1. Introducció

A les darreres dècades s’assisteix a una preocupació creixent per la preservació del patrimoni, cosa que es tradueix en un gran increment de propostes de reconversió dels elements patrimonials en llocs visitables. Choay (2001) indica que s’ha produït una “inflació patrimonial” en referència a aquest creixement espectacular de les propostes de patrimonialització, que a la vegada es diversifiquen en iniciatives sobre béns més heterogenis i d’èpoques diverses. Una de les raons d’aquest interès per la preservació del patrimoni és l’increment del turisme cultural, fins al punt que del reencontre entre el turisme i el patrimoni n’ha sorgit una nova visió del patrimoni, considerat sovint com un element essencial de la captació de turisme (Crespi i Planells, 2003:14).
De fet, la relació entre turisme i patrimoni es contempla habitualment en dos sentits: d’una banda, el patrimoni és considerat sovint com un recurs turístic que permet activar processos de valorització turística; de l’altra, el turisme és contemplat com una estratègia privilegiada per a la difusió, l’accés i el coneixement del patrimoni i se’l veu també com una font de recursos econòmics indispensable per a garantir la seva protecció i preservació, davant dels recursos sovint insuficients amb què es compta (Almiron, Bertoncello i Troncoso, 2006).
D’aquesta manera, sovint es tendeix a pensar que els llocs que tenen elements patrimonials són llocs potencials turístics, i que només cal l’activació dels processos de gestió turística per a desenvolupar-los i aconseguir alhora la preservació del patrimoni, l’expansió del turisme i el desenvolupament econòmic. Tanmateix, la qüestió és més complexa. Primer, perquè –com assenyalen Ballart i Tresserras (2001: 25)– resulta obvi que hi ha una dimensió del patrimoni que té a veure amb l’economia i la generació de recursos econòmics, però aquesta dimensió no ha de tenir un caràcter predominant. El patrimoni té, sobretot, un valor simbòlic i cultural fonamental, de manera que la seva musïtzació i conversió en element visitable és una de les estratègies possibles per a la seva preservació. Però, en segon lloc, perquè no tots els elements patrimonials són susceptibles de convertir-se en un recurs turístic, i, de fet, només una petita part ho són. Això depèn de factors diversos com les possibilitats de compatibilitzar la seva conservació i els seus usos turístics, però sovint per la seva potencialitat, caràcter singular o estratègies de difusió que es puguin portar a terme.
Totes aquestes qüestions poden constatar-se en el cas de Catalunya. Com en altres països europeus, el nombre de recursos patrimonials és molt elevat, però només una petita part d’aquests elements s’utilitzen (i poden utilitzar-se) turísticament.

El patrimoni cultural a Catalunya: diferents tipus

Abans de descriure els diferents elements patrimonials de Catalunya i la seva potencialitat turística, cal començar per a definir què és el que s’entén per patrimoni i com aquest està protegit i considerat al nostre país.
El diccionari defineix el patrimoni com tot allò que posseïm o allò que tenim perquè ho hem heretat dels nostres ascendents. La UNESCO, el 1998, va definir el patrimoni com “el conjunt d’elements naturals i culturals, tangibles i intangibles, que són heretats del passat o creats recentment”. Generalment, quan es parla del patrimoni es fa referència precisament a aquest llegat, però sorgeix un dubte important: davant del gran nombre d’elements existents, com es pot determinar els que es poden considerar elements patrimonials i els que no? En funció de quines raons i criteris uns elements històrics poden considerar-se com a elements patrimonials i uns altres no? De fet, hi ha quatre possibles perspectives per a poder considerar un element com a patrimoni. En primer lloc hi hauria la perspectiva tècnica, que determina el valor artístic o històric de l’element, en funció de la seva singularitat, el seu estat de conservació o el seu valor científic. Tanmateix, aquest reconeixement no és tan objectiu com podria semblar i cal considerar, en segon lloc, la perspectiva simbòlica, que ens porta a establir com a patrimoni els elements així considerats per la població, generalment com a conseqüència de la definició del seu valor en termes simbòlics o identitaris. Això implica un procés de reconeixement d’uns elements que són vinculats al bagatge cultural d’una comunitat i a un sentiment de grup, contemplat en termes de representació col·lectiva. De fet, de tots els possibles vestigis històrics, només una petita part es converteixen en elements patrimonials, generalment en funció del seu reconeixement simbòlic i de la seva capacitat per a expressar de manera sintètica i emocionalment efectiva una relació entre les idees i els valors d’una identitat local, comarcal o nacional.
En tercer lloc hi ha la consideració del patrimoni en termes legals. Segons la Llei 9/1993, el patrimoni cultural català és integrat “per tots els béns mobles o immobles relacionats amb la història i la cultura de Catalunya que per llur valor històric, artístic, arquitectònic, arqueològic, paleontològic, etnològic, documental, bibliogràfic, científic o tècnic mereixen una protecció i una defensa especials, de manera que puguin ésser gaudits pels ciutadans i puguin ésser transmesos en les millors condicions a les generacions futures”. També formen part del patrimoni cultural català els béns immaterials integrants de la cultura popular i tradicional i les particularitats lingüístiques, d’acord amb la Llei 2/1993 de Foment i Protecció de la Cultura Popular i Tradicional i de l’Associacionisme Cultural.

