1. L’esclat del turisme urbà

El turisme urbà és un fenomen complex i es presenta des de final dels anys vuitanta com un dels sectors turístics amb demandes emergents. El turisme a la ciutat és un fenomen antic, ja que el propi origen del turisme es troba en l’atracció de la ciutat, però la dimensió que ha assolit avui i la forma en què es manifesta permeten parlar d’un esclat recent del turisme urbà. La ciutat de Barcelona ha viscut un gran desenvolupament de les activitats turístiques, i es pot considerar un exemple del comportament generalitzat que s’observa a la major part de les ciutats mitjanes i grans. Aquest procés ha atret l’atenció d’investigadors i institucions que han dut a terme diversos estudis i publicacions. En el cas de Barcelona destaquen  els informes i les estadístiques promogudes pel mateix Ajuntament i per l’ens Turisme de Barcelona i els articles publicats en revistes especialitzades. Són fonts d’informació i aportacions que han estat utilitzades per a redactar aquestes pàgines i que se citen al final del text.   
Són diverses les raons que poden explicar l’expansió del turisme urbà, tant des del punt de vista de la demanda com de l’oferta. Es poden identificar, almenys, quatre raons que fonamenten l’actualitat i l’interès del binomi turisme-ciutat i l’expansió del turisme urbà: a) el canvi turístic, que per les seves característiques afavoreix el turisme urbà; b) les estratègies de desenvolupament de les activitats turístiques a les ciutats i la cerca de l’eficàcia del sistema turístic de cada nucli urbà; c) el desenvolupament del turisme com a estratègia per a definir el model de ciutat per al present i per al futur, en la nova dialèctica dels processos de producció-consum i del canvi de significat de l’espai urbà; i d) el turisme com a estratègia per a reforçar la funció internacional i per a reforçar l’avantatge en l’escenari de competència entre grans ciutats en un món globalitzat.
Com a primera aproximació a la situació actual es pot afirmar que la interrelació dels factors indicats ha donat lloc a un fort creixement del flux turístic a les ciutats i, al mateix temps, es constata un fort protagonisme de l’Administració pública en el desenvolupament del turisme a les ciutats. En els darrers anys el creixement del turisme a les ciutats europees ha superat tots els altres segments del turisme a Europa, a la vegada que les metròpolis més grans d’Europa són les veritables guanyadores de l’explosió del turisme de ciutat.

2. Barcelona, destinació turística de primer ordre

Barcelona és una de les grans ciutats turístiques més destacades d’Europa pel volum de la seva capacitat d’allotjament i pel flux de viatgers i pernoctacions realitzes en els seus hotels. És superada per sis o vuit ciutats, però totes són capitals d’estat. Així, en el rànquing de 2006, sense comptar les capitals polítiques dels estats, Barcelona ocupa la primera posició de manera indiscutible amb més de 13 milions de pernoctacions en establiments hotelers regulats. En el context de Catalunya interessa assenyalar que des de fa més de deu anys la ciutat és el nucli amb major capacitat hotelera i que el 2007 superava les 54.000 places, que representaven el 20% del conjunt de Catalunya.
La ciutat continua batent rècords pel que fa als paràmetres bàsics del fenomen turístic, tal com demostren les xifres que es fan públiques en els balanços anuals, amb creixements liderats pel dinamisme dels creuers i dels congressos: l’any 2007 es va tancar amb 7,1 milions de turistes, un 6% més que el 2006. La capital catalana torna a batre el seu rècord i ja supera la xifra de 13 milions de pernoctacions, tot i que les xifres provisionals de 2008 indiquen un estancament o una lleugera disminució pels efectes de la crisi econòmica. La xifra de pernoctacions representa l’1,8% del conjunt de pernoctacions que es fan a Barcelona per la població resident permanent i la no permanent. Les estimacions indiquen, a més a més, que si es consideressin totes les pernoctacions dels no residents (establiments no regulats, familiars, etc.), la xifra arribaria al 3,2% del total.

