xats. L’exemple de (15) és prou eloqüent. En aquest fragment hi ha un malentès precisament perquè un dels participants no coneix aquesta nova terminologia, i confon estimar amb timar:

L’anomenat esnobisme dels internautes (veg. Mayans 2000) se satisfà quan algun nouvingut es perd amb la nova terminologia: aleshores no hi falten mai les riallades. Vegem la interacció entre un habitual del Canal Maresme i un intrús:

(16) No-Estoy: hola
NideK: hola notas!!!
No-Estoy: de donde sois?
No-Estoy: como que notas?
NideK: notas= no estás!!!!
NideK: ;)

Aquest fenomen d’elisió de la síl·laba inicial no és exclusiu dels xats en què la llengua principal és el català; també el trobem en els xats en què la llengua majoritària és l’espanyol, la qual cosa fa pensar que hi podria haver hagut interferència. En tot cas, aquest fenomen sembla que s’ha convertit en un tret definidor dels autèntics xatejadors.

L’emulació del llenguatge infantil a què ens referíem s’ha d’entendre també en el context que caracteritza els xats, que és, bona part de les vegades, clarament lúdic. Aquest vessant juganer es reflecteix també en tot un conjunt de mutacions gràfiques, en què les s esdevenen x o z i les q esdevenen k.(5) La voluntat d’aquestes mutacions és transgredir l’ortografia convencional recorrent a grafies poc usuals en el marc de la llengua catalana.

El joc, però, no s’acaba aquí. Els participants dels xats se serveixen de tot un seguit de recursos en què es juga amb les combinacions enginyoses de paraules i nombres. La finalitat d’aquestes "abreviacions" no és solament formular el missatge més de pressa, tal com podria semblar a primer cop d’ull, sinó que hi ha una voluntat lúdica evident: es tracta d’explotar al màxim els recursos que ofereix el teclat. Així, adéu es transforma en de1, d1 i a10 o simplement 10; os3 és ostres; 2 de vegades és doncs, xq? equival a per què?...

A l’inici d’aquest apartat plantejàvem si les transgressions ortogràfiques eren fruit d’una simple despreocupació pels aspectes formals o si, contràriament, aquestes es fan de manera deliberada. Tot fa pensar que al darrere de la infinitud de transgressions ortogràfiques presents en els xats hi ha una voluntat d’acostar-se a la llengua oral i també un afany de jugar amb les paraules i les lletres mitjançant la seva transformació i desfiguració (veg. més endavant). Les intervencions següents extretes dels xats objecte d’anàlisi corroboren aquesta idea:

3. La col·loquialitat en els xats: taces interlingüístiques

El caràcter espontani del xats, proper a la llengua oral, també comporta la presència d’un conjunt de fenòmens de contacte de llengües força estesos en català col·loquial. La majoria d’aquests fenòmens tenen l’origen en el castellà, tot i que, com més va, més es constata l’ús d’elements —en bona mesura lèxics— procedents de l’anglès. Tanmateix, la incidència d’ambdues llengües en el català dels xats no és la mateixa que presenten en el català de la conversa oral: diversos factors afavoreixen l’aparició de més trets originaris de l’anglès en aquest tipus de xerrades virtuals.

3.1. La influència del castellà

Com en el català parlat, en els xats es detecten elements procedents del castellà en els diversos nivells de la llengua: al costat de marques transcòdiques lèxiques i morfosintàctiques, en trobem també de tipus fonètic. D’una banda, l’aparició d’aquests trets es deu a la situació sociolingüística de Catalunya, comunitat en què el xat objecte d’estudi té lloc, i, especialment, a l’intent d’emular el registre col·loquial català, modalitat lingüística que es caracteritza per la introducció de nombrosos fenòmens de contacte interlingüístic.(6) De l’altra, la utilització d’elements d’aquest tipus va lligada a la recerca d’expressivitat, que s’aconsegueix, especialment, amb la utilització de certes partícules lèxiques.

Pel que fa al lèxic, cal destacar la utilització de mots molt estesos en llengua col·loquial i, especialment, en el sector d’edat dels joves. Són elements com ara lio, gamberro, zerdu, vaia, peasso o xollo, extrets dels exemples següents.

El mode escrit permet transgredir l’ortografia original d’aquests elements, reflectint així la integració de l’element al català i, per tant, l’adaptació fonètica a aquesta llengua. La grafia posa de manifest, a més a més, la possibilitat de variació en la pronúncia. D’aquesta manera, al costat de bueno, trobem buenu, menu, benu, weno i wenu (20). Semblantment, pues conviu amb pos (21).