El patrimoni cultural immoble de Catalunya està constituït, segons les categories de protecció legal, per tres tipus de béns:
1. Els béns d’interès nacional (BCIN), declarats per la Generalitat i inscrits al Registre de Béns Culturals d’Interès Nacional. Hi ha set tipus diferents de BCIN:
a. Monuments, com el Palau Moja o el Parc Güell de Barcelona.
b. Conjunts, agrupament de béns immobles (“una unitat coherent i delimitable amb entitat pròpia, encara que cadascun individualment no tingui valors rellevants”), com Besalú (Garrotxa).
c. Jardins, com el Jardí Botànic Mar i Murtra de Blanes (la Selva).
d. Llocs històrics (“paratge natural on es produeix un agrupament de béns immobles que formen part d’una unitat coherent per raons històriques i culturals a la qual es vinculen esdeveniments o records del passat, o que contenen obres de l’home amb valors històrics o tècnics”), com part de la Vall de Boí i de la Noguera de Tor (Alta Ribagorça).
e. Zones d’interès etnològic (“conjunt de vestigis, que poden incloure intervencions en el paisatge natural, edificis i instal·lacions, que contenen en llur si elements constitutius del patrimoni etnològic”).
f. Les zones arqueològiques, com el Pont del Diable (Aqüeducte de les Ferreres) a Tarragona.
g. Les zones paleontològiques.

2. Els béns d’interès local (BCIL), els quals, malgrat la seva importància, no compleixen les condicions pròpies dels BCIN. Són declarats pel seu Ajuntament, en els municipis de més de 5.000 habitants, o bé pel Consell Comarcal en la resta. També són inscrits al Catàleg del Patrimoni Cultural Català.

3. Els espais de protecció arqueològica (EPA), llocs que no han estat declarats BCIN i on, per evidències materials, per antecedents històrics o per altres indicis, es presumeix l’existència de restes arqueològiques o paleontològiques.
Aquests diferents nivells de protecció permeten dissenyar el repartiment dels  elements patrimonials en el territori català (vegeu els mapes), cosa que constitueix una aproximació al patrimoni cultural existent a Catalunya. Però, finalment, cal considerar els elements patrimonials des de la seva perspectiva visitable, és a dir, contemplant com a patrimoni aquells béns que han experimentat un cert procés de museïtzació per fer-los visitables i que, en conseqüència, tenen una potencialitat turística més o menys gran.

3. El patrimoni cultural a Catalunya, la seva localització i la seva potencialitat turística

El nombre d’elements patrimonials reconeguts legalment a Catalunya és molt gran (més de 30.000 béns i 10.000 jaciments arqueològics), però només una petita part són visitables. A la pàgines següents s’analitzen quins són els tipus d’elements patrimonials existents i la seva localització, però sobretot se centra l’atenció en els que són visitables, contemplant quina és la seva utilització i les seves potencialitats. A l’hora d’avaluar els seus visitants reals, però, cal tenir en compte que mentre es disposen de xifres de visitants a l’interior del monument –en el cas que hi hagi un sistema d’entrades, quan generalment coincideixen amb museus–,  habitualment no es disposen d’anàlisis del nombre de visitants reals, que en molts monuments es redueix a l’exterior. Aquest fet dificulta establir una anàlisi comparativa de la visita a aquests monuments i de la seva potencialitat turística.

