La ciutat grecoromana d’Oxirrinc estava envoltada per una muralla que es pot resseguir força bé pel costat oest, el que dóna al desert, i que és de tovot. Pels costats nord i sud, el traçat s’ha perdut, però es pot endevinar força bé fins on arribava la ciutat. Al costat est, el més remarcable és una porta monumental de pedra, d’aspecte faraònic, que dóna a l’actual poble d’El-Bahnasa i al Bahr Yussef. El conjunt de la ciutat tenia, doncs, uns 2 km en sentit nord-sud, i 1,5 Km en sentit est-oest. La població estimada podia ser d’uns 30.000 habitants.

En època romana, quan la ciutat va assolir la seva màxima extensió, estava formada per un seguit de barris que resseguien la muralla i que s’estructuraven a l’entorn d’una gran necròpolis central, que hem anomenat Necròpolis Alta, al centre de la qual s’aixecava un gran temple, possiblement dedicat a Serapis, i davant seu un gran mercat. La ciutat tenia un gran eix viari Nord-Sud, el Carrer Gran, i dos eixos viaris transversals, el Carrer Ample del Nord i el Carrer Ample del Sud. El Carrer Ample del Nord connectava el mercat i el temple de la Necròpolis Alta amb el Carrer Gran, i el Carrer Ample del Sud connectava el teatre amb el Bahr Yussef, passant pel tetrapylon de Tueris i la porta monumental Est. Pel voltant del tetrapylon hi havia, probablement, el nucli antic de la població d’època faraònica. I al sud hi havia unes termes.

Fora del recinte emmurallat de la ciutat, i a l’oest del mateix, hi ha un Osireion del qual s’ha conservat la part subterrània, i que data essencialment de temps ptolemaics; i entre l’Osireion i la ciutat, una necròpolis grega i romana.

A l’època cristianobizantina, i extra muros de la ciutat, es van anar construint nombrosos monestirs, tant de monjos com de monges. Aquesta informació, que ens és donada per un text anònim grec contemporani, ha estat confirmada per les nostres pròpies excavacions: la gran vil·la fortificada al nord-oest de la ciutat, i l’oratori copte proper a aquesta. També ha estat confirmada per les excavacions d’urgència del Consell Superior d’Antiguitats al sud de la ciutat, amb la troballa de les restes d’un altre monestir.

Els primers treballs van consistir en la continuació de l’excavació de la necròpolis localitzada el 1982, així com en l’estudi de totes les estructures funeràries trobades fins aquell moment per la missió egípcia. Aquesta necròpolis ha estat anomenada posteriorment Necròpolis Alta. Entre les estructures funeràries estudiades, la tomba núm. 1 destaca pel fet de ser una tomba construïda durant el Període Saïta i pel fet d’estar pràcticament intacta. És una tomba de planta complexa, construïda amb blocs de pedra blanca molt ben escairats i encadellats entre ells. Les seves cambres estan cobertes amb voltes de canó. Es tracta d’una tomba familiar, que va ser utilitzada per enterrar, en sarcòfags antropomorfs de pedra coberts d’inscripcions jeroglífiques, tota una família d’alts dignataris sacerdotals possiblement entre els segles VII i VI a. C. Posteriorment, la Missió ha trobat i excavat altres tombes del Període Saïta, entre les que destaquen la 13 i la 14, totes dues utilitzant similars tècniques constructives. La núm. 14, encara que parcialment destruïda ja des de l’antiguitat, és la més gran localitzada fins ara, i versemblantment va ser ampliada en èpoques posteriors. Una de les naus és probablement la més ampla coneguda fins ara en l’arquitectura faraònica egípcia, coberta amb volta de canó. Les excavacions han permès recuperar encara un important dipòsit funerari. Les inscripcions jeroglífiques trobades permeten identificar fins a tres generacions de càrrecs sacerdotals, amb les seves famílies. Tant les inscripcions d’aquesta tomba com les de la núm. 1 permeten documentar l’existència del culte a Tueris, el nom faraònic de la ciutat, Per-medjed, localitzat per primera vegada a Oxirrinc, i el nom d’un santuari anomenat Per-khef, tot això ja a època saïta.

Al voltant de les tombes saïtes hom n’ha trobat moltes altres d’època grecoromana. En general són més petites, i utilitzen blocs de pedra escairada també més petits, però és remarcable que imiten la tècnica constructiva de les d’època saïta, especialment amb estructures més o menys complexes i cambres cobertes amb volta de canó. Encara que moltes estaven saquejades ja des de l’antiguitat, hom hi ha descobert encara importants dipòsits funeraris i, sobretot, una gran quantitat de mòmies cobertes amb cartronatges ricament decorats. Algunes tenen breus inscripcions en grec incises a les parets; d’altres, pintures murals o relleus amb escenes mitològiques i funeràries, entre les que destaquen representacions del peix oxirrinc, documentat també per primera vegada a la ciutat que duu el seu nom.

