1. Senderisme i turisme

Caminar és tan antic com la mateixa espècie humana. En canvi, caminar per gust, sense necessitat, i com a fenomen social, és molt més recent. L’essència del senderisme és precisament aquesta: caminar per plaer. En aquest full s’analitza aquesta activitat per la seva relació amb l’activitat esportiva i turística i l’ús del temps de lleure que impliquen el senderisme i les rutes de natura.
Es pot definir el senderisme com l’activitat esportiva i recreativa no competitiva, que consisteix a recórrer a peu camins preferentment senyalitzats i tradicionals situats en el medi natural.
La paraula senderisme és molt jove. Va aparèixer a la dècada dels anys vuitanta vinculada a les primeres experiències de marcatge de Senders de Gran Recorregut a Espanya, els GR. El primer tram de GR va ser marcat per excursionistes catalans el 1975 a Tivissa (Tarragona). Caminar per un GR només afegia a la pràctica habitual de realitzar excursions, la seguretat de no perdre’s gràcies a les marques que identificaven l'itinerari que havia estat senyalitzat.
El senderisme, com a fenomen, va néixer estretament vinculat al context dels esports de munta-nya i a les associacions i federacions que agrupen els seus practicants. D’altra banda, la pròpia activitat i especialment el marcatge d’itineraris no es poden entendre sense atendre l'auge del turisme rural i les seves polítiques de promoció, generalment en el marc de projectes de desenvolupament rural. En general, el senderisme està directament connectat amb el creixent interès per conèixer i gaudir d’entorns naturals i rurals d’una població cada vegada més urbana.
En els darrers anys, aquest interès per l’activitat senderista s’ha incrementat, però també s’ha tornat més sofisticat. Es podria dir que la demanda ha evolucionat d’unes necessitats de consum improvisat, poc planificat i de proximitat, a un plantejament del senderisme com a producte turístic, amb necessitats totalment diferents i unes demandes més complexes pel que fa a la qualitat de les infraestructures, els equipaments i els serveis associats a l’activitat. I tot i que és en els mercats europeus on s’ha desenvolupat més el senderisme turístic, a poc a poc la demanda nacional comença a estar-hi interessada i esdevé un consumidor potencial important. En aquest sentit el turisme de senderisme representa una oportunitat real de desenvolupament econòmic local amb pocs efectes negatius, ja que el gaudi es basa en el consum tranquil del territori, del seu paisatge i del seu patrimoni natural i cultural.
Tot i que aquest full se centra en els camins i senders equipats amb senyalització com a base de l’activitat senderista, és interessant remarcar que cap de les paraules per les quals es tradueix senderisme en les principals llengües europees té la connotació de caminar per senders senyalitzats: ni la francesa randonnée, ni les angleses hiking o rambling, ni l'alemanya wandern, ni la italiana escursionismo. En totes, l’accepció és molt més àmplia.
Més enllà de les definicions oficials, i sense renunciar a l’accepció de senderisme com a activitat vinculada als senders senyalitzats, un bon nombre d’experts coincideixen a valorar la utilitat d’adoptar una accepció àmplia del terme. En aquesta línia, senderisme podria entendre’s com la pràctica d’excursions a peu, exempta de dificultat rellevant, amb l’objecte principal de gaudir d’entorns naturals, rurals i del seu patrimoni.
Els GR no van ser els primers senyals pensats per a facilitar la realització d’excursions per la muntanya. En la dècada dels anys vint del segle passat, la Mancomunitat de Catalunya ja havia senyalitzat amb pals i fletxes un itinerari per a excursionistes als Pirineus de Girona. En els anys seixanta hi ha constància d’itineraris senyalitzats amb marques de pintura en llocs com Montserrat. La singularitat dels GR, i probablement la clau del seu èxit posterior, radica en el valor simbòlic de la idea d’un gran itinerari que pot arribar a créixer al llarg de centenars i milers de quilòmetres, unint regions i països diversos.
Equipar un sender o camí amb uns senyals que garanteixin la continuïtat i la seguretat facilita l’accessibilitat al medi natural d’un nou segment d’usuari més proper a l’activitat d’oci i turisme que a la d’esportista de la natura. Es pot dir que una bona part de la societat urbana i amb possibilitats econòmiques busca actualment desenvolupar el seu oci en la naturalesa. Les xarxes de senders marcats amb finalitats excursionistes i esportives es posen a disposició del visitant per tal de garantir un accés ordenat i de qualitat al medi natural.

