1. Introducció

Poc es podia pensar l’Artur Osona, quan a final del  segle XIX va publicar la Guia del Montseny, un instrument per a conèixer les belleses d’aquest massís, que amb aquesta publicació s’iniciava un turisme d’aproximació al medi, que si bé produïa beneficis culturals i econòmics, alhora encetava unes formes de relació lúdica amb el territori, que gradualment anirien penetrant en forma de taca d’oli, arreu dels paisatges del país, i produirien els primers impactes en indrets en els quals la presència humana fins aleshores havia estat escassa o nul·la.
Han passat cent trenta anys i actualment l’activitat turística és d’una gran importància per a l’economia catalana, ja que l’any 2000 representava el 7,69% del PIB i generava una ocupació directa per al 6,95% de la població activa (INE, 2000). Cal tenir present, a més, l’important efecte multiplicador que té el sector sobre altres activitats econòmiques. Tanmateix el model de desenvolupament turístic actual provoca també un gran nombre d’impactes sobre el medi ambient, amb efectes tant a escala local com global.
En el conjunt de l’activitat turística es poden distingir diferents models, amb impactes sobre el medi que poden variar notablement. Quan es parla de models d’explotació dels recursos turístics, s’utilitza la distinció entre turisme d’ús (o formes extensives de turisme) i turisme de consum (o formes intensives de turisme) (Campillo, 2004). En el primer cas s’utilitzen els recursos naturals i culturals d’una manera sostenible, sense transformar-los essencialment, mentre que en el segon cas hi ha una transformació intensa d’aquests recursos, que sovint pot arribar a ser irreversible.
Durant les últimes dècades, en diferents zones de la geografia catalana s’ha desenvolupat un model de turisme de consum, altament massificat, que es localitza sobretot al litoral i, en menor grau, al Pirineu. Aquesta activitat turística té una elevada estacionalitat, que es concentra en l’època de vacances d’estiu i Setmana Santa en el cas del turisme de sol i platja i durant els mesos d’hivern en el cas del turisme de neu. Tot plegat provoca un fort increment a nivell local en la demanda de recursos naturals (com l’aigua i l’electricitat) durant la temporada alta turística, que pot provocar dificultats en el seu subministrament, ja que se supera la capacitat de càrrega territorial. Per aquest motiu també s’incrementa fortament la generació de residus en aquestes àrees.
Malgrat tot, durant els darrers anys també s’han desenvolupat models turístics alternatius, amb un caràcter més extensiu i una menor estacionalitat. Aquest tipus de turisme es basa en activitats com el senderisme, l’ecoturisme, l’esquí de fons o els esports d’aventura, més compatibles amb la conservació de l’entorn natural, que en molts casos esdevé un atractiu bàsic per al visitant. Cal dir també que la rendibilitat d’aquestes activitats respecte al nombre de visitants és generalment més gran que en el cas del turisme intensiu, de manera que és més fàcil ajustar el nombre de turistes amb la capacitat de càrrega del territori.
A l’hora d’analitzar l’impacte ambiental del turisme a Catalunya, a partir de les premisses indicades, se centrarà l’atenció en el procés d’urbanització i les segones residències, en la relació entre aigua i turisme, en la generació de residus associada al turisme, en els impactes associats a l’esquí i, finalment, en la relació de la mobilitat turística (els desplaçaments dels turistes) i els impactes ambientals.            

