|
El Grup de Biolingüística va organitza
el seu acte inaugural amb una conferència de
gran abast amb participacions molt destacades que es
recullen a continuació (veure
programa en format pdf):
- Disquisicions sobre forma i sentit(V.
Acedo i J. Fortuny)
- Desenvolupament i Complexitat Computacional.
Dos elements clau per comprendre els or’gens del
llenguatge? (Sergio Balari)
- El salt sobtat al llenguatge humà
(R. Ferrer i Cancho)
- Una altra lingüística és
possible (J. Martín)
- Llengües i espècies: límits
i abast d'una comparació venerable (J.L.
Mendívil Giró)
- La sintaxi: el sistema de coneixement
central de la capacitat lingüística
(J. Rosselló)
- Cervell, eines, migració i paraules.
Sobre els orígens del llenguatge (J. Tusón)
- Què hi tenen a dir els gens
en el llenguatge? (A. Noy i Freixa)
- L'evolució del virus del llenguatge
(J. Uriagereka)
Lloc:
Universitat de Barcelona
Gran Via de les Corts Catalanes, 585 - Barcelona
Edifici Josep Carner - Aula 1.1
(veure ubicació sobre el mapa)
Dates i horaris:
1 de juliol de 2004: de 9 h. a 20 h.
2 de juliol de 2004: de 9.30 h. a 14 h.
VÍCTOR ACEDO I
JORDI FORTUNY (Departament de Lingüística
General, Universitat de Barcelona)
Disquisicions sobre forma i sentit
El nostre objectiu serà reflexionar per què
el llenguatge hauria de tenir certes propietats que
sembla que té. Ens centrarem en la sintaxi, entesa
com un component central que s’ocupa d’apariar
so i sentit, o més aviat, com un mecanisme computacional
de creació d’estructura que alimenta el
sistema Articulatori-Perceptiu (‘so’) i
el sistema Conceptual-Intencional (‘sentit’).
Concretament, ens centrarem en les següents propietats:
(i) part de l’estructura que és necessària
pel sistema Conceptual-Intencional no té cap
correlat físic
(ii) part dels fenòmens perceptibles són
irrellevants pel sistema Conceptual-Intencional
Sembla assenyat pensar que, si coneixem les restriccions
que imposa cada sistema a la sintaxi, podrem donar una
explicació fonamentada del biaix expressat a
(i) i (ii), cosa que seria un petit pas a l’hora
d’entendre la sintaxi (o component computacional)
com un mecanisme que satisfà òptimament
les necessitats divergents dels dos sistemes esmentats.
Pel que fa a (i), defensarem que la representació
que alimenta el sistema Conceptual-Intencional ha de
contenir més categories de les que són
manifestes; per exemple, una frase com (a) 'els
nens juguen al pati' pot ser semànticament
equivalent a les següents frases: (b) 'els
nens juguen ara al pati' i (c) 'els nens juguen
sovint al pati'. Això ens planteja les següents
possibilitats: o bé el sistema Conceptual-Intencional
té un mecanisme capaç de llegir la mateixa
interpretació tant de l’absència
d’estructura d’(a) com de la presència
d’estructura de (b) o de (c), o bé l’estructura
és sempre present, però no sempre omplerta
amb material morfofonològic. També observarem
que la sintaxi no genera certes combinacions que són
permeses pel sistema Conceptual-Intencional. Si aquesta
darrera constatació fos certa, hauríem
trobat propietats sintàctiques que no serien
reduïbles a les necessitats imposades pel sistema
pertinent (Conceptual-Intencional). Analitzarem diverses
alternatives respecte a aquest fet.
Quant a la propietat expressada a (ii), val a dir que
sembla un imperfecció del mecanisme computacional,
per tal com les formes a què fa referència
no són requerides per la interpretació
semàntica. Així, entre d’altres
casos, els afixos de concordança en el verb o
en l’adjectiu, la morfologia de cas estructural
en el nom, o bé certes posicions ocupades per
clítics no sembla, a simple vista, que siguin
formes interpretables pel sistema Conceptual-Intencional.