2. Els senders: tipologia i equipament

Els sender és una instal·lació esportiva, identificada per les marques de GR (Sender de Gran Recorregut), PR (Sender de Petit Recorregut) o SL (Sender Local), que es desenvolupa preferentment en el medi natural i sobre vials tradicionals. A l’Estat espanyol, per a poder tenir aquesta denominació, cal que la instal·lació hagi estat homologada per una federació territorial, en el cas de Catalunya, la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya. Les seves característiques han de possibilitar el seu ús per la majoria dels usuaris i al llarg de tot l’any.
Els senders homologats s’identifiquen per un codi de senyals que estan registrats en el Registre de Marques i Patents a favor de la Federación Española de Deportes de Montaña y Escalada (FEDME).

Els senders senyalitzats homologats poden ser de tres tipus:
1. Senders de Gran Recorregut: s'identifiquen amb els colors blanc i vermell i amb les sigles GR. Cada sender té assignada una numeració (competència de la FEDME), però la seva gestió depèn de cada federació autonòmica i/o territorial, en el tram en què discorri pel seu territori. Aquests senders tenen una longitud mínima de 50 km i es precisa de més d’una jornada per a fer el seu recorregut caminant.
2. Senders de Petit Recorregut: s’identifiquen amb els colors blanc i groc i amb les sigles PR. Tenen una longitud màxima de 50 km i s’han de poder recórrer caminant en una jornada o part d’una jornada. Tenen també una numeració, l’assignació de la qual és competència de la federació autonòmica i/o territorial per la qual es desenvolupin.
3. Senders Locals: s’identifiquen amb els colors blanc i verd i amb les sigles SL. Tenen una longitud màxima de 10 km. L’assignació de la numeració i la seva gestió és competència de la federació autonòmica i/o territorial corresponent.
A aquestes tipologies cal afegir els diferents tipus de variants, enllaços i altres senders relacionats directament amb els tres tipus anteriors.
El codi de senyalització dels senders representa el valor afegit i l’aportació com a equipament als camins i garanteix la continuïtat i la seguretat a l’usuari. Aquests codis utilitzen unes marques àmpliament reconegudes.

3. La xarxa de senders com a base de l’activitat senderista vinculada al turisme a Catalunya

Si bé és cert que la xarxa de senders de Catalunya té com a objectiu el foment d’una activitat lligada inicialment a l’excursionisme i a l’esport amb finalitats de descobriment, però també de protecció de la natura, la xarxa de camins que es valoritzen representen una infraestructura perfecta per al desenvolupament de nous productes turístics lligats a la natura, el patrimoni i la cultura.
Els mateixos criteris que marca la Federació d’Entitats Excursionistes de  Catalunya (FEEC) per a dissenyar senders indiquen que, a més de realitzar una activitat física en el medi natural, han de permetre el coneixement i el descobriment del territori a partir de motivacions històriques, culturals, arquitectòniques i paisatgístiques, entre d’altres.
Aquests criteris fan que els camins senyalitzats tinguin un valor turístic important i siguin una bona manera de conèixer el territori de forma tranquil·la.
Els senders de Gran Recorregut, per la seva llargada, semblen estar destinats a fites més aviat esportives; tanmateix, els de petit recorregut proposen recorreguts amb una menor exigència física. I per poder satisfer millor la demanda de la societat, es van crear els  senders locals, d’itinerari curt, nul·la dificultat tècnica i escassa exigència física.
Totes aquestes tipologies de senders conformen a Catalunya una veritable xarxa de camins entrellaçats que donen valor a tot un territori i hi faciliten l’accés ordenat i segur. La xarxa de senders a Catalunya la formen 27 GR (4.559,95 km), 171 PR (3.431,076 km) i 53 SL (prop de 200 km).