2. Procés d’urbanització i segones residències

De manera majoritària, el creixement de l’activitat turística a Catalunya ha estat associat amb un increment de la urbanització. Sovintment les poblacions turístiques han crescut amb una absència notòria de planificació i s’ha generat un urbanisme dispers i escassament funcional, que provoca importants problemes a l’hora de ser gestionat. Hi ha més dificultats a l’hora de proveir els subministraments i els serveis bàsics en molts d’aquests nuclis, de manera que en molts casos l’impacte de les pertorbacions als sistemes naturals és més gran, pel seu caràcter disseminat, que en nuclis de població compactes.
Aquest procés d’urbanització turística es dóna sovint en espais d’alt valor natural i paisatgístic, ja que solen ser també els espais amb un major atractiu turístic. Un creixement urbanístic excessiu pot tenir impactes irreversibles en el paisatge i en el medi natural d’aquests espais, amb hàbitats fàcilment pertorbables per l’activitat humana. Cal limitar aquest creixement urbanístic quan posi en perill l’entorn natural que el sustenta.
El creixement basat en la construcció de segones residències arriba a produir deseconomies, la majoria dels beneficis econòmics es generen en el procés de venda de terrenys i de construcció, però un cop s’han construït els habitatges, no hi ha despesa turística en allotjament i escassa despesa en restauració i oci. En canvi, consumeix intensivament un recurs no renovable com és el sòl i grans quantitats d’aigua, electricitat i altres serveis, que requereixen grans inversions per al seu subministrament.
Un indicador per a estudiar els efectes de les segones residències i la seva distribució en el territori és el percentatge d’habitatges secundaris (habitatges d’ús turístics o segones residències) respecte al total d’habitatges. Les comarques amb un major percentatge de segones residències es corresponen a grans trets amb les grans àrees turístiques de la Costa Brava (Alt Empordà, Baix Empordà, Selva), de la Costa Daurada (Baix Penedès, Tarragonès) i del Pirineu (Cerdanya, Vall d’Aran, Pallars Sobirà, Alta Ribagorça), amb un major atractiu per a la construcció d’aquest tipus d’habitatges. Cal tenir en compte, però, que les comarques pirinenques tenen una baixa densitat de població i això provoca que aquest tipus d’habitatges hi tingui un alt pes percentual, malgrat que en xifres absolutes hi hagi menys comarques que les superen. Els percentatges més baixos de segones residències es donen a les comarques de la Catalunya interior (Pla d’Urgell i Bages) i de l’àrea metropolitana de Barcelona (Vallès Occidental, Barcelonès).
L’anàlisi de les segones residències a escala municipal, en xifres absolutes, mostra com els valors més alts tenen una distribució geogràfica semblant. Bàsicament es localitzen en els municipis costaners de la Costa Brava i de la Costa Daurada i en els municipis turístics del Pirineu (en molts casos amb estacions d’esquí dins del terme municipal). Destaca clarament, a diferència de l’escala comarcal, el gran nombre de segones residències present a gairebé tots els municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona, en xifres absolutes. Aquest fet respon a la gran densitat de població i d’habitatges principals d’aquesta àrea, que provoca que, percentualment, el nombre de segones residències sigui més reduït. Per exemple, malgrat que en xifres absolutes el Barcelonès sigui la comarca de Catalunya amb més segones residències (63 495), en termes relatius és la tercera per la cua (6,30%).
Respecte a les dades d’ocupació de les segones residències, hi ha una gran diferència entre les quatre províncies catalanes. En el cas de Barcelona i Girona, l’any 2006 superava els 80 dies per any, mentre que a Lleida i Tarragona no arribava als 50. Malgrat tot, s’observa que entre 2001 i 2006 aquesta ocupació ha crescut en totes les províncies excepte Tarragona.
Un aspecte rellevant és el grau d’artificialització del territori, en particular de la franja litoral. En aquest sentit, el litoral català es troba fortament antropitzat. Un 35% del primer quilòmetre de costa es troba urbanitzat, mentre que a la franja prelitoral (entre 1 i 10 quilòmetres) aquesta xifra és del 13%. Aquestes xifres es deuen principalment a la urbanització d’aquest espai per a la construcció de primeres i segones residències i ports esportius, carreteres i altres infraestructures.