Des de fa temps es coneixien gran nombre d’estatuetes de bronze amb la representació d’un peix oxirrinc, i hom sospitava que procedien de la ciutat d’Oxirrinc. Però hom creia erròniament que, com que el nomus oxirrinquita havia estat consagrat al déu Set, assassí del seu germà Osiris, que l’oxirrinc era l’animal setià que es va menjar el fal·lus d’Osiris quan el cos d’aquest va ser esquarterat i llençat al riu. Recentment, la troballa d’una d’aquestes estatuetes de bronze amb una dedicatòria a Tueris ha demostrat que l’oxirrinc, en femení en egipci, és en realitat l’animal sagrat d’aquesta deessa, que és la divinitat primordial de Per-medjed. Això ha estat demostrat per les troballes recents, en tombes grecoromanes de la Necròpolis Alta, de representacions del peix oxirrinc i, per tant, de la deessa Tueris.

La població grega d’Oxirrinc, tot i guardar la seva llengua materna, va adoptar en canvi els rituals funeraris i els déus egipcis. El més important d’aquests era Serapis, un déu guaridor format a partir d’Osiris-Apis però amb forma grega. El seu temple, el Serapeu, es devia trobar al centre de la ciutat. Recentment, la Missió ha trobat dins del conjunt de la Necròpolis Alta, les restes d’un gran temple, molt arrasat, d’època clàssica. Està encara en curs d’excavació, però creiem que hi ha moltes possibilitats de que es tracti precisament del Serapeu. Esperem que properes campanyes d’excavació permetin confirmar o desmentir aquesta hipòtesi.

Els habitants d’Oxirrinc es van cristianitzar tot al llarg del segle IV, però van seguir utilitzant l’emplaçament de la Necròpolis Alta com a lloc d’enterrament. D’aquesta manera, la Missió ha trobat importants estructures funeràries per sobre o reutilitzant tombes grecoromanes. Aquestes estructures són fetes de tovots, però sovint tenen importants pintures i inscripcions murals en grec de caire cristià, que ha calgut arrencar del seu suport i restaurar. Alguns d’aquests enterraments són fosses individuals, d’altres criptes col·lectives.

La major part de les restes urbanes de la ciutat estan actualment arrasades, i només queden restes identificables d’uns pocs monuments. De manera que, abans de que la nostra Missió comencés els seus treballs el 1992, pràcticament tot el que se sabia de la ciutat era gràcies als papirs. Aquests donaven notícies interessantíssimes sobre la vida quotidiana dels oxirrinquites, de manera que en aquest aspecte Oxirrinc era una de les ciutats més ben conegudes de l’àmbit de tot l’Imperi Romà, però en canvi els nostres coneixements topogràfics i urbanístics eren ben minsos. Per això una de les nostres primeres directrius va ser l’estudi de d’urbanisme antic de la ciutat.

Aquest estudi l’hem anat realitzant utilitzant diferents metodologies al nostre abast: prospeccions i sondejos arqueològics; el radar; la fotografia aèria amb l’ajut d’un estel volant; les indicacions topogràfiques dels papirs; i la documentació de dibuixos, plànols i fotografies del jaciment a partir de Denon, al segle XIX. Així, sembla probable que el nucli antic (faraònic) de la ciutat es trobés al sud-est de la mateixa, entre la porta monumental esmentada i una columna honorífica que encara es manté dempeus. Aquesta columna va tenir una dedicatòria a l’emperador d’Orient Focas (602-610), el qual per cert té una altra columna honorífica a Roma, el darrer monument civil erigit al Forum Romà. La columna d’Oxirrinc, però, havia format part d’un tetrapylon, encreuament monumental de carrers, prop del qual hi devia haver el Toereion, o temple de Tueris. Coneixem també l’emplaçament del teatre, al sud-oest; d’unes termes, al sud; i d’un hipòdrom, al nord. Però poca cosa queda visible d’aquests monuments avui dia. També coneixem l’existència de diversos temples, ara per ara difícils de situar.

Cap al centre de la meitat septentrional de la ciutat hi ha el recinte de la Necròpolis Alta. Quan aquesta Necròpolis va ser inaugurada en època saïta, es trobava fora i a una certa distància de la ciutat. El creixement urbà posterior la va englobar dins del recinte emmurallat de la ciutat. Com ja hem vist, l’indret va continuar essent utilitzat com a necròpolis en temps grecoromans i cristians. També en època greco-romana s’hi va erigir un gran temple, potser el Serapeu.