2.1 Fonaments del turisme de la ciutat

Barcelona presenta els fonaments bàsics que caracteritza el turisme urbà: ciutat bimil·lenària, patrimoni històric i monumental singular, equipament i dinàmica cultural destacada, capital econòmica i turisme de negocis que l’ha feta destacar com a ciutat de fires i congressos, plaça comercial de gran atracció, ciutat universitària, capital esportiva, centre d’atracció de serveis especialitzats –entre altres funcions terciàries– i l’oferta del front marítim recuperat que, a més de disposar d’una àmplia oferta de serveis lúdics/recreatius, comprèn quatre quilòmetres de platges.
Però Barcelona es beneficia, a més a més, d’unes circumstàncies que amplien la seva capacitat d’atracció actual i futura: 1) la seva localització i les seves condicions ambientals; 2) la celebració dels Jocs Olímpics de 1992; 3) la conformació definitiva de Barcelona com a metròpoli mediterrània de primer ordre; i 4) la decidida gestió de l’Administració pública a favor del turisme. 
Situats en un context més recent i conjuntural, el desenvolupament turístic de Barcelona s’ha sustentat en les claus que expliquen tradicionalment l’èxit de les destinacions urbanes: a) reforçament de la seva imatge com a ciutat monumental (l’arquitectura és l’atribut millor valorat pels visitants); b) increment de l’oferta cultural i mu-seística (en els darrers anys, s’han obert el Museu Marítim, el Museu d’Història de Catalunya, el Museu d’Art Modern, el Centre Cultural de la Caixa de Catalunya i CaixaForum); c) reforçament de la capacitat d’atracció en el segment de reunions i congressos; i d) consolidació com a plaça forta en els itineraris dels creuers mediterranis. Com a fets actuals i d’impacte a curt termini destaca l’arribada de l’AVE (tram Madrid–Barcelona, pendent però de la propera connexió amb França) i l’ampliació de l’aeroport amb la inauguració de la nova terminal (T1), prevista per als primers mesos de 2009. 