3.1 El Patrimoni de la Humanitat

Sens dubte, els elements més significatius i també els més visitats són el conjunt dels béns culturals que han estat inscrits per la UNESCO a la llista del Patrimoni Mundial. Com se sap, es tracta d’un pla de protecció dels béns culturals i naturals del món a través de la Convenció sobre la Protecció del Patrimoni Mundial Cultural i Natural, aprovat el 1972. Encara que és un títol de caràcter honorífic, la qualificació proporciona un valor afegit per als turistes, que visiten uns llocs naturals o culturals protegits pel seu valor excepcional. De fet, com assenyala Lazzaroti (2000), hi ha un lligam intens entre el patrimoni mundial i el desenvolupament turístic, fins al punt que el Comitè Internacional del Centre de Patrimoni de la UNESCO ha estudiat els possibles efectes adversos que pot implicar el gran increment de turisme que experimenten els llocs declarats com a patrimoni mundial.
A Catalunya hi ha cinc tipus de béns declarats com a patrimoni de la humanitat. El més important és l’obra d'Antoni Gaudí. De fet, el Parc Güell, el Palau Güell i la Casa Milà foren els primers monuments declarats com a tals a Catalunya (el 1984), i, posteriorment, s’hi afegiren la façana del Naixement i la cripta de la Sagrada Família, la Casa Vicens i la Casa Batlló a Barcelona, juntament amb la cripta de la Colònia Güell a Santa Coloma de Cervelló (2005). Sens dubte, el patrimoni de Gaudí és un dels elements més coneguts de Catalunya arreu del món, qualificat per la UNESCO com “una contribució
creativa excepcional i remarcable al desenvolupament de l’arquitectura i la construcció de final del XIX o començament del XX”. La potencialitat turística dels edificis de Gaudí és excepcional i el nombre de visitants s’ha incrementat considerablement en tots els seus monuments. La Sagrada Família va rebre, el 2007, 2,8 milions de visitants, xifra que es refereix només als visitants interiors del Temple, per la qual cosa l’atracció del monument resulta molt important si tenim en compte els visitants exteriors. Segons una enquesta realitzada per la Junta Constructora (maig del 2008), els motius de la visita són: el 41% per veure un lloc "d’alta cultura"; el 30%, per ser obra de Gaudí, el 23% per visitar un monument famós, i tan sols un 2% per motius religiosos. Es tracta d’un públic majoritàriament estranger (91%), entre el qual destaquen els originaris del Regne Unit (20,8), seguits per alemanys (9,8%), nord-americans (9,5%), italians (9,3%) i francesos (8,7%). Per contra, els catalans només representen el 2,3% del total de visitants, i els de la resta d’Espanya el 6,4%. El temple ha vist incrementar substancialment el nombre de visitants d’un any a un altre i en quinze anys s’han quadruplicat (658.330 el 1992). 
Els altres edificis de Gaudí tenen també una gran afluència de públic. Així, la Pedrera (seu de la Fundació Caixa de Catalunya) va rebre 1,3 milions de visitants el 2006, dels quals 919.418 visitaren la seva exposició permanent. El Parc Güell va rebre –segons estimacions municipals– més de 4 milions de visitants l’any 2007 (unes 14.000 entrades diàries, un 70% de les quals d’estrangers), molt superiors als 1,7 milions de l’any 2.000. Segons les estimacions del consistori, el 2008 ja sumaven 4 milions –unes 14.400 entrades diàries–, un 70% dels quals eren estrangers. Un repunt alcista que és proporcional a l'eclosió que ha tingut Barcelona com a destinació turística, però que provoca una afluència considerada fins i tot excessiva de turistes que ha tingut unes conseqüències sobre l'estructura del parc i el seu funcionament. Així, un informe municipal de juny del 2008 admet que la instal·lació està ”massificada”, especialment a entrada, les escales, la sala hipòstila o la plaça de la Natura, mentre que algunes veus han apuntat la possibilitat de regular el nombre màxim de persones que poden passar cada dia pel parc per a garantir-ne la preservació i, alhora, la qualitat de les visites. De fet, en l’informe s’apuntaven carències quants als accessos, els serveis, el centre d’interpretació i la pàgina web.
La commemoració de l’Any Gaudí el 2002 va suposar un èxit sense precedents per la resposta del públic i per la transcendència arreu del món, i va convertir els seus elements en una de les potencialitats turístiques culturals més destacades. Un del seus efectes va ser la rehabilitació de diversos immobles i edificis de Gaudí, entre els quals destaca la Casa Batlló, una iniciativa privada que aconsegueix mitg milió de visitants anuals. Fora de Barcelona, la Colònia Güell de Santa Coloma té un nombre de visitants molt més reduït (25.318 persones), però l’obertura d’un nou museu espera incrementar els visitants. El 51% dels visitants de la Colònia provenien (2006) de la demarcació de Barcelona, el 37% de l'estranger (la majoria d’aquests japonesos), el 6% de la resta de Catalunya i el 6% de la resta de l'Estat espanyol.
El segon monument declarat com a patrimoni mundial va ser el monestir de Poblet (el 1991). El seu nombre de visitants, tot i no ser molt elevat, manté un lleuger increment en els darrers anys (de 156.041 el 2003 a 174.135 el 2007), i és el monument més visitat de Catalunya fora d’un nucli urbà. Per a entendre les xifres de visitants cal tenir en compte la seva ubicació i el fet que és un monestir on hi ha una comunitat religiosa.
El Palau de la Música Catalana i l'Hospital de Sant Pau a Barcelona, obres de Lluís Domènech i Montaner (declarades patrimoni de la humanitat per la UNESCO el 1997) tenen la característica en comú de ser monuments destinats a altres usos, si bé el Palau de la Música ofereix visites guiades. Durant el 2006, el Palau va rebre 177.823 visitants, que s’afegeixen als 419.441 assistents a les seves activitats musicals.
Les esglésies romàniques de la Vall de Boí, a l'Alta Ribagorça, foren declarades patrimoni mundial el 2000, després d’un procés que va ser viscut amb una autèntica eufòria sobre les possibilitats de rellançament turístic de la comarca. Totes les esglésies declarades estan obertes al culte i construïdes entre els segles XI i XII. La declaració de patrimoni mundial va implicar un ràpid increment del nombre de visitants, i es va passar de 73.905 visites l’any 2000 a  124.132 l’any següent. Després el nombre de visitants s’estabilitzà, i fou de 146.828 el 2005 en les esglésies que comprenen la Ruta del Romànic, però en tot cas es tracta d’unes xifres elevades en comparació amb altres monuments de Catalunya. El comitè del Patronat de la Unesco va considerar que eren "un exemple pur i homogeni de l’art romànic al mig d’un paisatge rural que, malgrat la influència del turisme als darrers vint anys, s’ha mantingut pràcticament intacte”. La declaració va servir no tan sols per a rellançar l’interès per aquestes esglésies, sinó sobretot per a la promoció d’oferta del turisme a la comarca, projecte consolidat amb l’obertura del Centre d’interpretació del Romànic el 2006.
El conjunt arqueològic de Tarraco, a Tarragona (2000), comprèn el Fòrum Provincial, el Fòrum de la Colònia, les muralles romanes, el circ, l'amfiteatre, l'aqüeducte de les Ferreres, la pedrera romana del Mèdol, el recinte de culte del Fòrum Provincial, la torre dels Escipions, el teatre romà de Tarragona, la necròpolis paleocristiana, l'arc de Berà (a Roda de Berà), la vil·la romana dels Munts (a Altafulla) i el mausoleu de Centelles (a Constantí). Segons l’Ajuntament de Tarragona, sense comptar-hi l'amfiteatre, visitaren els monuments més de 295.000 persones (2006). La procedència dels visitants fou majoritàriament de Catalunya (un 35%), de la resta d'Espanya (el 24%), d'Europa (el 28%), de Tarragona (6%) i de la resta del món (5%). Sens dubte, i tenint en compte la seva proximitat a la Costa Daurada, Tarragona pot desenvolupar molt més el seu potencial turístic com a destí cultural de patrimoni mundial.
Finalment, també cal indicar les pintures rupestres dels Abrics de la Serra de Godall (Ulldecona), de les muntanyes de Prades (Montblanc) i la Roca dels Moros (Cogul). Tots tres espais van ser declarats patrimoni mundial de la humanitat per la UNESCO l'any 1998. En el cas d’aquestes coves i abrics no s’ha desenvolupat un nombre de visitants important, per les dificultats d’accés i de conservació. Tot i així, el desenvolupament de la ruta de l’art rupestre i la creació de centres d’interpretació pel Museu Arqueòlogic de Catalunya han creat unes certes expectatives.  
Els béns declarats com a patrimoni mundial tenen, tal com s’ha vist, una acollida molt diferent com a destinació turística. Deixant de banda el cas de l’obra de Gaudí, els altres elements tenen una repercussió més moderada. I si bé en tots els casos s’ha incrementat el nombre de visitants, hom té la sensació que no s’ha aprofitat prou l’ocasió per a la promoció d’aquests elements de patrimoni.

