pròleg
comunicacions web jornada

 

Com responem els missatges de correu electrònic?
Noves formes de diàleg

Comunicació presentada a la I Jornada sobre Comunicació
Mediatitzada per Ordinador en Català (CMO-Cat)
Universitat de Barcelona
1 de desembre del 2000

© Marta Payà Canals
paya@lincat.ub.es
Universitat de Barcelona

 

1. Introducció

En contraposició amb les creences ­molt esteses entre l’opinió popular­ que parlar bé és acostar-se al màxim a la modalitat escrita, i que escriure amb claredat és apropar-se al màxim a la modalitat oral, en el llibre Anàlisi de la conversa Amparo Tusón (1995: 13) afirma que «ni es pot escriure com es parla ni es pot parlar com s’escriu», perquè les modalitats oral i escrita es produeixen i es manifesten de maneres diferents, i acompleixen també funcions diferents.

El nostre objectiu aquí no és estendre’ns en les diferències entre l’oralitat i l’escriptura, però sí que ens interessa veure de quina manera el canal de transmissió incideix en les característiques de les nostres emissions lingüístiques. I és que el mode de producció i les possibilitats que ens ofereix són capaços d’originar formes de comunicació pròpies, que de vegades només es poden explicar per les característiques exclusives del mitjà i que, per tant, no trobem en cap altre; l’eclosió de nous canals comunicatius ho posa especialment de manifest, perquè fa possible ­i, de fet, provoca­ l’emergència de formes de comunicació inexistents (ja sigui per l’extensió, per la forma, per l’estructura, etc.). Per exemple, la proliferació de telèfons mòbils i la possibilitat d’enviar-hi missatges curts ha generat un gènere textual nou, que actualment desperta molt d’interès i s’està estudiant des de diverses perspectives; les característiques que identifiquen aquests missatges, i que els diferencien de la resta, s’expliquen essencialment pel canal que els ha generat.

Però el nostre focus d’interès és ara el correu electrònic. En concret, ens proposem analitzar l’estructura discursiva que adopten els missatges de resposta a un missatge precedent: veurem com, en graus diferents, prenen una forma dialògica, tot i que amb diferències importants respecte de la interacció més clàssica i més habitual (com a mínim, fins fa poc...).

2. Sobre el canal de producció i el grau d’elaboració del text

En general, es tendeix a assimilar les produccions orals amb un registre informal i espontani, i les escrites amb un registre formal i preparat. Les manifestacions lingüístiques ens donen evidències que aquesta associació no és automàtica. Així, per una banda, hi ha textos escrits improvisats i informals, com ara les notes, els apunts o les llistes d’anar a comprar; per una altra banda, n’hi ha d’orals que són preparats i formals, com per exemple les conferències, les classes magistrals o els discursos parlamentaris.

Però, tot i que l’associació anterior no és, com hem vist, vinculant, es considera que la manifestació més habitual de l’oralitat és la conversa quotidiana i la més típica de l’escriptura, la prosa expositiva. En general, doncs ­i malgrat totes les reserves anteriors­, sí que és cert que el mitjà a través del qual vehiculem la informació influeix en el grau d’elaboració d’un determinat text. I hi té a veure no el canal per si mateix, sinó per les condicions contextuals que és capaç o no de crear.

La conversa oral espontània, cara a cara, es produeix necessàriament entre dos o més parlants, que interaccionen alternant torns de parla, de manera coordinada, en un espai i en un temps comuns. La conversa es caracteritza per la presència de tot un seguit d’elements que estableixen lligams entre el discurs i el seu context d’emissió: els pronoms personals jo, amb què el parlant s’indica a si mateix i tu, amb què fa referència al receptor; els díctics de situació espaciotemporal, aquí i ara, que lliguen el missatge amb coordenades de localització física i temporal; els implícits, de diverses menes, que es poden recuperar gràcies al context; etc.

