Logo
inici > exposicions virtuals > històric > Domènec Corbella. Paisatges immanents

Domènec Corbella. Paisatges immanents

Domènec Corbella. Paisatges immanents

La crítica immanent es proposa entrar en l’obra, lliure de qualsevol tipus de coneixement extern, per seguir els camins i el dictat de tots els elements constitutius que hi entren en joc, com ara la línia, el color, la composició... i tots els valors plàstics i estètics que se’n desprenen: l’harmonia, l’atmosfera, la vacuïtat, etc.  La mostra aplega catorze obres dels últims anys de la producció de Domènec Corbella. Si bé és cert que hem de cercar la font d’inspiració en la natura del paisatge, els resultats fan evidents els límits d’aquesta interpretació, així com els límits de la immanència correlatius a la transcendència.

Presentació

El terme immanència s’utilitza en l’estètica de l’obra d’art com a mètode d’interpretació per designar el sentit específic de l’obra mitjançant la relació entre els seus elements i la seva estructura interna. Aquesta expressió, creada per la crítica alemanya a mitjan segle xx en oposició als mètodes biogràfics i deterministes de la crítica psicològica i sociològica, es proposa, abans de res, seguir els camins i les lleis internes de l’obra, per bé que tota determinació externa es transforma i s’hi integra, fet que implica el reconeixement de l’especificitat del llenguatge artístic.

La crítica immanent, doncs, es proposa entrar en l’obra, lliure de qualsevol tipus de coneixement extern, per seguir els camins i el dictat de tots els elements constitutius que hi entren en joc, com ara la línia, el color, la composició... i tots els valors plàstics i estètics que se’n desprenen: l’harmonia, l’atmosfera, la vacuïtat, etc.

L’exposició aplega catorze obres dels últims anys de la producció de Domènec Corbella. Si bé és cert que hem de cercar la font d’inspiració en la natura del paisatge, els resultats fan evidents els límits d’aquesta interpretació, així com els límits de la immanència correlatius a la transcendència. 

La pintura a l’oli, d’elaboració pròpia amb pigments naturals; les gammes cromàtiques lluminosament rebaixades de timbre; els substrats de les capes pictòriques; les cadències i les modulacions cal·ligràfiques; els camps expandits dels límits visuals; els espais de ressonància, de vacuïtat, o el silenci que ens fan sentir la banda musical de la pintura i els elements de la natura portats a l’estat més essencial són algunes de les característiques materials que ens transporten, que ens remeten o que ens suggereixen la noció de la immanència.

La pintura no representativa és la que no està determinada per la realitat més o menys directa i que, per tant, no hi està condicionada. En aquesta pintura, doncs, no podem establir ni comparacions ni buscar similituds amb la realitat, ja que l’expressió artística sorgeix com a conseqüència de la plasmació d’un record cognitiu determinat que prové o que ha estat estimulat a escala perceptiva i sensorial. Per tant, aquí el procés d’elaboració acaba de determinar i de definir els límits del món real i del món personal.

No es tracta d’una pintura èpica sinó que s’allunya de qualsevol tipus de narrativa per cercar una categoria estètica que ens porti pel joc de les subtilitats i de la volguda reducció, per suggerir un sentiment més idíl·lic o líric. És per això que es tracta d’una pintura que no permet a l’espectador de poder-s’hi aferrar —tot i que hi ha alguns elements o referents singulars de la natura—, sinó que més aviat neix amb la voluntat que l’espectador s’hi vegi o s’hi senti transportat, de manera que pugui fer el seu propi itinerari visual i cognitiu.