3.2 Patrimoni arqueològic

La distribució del patrimoni arqueològic és molt desigual a Catalunya, sense que s’observi una correspondència amb el nombre d’habitants o la superfície d’una determinada zona. En total, estan inventariats 10.035 jaciments a tot Catalunya, i la majoria corresponen –per ordre– als períodes romà (3.270), medieval (2.675), edat del ferro/ibèric (1.970), edat del bronze (1.687) i neolític (1.477). Per zones, la major part de jaciments es troben a les comarques de Girona (Alt Empordà, Baix Empordà i Gironès), a la Catalunya interior (Osona, Bages, Anoia), i a altres comarques com el Tarragonès, l’Alt Penedès, la Segarra i el Segrià.  A nivell legal, la protecció que tenen aquests jaciments és molt petita: només una petita part dels jaciments estan declarats com a Béns Culturals d’Interès Nacional, en concret 118 (2007), de manera que només un 1,17% del jaciments catalans compten amb la protecció màxima.
Malgrat aquesta potencialitat, la immensa majoria dels jaciments només tenen (i només haurien de tenir) un interès científic, de manera que la seva museïtzació resulta inviable i en la major part dels casos ni tan sols recomanable. La museïtzació per a fer accesible el patrimoni al públic presenta diversos problemes. En primer lloc, hi ha la qüestió de la seva accessibilitat i el fet que una gran part es trobi en zones privades. En segon lloc, hi ha el problema de la seva museografia, és a dir, de les estratègies que cal seguir perquè el monument sigui comprensible. Determinar els sistemes de senyalització o de reconstrucció (in situ o mitjançant tècniques multimèdies o infogràfiques) no sempre és fàcil i sovint necessita d’inversions importants perquè pugui ser una oferta atractiva. Finalment, en tercer lloc, hi ha el problema de la seva conservació i la compatibilitat entre els usos per a la visita, la seva conservació i la seva utilització per a la recerca.
Tot i això, la valoració del patrimoni arqueològic ha estat significativa en els darrers anys. S’identifiquen quatre tipus d’elements visitables, en funció de la seva època:
1. Els jaciments ibers
Els ibers constitueixen una cultura que ha estat redescoberta des de fa una dècada a través de la Ruta dels Ibers, que ha permès valoritzar poblaments i ciutadelles com les d’Ullastret, Calafell o puig Castellar (Santa Coloma de Gramenet), entre moltes altres. L’oferta s’ha fet atractiva amb la incorporació d’elements didàctics, reconstruccions (com en el cas de Calafell o a Santa Coloma de Gramenet), o de visites teatralitzades que permeten aproximar al gran públic la fredor dels jaciments.
2. Les coves i jaciments prehistòrics
Es troben menys consolidades com a oferta visitable, per les dificultats de conservació i d’accessibilitat, malgrat l’existència de seixanta jaciments a Catalunya. Algunes coves prehistòriques com les de Font Major (l’Espluga) i les mines de Gavà han portat a terme una interessant museïtzació que les ha fet molt més atractives, amb propostes didàctiques que han tingut una bona acollida entre el públic escolar i familiar.
3. Les colònies gregues
Més significatives són les restes gregues, com Empúries i la Ciutadella de Roses, que constitueixen una oferta ben coneguda atesa la seva ubicació turística i, en el cas de la primera, amb una bona oferta complementària (museu, audiovisual, activitats, etc.).
4. La Catalunya romana
Les restes romanes es troben sobretot concentrades a Tarragona (de les quals ja hem parlat abans), tot i que també hi ha restes a Barcelona (muralles, necròpoli i amb una part museïtzada al Museu d’Història de la Ciutat), Badalona, Mataró, Girona, Caldes de Malavella i Guissona, entre d’altres. Pel que fa al nombre de visitants, només tenim informació dels jaciments que es comptabilitzen com a museus. El més visitat és, a molta distància, Empúries, seguit pels diferents monuments romans de Tarragona (entre 80.000 i 160.000 visitants per cada monument). Compten també amb un nombre destacat de visitants la Cova de Font Major (l’Espluga de Francolí), la Ciutadella de Roses, Ullastret, Olèrdola i la Ciutadella Ibèrica d’Ullastret.   
La potencialitat turística del patrimoni arqueològic català, en definitiva, és important, i destaquen Empúries i Tarragona per la importància dels seus vestigis, però també per la seva situació en importants zones turístiques. Altres jaciments menys coneguts fa uns quants anys han aconseguit incrementar la seva oferta mitjançant ofertes atractives que han captat públics sobretot nacionals. Durant els propers anys caldrà contemplar, més que les possibilitats d’obertura de nous equipaments, la consolidació dels anteriors, amb propostes museístiques atractives i amb unes infraestructures adequades.