3.1 Característiques dels senders

Els senders permeten realitzar excursions a peu, aptes per a la població en general. Utilitzen preferentment antigues vies de comunicació i camins històrics. En el seu disseny s’intenta evitar realitzar grans distàncies entre dos punts habitats o d’ubicació de serveis bàsics, ja sigui transport públic o allotjament. Aquesta característica és molt important, ja que el fet d’incloure els serveis en la definició del sender ajuda a la creació de productes turístics d’acord amb l’oferta senderista. Aquests serveis poden ser de restauració, alimentació, allotjament, transport públic, informació turística, etc.
Les característiques físiques dels camins equipats i homologats com a senders han d’evitar zones de risc, grans desnivells i limitar el trànsit per zones asfaltades.

3.2 La gestió dels senders i de les rutes de natura

Vistes les magnituds de les xifres i les característiques de disseny dels senders, la xarxa de senders hauria de ser la base de l’oferta turística de senderisme i excursionisme turístic a Catalunya. Tanmateix apareixen alguns elements limitadors que cal tenir en compte.
En primer lloc cal no oblidar que els senders no estan pensats originàriament per a l’activitat turística. Tot i que l’oferta senderista s’adequa en molts casos a l’activitat turística, no deixa de ser una infraestructura que inicialment no està dissenyada ni gestionada pel sector o per l’Administració turística. Resulta del tot evident que no es pot encomanar la visió de l’ús turístic d’un sender a un centre excursionista o a la pròpia FEEC.
Hi ha importants exemples de l’ús turístic de la xarxa de senders, fins i tot des de la seva concepció i disseny, com és el cas de l’oferta senderista del Baix Empordà. En aquests casos ha estat necessari establir convenis de col·laboració entre la FEEC i les administracions per tal de garantir el correcte manteniment de la xarxa.
Garantir el manteniment de la xarxa de senders com a base de l’oferta de senderisme és imprescindible, ja que és la garantia de qualitat de l’oferta turística. Parlar del manteniment de la xarxa implica la necessària participació de les administracions públiques. Probablement l’oferta dels productes de senderisme a Catalunya té el seu principal dèficit en l’estat de conservació dels camins i de les senyalitzacions i en l’entorn paisatgístic immediat.
D’altra banda, cal tenir en compte les competències de les diferents administracions en la gestió del territori. L’absència d’una normativa catalana que estableixi un únic model de senyalització de l’accés al medi natural i a la xarxa de carreteres dificulta molt la gestió turística de l’activitat senderista.
Amb la senyalització dels GR, PR i SL, conviuen experiències variades i heterogènies de senyalització turística del medi natural que són responsabilitat de diferents administracions i que no contribueixen a la bona imatge de l’activitat senderista.

3.3 Els suports de promoció i informació

El principal suport d’informació dels senders ha estat tradicionalment l’anomenada topoguia. Aquest material, voluminós i de qualitat, editat habitualment per la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya, es mostra insuficient per al senderisme turístic, el qual necessita incorporar, a més de la descripció més o menys detallada dels recorreguts i d’una cartografia actualitzada, els serveis i els recursos turístics del territori.
Destacades empreses del país han contribuït també a dotar el territori català de guies cartogràfiques amb treballs de camp detallats que suposen un material de suport essencial. Aquestes guies també han anat incorporant elements de caire més turístic. Altres materials de suport són els llibres de ruta, elaborats per les empreses operadores especialitzades, que, tanmateix, són encara escassos.
Finalment convé no perdre de vista l’oportunitat que representa l’ús de tecnologies com els sistemes de posicionament geogràfic (GPS) en els productes turístics de senderisme. L’ús d’aquestes tecnologies s’està generalitzant entre la demanda de serveis de senderisme i representa una oportunitat per a les empreses i les administracions, ja que poden contribuir a la millora de la qualitat del producte turístic en la mesura en què evita la proliferació de senyals en el medi natural. Una experiència reeixida a tenir en compte és el portal de Rutes Turístiques del Palau Robert que està ampliant la seva oferta de rutes georeferenciades.