Al costat de les traces interlingüístiques lèxiques, la llista d’interferències morfosintàctiques detectades en el català dels xats fóra també molt llarga, i coincidiria, en bona mesura, amb la que podria extreure’s de l’anàlisi de la llengua col·loquial oral. Com a exemples d’aquest tipus de fenòmens, cal esmentar la pèrdua de certs pronoms febles, la reproducció dels quals és obligatòria en català —en a (22a) o hi a (22b)— i la substitució d’altres —com ara l’ús de ho, que expressa neutralitat, en comptes de el o la, amb caràcter de masculí i femení, respectivament (22c).

Com a regla general, el valor de probabilitat no s’expressa amb la utilització de deure + infinitiu, sinó amb el temps verbal de futur. Se segueixen, així, les pautes pròpies del castellà.

També són força freqüents els calcs en el règim d’alguns verbs, quan s’atorga la propietat morfològica de caràcter pronominal a certs radicals verbals que, en català, no la tenen. Així, caure, callar o venir esdevenen caure’s, callar-se o venir-se, respectivament (cf. 24).

Ja hem apuntat més amunt com a possible interferència fonètica del castellà la introducció de la fricativa interdental z, en un intent de reproduir el parlar zopes, també present en els xats en què la llengua vehicular és l’espanyol. La finalitat expressiva de la substitució de s per z sembla que és indiscutible:

S’ha de parlar, també, d’interferència gràfica. L’ús de ch (26a) i y (26b i 26c) en són els casos més evidents. La utilització d’aquestes grafies pot tenir l’origen en un mal coneixement del sistema ortogràfic català. Tanmateix, si es tenen en compte els trets de la majoria dels xatejadors del Canal Maresme —joves que han estudiat o estudien català (i en català!)—, cal fer referència a altres factors per donar raó d’aquestes grafies. Segurament és més encertat apel·lar a la rapidesa en el procés de creació del missatge i a la primacia que s’atorga al contingut en detriment de la forma i la correcció ortogràfica. És el que en un dels apartats anteriors hem qualificat de negligències ortogràfiques, degudes a l’exigència (de rapidesa) que imposa el sistema i a una despreocupació per les qüestions formals. La voluntat d’allunyar-se d’unes regles que s’associen amb l’àmbit formal del sistema educatiu potser també tindria un paper rellevant a l’hora d’explicar aquests tipus de fenòmens. I, encara, fóra lícit remetre a la intenció de jugar amb els mots, transformant-los i desfigurant-los (l’exemple 18 és prou eloqüent per il·lustrar aquesta idea).

3.2. La influència de l’anglès & Co

Com s’ha comentat a l’inici d’aquest apartat, les marques transcòdiques detectades en els xats no provenen exclusivament del castellà: el recurs a l’anglès és habitual, com, de fet, també ho és, cada vegada més, en la llengua parlada. Als xats, però, s’observa una proporció d’anglès molt més alta, i un tipus d’elements de naturalesa diferent dels que podrien aparèixer en la parla.

Algunes d’aquestes partícules són força conegudes per tothom i fàcils de descodificar. Per exemple, el mot family, que utilitza la parlant de (27a), memory (27b), o HELP ME (27c), recollit en la darrera intervenció d’aquest grup d’exemples:

D’entre aquestes paraules, n’hi ha un conjunt que es poden agrupar en uns camps semàntics més o menys definits. D’una banda, s’ha de parlar del terreny de les salutacions i els comiats: apareix hi —en el parell de torns de parla de l’exemple (28a)—, hello (28b) i bye (en la intervenció de l’exemple 28c). També és interessant assenyalar l’expressió d’acomiadament italiana ciao (29), força freqüent en els textos produïts pels xatejadors, i algunes vegades escrita chao (per influència de la llengua habitualment intermediària):

D’altra banda, cal posar èmfasi en l’expressió de conformitat ok i les variants okis i okiz, creades a partir de la peça lèxica anglesa, mitjançant recursos propis del català i amb la incorporació d’elements marcadament IRC (z, x, etc.):

I, encara, les fórmules angleses usuals en contextos de prec (please) i agraïment (thanks). Aquesta darrera sempre apareix abreujada. Altra vegada cal fer referència a l’adaptació ortogràfica com a mitjà per acostar el text a l’oralitat: bona part de les ocurrències de l’expressió please s’introdueixen amb la variant plis.