3.3 El patrimoni arquitectònic

L’Inventari del patrimoni arquitectònic de Catalunya (2005) inclou 30.701 monuments registrats (entre edificis, poblacions i elements arquitectònics), que representen una mitjana de 741 per comarca. Tot i això, com s’aprecia al mapa, la distribució comarcal és molt diversa i són les comarques properes a Barcelona (els dos Vallès i el Baix Llobregat), les de Catalunya interior (Osona, Bages, Anoia) i les comarques gironines (Alt Empordà, Baix Empordà, Gironès) les que tenen un major nombre de monuments declarats. En canvi, algunes comarques de l’Alt Pirineu i Aran (Alta Ribagorça, Pallars Jussà, Vall d’Aran) i de les terres de l’Ebre (Priorat, Ribera d’Ebre, Terra Alta) són les que tenen un menor nombre de monuments inventariats. Lògicament, la distribució té a veure amb la superfície de la comarca i el seu grau d’urbanització, però també resulta significativa aquesta distribució geogràfica com a resultat d’una desigualtat en les polítiques patrimonials. D’aquest patrimoni, una gran majoria correspon a monuments de caràcter eclesiàstic (uns 20.000 monuments escampats pel territori català), entre campanars, capelles i esglésies, monestirs, rectories, palaus episcopals, orfeons i casals, monuments que sovint presenten un problema de conservació important. També cal assenyalar l’existència d’un gran nombre de castells o fortaleses, uns 600 a tot Catalunya, si bé només una trentena són visitables, en graus diferents i en estat de conservació diversa.
D’aquests 30.000 monuments, 1.791 monuments i 44 conjunts monumentals han estat declarats Béns Culturals d'Interès Nacional de Catalunya, és a dir amb la màxima protecció legal (2006). 
Tot i que l’oferta de patrimoni immoble és molt diversa i comprèn una gran diversitat d’elements, l’oferta dels monuments museïtzats o dels que són visitables se centra sobretot en dos grans períodes, amb els quals es vincula una bona part de l’oferta cultural i turística de Catalunya: l’època medieval i el modernisme. De fet, la major part de la promoció turística i de les guies publicades es refereix a aquests dos elements. Sens dubte, aquesta imatge cultural es correspon amb la potencialitat i la singularitat de l’oferta, però també en relació amb els discursos polítics i d’identitat a Catalunya. El primer es relaciona sovint amb el període d’hegemonia catalana i amb el naixement de la llengua, de les institucions i de l’art català, i el segon amb l’esplendor industrial de final del XIX i començament del XX. Resulta interessant constatar aquest predomini de l’oferta referida a aquests períodes en la promoció turística (i, per contra, l’oblit d’altres períodes, com el del barroc) per a constatar els mecanismes que porten a la promoció d’uns determinats elements patrimonials.
Catalunya medieval.
Pel que fa als monuments medievals, destaca l’existència d’un gran nombre d’edificis romànics, amb més de dues mil construccions entre esglésies, monestirs i edificis civils, localitzats sobretot a les comarques pirinenques, però també a la Catalunya central, les comarques de Barcelona i les de Girona. De fet, gran part de la imatge turística de Catalunya s’ha centrat en el patrimoni romànic i és un dels elements més destacats en totes les guies. Els monuments romànics estan molt estesos per tota la zona pirinenca, i la valoració que reberen des del final del XIX juntament amb el despoblament dels Pirineus en permeteren la seva conservació. Malgrat tot, una part important del patrimoni pirinenc es perdé com a conseqüència del robatori, de la venda més o menys fraudulenta o del trasllat dels béns a museus de Barcelona. En tot cas, els atractius de l’art romànic s’estenen per totes les comarques pirinenques, tant en catedrals com sobretot en un nombre considerable de petites esglésies repartides entre un gran nombre de poblacions pirinenques (sobretot a la Vall d’Aran i Alta Ribagorça). Pel que fa a les esglésies romàniques, els problemes d’obertura limiten freqüentment la seva visita, a excepció de les ofertes més consolidades com la Vall de Boí, que ha promogut una oferta conjunta a través del Centre de Promoció del Romànic. També trobem monuments romànics a la Catalunya central (Bages i Osona) i fins i tot a Barcelona i al Vallès.
Després del romànic, l’oferta més important es refereix al gòtic, essencialment urbà (destaquen Barcelona, Vic, Girona, i Tarragona) i al Cister (amb els tres monestirs de Poblet, Santes Creus i Vallbona). També s’han reforçat les ofertes referides als monuments templaris (com el castell de Miravet i Tortosa), al patrimoni de les comunitats jueves (Barcelona i Girona, sobretot) i dels càtars. Les possibilitats de visita de castells i fortaleses són també molt significatives, pràcticament per tot Catalunya.
Durant els darrers anys, s’han portat a terme diversos esforços per a la museïtzació d’aquests monuments, mitjançant ofertes que permetin millorar la comprensió del visitant i captar nous públics, com en el cas dels monestirs de Santes Creus, Sant Pere de Rodes, Escaladei, Sant Pere de Casserres i, més recentment, Sant Benet de Bages, dins d’un atractiu projecte anomenat Món Sant Benet que pretén captar turisme vers la Catalunya interior. L’aplicació d’escenografies, multimèdies i altres propostes didàctiques ha millorat molt la potencialitat d’aquests equipaments, amb esforços imaginatius que pretenen explicar-nos la vida al seu interior i aconsegueixen així atreure públics cap a ofertes abans poc consolidades.
No hi ha dades completes del nombre de visitants de tots els béns immobles visitables, només d’aquells que tenen un servei d’entrades o bé són gestionats per museus, i en tot cas el nombre de visitants es refereix a l’interior del monument i no a la seva potencialitat com a visites exteriors. Les catedrals de Barcelona (amb una estimació de més de tres milions de visitants cada any) i la Girona són els monuments més visitats, seguits de la Capella de Santa Àgata, el monestir de Poblet, el de Sant Pere de Rodes, el de Santes Creus, Sant Climent de Taüll, el monestir de Pedralbes i la Seu Vella de Lleida, tots amb més de 50.000 visitants. L’oferta, com pot apreciar-se, es refereix sobretot a les grans catedrals i monestirs, però sobresurt també l’església de Taüll, que configura un important focus d’atracció. La resta de monuments tenen un volum de visitants molt menor, però, malgrat tot, destaquen el castell de Miravet, la Col·legiata de Sant Vicenç de Cardona, i els monestirs de Santa Maria de Vallbona i Escaladei, el castell-monestir d’Escornalbou.
Modernisme
L’altra oferta que ha experimentat un notable creixement són les propostes que fan referència al modernisme, al qual ja s’ha fet referència anteriorment. L’èxit de l’Any Gaudí i el renom internacional d’aquest arquitecte han fet créixer també l’interès pels edificis d’aquest període, de manera notable a Barcelona, on es concentra la major part dels edificis de Gaudí (Casa Vicens, Palau Güell, convent de les Teresianes, Casa Calvet, Parc Güell, Casa Milà, Sagrada Família), de Domènech i Montaner (Palau Montaner, Hospital de Sant Pau, Palau de la Música), de Puig i Cadafalch (Casa Amatller, Casaramona) i d’altres arquitectes que configuren una oferta singular i única. Però la presència d’art modernista s’estén també a moltes altres ciutats catalanes, com Sitges, Terrassa, Reus i Manresa. A excepció de Barcelona, plenament consolidada, caldrà veure quin és l’impacte de les propostes de visites que s’ofereixen en altres ciutats, amb plans de difusió encara relativament recents. Com s’ha indicat abans, en parlar dels elements del patrimoni mundial, el nombre de visitants dels monuments modernistes s’ha anat incrementant considerablement en els darrers anys, fins a convertir-se en els monuments més visitats a Catalunya (Sagrada Família, Parc Güell i Casa Milà). 