4. Factors determinants per a la creació de productes turístics de senderisme

Són diversos els factors que condicionen els beneficis econòmics i socials que pot aportar aquesta activitat: garantir el bon estat de la infraestructura dels camins que suporten l'activitat; disposar d’equipaments que facilitin la pràctica de les excursions, entre els quals destaca la senyalització de camins.
D’altra banda, com qualsevol altra pràctica turística, el senderisme necessita serveis d’allotjament, de restauració, de comunicació, comercialització, etc., adequats als segments que es desitja atreure.
De forma errònia, el foment del senderisme com a activitat d’oci sol basar-se habitualment en una òptica que no va més enllà de l’equipament en qüestió. Se centra a marcar senders per a facilitar la seva pràctica en una determinada àrea i a esperar que aquestes facilitats siguin capaces d’atreure visitants. Es confia en la publicitat que puguin fer els seus usuaris i en els efectes de la divulgació d’aquestes facilitats a través de fullets i altres mitjans. Aquesta estratègia es tradueix en bons resultats entre les persones que ja es troben en la regió. És a dir, funciona bé entre la població de segona residència, que no necessita serveis d’allotjament turístic, i entre els turistes que rep habitualment la zona. Per a ambdós grups, l’oferta de senderisme constitueix una possibilitat d’activitat recreativa molt ben valorada.  Tanmateix, amb aquesta estratègia es fa difícil atreure a la zona un turisme especialment motivat pel senderisme, tret que la destinació tingui una imatge molt consolidada com a destinació de senderisme.
Per a atraure turisme especialitzat, cal, entre altres factors, que la destinació compti amb empreses receptives capaces d’elaborar productes específics, estratègicament segmentats i comercializables en els circuits internacionals especialitzats en aquests mercats.
D’altra banda, cal tenir en compte que Catalunya presenta uns punts forts per a la pràctica senderista en el mercat europeu que convé utilitzar en el disseny dels productes turístics especialitzats:
- Un paisatge i una orografia variada i atractiva situats en quasi tot el territori.
- Una àmplia xarxa d’espais naturals protegits com a escenari de l’activitat senderista.
- Una oferta de serveis turístics important, però amb puntes d’ocupació en èpoques d’estiu i, per tant, amb possibilitats reals de desestacionalització.
- Una climatologia privilegiada que permet la pràctica del senderisme tot l’any.

5. Altres projectes d’itineraris i d’accés no motoritzat al medi natural

S’ha agafat com a base d’aquest full la xarxa de senders homologats en tractar-se de la infraestructura més àmplia i consolidada que hi ha a Catalunya. Comencen, però, a aparèixer altres iniciatives que estan dissenyades des d’una perspectiva de producte turístic.
És el cas del projecte Itinerannia, un xarxa de senders nova, que s’està implementant a les comarques de l’Alt Empordà, la Garrotxa i el Ripollès. Aquest projecte parteix de la base d’un inventari de camins històrics a partir del qual s’ha dissenyat una nova xarxa de senders d’acord amb l’inventari de recursos i serveis turístics del territori. En tractar-se d’una nova oferta que no es basa en la xarxa preexistent de GR, PR i SL, s’ha aconseguit prioritzar les característiques turístiques de l’oferta enfront de criteris més excursionistes.
D’altra banda, el projecte ha demanat introduir un nou codi de senyalització, similar a l’utilitzat en els senders homologats, però que fa servir una única marca groga per a informar de la continuïtat del camí. El concepte que s’utilitza és el de xarxa de camins, no d’itineraris. La xarxa valoritza un seguit de camins senyalitzats, però no prioritza una ruta o una altra, sinó que deixa aquesta opció a l’usuari o a l’organitzador de la ruta en funció de les seves necessitats o preferències. Territoris com el Berguedà, limítrof amb el Ripollès, estan dissenyant la seva oferta de turisme de senders amb una concepció similar de xarxa.
La incorporació de criteris diferents als del senderisme basats en els senders GR, PR i SL afegeix una certa confusió i soroll a l’oferta catalana de senderisme turístic. La convivència de models de senyalització diferents, de criteris descriptius contraposats (distància en temps o en km) i l’ús de pictogrames diversos no contribueix al disseny d’una sòlida oferta turística nacional.
A més d’experiències com l’anterior, Catalunya disposa de propostes més o menys reeixides en el camp del senderisme, però concebudes com a itineraris turístics amb inici i fi. És el cas del Meridià Verd (Dunkerque – París – Barcelona), el projecte de la Ruta del Ter, i recentment la recuperació del Camí de Sant Jaume des de Sant Pere de Roda fins a la frontera amb Aragó passant per Montserrat.
Un punt i a part mereix el projecte Vies Verdes. Aquest projecte té una implantació important a l’Estat espanyol i transcendeix a la resta d’Europa. A partir de la recuperació d’antics traçats ferroviaris en desús, es projecta la recuperació d’aquelles infraestructures per a un ús no motoritzat. Les característiques de les vies verdes fan que tinguin un potencial turístic important: atenent al seu origen ferroviari, la infraestructura no presenta grans desnivells, comunica poblacions i serveis, i utilitza traçats que permeten accedir a nous paisatges naturals per mitjà d’infraestructures importants com túnels i viaductes.
A Catalunya l’oferta actual és limita a les vies verdes de Girona (Ruta del Ferro i del Carbó, Ruta del Carrilet Olot-Girona i Ruta del Carrilet Girona-Sant Feliu de Guíxols), la via verda del Llobregat a Barcelona (per condicionar) i les vies verdes de la Terra Alta i del Baix Ebre a Tarragona.