3. Consum d’aigua i turisme

L’aigua és un dels principals vectors afectats per l’activitat turística, i en especial pel turisme de consum. L’estacionalitat d’aquest turisme obliga a sobredimensionar els sistemes d’abastament i de sanejament d’aigua en les àrees amb una demanda d’aigua més estacional, que sol coincidir amb l’estiu, l’època de l’any amb menys precipitacions i menor disponibilitat de recursos hídrics.
Hi ha una diferència força notable en el consum d’aigua en establiments hotelers segons la seva categoria (nombre d’estrelles). Si es compara el consum d’un hotel d’una estrella (174 litres/pernoctació) amb el consum d’un hotel de cinc estrelles (361 litres/pernoctació), la diferència és de més del doble. L’interès de les dades explica l’ús d’un exemple proper, per absència d’estadístiques a nivell local.
Destaca la gran importància del turisme estranger en el total del consum d’aigua per a usos turístics. Aquest fet s’explica pel seu major nombre de pernoctacions, de manera que en valors relatius, el consum estimat d’aigua i el nombre de pernoctacions tenen uns valors similars.
La comparació entre el consum d’aigua a Catalunya per a usos domèstics i el consum estimat en hostaleria permet determinar que el consum d’aigua en establiments hotelers representa més d’un 3% del total d’aigua consumit a Catalunya. De totes maneres, l’ús turístic de l’aigua i, en especial, l’ús turístic de l’aigua en hostaleria creix a un ritme molt ràpid, superior al 7% interanual entre els anys 2001 i 2006. En el cas de l’ús turístic de l’aigua en habitatges el creixement és més moderat, però supera l’1% anual. El consum turístic de l’aigua suposa un important percentatge (11,55%) sobre el total de consum domèstic més turístic, i, com es desprèn de les altres dades de la taula, augmenta.
La distribució del consum d’aigua en hostaleria per mesos de l’any posa de manifest una elevada estacionalitat. El consum es concentra sobretot en els mesos d’estiu, de juny a setembre, amb un pic menys important en el mes d’abril (vacances de Setmana Santa), coincidint amb l’època de temporada alta turística i de major ocupació hotelera.
La consideració de dos exemples a nivell municipal, Lloret de Mar i Castell-Platja d’Aro, permet constatar la relació de l’estacionalitat en el consum d’aigua en hostaleria amb l’estacionalitat en el subministrament d’aigua al municipi. En els dos casos es tracta de municipis de la Costa Brava, amb una alta afluència turística i amb percentatges de població estacional dels més alts de Catalunya. D’un costat, a Lloret de Mar, amb 30.387 places hoteleres, la població estacional arribava al 51,8%, i a Platja d’Aro, amb només 4.425 places hoteleres, representava el 62,5%.
L’època de major subministrament d’aigua al municipi de Lloret de Mar (entre juny i setembre) correspon a l’època de major consum en hostaleria. Aquest increment estacional en el subministrament d’aigua podria estar provocat (encara que no es disposa de dades al respecte) per l’alt percentatge de segones residències present al municipi. Així doncs, existeix una clara relació estacionalitat en el consum d’aigua, tant a nivell domèstic en general com a nivell d’hostaleria.
En el cas de Castell-Platja d’Aro s’observa una tendència semblant, amb un fort increment estacional en el consum d’aigua durant els mesos d’estiu. A més, també es pot apreciar un increment puntual en el mes d’abril, a causa de l’augment de l’afluència turística durant Setmana Santa. L’alt percentatge de segones residències present al municipi podria explicar també aquesta estacionalitat en el consum d’aigua en el municipi. En general, es pot apreciar com l’evolució al llarg de l’any en el subministrament d’aigua al municipi i en el consum estimat en hostaleria és força similar.

