1. Turisme i espais naturals protegits

La freqüentació dels espais naturals amb finalitats recreatives és antiga, i també és antiga la idea dels parcs naturals com a zones d’esbarjo públic. No obstant això, ha estat al llarg dels darrers anys quan s’ha produït la popularització del turisme vinculat a la natura. El creixement quantitatiu de les visites als parcs en tot el món ha adquirit tanta importància que és inevitable plantejar l’aprofitament turístic dels espais naturals protegits sota una perspectiva més àmplia.
Un dels principals dilemes de la conservació dels espais naturals en tot el món es concreta a compaginar, precisament, l’esmentada conservació amb la visita destinada a la contemplació de les belleses paisatgístiques i/o ecològiques d’aquests espais. En aquells casos en què la visita no es fa amb les mínimes garanties de no-interferència amb l’entorn que es protegeix, La presència de l’home degrada la natura, transforma aquells valors (estètics, però també ecològics) que la feien mereixedora de protecció i redueix, o bé elimina completament, el seu atractiu.     
La innovació més sorprenent operada en el camp d’allò que genèricament es podria anomenar activitats turístiques i de lleure, almenys als països fortament desenvolupats, és la que ja s’anomena explosió del turisme en espais naturals o turisme verd. Aquesta realitat no és fruit de la simple conjuntura casual o reflex d’una moda passatgera, sinó que resulta de la conjunció d’una sèrie de factors de llarg abast que semblen irreversibles, almenys a curt i mitjà termini. En particular, cal assenyalar la difusió de l’ecologisme (entès aquest en la seva accepció sociològica i no necessàriament política) com un nou paradigma que ha impregnat no tan sols bona part de les ciències socials, sinó també multitud de manifestacions i expressions de la vida quotidiana de l’home actual.
Per tant, en un context social en què els valors relacionats amb la sostenibilitat, la protecció del medi ambient i el paisatge estan cada cop més arrelats, la relació d’aquests amb el factors d’atractivitat turística són cada cop més importants. En societats altament urbanitzades i amb poblacions concentrades es tendeix a valorar i a idealitzar els espais que tenen una relació més estreta amb elements contraposats als espais urbanitzats. En aquest context els espais naturals protegits tenen una valoració social que justifica la seva elecció com a destinació turística.
Aquest fet es contradiu amb la justificació primera de la protecció dels espais naturals, destinats a ser preservats d’amenaces creixents com ara el desenvolupament industrial, el creixement urbanístic i fins i tot l’explotació turística. Precisament un dels reptes de la conservació dels espais naturals és la compaginació de la conservació amb l’inevitable i necessari ús públic, i el turisme n’és el referent més evident.
Aquest fenomen és especialment important a Catalunya, on la gran quantitat de figures de protecció i d’ens gestors dels espais naturals no està acompanyada d’una unificació en els criteris de la seva gestió turística.
D’altra banda, resulta ja inevitable parlar clarament de turisme i espais naturals quan fins i tot des de l’Administració turística espanyola s’inclouen els espais naturals com un dels serveis turístics als quals cal incorporar criteris de gestió de la qualitat turística amb la redacció de la norma de qualitat turística coneguda com a norma Q.