2.2 Paràmetres bàsics de l’oferta i de la demanda

L’evolució dels paràmetres bàsics de l’oferta i la demanda permet conèixer la dimensió i el perfil turístic de la ciutat (vegeu figures i taules). Les dades que es publiquen són, sobretot, relacionades amb l’oferta hotelera i amb el perfil dels viatgers en establiments hotelers. No obstant això, la infraestructura d’allotjament és més diversa i àmplia i també ho és el flux de visitants. En conseqüència, malgrat les limitacions en les dades i la manca de coneixement precís d’aquestes activitats, el fenomen turístic a Barcelona va més enllà de l’hoteleria.    
L’impuls turístic induït pels Jocs Olímpics i la forta expansió del darrer quinquenni han permès que la capacitat d’allotjament hoteler de la ciutat s’hagi incrementat notablement en els darrers 15 anys, i que hagi passat de 18.569 places l’any 1990 a 54.036 l’any 2007. El cens hoteler de la ciutat és resultat d’un procés de construcció de nous hotels, però també de tancament d’establiments de categoria baixa i de reformes i transformacions que en molts casos han suposat un canvi de categoria per adaptar-se a les noves demandes. Com a part d’aquest procés també s’ha d’indicar que, a més de la construcció d’hotels a la mateixa ciutat (“centre”), el cens també ha crescut en els municipis veïns (“perifèria”), fet que s’interpreta funcionalment com a creixement impulsat per la dinàmica funcional de l’hoteleria de la ciutat de Barcelona. 
L’anàlisi de l’evolució i el creixement en termes “quantitatius” es complementa amb la consideració de la seva dimensió qualitativa. En aquest sentit, i pel que fa a la composició del cens hoteler, cal assenyalar que en els darrers quinze anys s’ha “qualificat” el cens hoteler: ara el cens hoteler comprèn més hotels de categoria alta, tant en termes absoluts com relatius. A més, entre 2006 i 2008 Barcelona quasi ha doblat la seva oferta d’hotels de luxe. De fet, una quarta part dels 33 establiments que s’han obert els darrers tres anys són de 5 estrelles. La majoria dels projectes s’han ubicat a l’Eixample, Ciutat Vella i el nou districte 22@. Al llarg de 2007 es van inaugurar quinze establiments, majoritàriament de quatre estrelles, i el 2008 se n’han obert 18. Per tant, en dos anys s’han sumat quasi 4.300 noves habitacions al cens existent, i 1.350 han estat de cinc estrelles.
El nombre de viatgers en establiments hotelers i el volum de pernoctacions també han evolucionat de manera positiva, avalant el comportament expansiu del turisme a la ciutat. L’any 1991 el nombre de viatgers en establiments hotelers va ser d’1,7 milions amb 4 milions de pernoctacions, que van passar a 3,1 milions de viatgers i 7,7 milions de pernoctacions el 2000 i, segons les darreres dades disponibles, l’any 2007 s’assoleix per primera vegada els 7,1 milions de viatgers amb 13,6 milions de pernoctacions. Malgrat aquest increment de xifres, l’estada mitjana dels viatgers ha disminuït lleugerament els darrers anys i ha trencat la tendència dels anys noranta. Així, l’any 2000 va ser de 2,5 dies mentre que l’any 2007 va baixar a 1,92.  
El grau d’ocupació dels establiments ha seguit, igualment, una evolució favorable fins a arribar l’any 2000 al 84,0% de les habitacions (proporció superior a la de començament dels anys noranta, tot i que avui es disposa de més d’un terç d’oferta que fa deu anys) i del 76,3% respecte a les places ofertades. No obstant això, des del 2001 el grau d’ocupació ha anat disminuint tot i l’increment de viatges i pernoctacions, perquè l’increment de les places ofertades (fort creixement de l’oferta hotelera) en el darrer quinquenni ha estat superior al de viatgers. Així, el 2005 es va baixar fins a 65,30, però després va tornar a augmentar i el 2007 s’ha situat en 70,20, xifra que es pot considerar alta si es té en compte el fort increment de la capacitat d’allotjament hoteler i l’evolució històrica d’aquest paràmetre.   
En relació amb l’origen dels turistes, cal asse-nyalar un canvi estructural que s’ha donat al llarg dels darrers 15 anys: la proporció de visitants espanyols ha disminuït, i, de ser majoritària a començament dels noranta, l’any 2007 només representava el 29,0% del total del flux, per la qual cosa els estrangers suposen el 71,1%. Dels visitants espanyols, destaquen els procedents de Madrid (quasi un terç del conjunt espanyol, sense comptar els mateixos catalans), mentre que del flux de visitants estrangers el 55% són europeus (proporció que s’ha mantingut amb tendència a la baixa), i principalment són anglesos, italians i francesos. De la resta del món (45%) destaca la proporció de nord-americans (el 14% d’aquest grup), amb un fort creixement els darrers anys.  