Si del temple erigit dins de la Necròpolis Alta ens desplacem en línia recta en direcció oest, arribarem a un enigmàtic temple construït a una petita elevació del terreny, a 1,5 Km de distància aproximadament. Es tracta d’un Osireion, o temple dedicat a Osiris, subterrani. El temple consta d’una sèrie de galeries o catacumbes excavades a la roca, a les que s’accedeix per una porta principal i dues de secundàries. En una d’aquestes galeries hi ha una estàtua jacent d’Osiris, de més de tres metres d’alçada. Algunes d’aquestes galeries tenen construïts, a banda i banda, un seguit de nínxols on cada any s’hi enterrava una estatueta de fang d’Osiris que havia estat l’objecte principal del ritual mistèric de la resurrecció del déu l’any anterior. Sabem que aquesta mena de temples existien a altres indrets d’Egipte, però l’Osireion d’Oxirrinc és, actualment, un monument únic perquè és el més ben conservat.

A la llinda dels nínxols hi ha un seguit d’inscripcions hieràtiques que ens donen les dates correlatives de l’enterrament de cada estatueta, i que van del regnat de Ptolomeu VI Filomètor al regnat conjunt de Ptolomeu X Sóter II i de Cleopatra III. Totes les dates, en tot cas, corresponen a la 2ª meitat del segle II a. C. Però aquestes mateixes inscripcions ens donen també el nom del temple, Per-khef. Gràcies a les inscripcions jeroglífiques de les tombes saïtes de la Necròpolis Alta, sabem que aquest temple Per-khef existia ja durant el Període Saïta.

La part exterior del temple ha estat totalment desmantellada, encara que es conserva el traçat del témenos que encerclava el recinte sagrat, de planta rectangular. Quan la Missió va descobrir i va fer els primers treballs a l’Osireion, els anys 2000 i 2001, es va comprovar que el seu nom, Per-khef, ja es trobava en uns blocs de pedra apareguts al mercat d’antiguitats als anys cinquanta. Alguns d’aquests blocs es conserven actualment als museus de Leiden (Holanda) i Besançon (França), i d’altres, la majoria, en col·leccions privades suïsses. Els relleus d’aquests blocs representen tríades divines on veiem Tueris, en forma de dona, com a divinitat paredre d’Osiris. Les inscripcions esmenten el nom del temple, Per-khef, i el dels reis Alexandre IV de Macedònia, fill d’Alexandre el Gran, Ptolomeu I Sóter i Ptolomeu II Filadelf. Queda doncs clar que l’Osireion d’Oxirrinc va ser objecte de treballs de refecció en temps dels primers Ptolomeus; sembla quedar també clar que la superestructura del temple va ser desmantellada per excavadors clandestins que van posar els blocs al mercat d’antiguitats.

Les sorpreses no s’han acabat aquí, ja que en excavar la Missió una gran vil·la fortificada d’època bizantina i àrab, no lluny de l’Osireion, hem trobat nombrosos blocs de pedra reutilitzats amb decoració de tipus copte, però que ostenten també fragments d’inscripcions i relleus semblants als procedents del Per-khef. Probablement, doncs, la superestructura del Per-khef ja va començar a ser desmantellada en època bizantina.

Aquesta gran vil·la fortificada té un seguit de dependències relacionades amb el culte cristià, que fa pensar que, en algun moment, es va convertir en un monestir de monjos, un dels molts que es van erigir pels volts d’Oxirrinc durant l’època copta. En tot cas, aquest recinte va ser ocupat fins després de la conquesta àrab, ja que s’hi ha trobat una inscripció àrab del segle VII, així com una làpida sepulcral amb una inscripció de l’era de l’emperador Dioclecià, que dóna una data també de finals del segle VII.

Prop d’aquesta vil·la o monestir, situat al nord-oest de la ciutat, hem localitzat també un eremitori amb importants inscripcions coptes; un tresoret de més de 600 monedes dels segles IV i V; i un altar votiu, de cap al segle I a. C., que podria estar en relació amb el camí terrestre que de la ciutat es dirigia cap al nord, així com una necròpolis d’ocells i una pedrera subterrània. La resta del terreny, entre la muralla oest i l’Osireion, està ocupat per una extensa necròpolis d’època grega i romana.

Assenyalem, per acabar, que al sud de la ciutat i en el curs de treballs d’urgència realitzats pel Consell Superior d’Antiguitats, hom ha trobat les restes d’un altre monestir.