2. Els espais naturals a Catalunya i les figures de protecció

2.1 Els espais naturals protegits

A Catalunya, l’interès per la protecció de la natura té una llarga tradició i es remunta al final del segle XIX amb l’aparició del moviment excursionista (cal recordar que l’Associació Catalana Excursionista fou creada el 1873). Les primeres normatives de l’Administració en aquest sentit són dels anys trenta, principalment del període de la Segona República. No obstant això, no és fins uns quants anys més tard que l’Administració de l’Estat, primer, i l’Administració autonòmica, després, decideixen intervenir i legislar sobre el tema, la qual cosa permet afirmar que la majoria de les figures de protecció són molt recents. D’altra banda, en els anys setanta i en el marc dels treballs i les sessions sobre ordenació del territori del Congrés de Cultura Catalana es va debatre el problema de la degradació del medi natural i, a partir del 1985, s’aprovà la Llei d’Espais Naturals i, principalment a partir de la promulgació de Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN), el tema és va institucionalitzar i va assolir un interès que ha perdurat fins avui.           
Es pot afirmar que hi ha tres trets que caracteritzen els espais naturals a Catalunya: la seva gran diversitat i varietat biològica, la intensa humanització que han sofert aquests espais i zones d’influència, i finalment la seva relativa proximitat a espais densament poblats i urbanitzats. Aquestes característiques són les que han justificat la preservació d’amplis territoris catalans amb diferents nivells de protecció per tal “d'assegurar la continuïtat de molts dels paisatges, fomentar la seva riquesa i diversitat, i també reservar una part d'aquest territori per destinar-lo a garantir la viabilitat dels equilibris naturals i la conservació dels recursos vius” (Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya).
La protecció dels espais naturals està en la línia que planteja el tractat de la Unió Europea de Maastrich, que fixa com a objectiu de la Comunitat “promoure un desenvolupament sostenible que respecti el medi ambient”. La funció principal dels espais naturals protegits és la preservació de la biodiversitat, però n’hi ha d’altres de més científics i educatius, i també cal el desenvolupament econòmic, especialment, però no exclusivament, de zones rurals, amb risc de declivi demogràfic o econòmic.

2.2 Nivells de protecció dels espais naturals a Catalunya

A banda de la normativa general d’aplicació a tot el territori català, independentment de l’àmbit territorial, que té algun tipus de regulació de conservació de la natura (forestal, urbanística, de costes, etc.), podem distingir dos nivells de protecció:
- El PEIN (Pla d’Espais d’Interès Natural)
- Els Espais Naturals de Protecció Especial
El PEIN estableix un règim jurídic sobre territoris que contenen valors naturals d’interès general. El PEIN intenta evitar en el territori delimitat una possible alteració o transformació important en forma d’explotació industrial o urbanística, tot buscant la conservació de determinats valors naturals.  El fet d’estar inclòs en el PEIN no implica que hi hagi al darrere una determinada gestió de l’espai protegit, sinó tan sols una delimitació. Tanmateix, aquests espais poden tenir posteriorment un tractament normatiu que faci augmentar el nivell de protecció, ja sigui a través d’un pla especial de delimitació de l’espai o bé a través de plans especials de protecció del medi natural i el paisatge.
Els espais naturals de protecció especial poden adoptar alguna de les modalitats següents: parcs nacionals, parcs naturals, paratges naturals d'interès nacional i reserves naturals. Aquests espais també formen par del PEIN, però disposen d'una regulació jurídica pròpia i, sobretot, d'una gestió pròpia i per tant d’una assignació de recursos de la Generalitat de Catalunya.