Una vegada descrits els paràmetres bàsics de l’hoteleria, cal referir-se a un altre tipus d’allotjament turístic d’irrupció recent: els apartaments. Segons informacions publicades el mes d’octubre de 2008, Barcelona compta amb uns 3.000 pisos que es lloguen de manera habitual com a apartaments turístics; i, d'aquests, més de 2.000 ho fan al marge de la legalitat.
Relacionat amb la capacitat d’acollida turística de la ciutat, i amb el conjunt del fet turístic, Barcelona compta amb un tràfic de creuers –hotels flotants– que ha crescut molt en els darrers anys i que, en definitiva, suposa l’estada i la visita a la ciutat de milers de turistes al dia. Es tracta del fenomen del creurisme, que ha fet que diverses corporacions empresarials del sector valorin Barcelona com el principal port de creuers d’Europa i que aquesta activitat hagi assolit un protagonisme destacat en el conjunt del sistema turístic de la ciutat. El port barceloní té set terminals de creuers perfectament equipades per a atendre el gran nombre de passatgers que anualment les utilitzen. Les terminals són al cor de la ciutat i disposen de transport públic (autobús i taxi), fet que permet d’accedir fàcilment a qualsevol indret de Barcelona. La ciutat va rebre el 2007 un total de 817 creuers i 1.768.306 passatgers, que contrasten amb els 495 i 672.571 del 2000, respectivament.
Barcelona capta una gamma diversa de visitants que es poden simplificar en tres tipus bàsics i que explica, sens dubte, la política turística seguida fins ara i el disseny de les futures estratègies (productes, programes, promoció, infraestructures, zones de pàrquing, organització de tràfic, inversions...):
- Els viatgers turistes que pernocten a la ciutat. Entre els viatgers que utilitzen l’allotjament hoteler destaquen, en primer lloc, l’important flux de turisme de “professionals” (fires i congressos, negocis), que va suposar el 49% l’any 2007 i, en segon lloc, el flux tipificat com a turisme “vacacional” (48%). En la composició dels turistes segons les seves motivacions s’ha donat un canvi estructural des de 1997/98: el turisme vacacional va superar el turisme  “professional”, ja que el primer va assolir el 51,5%, però a partir de l’any següent va començar a perdre valor relatiu i el 2003 va ser superat de nou pel turisme “professional” (fires i congressos, negocis). 
 - Els viatgers turistes que no pernocten. Barcelona és freqüentada durant el dia –de vegades només durant unes hores– per milers de turistes que procedeixen de zones turístiques més o menys properes i que tenen Barcelona com un complement o extensió de la seva destinació principal.
- Els turistes que viatgen en creuers i que no pernocten en els establiments de la ciutat però durant l’escala a Barcelona visiten la ciutat. Aquest flux ha augmentat considerablement en el darrer quinquenni i el 2007 va superar l’1,7 milions.   
La relació turística de Barcelona amb les zones turístiques properes també ha canviat en els darrers anys i ha adquirit un nou signe. En aquest sentit, és més freqüent i menys inèdit que Barcelona desviï els seus visitants a poblacions turístiques situades a desenes de quilòmetres quan els establiments de la ciutat presenten un ple pràcticament absolut, en ocasions durant molts dies i moltes setmanes. Això succeeix inevitablement quan la coincidència de diversos salons, certàmens o esdeveniments (esportius, culturals, polítics...) atrauen un gran nombre de visitants a la ciutat i desborden la seva capacitat d’allotjament. D’altra banda, en els darrers anys també s’observa un creixement dels visitants a Catalunya que tenen Barcelona com a primera destinació i que en les seves pràctiques i experiències turístiques opten per fer sortides a llocs turístics propers a la ciutat. Aquests dos fenòmens i el fort dinamisme que ha assolit l’activitat turística a la ciutat han fet que des del 1998 la ciutat de Barcelona s’hagi convertit en la locomotora del turisme català.
En el model urbà el turisme és bàsicament cultural, i així succeeix a Barcelona. Els visitants arriben a la ciutat moguts per unes inquietuds de coneixement cultural, i s’interessen per l’arquitectura, els monuments, l’oferta museística i, fins i tot, per una determinada i singular trama urbana. El flux corresponent al turisme cultural representa prop del 30% del moviment turístic global. El dinamisme del turisme de la ciutat queda patent, a més, quan s’observen altres indicadors com, per exemple, el moviment de creuers marítims, el tràfic aeroportuari de passatgers, el volum de certàmens i salons firals o el nombre de participants en congressos i convencions (vegeu figures i taules).