Tots aquests elements referencials perden la utilitat comunicativa en el canal escrit (cartes, notes, comunicats...), perquè el moment d’emissió i el de recepció no només no coincideixen, sinó que se solen allunyar indeterminadament, de tal manera que la persona que escriu no pot predir les circumstàncies exactes en què seran llegits la carta, la nota o el comunicat. Aquest fet exigeix que l’emissor expliciti al màxim tots els elements que en una interacció oral es podrien deixar formalment buits o indeterminats (perquè s’omplirien de sentit en el context o bé perquè l’emissor, que en la interacció oral hi seria present, en podria aclarir la possible ambigüitat). Per això, en un text escrit no hi ha d’haver escletxes, en principi, per als implícits. És en aquest sentit que un text escrit sol ser més elaborat que un d’oral.

3. Un nou gènere comunicatiu, a cavall entre l’oralitat i l’escriptura

Els missatges de correu electrònic constitueixen un gènere nou i en emergència, que s’està situant, cada vegada amb més claredat, a cavall entre el canal oral i l’escrit, tot i que, per les seves característiques, és probable que, d’entrada, se’l tendeixi a ubicar més en el món de l’escriptura que no en el de la parla: «les normes que estableixen com s’estructuren els continguts del correu electrònic s’apropen a les de la carta, mentre que les normes del xat són més properes a les de la conversa telefònica» (Torres, en premsa).

El xat, en canvi, sí que estaria més acostat a l’oralitat (veg. Galindo i Pons, 2001); fixem-nos que, deixant de banda el mitjà, en els xats ­com en les converses presencials­ és imprescindible la coincidència temporal dels interlocutors (l’espai, en canvi, no és comú com en la conversa cara a cara, però tampoc no ho és, d’altra banda, en les converses telefòniques). La diferència del correu electrònicrespecte del xat és que no hi són simultanis ni l’espai ni el temps. És a dir, mentre que el xat és sincrònic, el correu electrònic és asincrònic; i aquest tret l’acosta, en principi, al correu postal.

Però el correu electrònic presenta dues diferències clau respecte de la carta: en primer lloc, la immediatesa de l’enviament i la recepció, i en segon lloc, la possibilitat que ofereix el suport informàtic de moure els caràcters gràfics (cosa absolutament impensable sobre paper). El fet que no puguem preveure exactament quan ni on es descodificarà una carta (és a dir, la desvinculació dels actes d’emissió i de recepció), juntament amb el caràcter permanent de la lletra impresa en el paper, obliguen que la carta sigui textualment autònoma, que tingui una cohesió que la faci autosuficient; en d’altres paraules, en una carta és preferible que totes les referències a un element extern al text (entre d’altres, a una carta anterior) siguin totalment explícites i transparents; si s’hi fan gaires implícits, és fàcil que no s’entenguin o que es malinterpretin. En canvi, el correu electrònic permet de fer molts més implícits, perquè es té la seguretat que el missatge de resposta a un correu arriba al destinatari en pocs minuts. Per això, pot presentar una cohesió que només tingui coherència en relació a un missatge anterior.

4. Les respostes als missatges de correu electrònic

Els usuaris s’adapten al mitjà i creen formes útils de comunicar-se, de vegades aprofitant els recursos que els ofereix, i d’altres vegades com a mecanisme per superar algun inconvenient del sistema. Un exemple d’aquesta adaptació al mitjà són les diferents maneres amb què construïm missatges de resposta per correu electrònic i els cohesionem amb els precedents. En aquest treball, analitzem aquest recurs i les diferents formes amb què es manifesta en els missatges que constitueixen el nostre corpus.

Susan Herring (1999), per explicar les intervencions asincròniques dels fòrums de debat virtual, utilitza la terminologia següent: linking, per fer referència a la pràctica de referir-se explícitament, en una resposta, al contingut del missatge previ (i que es manifesta en seqüències del tipus «Del que em vas dir l’altre dia...», o bé «Pel que fa al que em comentaves sobre...»), i quoting, o mecanisme de còpia, en una resposta, de determinades parts del missatge previ, que sovint funciona com un subtipus de linking.