La influència de l’anglès s’observa, també, en un tret fonètic característic de la llengua anglesa col·loquial: en anglès col·loquial, yes se sol pronunciar yep, i es diu nop en lloc de no; de manera paral·lela, en el català dels xats sí esdevé sip (o sips), i, en comptes de no, als xats, s’escriu nop o nops.

Altres traces de l’anglès apareixen indefugiblement lligades a la llengua principal d’Internet i els sistemes IRC. La seva producció i descodificació pressuposa conèixer el context dels mitjans sociotècnics i estar familiaritzat amb la terminologia que s’hi utilitza. En la mesura que poden resultar críptics per a un parlant que no estigui habituat a termes d’aquests tipus, moltes d’aquestes paraules esdevenen elements d’un autèntic argot dels xatejadors.

A continuació s’expliquen els termes que apareixen en els exemples anteriors. Aquesta llista podria servir d’apunt per a la confecció d’un possible vocabulari de l’anomenat argot dels internautes i xatejadors, segurament necessari —o fins i tot indispensable— en un futur no gaire llunyà.

La influència de la llengua anglesa traspassa el llindar del lèxic. L’ús de certes grafies, amb poca presència en el sistema ortogràfic català, evidencia aquest fet (cf. 39). La introducció de partícules com ara k o w no sembla que tingui l’origen en la poca cura pels aspectes gràfics a l’hora de formular el missatge —motiu que s’apuntava com a principal per explicar l’ús de grafies pròpies del castellà. L’ús d’aquestes lletres és més aviat intencionat: s’associen amb un to lúdic i de diversió, cerquen la transgressió i són indicadores de complicitat grupal. Qualsevol persona que participi en un xat i no usi aquestes convencions, això que podríem qualificar de nou sistema ortogràfic, difícilment s’integrarà en el grup i no podrà ser vist com un membre més de la tribu dels internautes.

Per acabar, al lèxic i a les grafies procedents de l’anglès cal afegir-hi un altre tipus d’elements: les interjeccions. Partícules com ara whops (o la variant uops, adaptació ortogràfica de l’anterior al català) són freqüents, i cada vegada més, en la llengua dels xats (cf. 40).

4. Quit

L’adveniment dels xats com a nous sistemes de comunicació ha implicat la irrupció de la col·loquialitat en el mitjà escrit, circumstància fins ara gairebé inexistent. En aquest breu article s’ha intentat oferir una visió de conjunt dels aspectes lingüístics —tant de tipus fonètic com de tipus interlingüístic— que reflecteixen aquesta oralitat i col·loquialiat escrites.

La voluntat d’apropar l’escrit a allò que es pronuncia oralment, l’afany de crear un llenguatge diferent i cohesionador de grup i el caràcter juganer i desenfadat dels xats, juntament amb les exigències de celeritat que imposa el canal, han propiciat el naixement d’un nou sistema ortogràfic que es caracteritza per un allunyament deliberat de les formes escrites més convencionals i arbitràries i per una màxima simplificació. Així, hem constatat com l’acostament a l’oralitat es tradueix, entre altres aspectes, en una manca de separació gràfica entre mots àtons, l’omissió de les grafies mudes, les confusions vocàliques, la substitució dels dígrafs per grafies úniques, etc. D’altra banda, hem tingut ocasió de comprovar que en aquestes converses escrites emergeixen tot un conjunt de processos simplificació —afèresis, síncopes, monoftongacions, simplificacions consonàntiques en posició interior de mot, ieisme, fusions vocàliques, etc.— que reflecteixen la fonètica pròpia del registre col·loquial. I, finalment, hem vist com el caràcter lúdic i la voluntat de crear un llenguatge diferent explica la utilització de tota una sèrie de recursos propis de la parla infantil i la manipulació i desfiguració de certes grafies.