3.4 Patrimoni industrial

Un dels patrimonis que més s’ha revaloritzat en les darreres dècades és el patrimoni industrial. Va començar a ser considerat als anys seixanta, com a conseqüència dels processos de crisi i tancament de moltes indústries, i el nombre de propostes referides a patrimoni industrial s’ha incrementat considerablement en els darrers deu anys. Aquests elements patrimonials són, sovint, antigues fàbriques o centres de producció, la reactivació de les quals ha permès posar les màquines en funcionament, cosa que les fa molt atractives per al gran públic. Tot i això, cal dir que el turisme industrial a Catalunya és encara poc conegut, a diferència d’alguns llocs d’Europa on ja és una opció turística consolidada i alguns atractius de turisme industrial s’han convertit en veritables referents turístics.
En aquest sentit, la Xarxa de Turisme Industrial de Catalunya XATIC (formada pels municipis d’Àreu, Bellmunt, Capellades, Cardona, Castellar de n’Hug, Castelló d’Empúries, Cercs, Esparreguera, Esplugues de Llobregat, Granollers, Igualada, Manlleu, Manresa, Palafrugell, Puig-reig, Ripoll, Sant Sadurní d’Anoia, Santa Coloma de Cervelló, Terrassa i Vilanova i la Geltrú) s’ha constituït amb l’objectiu de promoure el concepte de turisme industrial i generar-ne la demanda, convertir en turístic el patrimoni industrial,  posicionar Catalunya com una destinació de turisme industrial de referència, augmentar el nombre de visitants dels recursos de turisme industrial i fer del turisme industrial un element de dinamització del territori.
Els elements més significatius del patrimoni industrial català comprenen antigues mines (Bellmunt del Priorat, Victòria de la Vall d’Aran, Cercs), fàbriques de paper (Molí Paperer de Capellades, Molí Paperer Munné de Capellades, Fàbrica Stora Enso a Castellbisbal), indústries tradicionals com molins, fargues o pous de glaç (Serradora d’Àreu, les Salines d’Òdena, la Farga de Banyoles, Pou de Glaç de Solsona, Torneria de Torelló, etc.), colònies industrials (Colònia Güell, Vidal de Puig-reig, l’Ametlla de Merola, Borgonyà, Sedó, Viladomiu Nou), centrals hidroelèctriques (Cabdella, Espot) i fins i tot indústries més recents (Museu del Ciment Asland de Castellar de N’Hug, Estació de bombeig de Montcada i Reixac, la Màquina de Vapor de Can Burés d’Olot, Tèrmica de Roca Humbert de Granollers). La major part d’aquests antics centres industrials, avui musealitzats, pertanyen a la Xarxa de Museus de la Ciència i la Tècnica del nMCTEC.
El centre més visitat és la Muntanya de la Sal de Cardona, seguit de les Mines de Cercs i del Molí Paperer de Capellades, que superen els 30.000 visitants. Però altres centres també tenen xifres significatives, com de la Colònia Vidal de Puig-reig. En tot cas, el patrimoni industrial és un sector en desenvolupament, que permet mostrar elements museïtzats que ofereixen un gran atractiu, per la seva facilitat de comprensió per al gran públic, per les seves possibilitats de mostrar màquines en moviment i pel gran nombre d’instal·lacions susceptibles de ser musealitzades i aprofitades per al públic.