En aquest treball, analitzem un corpus de missatges de correu electrònic en català, que hem recopilat al llarg dels últims tres anys i que pertanyen a diferents àmbits d’ús (des del context professional fins al lúdic). Tots tenen en comú que són la resposta a un altre missatge electrònic previ. Després d’observar-ne l’organització de la informació, i el vincle implícit i explícit que s’hi adverteix amb els missatges precedents, dels quals són resposta, hem agrupat els textos del corpus en tres grans tipus, adaptant en part la classificació de Herring.

Estructures de tipus I

La primera modalitat de respostes que tractem corresponen al que Herring anomena linking, és a dir, són textos que fan referència a un missatge anterior. La referència, però, es pot manifestar lingüísticament d’una manera explícita o bé pot presentar implícits, en diferents graus.

A l’exemple (a) d’aquest primer tipus de respostes [*], veiem com en un missatge de resposta de correu electrònic es fa referència explícita a un d’anterior.

Tipus I. Exemple (a)

El participant A (o emissor) dóna les gràcies a B per un missatge de felicitació. No deixa gaires escletxes per als implícits, de manera que pràcticament no cal conèixer ni el missatge precedent ni el context que comparteixen per entendre’l.

En l’exemple (b), en canvi, ja trobem un component implícit més alt, de manera que costa més d’entendre el context en què se situa, si no coneixem el primer missatge.

Tipus I. Exemple (b)

Sembla que B ha demanat alguna cosa a A, i que li ha recordat algun assumpte; A li ho agraeix, i li diu que ja buscarà el que li demana i que l’endemà estarà a la seva disposició. Per reconstruir el sentit de l’intercanvi, la força il·locutiva és molt rellevant.

En el tercer exemple, l’implícit sembla encara més complex.

Tipus I. Exemple (c)

Aquest text seria totalment incoherent si no mantingués una relació de cohesió amb un d’anterior. A i B són dos estudiants que han de parlar amb un professor i que no l’han trobat. B escriu un missatge a A per dir-li que al matí no era al seu despatx, i A contesta a B que espera que ja el trobaran a la tarda, i que si no l’aniran a buscar en unes conferències sobre política a què havia d’assistir.

Aquests tipus de resposta poden arribar a tenir, com hem vist, un contingut absolutament ple d’implícits que s’han de vincular necessàriament a un missatge anterior i també, de vegades, a un context vivencial compartit. Per tant, s’opta per aquesta modalitat només si s’està convençut que l’interlocutor ha de mirar el correu (o és molt probable que ho faci) en un lapse de temps breu en relació amb el primer missatge, o bé si s’està segur que no hi ha possibilitat que el contingut del missatge no es pugui reconstruir amb èxit (de vegades, el títol o assumpte resulta molt il·lustratiu i ajuda a identificar ràpidament el context).

Estructures de tipus II

En segon lloc, tenim la possibilitat de respondre un missatge conservant gràficament el contingut del primer. Cal tenir en compte que, en aquest, cas, el sistema ja fa automàticament que el missatge més antic aparegui amb uns parèntesis angulars de tancament, que l’identifiquen (o bé amb d’altres senyals, com ara una barra vertical a l’esquerra del text).

En el primer exemple d’aquest segon tipus de contestes, (II.a), veiem que el text que A escriu a B és «Ha arribat bé, gràcies».

Tipus II. Exemple (a)

Per tal d’anar de pressa i, a la vegada, assegurar-se que B no perdi el referent, A opta per deixar el text del primer missatge en el seu, de manera que el contingut és fàcilment recuperable: «Hola, hola, a veure si t’arriba bé» (tot i que, en aquest cas, s’ha de suposar que el que espera que arribi bé és un document adjunt que li enviava en el primer missatge. El segon, per tant, és una confirmació que l’adjunt ha arribat correctament.)

Com podem veure a l’exemple (II.b), es pot fer la mateixa operació escrivint el missatge nou no en primer lloc sinó seguidament al primer.

Tipus II. Exemple (b)

En aquest exemple, els dos participants queden d’acord per reunir-se, i per no perdre el referent l’emissor també conserva el missatge anterior. A diferència del cas d’abans, però, ho fa després del primer missatge, de manera que conserva en l’espai l’ordre cronològic amb què s’han produït els missatges, que per defecte queden precisament a l’inrevés.