4. Generació de residus i activitats turístiques

La generació de residus és una altre vector que es veu notòriament afectat per l’activitat turística. De manera similar al consum d’aigua, es produeix una concentració en l’espai i en el temps (bàsicament durant la temporada alta turística) de la producció de residus, com a efecte del model turístic de consum. Aquesta dinàmica genera dificultat, de manera que cal sobredimensionar les infraestructures i els recursos destinats a la seva gestió.
Com a cas mostra dels efectes de l’activitat turística sobre la generació de residus s’han seleccionat un conjunt de municipis, representatius de diferents models de turisme. En el cas de Castell-Platja d’Aro, Lloret de Mar i Salou es tracta de municipis amb un model clar de turisme intensiu de sol i platja. Vielha e Mijaran representa un turisme intensiu en àrees de muntanya, relacionat amb l’esquí. Finalment, els municipis d’Arenys de Mar, Sitges i Tossa de Mar són destinacions turístiques més madures, amb un turisme menys intensiu i més diversificat en oferta.
A l’hora d’abordar la relació residus-turisme és del tot necessari operar amb el concepte “població equivalent a temps complet” o ETCA, definida com a unitat de mesura que té en compte el nombre de persones a temps complet a l’any. Com a conceptes associats, es defineix la població estacional ETCA com la diferència entre les entrades de població no resident menys les sortides de la població resident; i es considera població total ETCA els veïns residents d'aquell territori més la població estacional.
Els municipis amb una major generació de residus són Tossa de Mar, Castell-Platja d’Aro, Salou i Lloret de Mar, amb xifres que superen els 3 quilograms per habitant i dia. En els quatre casos es tracta de municipis costaners amb una gran activitat turística, que en el cas de Castell-Platja d’Aro, Salou i Lloret de Mar es corresponen fidelment amb el model de turisme intensiu o de masses. Aquests tres municipis tenen altíssims percentatges de població estacional: en els tres casos supera el 50% sobre el total de la població ETCA. Castell-Platja d’Aro és el municipi de Catalunya amb major percentatge de població estacional. En canvi, Arenys de Mar, amb una menor població estacional, té la xifra de generació de residus per habitant i dia més baixa, molt més propera a la mitjana catalana.
A escala comarcal, s’obtenen resultats molt diferents segons si la generació de residus per habitant i dia es calcula en funció de la població empadronada o bé de la població total ETCA.
En el primer cas, les comarques amb major generació de residus per habitant i dia es corresponen amb aquelles que tenen major població estacional i segones residències (Vall d’Aran, Alt Empordà, Baix Empordà, Baix Penedès), raó per la qual els seus resultats s’allunyen considerablement de la mitjana catalana. En el cas concret de la comarca de la Vall d’Aran, que encapçala la llista, se supera en més d’un quilogram la mitjana catalana. Per contra, les comarques que generen menys residus per habitant i dia tenen en general poca activitat turística i de segones residències (Terra Alta, Garrigues, Noguera...).
Si es té en compte la població estacional en càlcul de generació de residus per habitant i dia, els resultats són força diferents, i reflecteixen de manera més acurada la realitat. En aquest cas, les diferències respecte a la mitjana catalana es redueixen notablement. La llista és encapçalada pel Baix Llobregat (1,97 kg/habitant dia) i el Pla de l’Estany (1,94 kg/habitant dia), mentre que la tanquen les comarques del Baix Ebre (0,84 kg/habitant dia) i el Priorat (0,78 kg/habitant dia). Les comarques que encapçalaven la llista en l’anterior aspecte es troben en tots els casos per sota de la mitjana catalana.