3. La gestió dels espais naturals a Catalunya

La gestió dels espais naturals a Catalunya no està unificada. Malgrat que tots els espais s’adapten a les figures de protecció abans descrites, les diferències en la gestió d’aquests espais marca de manera clara el seu funcionament. Aquesta gestió tindrà després unes conseqüències lògiques pel que fa al seu ús públic.
El Departament de Medi Ambient de la Generalitat és el responsable de la gestió de l’únic Parc Nacional de Catalunya: Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. La marca Parc Nacional, abans gestionada des del Govern de l’Estat espanyol, té unes repercussions pel que fa a la imatge i la percepció del visitant que s’analitzaran amb posterioritat. El Departament és el responsable també dels Parcs Naturals de l'Alt Pirineu, Aiguamolls de l'Empordà, Parc Natural del Cadí-Moixeró, Cap de Creus, Delta de l'Ebre, Els Ports, Serra del Montsant i Zona Volcànica de la Garrotxa. La Generalitat també gestiona el Parc Natural de la Muntanya de Montserrat (a través del Patronat de la Muntanya de Montserrat). També gestiona els Paratges Naturals d'Interès Nacional de l'Albera, de Poblet i el massís del Pedraforca; la reserva natural del Delta del Llobregat i la reserva marina de les Illes Medes.
Tanmateix, dos dels espais declarats com a Parcs Naturals estan gestionats per administracions locals, com és el cas del Parc Natural del Montseny, gestionat conjuntament per les Diputacions de Barcelona i Girona, i el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, gestionat per la Diputació de Barcelona.
La Diputació de Barcelona gestiona, a més, altres espais PEIN que disposen d’un pla especial de protecció: Parc del Castell de Montesquiu, Parc del Montnegre i el Corredor  i Parc del Garraf de forma directa, i Parc de la Serralada de Marina, Parc de Collserola, Espai Natural de les Guilleries-Savassona, Parc Agrari del Baix Llobregat,  Parc de la Serralada Litoral,  Parc d'Olèrdola i Parc del Foix a través de forma consorciada amb els ajuntaments.
La figura del consorci com a ens de gestió s’està utilitzant cada cop més ja que sembla respondre a les necessitats de conservació, però també d’aprofitament i d’ús públic dels ajuntaments que tenen el seu terme municipal afectat.

4. La gestió turística dels espais naturals a Catalunya

Tot i parlar de gestió turística, a Catalunya s’han de diferenciar els espais protegits afectats per visitants (sense pernoctació) i els afectats per turistes (amb pernoctació). No s’ha d’oblidar que bona part dels espais naturals de Catalunya són consumits per motivacions de recreació i d’oci de proximitat. Molts espais estan a menys de dues hores de viatge de l’àrea metropolitana de Barcelona, amb prop de 4 milions de residents. Aquests espais són els situats bàsicament a la província de Barcelona. A més, l’atractiu d’aquests espais també està en un nivell local i regional que concorda amb un flux de visitants local i regional. Els plans d’ús públic d’aquests espais han d’estar orientats precisament a satisfer les necessitats d’aquesta demanada d’oci de proximitat.
L’únic espai natural amb prou capacitat d’atracció turística com a motivació principal de la visita a nivell nacional i internacional és el Parc Natural d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, ja que la freqüentació del Parc Natural de la Muntanya Montserrat es realitza per motius diversos i no tots relacionats amb l’espai natural. Aquest fet no implica que els gestors dels espais naturals protegits hagin d’oblidar una possible demanda que no sigui local o regional, però no és la principal. En el cas d’espais naturals propers a zones turístiques madures, com la Costa Daurada, la Costa de Barcelona–Maresme o la Costa Brava, aquests actuen com a recurs turístic complementari.
Els espais naturals protegits gestionats per alguna administració treballen amb més o menys intensitat l’ús públic a través de la senyalització d’itineraris, la programació d’activitats, la gestió de la informació de l’espai amb l’atenció en punts i oficines d’informació, centres d’interpretació, pàgina web de promoció, l’edició de material de promoció i fins i tot la realització d’activitats de promoció com l’assistència fires especialitzades. Es poden detectar casos especialment sensibilitzats per l’ús recreatiu i turístic que disposen de normes de qualitat turística (Parc del Montseny) o bé estan adherits a la Carta Europea per al Turisme sostenible (Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa).
Tanmateix pocs han entrat a treballar a fons la capacitat de càrrega d’aquests espais i no disposen de dades sobre la freqüentació i l’ús més enllà de les consultes en oficines d’informació de l’espai. Alguns parcs com el Cadí-Moixeró han començat a mesurar la freqüentació de diverses rutes senyalitzades amb l’objectiu de poder derivar la promoció d’aquestes rutes cap a les que estiguin menys saturades.