Aquesta propietat de l’existència de “formes
sense sentit”, però, deixa de ser una imperfecció
si resulta que és una manera de satisfer requeriments
imposats pel sistema Articulatori-Perceptiu.
dalt
SERGIO BALARI (Departament
de Filologia Catalana. Universitat Autònoma de
Barcelona)
Desenvolupament i Complexitat Computacional. Dos elements
clau per comprendre els orígens del llenguatge?
"The human mind differs from the mind of animals
only by degree but not in kind." Charles Darwin,
1871.
Si hagués de resumir l'actual posició
de Chomsky en relació al problema dels orígens
del llenguatge, destacaria els punts següents:
1.- La principal força en l'evolució del
llenguatge pot no haver estat la selecció natural.
2.- El llenguatge pot haver aparegut com a efecte colateral
d'un esdeveniment evolutiu independent. 3.- Podria ser
que les responsables de la seva emergència hagin
estat restriccions físiques i/o de desenvolupament.
4.- El tret distintiu del llenguage humà, que
el separa d'altres capacitats cognitives animals, és
la propietat de la recursivitat.
En aquest article voldria suggerir que acceptem 1-3
i que analitzem algunes de les seves conseqüències
per a una teoria general de les facultats lingüístiques
humanes. Com espero poder demostrar, una conclusió
important és que, amb aquests supòsits,
no cal assumir que els humans posseïm una herència
genètica especialment rica en relació
a les nostres capacitats lingüístiques.
A més d'això, reformularé lleugerament
el supòsit de 4 en el sentit que la facultat
del llenguatge es caracteritza (mínimament) per
posseir dues propietats bàsiques: la dependència
estructural i la recursivitat. A partir d'aquí,
la meva estratègia consistirà a determinar
si els rudiments d'ambdues propietats poden haver estat
presents ja en la ment d'un avantpassat comú
dels grans simis i els humans. M'ocuparé, doncs,
dels nostres parents més propers, els ximpanzès
i els bonobos, a fi d'individuar alguna capacitat cognitiva
que pugui necessitar (o que contingui la llavor de)
la dependència estructural i la recursivitat.
La meva hipòtesi és que la capacitat
per analitzar escenes visuals complexes sobre la base
d'un sistema de categories cognitives potencialment
complexes podria haver estat cooptada per al processament
d'estímuls auditius sobre la base de la mateixa
colecció de categories auditives, donant lloc,
així, al nucli de l'actual facultat del llenguatge.
Per altra banda, voldria proposar que aquestes característiques
podrien haver estat captades per a l'emergència
de les capacitats lingüístiques humanes
com a efecte secundari d'una colla de canvis en la taxa
i la cronologia del desenvolupament del sistema nerviós
humà. En aquest sentit, els humans podrien caracteritzar-se
com a simis sobredesenvolupats o peramòrfics.
Aquest esdeveniment evolutiu pot conceptualitzar-se
com a instantani, però, el que és més
plausible, també com un procés gradual
a través del qual els mecanismes responsables
de l'emergència de les nostres capacitats lingüístiques
s'han anat fixat per la força d'un procés
evolutiu conegut amb el nom d'Efecte Baldwin.
Com a visió alternativa, o potser complementària,
voldria suggerir que, amb els elements bàsics
presents, l'endarreriment gradual de la culminació
del procés de desenvolupament hauria permès
als infants homínids d'anar introduint de manera
progressiva elements innovadors en el sistema, la complexitat
del qual hauria anat creixent a mida que es transmetia
de generació en generació en un procés
que recordaria allò que alguns biòlegs
han anomenat 'Coevolució de gens i cultura' o
'Construcció de nínxols'. Aquest procés
hauria estat el responsable de l'emergència gradual
dels sistemes gramaticals complexos a partir d'un protollenguatge
'construït' a partir de la facultat del llenguatge
i a través dels principis de la gramaticalització.