3.5 Patrimoni etnològic

Tot i l’existència d’una legislació específica sobre patrimoni etnològic, el nivell de protecció d’aquest tipus de patrimoni és molt petit, tant pel desinterès que ha mostrat l’Administració pel tema com per les dificultats de conservació i de definició sobre què és el patrimoni etnològic. La legislació catalana (Llei  2/1993, de 5 de març) indica que “constitueixen el patrimoni etnològic de Catalunya: a) els immobles i les instal·lacions emprats consuetudinàriament a Catalunya les característiques arquitectòniques dels quals siguin representatives de formes tradicionals; b) els béns mobles que constitueixen una manifestació de les tradicions culturals catalanes o d'activitats socioeconòmiques tradicionals; i c) les activitats, els coneixements i els altres elements immaterials que són expressió de tècniques, oficis o formes de vida tradicionals”. Tanmateix, la protecció del patrimoni etnològic per la Generalitat ha anat a càrrec del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana i no de la Direcció General de Patrimoni, cosa que ha dificultat la seva preservació. D’altra banda, com que comprèn tant els elements materials com els immaterials, les tasques d’inventari es fan més difícils.
Encara que els elements d’interès etnològic recollits per l’Inventari Arquitectònic de Catalunya són molt diversos, destaquen especialment les cases rurals, les masies i els edificis d’ús agrícola. Altres elements que apareixen a l’Inventari són antigues fàbriques, forns, forns de calç, farineres, carboneres, camins, ponts, molins, pous, pous de glaç, esglésies, ermites i fargues. A part de l’impuls rebut per alguns d’aquests béns com a elements de patrimoni industrial, la majoria no són explotats des d’un punt de vista turístic.
Els elements d’interès etnològic adequats per a la seva visita són de tres tipus. Primer, les cases rurals visitables, entre les quals destaquen el Mas l’Agustí (al Parc Natural del Montseny), la Casa Joaniquet (vall d’Aran) i la Casa Gassia (Esterri d’Àneu). En aquests casos, la museografia fa un esforç no tan sols per presentar els elements materials, sinó com a immersió en la vida de la societat i familiar que s’hi desenvolupava. Hom té la impressió, i en comparació amb altres instal·lacions similars d’altres països, que no s’ha desenvolupat prou el seu potencial turístic. En segon lloc, es troben els elements relacionats amb la producció agrària, en especial els cellers visitables, que han seguit una forta expansió en relació amb la promoció de la seva producció, especialment en zones vinícoles com el Priorat, el Penedès, Costers del Segre o la Terra Alta, que han desenvolupat rutes adients. Són  especialment els cellers del Penedès els que compten amb un major nombre de visites, com les Caves Codorniu, Freixenet o Torres. A part, hi ha tots els edificis de cellers construïts per arquitectes modernistes, coneguts com les “catedrals del vi”, com els del Pinell del Brai, Falset, Gandesa, l’Espluga de Francolí o Raimat, entre molts d’altres. En tercer lloc, existeixen els elements diversos de la producció industrial, que ja han estat comentats en l’apartat de patrimoni industrial i que poden considerar-se també com a elements etnològics.
Tanmateix, el panorama del patrimoni etnològic quedaria incomplet sense fer referència a dos elements –que també s’analitzen en altres articles d’aquest Mapa Nacional de l’Oferta i els Productes– relacionats amb aquest patrimoni amb una forta dimensió turística, com és el cas de l’artesania i les festes populars i tradicionals.

