Grup de Cairns:  la seva prioritat absoluta és l'Agricultura. Com que es tracta d'una aliança que inclou països desenvolupats i en desenvolupament, el seu objetiu és aconseguir reduccions arancelàries significatives sobre els productes agrícoles per part dels països desenvolupats (acceptant que les reduccions arancelàries en els països en desenvolupament siguin menys importants). Així mateix, reclama una dràstica disminució dels ajuts interns a l'agricultura en els països desenvolupats (especialment a l'Unió Europea i a Estats Units) i l'eliminació total de les subvencions a l'exportació en l'agricultura d'aquests països (punt on la UE es mostra molt reàcia). Condiciona la seva posició en tots els altres temes als resultats favorables que obtengui en aquest; és a dir, que podria obstaculitzar l'avançament de les negociacions en inversions, competència o medi ambient si no assolís uns mínims dintre dels seus objetius en el tema agrícola.
	Unió Europea: les seves prioridats són vàries. Però el tema més sensible continua essent l'agricultura (sobretot per a França i Irlanda); en aquest tema el posicionament de la UE és básicament defensiu: minimitzar les concessions en la nova ronda i mantenir al màxim les línees generals de la Política Agrícola Comú en el seu estat actual. Els altres temes prioritaris són: la pesca (sobretot per a Espanya); els tèxtils (sobretot per a Portugal), on l'estratègia és també proteccionista amb vistes a no acceptar nous compromisos en aquest sector; el medi ambient, , on la UE proposa incloure normes mediambientals en els acords de l'OMC i les inversions, amb un plantejament que tendeix a una major liberalització i sobretot a una inclusió del tema com a tal dins del marc de l'OMC. Així doncs la UE es va presentar en la Conferència de Doha amb una estratègia que combina una actitud clarament defensiva en alguns temes (agricultura, tèxtils,...) amb l'ambició, per altra banda, d'obrir una nova ronda de contingut més ampli que no es limiti estrictament al tema d'"accés als mercats" sinó que inclogui també un conjunt de nous temes (medi ambient, inversions, política de competència,...).
	Els països europeus no comunitaris: defensen, en termes generals, els interessos de la UE en les negociacions.
	Japó i Corea: les seves posicions són semblants a les de la Unió Europea, tot i que en el tema de l'agricultura adopten un plantejament encara més restrictiu que la UE i mantenen discrepàncies amb ella en el de la pesca.
	Estats Units: combreguen amb les posicions europees en alguns temes i hi discrepen radicalment en d'altres (especialment: agricultura, medi ambient -que no desitgen que sigui tractat a nivell multilateral i per tant no volen que s'inclogui en els acords de l'OMC-, propietat intel·lectual i salut). En general, la seva posició ha estat tradicionalment centrada en els temes d'"accés als mercats", sense voluntat d'ampliar les negociacions en el marc de l'OMC a cap altre tema.
	Grup de països en desenvolupament liderats per l'Índia: les seves prioritats són l'obtenció d'un accés major als mercats agrícoles dels països desenvolupats i l'ampliació i reforç de l'aplicabilitat del "tracte especial i diferenciat" pels països en desenvolupament en l'OMC (que, molt sovint, en el seu parer, queda diluït en un marc purament teòric). A més a més, no estan disposats a pactar noves conces-sions en la nova ronda, ja que consideren que els compromisos que van acceptar en la Ronda Uruguai van ser excessius. Advoquen fins i tot a favor d'un replantejament d'algunes concessions pactades llavors. Per altre banda, s'oposen radicalment a tractar a nivell multilateral temes com les normes socials o de medi ambient, ja que temen que es converteixin en mesures proteccionistes camuflades a mans dels països desenvolupats, per protegir els seus propis mercats, o que suposin una pèrdua de competitivitat de les seves indústries nacionals, en provocar un augment de salaris i costos socials en comparació amb els països en desenvolupament no membres de l'OMC. També s'oposen a negociar nous temes, com inversions i competència. En definitiva, no volen que es tractin més temes a nivell multilateral que els ja inclosos en la Ronda Uruguai.
	Grup de països en desenvolupament "més moderats" (inclou, entre d'altres, Marroc, Tunísia, Tailàndia, Costa Rica i alguns països llatinoamericans): Es mostren oberts a incloure nous temes en les negociacions multilaterals com les inversions o la competència, però es neguen rotundament a afegir el tema del medi ambient.
	Els Països Menys Desenvolupats (PMD) africans: la seva exclusió de les consultes durant les negociacions que van tenir lloc en la Conferència de Seattle els ha tornat recelosos i reivindicatius. La seva prioritat és la de l'ampliació del "tractat especial i diferenciat" i la d'obtenir un major grau d'obertura dels mercats de matèries primes dels països desenvolupats. Consideren, a més a més, que haurien de rebre un tracte especial marcadament diferent al de la resta de països en desenvolupament per part dels països desenvolupats, ja que, sinó, no podran fer front a la forta competència de països de desenvolupament mitjà com l'Índia o d'altres països asiàtics i llatinoamericans. Això els aboca a una posició difícil en les negociacions en l'OMC, a la vegada com a aliats i com a competidors del grup liderat per l'Índia. Sol·liciten, també, més ajudes econòmiques i d'assistència tècnica (per poder aplicar les disposicions dels acords de l'OMC).