Així, un cop que les lleis de l'herència
genètica van transformar els nostres infants
en creadors de llenguatge, aquestes lleis van perdre
tot el control sobre el sistema i les lleis del canvi
cultural haurien ocupat el seu lloc.
dalt
RAMON FERRER (Università
degli Studi di Roma, la Sapienza)
El salt sobtat al llenguatge humà.
L'origen del llenguatge ha estat objecte de diverses
especulacions. Probablement la més important
és quin tipus de procés ha dut al llenguatge
humà. Tot i la recent onada de treballs que emfatitzen
la capacitat de l'evolució biològica per
a construir components essencials de la facultat del
llenguatge, romanen diferents qüestions sense resoldre.
Resolent els punt febles de les aproximacions darwinianes,
aquí proposem una explicació per a la
emergència sobtada de dos trets essencials del
llenguatge humà: la sintaxi i la referència
simbòlica. Cap altra explicació existent
combina al mateix temps tots dos trets.
dalt
JESÚS MARTÍN
(Departament de Lingüística general, Universitat
de Barcelona)
Una altra lingüística és possible
La tesi inicial d’aquesta comunicació
és que la lingüística forma part
de l’estudi de l’ésser humà,
és a dir, de l’antropologia, en la mesura
que el llenguatge és una de les característiques
més important (sinó la més important)
de la definició de l’home. Ara bé,
aquesta afirmació s’ha de matisar. L’estudi
de la lingüística té diversos objectes
d’estudi, les filiacions dels quals remeten a
d’altres ciències. Grosso modo, es podria
dir que l’estudi del llenguatge pot ser dividit,
metodològicament, en com a mínim dos grans
àmbits: (1) l’estudi de la facultat del
llenguatge com a dispositiu biològic distintiu
de l’espècie humana, per una banda, i (2)
l’estudi de les llengües particulars i el
seu funcionament sociocultural per l’altra. (Ambdós
estudis tenen tant dimensió estructural com històrica
o evolutiva) D’aquesta manera, (1) a la qual anomenaré
biolingüística seria una part de la branca
de l’estudi de l’home des d’un punt
de vista biològic (antropologia física),
mentre que (2) a la qual anomenaré sociolingüística,
formaria part de l’estudi de l’home des
d’un punt de vista cultural (antropologia cultural).
Aquesta separació, exclusivament metodològica,
és una pràctica habitual en les ciències
naturals i ha donat fruits excel·lents al llarg
dels darrers quatre segles. Per tant, no hi pot haver
conflicte entre els dos tipus d’estudi lingüístic,
igual que no n’hi ha entre les dues antropologies,
perquè només són dues dimensions
diferents (però complementàries) de l’estudi
del llenguatge. En resum, en la meva comunicació
demanaré que s’acabin les guerres lingüístiques
i defensaré, per tant, que una altra lingüística
és possible.
dalt
JOSÉ LUÍS
MENDÍVIL GIRÓ (Departament de Lingüística
general i hispànica, Universitat de Saragossa)
Llengües i espècies: límits i abast
d'una comparació venerable.
La comparació entre l'evolució de les
llengües i la de les espècies naturals es
tan antig com la pròpia teoria de l'evolució,
ja que el propi Darwin es va encarregar d'assenyalar
el “curiós paral·lelisme”.
Abordarem, a partir de les recents teories del canvi
lingüístic i dels darrers avenços
en genètica en quins termes es pot dir que l'analogia
pot ser profitosa per a un millor coneixement del llenguatge
humà.
dalt
JOANA ROSSELLÓ (Departament
de Lingüística General, Universitat de Barcelona)
La sintaxi: el sistema de coneixement central de la
capacitat lingüística
A partir de dues consideracions, una procedent de la
comparació amb altres capacitats animals (no)
humanes i una altra procedent de la investigació
en teoria sintàctica, construïm un argument
a favor de la visió expressada en el títol.