3.6 Espais de memòria

Finalment, tot i el seu impacte turístic mínim, cal fer referència a un patrimoni històric mot poc desenvolupat a Catalunya, malgrat que té una important presència en altres països. Es tracta de la museïtzació d’espais relacionats amb la memòria, en especial dels fets militars i socials, en el nostre cas relacionats gairebé exclusivament amb la Guerra Civil. Els projectes més desenvolupats, en aquest sentit, es refereixen als espais de la batalla d’Ebre, que comprenen la visita al poble vell de Corbera d’Ebre, diversos centres d’interpretació i diverses trinxeres reconstruïdes. Tot i que el nombre de visitants ha estat fins ara molt limitat, caldrà veure quin impacte pot tenir aquest tipus d’oferta, força desconeguda al nostre país, i amb unes certes possibilitats. Altres projectes similars s’estan desenvolupant a Sort, Martinet i Montellà, la Jonquera (aquest en relació amb l’exili) i la visita de refugis a Barcelona. És aviat, encara, per a valorar si aquestes instal·lacions tindran una bona acollida entre el públic. En tot cas, és un tipus de patrimoni que ha tingut un gran desenvolupament en altres països (com a Alemanya, amb el patrimoni relacionat amb l’Holocaust i amb el règim comunista, a França i a Bèlgica, per citar alguns exemples) i que en el cas d’Espanya és pràcticament desconegut. Tot i que són els motius polítics i socials els que fan que es promoguin aquestes instal·lacions i en determinen la seva utilitat i necessitat, difícilment podran avançar si no hi ha un mínim interès del públic.

4. Problemes i perspectives dels usos del patrimoni cultural a Catalunya

De l’anàlisi del patrimoni històric a Catalunya realitzat fins ara, des d’una perspectiva turística, es pot afirmar que hi ha un gran nombre de recursos, però que es troben en tres situacions diferents.
En primer lloc, cal considerar la major part dels elements patrimonials, els quals no tenen possibilitats turístiques, malgrat el seu interès cultural i històric. No hi ha, doncs, una equivalència directa entre l’element patrimonial i els recursos turístics, i  la major part dels béns declarats com a patrimoni no són ni probablement haurien de ser visitables. Per a l’activació d’un monument cal que es compleixin determinades condicions, entre les quals hi ha les pròpies característiques de l’element, les possibilitats de visita, la seva representativitat i la seva ubicació en relació als fluxos turístics.
En segon lloc, s’observen una sèrie d’equipaments que sí que tenen possibilitats turístiques, però ja sigui per la seva museïtzació o estat de conservació deficient, o bé per la manca d’una promoció adequada, no han desenvolupat encara tot el seu potencial. Molts d’aquests monuments presenten una gestió patrimonial deficient, amb problemes diversos que van des dels problemes d’obertura regular –com en el cas de moltes esglésies– fins a estats de conservació que no aconsellen la presència de públic. Però sovint els seus problemes vénen d’una museïtzació poc atractiva o d’una manca d’originalitat respecte al conjunt de l’oferta patrimonial. La gestió del patrimoni cultural des d’una perspectiva turística aconsella, en aquest sentit, diversificar l’oferta, obrir noves temàtiques i incloure elements complementaris per a la visita. La complementarietat amb els museus esdevé, en aquest sentit, necessària i l’obertura de centres d’interpretació o d’espais expositius juntament amb el monument el millora no tan sols des d’una perspectiva turística, sinó també cultural.
Finalment, existeix un grup d’equipaments, més reduït, que concentren la major part de les visites turístiques. Són els edificis ubicats a Barcelona els que obtenen un major nombre de visitants, entre els quals destaquen els edificis vinculats a Gaudí i la catedral, amb recomptes que han de fer-se per milions i amb una presència molt majoritària de turistes procedents de l’estranger. Després d’aquest grup de monuments, apareix un altre grup amb xifres d’entre 100.000 i 300.000 visites, entre els quals cal situar elements tan diversos com les esglésies romàniques de Boí, el conjunt romà de Tarragona, i monuments concrets com Poblet, Sant Pere de Rodes, la catedral de Girona o Empúries. En tots aquests casos, a banda de l’atractiu del monument, hi ha el fet que es troben situats prop de zones turístiques i que es combina el públic català amb l’internacional. Després se situen tots els monuments que tenen encara un volum significatiu de visitants, per sobre dels 20.000, però en els quals la majoria dels visitants són d’origen català. Es tracta, doncs, d’un turisme interior molt significatiu, la destinació del qual són diversos castells, jaciments, les caves i cellers, i la major part dels béns de patrimoni industrial. Molts d’aquests elements encara no han desenvolupat el seu potencial turístic, que podria incrementar-se millorant la seva oferta i la seva museïtzació.
Però, a part de la necessitat de millorar la presentació i la gestió de molts monuments, hi ha també la necessitat de requalificar la imatge i l’oferta turística del país des d’un punt de vista patrimonial, ja que s’entén que està massa centrada en el patrimoni medieval i el modernista. Si bé aquestes imatges són necessàries de cara a un turisme internacional, i funcionen amb èxit de públic, cal també diversificar-les de cara al turisme cultural interior, un sector a considerar i que encara no s’ha desenvolupat prou, al qual cal presentar-li els monuments històrics amb valors museogràfics afegits i diversificar-ne el seu caràcter. Cal potenciar nous elements patrimonials emergents –com els industrials, de gran expansió en els darrers anys, etnològics, o de memòria– i també elements més clàssics –com jaciments, esglésies o castells– i millorar-ne la seva museografia i els seus aspectes didàctics i fins i tot lúdics. Cal trobar nous públics, com el turisme familiar, poc visitant de monuments i museus al nostre país. Convé que els sectors culturals i turístics treballin conjuntament per millorar l’oferta actual i potenciar-la per contribuir alhora a la conservació dels elements patrimonials, a la seva utilització com a elements de difusió cultural i al seu ús turístic.