5. Impactes ambientals de l’esquí

5.1 Esquí alpí

L’esquí alpí s’ha desenvolupat fortament a Catalunya des de la creació de Baqueira-Beret als anys seixanta. En l’actualitat hi ha 10 estacions d’esquí en funcionament en territori català. El creixement més important en el nombre d’esquiadors s’ha produït durant les dècades dels anys vuitanta i noranta, encara que actualment aquest creixement s’ha alentit de manera important. Un declivi del qual no n’és absent el procés de reducció d’innivació, que es relaciona amb els nous processos de canvi climàtic.
Les cotes mínima i màxima on s’ubica cada estació d’esquí són importants a l’hora de determinar sobre quins estatges vegetals s’ubiquen. En el cas de les estacions amb una cota mínima més baixa, per sota dels 1.600 metres, hi ha afectacions sobre l’estatge montà, corresponent a la vegetació de tipus centreeuropeu. És el cas de les estacions de Baqueira-Beret i Espot Esquí. En tots els casos hi ha afectacions sobre l’estatge subalpí (1.600- 2.000 metres d’alçada), on predominen els boscos de coníferes (pi negre i avet) i l’estatge alpí (a partir dels 2.000 metres), on predominen els prats alpins. Cal tenir en compte que l’estatge subalpí i, sobretot, l’alpí acullen una sèrie d’hàbitats especialment importants des d’un punt de vista ecològic, que acullen espècies tan singulars com el gall fer, la perdiu nival, l’isard o el tritó pirinenc. Aquestes afectacions sovint generen debat a nivell social pel seu alt impacte ambiental, com ha passat recentment amb l’ampliació de Baqueira-Beret. 
La utilització de canons de neu artificial ha esdevingut en els darrers anys molt important per a augmentar els gruixos de neu disponibles i millorar la disponibilitat de pistes a les estacions d’esquí, però el seu ús també implica importants impactes sobre el medi. Els canons de neu sovint causen notables impactes sobre la hidrologia a nivell local i requereixen un gran consum d’energia per al seu funcionament, de manera que les seves emissions de diòxid de carboni associades són elevades i ocasionalment es produeixen vessaments d’hidrocarburs, que poden ser greus (cas d’Arinsal, Andorra). En el cas de les estacions d’esquí catalanes, Baqueira-Beret és la que en disposa d’un major nombre (549), seguida de Masella (408) i la Molina (400). Per la cua, Tavascan-Pleta del Prat no disposa de canons de neu (es tracta d’una estació de petites dimensions), mentre que Vallter 2000 en té 75.
El nombre de remuntadors és un altre indicador del grau d’impacte de les estacions d’esquí sobre el medi, ja que per a la seva construcció s’altera el sòl i la coberta vegetal, i ens dóna una idea del nombre d’esquiadors que pot acollir cada estació d’esquí. El seu funcionament, a més, suposa un alt consum a nivell d’energia elèctrica. Baqueira-Beret supera clarament la resta de les estacions en aquest indicador, perquè disposa de 33 remuntadors, més del doble que Boí-Taüll i la Molina, en segon lloc amb 16 remuntadors cadascuna. Les estacions amb menys remuntadors són Tavascan-Pleta del Prat (2) i la Vall de Núria (5), d’unes dimensions més petites que la resta.

5.2. Esquí nòrdic

En el cas de les estacions d’esquí nòrdic, les cotes de neu són, en general, més baixes que en el cas de l’esquí alpí. Això fa que el seu impacte sobre l’estatge alpí sigui menor, malgrat que gairebé totes les estacions, excepte la Molina i Portainé, localitzen una part de les seves pistes en aquest estatge. De totes maneres, l’estatge més afectat per aquest tipus d’instal·lacions és el subalpí, on totes les estacions d’esquí (excepte el Pla de Beret) localitzen la major part de les seves pistes. L’estatge montà només es veu afectat en el cas de l’estació Bosc-Virós, amb una cota mínima de 1.550 metres.
Els quilòmetres de pista disponibles indiquen l’extensió de cada estació i la magnitud dels impactes ambientals associats, que es concentren dins dels seus límits. Les estacions amb més quilòmetres de pistes són Guils Fontanera (45 quilòmetres) i Aransa (41 quilòmetres), ambdues a la comarca de la Cerdanya, mentre que Portainé (15 quilòmetres) i Pla de Beret (7 quilòmetres) són les que en tenen menys, perquè estan més orientades a l’esquí alpí.