3. Distribució especial de l’activitat turística: un mapa canviant

Les aproximacions més habituals al tema turisme/ciutat es fan a una escala que contempla freqüentment el conjunt de la ciutat, Barcelona, com un espai únic i homogeni, assimilat al municipi en termes operatius i estadístics. Interessa, però, considerar la localització del turisme en el plànol de la ciutat, la seva distribució pels barris, així com l’afectació de les activitats turístiques en les estructures preexistents.
En els darrers vint anys, i en especial en la darrera dècada, Barcelona ha viscut una veritable diversificació del producte turístic urbà. De fet s’ha produït una profunda transformació de l’oferta i uns canvis notables en la demanda turística, tal com s’ha informat en l’apartat anterior, mitjançant l’anàlisi de les variables bàsiques.
Els canvis qualitatius de la demanda i de l’oferta i la seva evolució quantitativa (fort increment del flux de visitants i fort creixement de la planta hotelera) han provocat una redefinició de l’organització de l’espai turístic tradicional i han configurat unes noves pautes espacials del turisme a Barcelona en tots els sentits: recursos i espais valoritzats turísticament, carrers de localització de l’equipament turístic (allotjament i no allotjament), espais de freqüentació turística i espais de vivència turística (vegeu la informació d’altres fulls d’aquesta obra referits a localització a la ciutat del patrimoni, espais comercials o gastronomia, per exemple). En definitiva, l’espai turístic de la ciutat (els espais turístics) s’ha estès, ha ampliat els seus límits i ha dibuixat unes noves coordenades de l’espai turístic de Barcelona, de la “ciutat turística”. 
El mapa de localització hotelera de la ciutat de fa quinze anys no te res a veure amb el mapa hoteler del 2008. A més de la major intensitat (el nombre d’establiments ha crescut notablement), cal subratllar la difusió dels hotels pràcticament per tota la ciutat i el fet de l’aparició d’hotels a la part dreta del plànol de Barcelona, en particular al quadrant que correspon al Poblenou i tota la zona litoral, on no n’hi havia cap. Es pot dir que, abans, a més de la meitat de la ciutat de Barcelona no hi havia hotels i, en canvi, ara n’hi ha a tot arreu.       
La reorganització de l’espai turístic també ha modificat (almenys, parcialment) els llocs que es visiten, les icones de la trama urbana (atributs del territori que han de ser coneguts), tot i que només parcialment, ja que els canvis d’aquest procés són més lents, perquè se situen en l’àmbit de la imatge. Com a informació complementària és pot recórrer a la llista que cada any publica Turisme de Barcelona sobre els indrets més visitats de la ciutat i es pot recórrer a les guies turístiques i a la jerarquització que fan dels llocs de major interès per visitar. Així, com a exemple, la guia visual El País Aguilar TOP 10 identifica com a essencials de Barcelona els següents indrets: la Sagrada Família, les Rambles, la catedral de Barcelona, el Parc de la Ciutadella, el Museu Nacional d’Art de Catalunya, la Pedrera, la Fundació Joan Miró, el Museu Picasso, el Palau de la Música Catalana i el Museu d’Art Contemporani i el Centre de Cultura Contemporània.  
En relació amb la valoració turística de nous indrets de la ciutat, la creació de nous productes i la nova mobilitat del flux turístic, s’ha de mencionar de manera destacada el Bus Turístic (concebut per Turisme de Barcelona). D’una banda, constitueix un producte en si mateix (un desplaçament panoràmic i un mitjà de transport als indrets d’interès) de gran èxit; però, de l’altra, el seu significat té un major abast: comunica i enllaça indrets d’atracció turística llunyans entre si (l’espai turístic s’ha eixamplat i s’ha fet més gran i polinuclear) i és un factor de configuració i dibuix de l’espai turístic; contribueix, tanmateix, a la construcció d’una nova identitat turística de la ciutat, en particular dels eixos que travessa. En termes quantitatius cal assenyalar que el nombre de passatgers del Bus Turístic el 2007 va superar els dos milions de persones, la qual cosa indica un fort creixement respecte al milió de passatgers de l’any 2000 i els 100.000 passatgers del 1993.  