En síntesi, així va la cosa. La recursivitat
jeràrquica característica del llenguatge
és una combinació que és alhora
present en altres capacitats humanes, com ara la música,
i absent dels altres sistemes de comunicació
animal (simis ensinistrats inclosos). Totes dues coses,
donada la capacitat (quasi-)proposicional dels sistemes
apresos pels simis i la manca de semanticitat de la
música, obliguen gairebé a la conclusió
que la recursivitat jeràrquica lingüística
no té per què derivar del sistema conceptual-intencional
(C-I) sinó que pot ser (i deu ser) independent
i, doncs, que pot atribuir-se a la sintaxi (o Sistema
Computacional del llenguatge humà (SCLH )) en
exclusiva. Si això és correcte, com sembla,
resultaria preferible, per la seva més gran simplicitat
i adequació empírica, la visió
segons la qual la sintaxi és el component generatiu
i central, mentre que el sistema C-I i el sistema articulatori-perceptiu
(A-P) són interpretatius. Que la centralitat
del SCLH és la centralitat d’un sistema
de coneixement i no pas la d’un mer sistema de
processament, d’altra banda, és la conclusió
a què ens porta un examen de les característiques
i conseqüències de la Condició d’Extensió
(CE). Concretament, atès que el seu poder explicatiu
és considerable i que la seva formulació
va lligada necessàriament a un tractament derivacional
bottom-up com el preconitzat pel Programa Minimista,
cal concloure que un SCLH que incorpora una condició
com la CE difícilment podria ser un sistema de
processament pel fet que un sistema d’aquesta
mena sembla que ha de procedir ajustant-se a l’ordre
temporal de la proferència i, doncs, que no pot
construir-se bottom-up.
dalt
JESÚS TUSON. (Departament
de Lingüística. Universitat de Barcelona)
Cervell, eines, migració i paraules. Sobre els
orígens del llenguatge.
Després d'almenys un segle i mig de controvèrsies,
purament especulatives, sobre l'origen del llenguatge,
les investigacions paleoantropològiques recents,
lligades amb els avenços de la lingüística,
han posat les bases que ens permeten replantejar les
condicions inicials de la nostra facultat distintiva.
Aquesta ponència enfoca el problema dels orígens
del llenguatge en paral·lel amb l'evolució
del cervell, els tipus d'eines i d'altres factors que
formen part de la dotació natural i cultural
d'Homo sapiens.
dalt
AGNES NOY I FREIXA(Grup de
Modelatge mol·lecular i Bioinformàtica.
Parc Científic de Barcelona. Universitat de Barcelona)
Què hi tenen a dir els gens en el llenguatge?
La dificultat en l'adquisició de la parla i
els trastorns que afecten el llenguatge han restat durant
molts anys a l'ombra de qualsevol explicació
científica. En els darrers temps, aquests trets,
amb una base genètica probablement multifactorial,
han començat a ser analitzats i han conduït
a la identificació de quatre regions cromosòmiques
que podrien contenir gens implicats en els trastorns
més comuns de la parla. Per altra banda, també
ha estat caracteritzat el gen FOXP2, responsable d'una
alteració rara del llenguatge, d'herència
monogènica. En aquesta ponència parlarem
dels darrers avenços que, de la mà de
la genètica molecular, s'estan duent a terme
per tal de diseccionar les bases neurològiques
dels trastorns que afecten la parla.
dalt
JUAN URIAGEREKA (Departament
de Lingüística, University of Maryland,
College Park)
L'evolució del virus del llenguatge
Fa aproximadament 120.000 anys, va tenir lloc al genoma
dels homínids una mutació al gen anomenat
FOXP2. En apenes 60.000 anys més, la nostra espècie,
que en el moment del canvi genètic comptava amb
aproximadament 20.000 individus a l'Àfrica Central,
havia arribat a Àsia, Europa i Austràlia,
travessant en el procés mars i deserts. FOXP2
està implicat en la producció de la parla.
¿Què és el llenguaje, per haver
evolucionat tan ràpidament? ¿Què
és l'evolució per aplicar-se al llenguatge
tan dramàticament? En aquesta conferència,
a més de plantejar aquestes preguntes, proposaré
que l'evolució de les estructures sintàctiques
comparteix propietats centrals de l'evolució
del sistema inmunològic.
dalt
|
