Logo
inici > exposicions temporals > històric > Exposició «País d’Espriu, pont de llengua: tomb cabalístic per una vella i encerclada terra»

Exposició «País d’Espriu, pont de llengua: tomb cabalístic per una vella i encerclada terra»
Del 15 d'octubre de 2013 al 20 de juny de 2014

Exposició «País d’Espriu, pont de llengua: tomb cabalístic per una vella i encerclada terra»

L'exposició és un recorregut pel sentit cabalístic de l'obra de Salvador Espriu, D'una vella i encerclada terra, una cantata escènica amb música de Manuel Valls i textos del poeta, que constitueix una defensa aferrissada de la unitat de la llengua al llarg i ample dels Països Catalans. En paraules de l'autor: " Un explícit homenatge a la nostra entitat lingüística i nacional, complexa i alhora en essència unitària". Es va estrenar al Palau de la Música el 29 d'octubre de 1979. El text el va publicar Àmbit, amb il·lustracions de Josep M. Subirachs, el 1980.


La mostra, a partir d'una idea de Rosa Delor i amb el seu assessorament, consta de 32 plafons -32 és el nombre de vies del coneixement o de la saviesa per als cabalistes- que ens acompanyen per l'itinerari que proposa l'obra, un recorregut iniciàtic des de Barcelona a l'Alguer. A més, l'exposició consta d'un audiovisual amb imatges de Fernando Zóbel i Bill Viola, acompanyades de la versió que Obeses han fet del poema d'Espriu "El meu poble i jo", a part, lògicament, d'una mostra de les cançons originals de Manuel Valls i de dos expositors amb bibliografia i partitures.

 

 

PAÍS D’ESPRIU, PONT DE LLENGUA

Escriu Espriu, al pròleg D’una vella i encerclada terra, el maig de 1976: “En algun moment de 1973, el compositor i musicòleg Manuel Valls em va invitar a encarregar-me de la lletra d’un espectacle en un acte i dividit en dotze episodis, a la fi reduït a deu. Aquesta obra va ser ideada com un explícit homenatge a la nostra entitat lingüística i nacional, complexa i alhora en essència unitària. En la funció, un rodamón recorre tots els Països Catalans, amb un parell d’escapades fora dels nostres límits, l’una a Montpeller i l’altra al monestir de Sixena, tan relacionats, però, amb la nostra història.”

L’autor ens hi parla, doncs, de la seva terra i de la seva llengua, és a dir, de la seva vida.

El 29 d’octubre de 1979, l’obra s’estrena al Palau de la Música, i finalment, la publica Àmbit el 1980, amb il·lustracions de Josep M. Subirachs, en una edició commemorativa del Centenari del Centre Excursionista de Catalunya.

L’exposició  País d’Espriu, pont de llengua  ens convida a fer el viatge que l’autor proposa a l’obra citada. Un tomb amb recorregut i sentit cabalístics pels Països Catalans.

Tot viatge és un camí de coneixement, en aquest cas és la constatació clara de la unitat de la nostra llengua, la de Ramon Llull i Ausiàs Marc.

Com diu el pròleg, el fil conductor és el Rodamón/ Caminant/ Espriu, que ens condueix per camins reals, físics: “No us cansaré més amb rastelleres de noms de pobles i comarques, tots ells fets a la mida de l’home”. Camins, però, que dibuixen alhora un recorregut metafísic:  “Més enllà de tu, de mi, de la burla i de l’engany, el pur buit, la transcendència.”

Si bé no cal, és clar, afegir res a les paraules d’Espriu sobre el propòsit claríssim de l’obra, palesar i defensar la unitat de la llengua en la totalitat dels Països Catalans, sí que cal, però, remarcar un detall que Espriu només cita, com de passada: la decisió de reduir i fixar en deu i no en dotze, com el compositor havia previst, el nombre d’etapes de l’itinerari, ja que és a partir d’aquí que podem començar a teixir la interpretació cabalística de l’obra.

Amb el pretext d’un recorregut per la nostra geografia i la nostra història, Espriu basteix una estructura esotèrica, un Arbre sefiròtic, Arbre de la Vida, del Coneixement. En ell, les deu sefirot o emanacions de la divinitat es corresponen amb les deu xifres, i junt amb les seves connexions, les vint-i-dues consonants de l’alefat o alfabet hebreu, representen les trenta- dues Vies de la Saviesa. L’Arbre és un camí de coneixement personal i col·lectiu que ens condueix des del món visible, amb la seva aparent dispersió i multiplicitat, fins a allò immaterial, subtil, fins a la unitat recuperada.