Des d’una aproximació espacial cal distingir:
- L’espai turístic tradicional. Correspon a una etapa anterior i apareix dibuixat  sobretot al centre històric i l’Eixample (successió d’icones entre la Rambla, passeig de Gràcia i la Sagrada Família).
- El nou espai turístic. Se superposa sobre l’espai tradicional, l’integra i el desborda com a conseqüència d’una extensió espacial del turisme a altres parts de la ciutat, no de manera contínua físicament, per la qual cosa s’identifiquen unes peces discontínues, fragmentades. El nou espai ha incorporat noves peces urbanes i l’estructura resultant és polinuclear. Es caracteritza per presentar una situació intermèdia entre una distribució concentrada i una distribució dispersa. Comprèn nous atributs de la geografia turística de la ciutat: zona del Fòrum i Diagonal Mar; Port Olímpic/Vila Olímpica; Front Portuari (Barceloneta, Port Vell, Maremagnum, World Trade Center): muntanya de Montjuïc i Diagonal muntanya (FC Barcelona, eix comercial i Pedralbes).

4.  Les afectacions del turisme a la ciutat

La realitat del turisme a Barcelona és complexa –cada vegada més– i la seva integració en les estructures preexistents (formals o urbanístiques i funcionals de base social i econòmica) no està exempta de problemes i conflictes de diversa naturalesa. L’escenari actual és, per tant, d’una relació amb manifestació d’impactes positius i d’impactes negatius que es projecten en l’espai públic, en els ciutadans i en el teixit empresarial.
L’afirmació anterior es pot corroborar a partir de dades parcials o sectorials de què es disposa sobre els efectes del turisme a la ciutat, i a partir de les diverses reflexions que sobre el tema han dut a terme diversos estudiosos. En la direcció assenyalada s’han d’entendre les aportacions sobre el cas de Barcelona presentades en els Diàlegs del Fòrum (2004), els debats i les reflexions de les Jornades sobre Turisme Cultural (2005) o els continguts de l’exposició Tour-ismes (2004), o el debat obert per la Revista Metròpolis l’any 2008, entre d’altres.    
A partir del coneixement formalitzat i de les informacions difoses a través dels mitjans de comunicació, s’identifiquen com a aproximació global i sistematitzada, quatre àmbits en què es poden observar les afectacions del turisme: a) la imatge de la ciutat, la marca Barcelona, en un escenari de globalització i de competència entre ciutats; b) l’ús de la ciutat, els conflictes per l’ús dels espais públics (i privats) i la relació entre residents i visitants; c) els discursos sobre els significats del turisme; d) l’estructura productiva.
Convé afegir, atesa la seva transcendència, quatre dades sobre la dimensió econòmica del turisme que, sens dubte, és innegable i apreciable. Segons el primer Informe sobre l’Impacte Econòmic del Turisme a Barcelona, realitzat l’any 2004 pel Grup d’Anàlisi Quantitativa Regional de la Universitat de Barcelona:
- El turisme a Barcelona dóna feina a més de 35.000 persones, un 7% de la població activa, i aporta 2.711 euros anuals, un 9% del VAB de la ciutat (sense comptar el volum de riquesa dels milions de persones que cada any visiten Barcelona sense fer nit ni tampoc els efectes induïts del turisme).
- L’activitat del sector turístic també aporta ingressos a les finances municipals, concretament s’han estimat en 15 milions d’euros en concepte d’IAE. Aquesta xifra suposa un 10% del total de la recaptació municipal per aquest impost.
- El turisme que atrau Barcelona té, a més, repercussió més enllà dels límits administratius de la ciutat. Segons revela l’estudi, el 40% de l’impacte indirecte del turisme en la ciutat es reparteix entre la resta de l’àrea metropolitana, Catalunya i, fins i tot, la resta de l’Estat espanyol. En total el turisme de Barcelona genera fora de la ciutat uns 372 milions d’euros anuals.
L’aportació econòmica del turisme a la ciutat és qualificada com a molt positiva. El turisme fa una contribució espectacular a la ciutat i produeix uns efectes molt beneficiosos. A part de les dades de l’Informe de 2004, es pot afegir que actualment el sector hoteler i turístic suposen ja el 14% del PIB de la ciutat de Barcelona i s’estima que la despesa indirecta en el comerç, el transport i la restauració podria doblar aquest percentatge.
Les primeres aproximacions sobre les afectacions del turisme de caràcter espacial porta a constatar que els conflictes detectats associats al fet turístic no són induïts exclusivament pel turisme, sinó que les activitats turístiques són un dels factors de la gènesis i el desplegament dels conflictes, juntament amb altres factors. Cal citar en aquest sentit, alguns dels conflictes més evidents i visibles: convivència difícil entre residents i visitants, seguretat a la ciutat, brutícia, mobilitat limitada i necessitat de pacificar el tràfic (carrers saturats de vianants, tràfic motoritzat congestionat, manca d’aparcaments per als autocars turístics, conflictes a la plaça Catalunya, a la Sagrada Família...). També cal considerar altres impactes no visibilitzats, com la influència del turisme en el cost de la vida, en el mercat immobiliari, en la gestió pública de la ciutat, en les finances públiques o en el mercat de treball, entre d’altres.        