6. Mobilitat turística i impacte ambiental

La mobilitat és amb molta probabilitat l’activitat que genera més impacte ambiental associat als fluxos de turistes que visiten el territori català. A més de les problemàtiques que suposa a nivell d’infraestructures de transport (entre les quals  l’ampliació de l’aeroport de Barcelona), el sector del transport és el principal responsable a Catalunya de les emissions de diòxid de carboni i altres gasos d’efecte hivernacle i és causant en una elevada fracció de l’escalfament global.
Tot i la dificultat de la seva avaluació, s’analitza la responsabilitat de la mobilitat turística a nivell d’emissions i la influència que hi tenen el tipus de transport utilitzat i  la distància respecte al punt d’origen dels turistes. En aquest sentit, cal considerar les dades sobre el nombre de turistes provinents de cada país i el seu repartiment modal, segons el mitjà de transport utilitzat per a desplaçar-se.
La majoria de turistes procedeixen de Catalunya (15 milions) i de la resta d’Espanya (5 milions). Malgrat tot, les xifres de visitants estrangers són força elevades, ja que superen els 4 milions de visitants anuals en el cas de França, els 2 milions en el cas del Regne Unit i freguen l’1,5 milions en el cas d’Alemanya i de Bèlgica i Països Baixos. En total, Catalunya rep cada any 36.525.600 desplaçaments per motius turístics.
Respecte al repartiment modal dels turistes que arriben a Catalunya, hi ha certes diferències que respondrien principalment a la distància geogràfica des dels seus llocs d’origen. Els turistes catalans es desplacen de manera predominant amb cotxe particular (més d’un 80%), encara que una minoria ho fa amb tren o amb autocar. Els turistes que provenen d’Espanya i de països europeus propers també utilitzen majoritàriament el cotxe, encara que a mesura que la distància respecte als països d’origen augmenta, l’avió guanya pes de manera creixent, com s’observa en els repartiments modals del Regne Unit i dels Països Nòrdics. En el cas dels Estats Units i el Japó, l’avió és clarament predominant, encara que tenen un cert pes el tren i altres mitjans de transport (segurament el vaixell). Això es deu al fet que en alguns casos aquests turistes no vénen directament des del seu país d’origen, sinó que es desplacen des d’altres països més propers geogràficament.
Segons l’anàlisi de les dades disponibles, el cotxe és el vehicle que emet més diòxid de carboni, en termes de grams per passatger i per quilòmetre realitzat. Tot seguit vindrien l’avió en vols intercontinentals i en vols continentals. L’autocar genera unes emissions comparativament menors, mentre que el mitjà de transport que emet menys emissions de diòxid de carboni és el tren, amb una gran diferència sobre els altres mitjans utilitzats.
La gran majoria de les emissions de diòxid de carboni és deguda a l’ús del cotxe (75,86%), mentre que l’avió seria responsable de prop d’un 20% més (19,06%). La contribució de l’autocar i del tren al total és molt menor, sobretot en l’últim cas. Es produeix la situació que els mitjans més utilitzats són també els que generen més emissions per passatger i quilòmetre, mentre que el tren, que és el mitjà amb menors emissions, és el mitjà que menys s’utilitza.
Si s’analitza la proporció d’emissions de diòxid de carboni per països i segons el mitjà de transport utilitzat, el cotxe és el responsable de la majoria d’emissions en tots els països excepte als Estats Units i al Japó, on predomina l’avió. El país que comptabilitza més emissions de diòxid de carboni en termes absoluts és França, ja que aporta un gran nombre de visitants, es troba a una distància major que Catalunya o Espanya i té un repartiment modal basat en l’automòbil. Espanya i Alemanya ocupen el segon i el tercer lloc en xifres absolutes d’emissions. Suïssa és el país que menys emissions aporta, perquè el seu nombre de visitants és baix i la distància respecte Catalunya és menor que la d’altres països europeus.
L’evolució en el repartiment modal dels turistes catalans mostra una petita tendència de creixement en l’ús de l’avió, en detriment del cotxe. La resta de mitjans de transport es mantenen més o menys estables en aquests tres anys. En el cas del turisme espanyol, s’observa una tendència a l’estabilitat en el seu repartiment modal, sense canvis gaire significatius en el període entre 2001 i 2005. En el cas del turisme estranger, s’aprecia una certa disminució en l’ús de l’automòbil, de l’autocar i, sobretot, d’altres transports, a causa d’un augment força important en l’ús de l’avió, que passa de representar un 44% dels desplaçaments l’any 2003 a suposar un 55% del total el 2007. Aquest increment en l’ús de l’avió es podria explicar en gran mesura pel creixement dels vols de les companyies de baix cost, que han permès l’accés a aquest mitjà de transport a un ampli percentatge de turistes.