Cada episodi es correspon amb una sefirà, amb un estadi de l’Arbre, en un trajecte des de la diversitat d’accents i de llocs, a la unitat essencial de la llengua en l’àmbit de tos els Països Catalans. Viatge, doncs, anàleg al que ensenya aquest corrent místic, la càbala jueva: de la foscor a la llum, restitució de l’harmonia en un treball de redempció, de salvació individual i col·lectiva.

Espriu té molt en compte Isaac de Lúria de Safed (1534-1572), que representa la càbala de l’exili, una resposta a l’expulsió de 1492. Veu l’exili del poble d’Israel com a mite i com a missió de salvació, pensament que estructura en tres símbols:

El tsimtsum, el retir de Déu, de l’En sof or, Llum infinita del No-Res. Replegament, contracció que fa possible l’existència de tot, de tots els éssers, formes creades dins de recipients, de vasos que reflecteixen aquella Llum.

La xevirà, el trencament. Els recipients esmicolats provoquen la dispersió de la llum, ara exiliada de la Llum. Vasos trencats, causa de la mescla, de la dispersió, la pluralitat, el caos. Tot resta fora de lloc, de fet, exiliat. La vida, exiliada de la Vida. L’experiència humana al món, un exili de l’ànima.

El tiqqun, la restitució de l’harmonia, el recolliment de tot allò dispersat. La tasca humana és contribuir-hi, així se salven l’individu i el poble, en un treball de redempció, en un camí de salvació individual i col·lectiva.

L’aproximació a la Llum primigènia, ara esmicolada, és el camí tant del coneixement, com de l’ascesi mística. De la dispersió, de la multiplicitat del laberint del món, a la unitat. Aquest és el principi filosòfic, moral i literari d’Espriu.

Com en tota la immensa i elaboradíssima obra d’Espriu, aquí tot és acurat, endreçat, relligat. Ens movem en cercle, en episodis encadenats. Cada fi d’etapa és, en el text, l’inici de la següent.  El primer i darrer parlaments del Rodamón són del tot simètrics, el final és un retorn al començament:

“Senyors, jo no vinc d’enlloc ni vaig a cap banda. Només rondo d’un costat a l’altre del nostre país, en l’espai i en el temps. En barrejo els camins, perquè s’entrecreuen i se’m confonen, i els que no som savis ignorem què ha estat i què és el nostre país, on comença i on acaba. L’hem embastardit, però és. L’hem malmenat, però existeix. Ens angunieja molt de pensar si continuarà o no vivint, i si de cas, de quina manera.”

“Senyors, jo no sóc res ni ningú i de seguida callaré, però vosaltres haureu de començar després a parlar, perquè us heu de respondre per força a grans preguntes. Hem donat plegats un tast de tomb per la vella i encerclada terra. D’aquesta a l’altra riba, pontarem el nostre tros de mar amb una única i mateixa llengua. Apreneu-la bé, no l’oblideu. Les meves paraules han estat senzilles i clares.

Entrar en el cercle, en la roda, és una iniciació mística. Salvador Espriu o “el cercle obsessiu de les coses”,  diu Rosa Delor.

D’aquí l’abundància d’imatges  circulars presents a l’exposició. Des de la “figura plena” de Llull, fins a les sefirot, medalles, miniatures, rosasses , arcs, voltes i arquivoltes, sovint, arquitectures ordenadores de l’espai i el temps.

D’altres imatges de l’exposició fan referència a endreces de l’autor en diversos poemes: l’Atles català de Cresques, Brueghel, el Vell, Cardona Torrandell, Pla Narbona o Josep M. Subirachs.

L’exposició País d’Espriu, pont de llengua inclou diverses citacions de la seva obra que incideixen en els temes centrals D’una vella i encerclada terra, la paraula creadora, la defensa dels mots, de la llengua, l’entitat nacional, la visió cabalística de tot plegat, i proposa un retorn final de la col·lectivitat a l’individu, a la intimitat lírica del jo, de la mort, del no-res.

En una ocasió, Salvador Espriu, amb el seu humor particular, diu a l’amic Manuel Valls, Nani: “Home Valls, tu no pots ignorar que jo sóc un home tètric”.

Sovint pessimista, però sempre savi i lúcid, com en el seu, probablement, darrer poema, que  s’ adiu de ple amb el sentit de l’exposició:

               En cloure els ulls, veig amb més claredat

               que l’univers enter és el mínim i fosc

               reflex d’un únic, inefable però

               intel·ligible, lluminós pensament.

 

Josep Camprubí, realitzador i coordinador de l’exposició.

 

Dates : del 15-10-2013 al 20-06-2014

Organitza : Col·legi Major Universitari Ramon Llull

Lloc : Col·legi Major Universitari Ramon Llull, capella Rubió i Bellver




Alguns plafons de l'exposició


Galeria d'imatges