5. La gestió pública del turisme

Un dels factors d’èxit de l’expansió del turisme urbà ha estat el protagonisme de l’Administració pública i, en aquest sentit, cal destacar el paper de la gestió pública del turisme, en particular a escala municipal, tal com ha succeït a Barcelona. En el procés de desenvolupament de les activitats turístiques han estat clau les estratègies per al foment i la promoció dutes a terme pels ens de promoció, entre les quals destasca el paper de l’ens Turisme de Barcelona. Però, a més de considerar les estratègies de creació i desplegament del turisme, s’ha de tenir present el paper del turisme com a estratègia del model de ciutat, tal com contemplen diversos plans i programes públics.
L’actual model organitzatiu i la filosofia d’actuació en matèria de turisme a la ciutat de Barcelona té el seu punt de partida en l’elaboració d’un Pla Estratègic a començament dels anys noranta i en la posada en funcionament el 1993 d’un nou instrument de promoció i gestió turística de la ciutat: el Consorci de Turisme de Barcelona.
L’origen de la creació de Turisme de Barcelona s’ha de buscar, de fet, en l’estreta col·laboració iniciada el 1989 entre el Patronat de Turisme de l’Ajuntament i la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació per a la realització del Pla de Màrqueting Turístic de Barcelona prèviament als Jocs Olímpics de 1992. La posada en marxa de Turisme de Barcelona va significar, entre altres avanços, la unificació de l’actuació pública i privada en l’àmbit del turisme, la inserció del turisme en el conjunt de l’estratègia i de les prioritats d’actuació de la ciutat recollides en els diversos plans estratègics de la ciutat i de l’àmbit metropolità i la centralització en un únic organisme de les accions de promoció turística de la ciutat i, en particular, de la coordinació d’activitats i esdeveniments ciutadans.
La darrera fita de la gestió pública del turisme ha estat l’aprovació, el juliol de 2008, de la realització del Pla Estratègic de Turisme de la ciutat de Barcelona 2015, promogut per l’Ajuntament i encarregat a Turisme de Barcelona, amb la pretensió d’afrontar una nova etapa caracteritzada per l’acabament del creixement accelerat en el sector, garantir el posicionament de Barcelona com a destinació turística mundial i cercar una millor conciliació del turisme a la ciutat. El Pla estarà redactat el 2010 i el seu horitzó és el 2015.
La referència als Jocs Olímpics del 92 i als processos associats és ineludible tant si es vol tractar el sistema turístic de la ciutat com si es vol indagar en les pautes de la reestructuració urbana i del model de ciutat. De fet, els Jocs Olímpics de 1992, per la seva condició de gran intervenció urbana, són interpretats com a pretext i estratègia de reestructuració i creixement de la ciutat.
També s’ha pretès aconseguir el mateix amb un altre gran esdeveniment: el Fòrum de les Cultures 2004. Però el que també és important destacar és que, al marge dels megaesdeveniments, el disseny públic del model de ciutat ha incorporat la funció i els usos turístics/recreatius en les noves peces urbanes i ha passat a formar part del significat futur de la ciutat. I això es veu dia a dia en la gestió ordinària de la ciutat, en tot tipus de projectes i accions, petits o grans.
El model de gestió del turisme ha estat un èxit per a possibilitar el desenvolupament turístic de la ciutat; i així ha estat valorat per altres ciutats que han tingut en el cas de Barcelona un referent per tal de determinar estratègies de promoció i dissenyar el seu propi model de gestió turística. A aquest fet ha ajudat la difusió del model que s’ha fet tant pels seus responsables com per diversos estudiosos que l’han entès com un èxit.  