5. La marca espais naturals i la promoció turística

Cal considerar que el sol fet de protegir i delimitar un espai natural potencia que aquest sigui consumit com a espai de recreació i turisme perquè ha guanyat atractiu. Davant d’aquest fet cal que els gestors d’aquests espais siguin proactius, ja que la “marca” espai o parc natural serà utilitzada no tan sols per l’ens gestor, sinó també pels agents socials, econòmics i per altres administracions turístiques.
Fent un petit repàs a les administracions turístiques catalanes es constata que totes consideren els espais naturals com a recursos turístics en les seves accions de promoció, ja sigui amb la inclusió d’accessos directes en les pàgines web de promoció, amb l’edició de material de promoció específic (i en diferents idiomes) o amb la creació de productes turístics suportats pel mateix espai.
Cal, però, diferenciar la gestió turística de l’espai natural protegit de l’ús de la marca de parc. Així com la marca actua com a poderós atractiu de demanda, l’oferta turística de l’espai natural (paisatge, activitats...) no té per què produir-se necessàriament dins dels límits del parc.

6. Valoració i reptes de futur

L’aproximació al tema dels espais naturals protegits es pot fer considerant inicialment la qüestió de la conservació de la natura enfront de la pressió i les exigències de l’home o bé centrant l’anàlisi en la relació entre turisme i espais naturals protegits. Aquestes opcions porten a exposar dos tipus de valoracions i consideracions, a tall de resum: unes idees sobre el fet mateix de la preservació d’espais naturals i la seva relació de conflicte amb els usos i els aprofitaments del territori i, d’alta banda, unes consideracions específiques sobre la gestió dels espais naturals protegits i la seva relació amb les activitats turístiques i recreatives. 
La consolidació dels parcs nacionals i dels espais naturals protegits sorgeix, en bona mesura, com a conseqüència de la revalorització i la idealització del món rural –d’allò que es considera com a natural– per la moderna societat urbanitzada, desenvolupada i industrial. La societat urbana té la seva pròpia visió dels espais naturals, que sovint es localitza en zones econòmicament deprimides, visió que s’acaba imposant al món rural. Des d’aquesta perspectiva general, es tracta en definitiva d’una nova influència de la ciutat sobre el món rural.
A tall de valoració de conjunt es pot afirmar que l’aplicació d’un pla de protecció mediambiental té un cost afegit en un territori com el català, amb altes densitats de població i que fonamenta la seva economia en sectors econòmics que són relativament agressius amb el medi ambient. És a dir, la pràctica d’una agricultura i una ramaderia molt intensives, l’existència d’una indústria molt diversificada i bastant difosa des del punt de vista territorial i d’un sector turístic en constant desenvolupament, tant al litoral com a les comarques de muntanya i a l’interior del país.
Per tot això, la confrontació entre les posicions estrictament conservacionistes i les més permissives sorgeix amb intensitat davant qualsevol projecte de desenvolupament infraestructural, industrial o turístic. La resolució d’aquesta confrontació suposa sempre la recerca d’un difícil punt d’equilibri.
Finalment, cal esmentar les següents valoracions específiques i consideracions de futur:
- Catalunya disposa d’una oferta d’espais naturals protegits repartida uniformement pel territori, amb un grau de concentració a les zones de muntanya i en especial al Pirineu.
- No hi ha una gestió unificada dels espais naturals sota criteris d’ús públic uniforme. Aquest fet dificulta l’ús de l’espai natural com a recurs turístic a nivell nacional.
- És necessari dotar de gestió i de recursos els espais naturals protegits per tal de poder canalitzar els fluxos de visitants inevitables que tindrà l’espai pel fet de tenir un nivell de protecció explícit.
- No hi ha una coordinació ni un discurs únic entre els gestors turístics i els gestors dels espais naturals. Cal avançar en la línia de coordinar tots els interessos.
- Cal realitzar un estudi en profunditat de les potencialitats de l’oferta turística en els parcs i espais catalans i un estudi de la demanda principal que poden tenir aquests parcs i espais.
- No hi ha un cens detallat ni una classificació de les activitats turístiques en el medi natural, de les empreses que operen en aquest camp i de les empreses de mediació especialitzades a nivell nacional.