6. La demanda de turisme de senderisme

El turisme a la natura és un sector creixent. La demanda està interessada a consumir la natura amb motivacions ben diferenciades: descansar, fer esport, conèixer la natura, tot i que és més minoritària la motivació exclusiva de realitzar un viatge a la natura, ja que sovint es combina amb altres motivacions i activitats.
Les activitats principals que es realitzen en un entorn natural són més de lleure que esportives. Així, hi ha més demanda interessada a realitzar rutes en cotxe, visites patrimonials i culturals que no pas interessada a realitzar activitats relacionades amb l’activitat física. Tanmateix, el senderisme (des de passejades curtes fins a travesses), juntament amb la bicicleta de muntanya, apareix com a destacat dins de les activitats esportives que es practiquen a la natura. Lluny quedarien altres activitats com les passejades a cavall, l’escalada o el muntanyisme.
Cal tenir en compte que la major part dels usuaris de senderisme organitzen el viatge de manera individual, sense intermediació, i per desplaçar-se utilitzen majoritàriament el transport privat (automòbil).

7. Valoracions i reptes de futur

L’aproximació al tema del senderisme i les rutes de natura es pot fer des de diversos punts de vista. S’ha optat per establir com a base la principal oferta existent en l’actualitat i que es caracteritza per tenir un vessant més esportiu que turístic. Tanmateix constitueix el punt de sortida de la major part de productes turístics que hi estan relacionats i que podem trobar actualment al mercat català.
A continuació es recullen unes consideracions a tall de valoració i perspectiva futura:
- L’oferta de senderisme a Catalunya presenta uns dèficits quant a infraestructura i producte turístic. Quant a infraestructura, l’oferta més gran recau en els senders i depèn de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya. Aquesta oferta, tot i incorporar característiques necessàries per a la crea- ció de productes turístics, presenta uns dèficits de gestió i de garantia de manteniment que no poden recaure en entitats esportives.
- El creixement urbanístic i de les diferents infraestructures viàries, ferroviàries, elèctriques, etc. està malmetent de manera clara les infraestructures tradicionals que sustenten l’oferta senderista. L’absència d’un inventari actualitzat de la xarxa de camins de Catalunya és un handicap per al disseny d’una oferta turística catalana coherent. En no estar protegits ni comptar amb pressupostos per a mantenir-los o protegir-los, es corre el risc de perdre la possibilitat de valoritzar els millors camins per a la pràctica senderista.
- La inexistència d’una normativa catalana de senyalització i accés al medi natural dificulta tant al gestor com al futur usuari la comprensió del producte de senderisme.
- Les dues conclusions anteriors demanen un gran pacte entre administracions per a la definició d’un model d’ús turístic dels senders i camins a Catalunya i la creació d’una normativa catalana.
- És necessari incorporar les tecnologies de georeferenciació en el disseny dels productes turístics relacionats amb el senderisme i els itineraris de natura, ja que suposen un estalvi a mitjà termini  en la inversió i el manteniment de senyalització turística en el medi natural.
- Un altre dels factors que limiten l’oferta senderista a Catalunya és la poca presència d’empreses turístiques que actuïn com a organitzadores i receptives de turisme.
- Malgrat els esforços de les diferents administracions (Generalitat i administracions locals), la comercialització i la promoció del senderisme turístic presenten uns grans dèficits tècnics.
- Es constata que són pocs els territoris que ofereixen equipaments, infraestructures i serveis turístics en forma de productes adaptats per a una demanda europea exigent.