6. A tall de resum i reptes de futur

En l’evolució del turisme de Barcelona es poden distingir dues etapes. La primera correspon al període comprès des dels anys seixanta fins al final dels anys vuitanta i la segona des de final dels vuitanta i la celebració dels Jocs Olímpics fins a l’actualitat.
Al llarg dels darrers quinze anys el sector ha passat d’una situació de mercat de demanda a una situació de mercat d’oferta, amb uns atractius més diversificats i amb noves accions de promoció; i la ciutat ha evolucionat d’un estadi caracteritzat per l’existència d’un sistema turístic ben organitzat i eficient a un estadi en el qual Barcelona s’ha convertit, a més, en ciutat turística. El procés recent de fort creixement de les activitats turístiques a la ciutat ha conduït que el turisme hagi assolit un caràcter estructural, que es manifesta tant en la forma com en la funció; i en els processos de gestió de la ciutat (afecta o forma part de les relacions i les realitats social, econòmica, política i espacial).
De l’aproximació realitzada a les característiques de Barcelona com a ciutat turística i a la gestió pública del turisme en sobresurten alguns trets bàsics i es dedueixen, a la vegada, uns reptes de futur que obliguen a la reflexió i el debat:
1. Barcelona s’ha convertit en una destinació turística de primer ordre. El seu desenvolupament turístic: a) ha transcendit el sector turístic tradicional i ha afectat bona part del teixit empresarial; b) ha difós la funció turística per bona part de la ciutat (localització dels allotjaments, llocs visitats); c) ha ocupat (apropiat, envaït) uns espais centrals (públic i privats) fins a arribar –en alguns casos– a caracteritzar-los (espais tematitzats) o a crear situacions de conflictes amb els usos i les funcions preexistents; d) ha fet que, en la relació causa/efecte, s’hi incorpori el turisme com a component clau del model de ciutat.     
2. Barcelona està experimentant una pressió turística i recreativa amb uns efectes de concentració i congestió que poden ser no desitjables o insatisfactoris: es parla de conflictes inherents als processos de producció i consum turístics en un escenari urbà. Sens dubte, s’ha d’imposar la cultura de la negociació i l’acord per tal de fer compatibles les diferents funcions de la ciutat.
3. Els processos de producció i consum turístics i de construcció de la ciutat estan canviant d’escala i això dibuixa una nova situació, s’està assolint una nova dimensió física i funcional. La ciutat turística ultrapassa els límits de la ciutat administrativa, igual que la Barcelona real, la regió urbana, ha superat el límits del municipi. La gran ciutat turística  té uns límits imprecisos, però es difon pel litoral i per l’interior. En les coordenades de la gestió pública, la resposta davant d’aquesta nova situació ha de ser clara: la gestió del turisme ha d’adaptar-se a la nova realitat i, si cal, adoptar nous objectius, nous mitjans i eines i un nou model organitzatiu. 
4. Barcelona (o la gran ciutat turística), com qualsevol altre “producte” turístic, està sotmesa a la successió de cicles (teoria del cicle de vida del producte) i, per tant, els seus actors han de saber gestionar el sistema turístic i la ciutat com a destinació turística tant en períodes de creixement com en períodes d’estancament o pèrdua d’atractivitat; i en cicles d’expansió econòmica i de crisi econòmica.