L’aparició de marques transcòdiques en els xats és un altre aspecte que també acosta la llengua d’aquest tipus de textos a la col·loquialitat: els fenòmens de contacte de llengües apareixen amb més freqüència en el registre col·loquial oral que no pas en altres varietats funcionals. La principal diferència entre la parla espontània i aquest tipus de converses virtuals la trobem en la llengua de què deriven bona part de les interferències. Si bé en tots dos casos s’evidencia la presència tant del castellà com de l’anglès, la influència d’aquestes dues llengües es detecta en proporcions desiguals: l’anglès té un paper molt més important en els xats. Com ja s’ha assenyalat, la petja del castellà —de la qual s’ha ofert una tipologia força completa en el cos de l’article— constitueix el reflex del context sociolingüístic de la comunitat en què els xats es duen a terme. Les interferències que provenen de l’anglès segurament tenen l’origen en el context concret en què l’activitat es desenvolupa —Internet i els sistemes IRC. Una i altra llengua s’usen amb una finalitat molt concreta: són la resposta a l’afany de transgredir jugant amb la forma de les paraules, i de crear un llenguatge propi, diferencial i cohesionador de grup. Quant a aquest darrer aspecte, cal fer notar que en l’actualitat s’està assistint a la consolidació d’un nou argot, que té la base en el lèxic anglès, denominat dels internautes i xatejadors, críptic per als no habituats als mitjans sociotècnics i indispensable per als qui vulguin introduir-se en aquest món.

5. Bibliografia

• Torres, M. (1999): «Els xats: entre l’oralitat i l’escriptura». Els Marges, 65, 113-126 [Publicat a Internet (gener 2001) http://www.ub.es/lincat/marta.torres/articles/art-emot.html].
• Gregory, M.; Carroll, S. (1978): Language and Situation. Language Varieties and their Social Contexts. London: Routledge & Kegan Paul.
• Payrató, L. (1996): Català col·loquial. Aspectes de l’ús corrent de la llengua catalana. València: Universitat de València (3a ed. [1a ed. 1988]).
• Mayans, J. (2000): «El lenguaje en los xats: entre la diversión y la subversión». A: IWorld, 29, pàg. 42-50. Disponible a través del Observatorio para la Cibersociedad (http://cibersociedad.rediris.es).

NOTES:

(*) Agraïm els comentaris i les observacions que la lectura d’aquesta comunicació en la I Jornada sobre Comunicació Mediatitzada per Ordinador en Català (CMO-Cat) va suscitar. Els hem tingut en compte en la redacció d’aquest treball. També volem expressar el nostre agraïment a Marta Torres, que ens va animar a estudiar aquest món tan engrescador dels xats i que ens ha orientat en la confecció d’aquest estudi.

(1) Tal com fa notar Mayans (2000, 2), aquest és un fenomen sense precedents en la història de la comunicació: assistim per primera vegada a la conversa col·loquial en un mitjà escrit: "[...] la conversación acontece, de hecho, por escrito. Lo cual es un fenómeno sin precedentes en la historia de la comunicación popular. Esto da lugar a una situación paradójica: [...] nos enfrentamos al más inorgánico y espontáneo de los registros escritos. Resulta próximo, desprovisto de convenciones y reglas gramaticales o, al menos, de la obligación de su cumplimiento [...]". Efectivament, fins fa relativament poc era gairebé impossible parlar de col·loquialitat en el canal escrit. Com a màxim, es podia fer referència a la col·loquialitat de les notes que es prenen a l’agenda o de la col·loquialitat arreglada i artificial que podem trobar en una obra de teatre. (Veg. Payrató 1996, 62) per a una discussió d’aquests aspectes.)

(2) Respecte de l’ús de la grafia y, vegeu més endavant.

(3) Per a una anàlisi de les emoticones o smileys, vegeu Torres (1999) i els treballs que allà s’hi referencien.

(4) Vegeu Mayans (2000) per a un estudi complet d’aquests tipus d’aspectes aplicat en els xats en què la llengua predominant és l’espanyol. Aquí només destacarem que en els xats espanyols, l’apropament a la llengua oral i, sobretot, la cerca d’un llenguatge expressiu s’aconsegueix recorrent a l’andalusisme. De fet, en els xats de parla catalana és possible trobar alguna reminiscència esporàdica d’aquest argot andalús (flipi: kè paxa aleix?).

(5) L’ús de z en lloc de s podria voler reflectir el parlar zopes, seguint amb aquesta tendència a reproduir la llengua infantil; hem de dir, d’altra banda, que trobem aquest tipus de substitucions en els xats en espanyol, de manera que la presència d’aquest so-grafia en els xats en català podria ser interpretat com a interferència de la llengua veïna.

(6) Com ha assenyalat Payrató (1996, 157-159), el registre col·loquial català presenta molts més fenòmens de contacte de llengües que no pas altres varietats funcionals d’aquesta llengua. El grau d’influència interlingüística també varia segons diverses circumstàncies (històriques, geogràfiques i sociolingüístiques) i esdevé més evident en algunes varietats (per exemple, en les parles urbanes de Barcelona i la seva àrea d’influència, zona que s’ha pres com a base de l’estudi) que no en altres.