Estructures de tipus III

En tercer lloc, tenim l’estratègia de respondre un missatge no només conservant el primer, sinó intercalant-hi el text, aprofitant la possibilitat de desplaçar-ne els caràcters, la qual cosa li confereix l’aspecte d’un diàleg. És el que Herring anomena quoting.

Vegem-ne un exemple il·lustratiu:

Tipus III. Exemple (a)

En aquest últim estat dels que analitzem, veiem com l’estructura que en l’últim exemple del tipus II es començava a explicitar com a dialògica, aquí es manifesta d’una manera molt clara. Es crea el que Herring anomena la il·lusió de l’adjacència, perquè s’incorporen i juxtaposen fragments de dos torns (en molts casos, parells adjacents del tipus pregunta-resposta) en un sol missatge. Un dels principis de les converses cara a cara és que es retroalimenten durant la interacció; en missatges com aquest, fa tot l’efecte que hi funciona la retroalimentació, però de fet és impossible, perquè, no ho oblidem, són asincrònics. Fins i tot es fa difícil, davant d’un producte com aquest, tan acostat formalment al diàleg, fer-se a la idea que és un enginy que és possible gràcies al mitjà, però que mai no hi ha hagut un diàleg amb l’ordre cronològic amb què la forma final faria pensar. El missatge original, en realitat, era el següent:

És obvi que un missatge amb moltes preguntes seguides convida a construir una resposta amb aquest mecanisme, perquè resulta molt més econòmic que no repetir o fer referència a cada pregunta o a cada tema a què s’ha de donar resposta.

 

5. Recapitulació i proposta de tipologia

En definitiva, hem repassat tres tipus de respostes formals amb què se solen contestar els missatges de correu electrònic:

1) En primer lloc, les respostes que fan referència a un missatge anterior, que poden ser més o menys explícites. Les que presenten més implícits es començarien a acostar a una forma també implícita de diàleg, en què el primer torn el constituiria el primer missatge i el segon torn, el missatge de resposta (i així successivament si es tornés a respondre el segon missatge).

2) En segon lloc, el tipus de resposta que conserven el primer missatge a la part posterior del missatge o bé a dalt de tot, abans de la resposta. En aquest cas, la forma dialògica ja esdevé explícita.

3) Finalment, el tercer tipus de resposta consisteix a contestar un primer missatge intercalant en els fragments de text la contesta. En aquest cas, es crea la fal·làcia d’una conversa que no ha existit mai (com a mínim, en els termes de sincronicitat amb què l’entenem).

Adaptant la terminologia de Herring, proposem d’anomenar enllaç per referència la resposta que fins ara hem designat tipus I, ja que es basa en l’explicitació d’un missatge anterior; a la mena de missatges de què ens hem ocupat en el tipus II, ens hi referiríem com a enllaç per còpia, perquè conserven literalment el missatge previ a què es refereixen; finalment, anomenaríem enllaç pseudoconversacional el tercer tipus de missatges, per tal com prenen una forma que ens acosta a la il·lusió d’una conversa, en la qual els interlocutors sembla que alternen les intervencions.

Entenem que els tipus de missatges als quals ens hem referit presenten, en una gradació de menys a més precisa, una forma de diàleg. Tenen forma d’interacció i, com hem vist en l’últim exemple, es pot produir la fal·làcia de la retroalimentació. L’alternança dinàmica de les intervencions és una il·lusió: l’emissor i el receptor no coincideixen ni en l’espai ni tampoc en el temps. El diàleg es construeix, doncs, a posteriori de la intervenció del primer participant (després de l’emissió i en absència de l’emissor). Es tracta, potser, de noves formes de diàleg?


Nota

[*] Canviem els noms dels participants reals dels missatges que fem servir com a il·lustracions per les inicials A i B, per preservar-los l’anonimat. Així mateix, utilitzem una adreça fictícia, també per garantir l’anonimat dels informants. El que ens interessa mantenir sense modificacions són el cos del text i el títol del missatge. Torna a Estructures de Tipus I

  

6. Bibliografia