        A.-   Agricultura
        B.-   Els "nous temes": Medi ambient i normes socials
        C.-   Qüestions relatives a l'aplicació dels acords
        D.-   Inversions i política de competència
        E.-   Salut pública - Accés als medicaments
        F.-   Altres temes: serveis en particular


      Agricultura:

L'agricultura ha estat tradicionalment el tema més delicat i complicat dels que s'han tractat en el GATT primer i en el conjunt dels acords gestionats per l'OMC després.

Enfront d'un gran nombre de països que reclamen un mateix tracte pels productes agrícoles i industrials (especialment -i amb més poder de presió- el Grup de Cairns), la Unió Europea continua defensant el seu particular model agrícola comú i l'especificitat de l'agricultura. Rep el suport sense fisures dels altres països europeos no-comunitaris, del Japó i de Corea (tot i que aquests últims amb interessos diferents en alguns subtemes). A mig camí entre les dues posicions, Estats Units desitja avançar en la progressiva eliminació de les subvencions a l'exportació i en les reduccions aranzelàries (tot i que sense fer distincions majors entre països desenvolupats i no desenvolupats, és a dir, que la velocitat de desmantellament d'aquests mecanismes proteccionistes sigui molt similar per a tots els països), però conservant alguns tipus d'ajudes internes (de les quals el seu sector agrícola fa un ús extens i no hi voldria renunciar).

Ja en la primera meitat dels 90, la Unió Europea va fer canvis profunds en la seva Política Agrícola Comú (PAC). Una de les raons fonamentals d'aquests canvis (junt amb l'estrictament interna de reducció de la seva càrrega pressupostària) va ser la d'adequar-la a les exigències de les negociacions de la Ronda Uruguai del GATT. Això va originar fortes crítiques i malestar en el sector agrícola europeu. Ara, a les portes d'una nova ronda multilateral, la Unió Europea no desitja encarar nous compromisos d'envergadura en el sector agrícola, que comportarien un cost polític important. Però confronta fortes presions de la majoria de membres de l'OMC, que li exigeixen noves concessions i més obertura. Alguns d'aquests països podrien obstaculitzar les negociacions en altres temes d'interès per la UE si no cedeix.

Tenint en compte les diferents expectatives dels membres de l'OMC, Stuart Harbinson, president del Consell General de l'OMC, va presentar el septembre del 2001 a tots els països membres un document on recollia els mínims exigits per cada país (que pretenia satisfer totes les parts) com a base per a les negociacions a Doha. El document incloia una menció als objectius d'"eliminació progressiva" de les subvencions a l'exportació. Aquest punt va ser el més atacat pels negociadors de la Unió Europea durant la Conferència, que exigien que es canviés l'expressió "eliminació progressiva" per "reducció". Per la seva banda, el Grup de Cairns, els Estats Units i nombrosos Països en Via de Desenvolupament (PVD) es van mostrar satisfets amb el document de Harbinson, tot i que van expressar el seu desig que el text anés més enllà. Austràlia va demanar concretament que en lloc d'"eliminació progressiva" s'utilitzés l'expressió "eliminació", entenent amb aquesta expressió que els països membres haurien de comprometre's, en aquesta nova ronda, a eliminar totalment les seves subvencions a l'exportació un cop expirés el plaç establert. És important comentar aquí que, tot i que els negociadors nord-americans reclamaven fermament un programa ambiciós per a l'agricultura dins l'OMC, el cert és que això podria més aviat ser una tàctica negociadora que no pas un dels seus objetius reals. Això és degut a que, quan va tenir lloc la Conferència de Doha, l'Administració i el Congrés americà encara no s'havien pronunciat sobre el futur de la política agrícola nord-americana, i en concret sobre la seva política de subvencions, i per tant als negociadors nordamericans els hi convenia més obtenir un programa obert en aquest tema dins l'OMC. D'altra banda, un cert nombre de PVD van sol·licitar que s'inclogués també en el document, com a objectius per a la nova ronda, el reforç de les disposicions de "tracte especial i diferenciat" pels PVD (principi de no reciprocitat en alguns aspectes, inclusió de referències als importadors nets de productes agrícoles, etc.). Japó i Corea, per la seva part, van considerar que el document de Harbinson anava molt més lluny del que podien acceptar.

En relació amb les subvencions a l'exportació, la Unió Europea sembla quedar-se sola i sense aliats dins l'OMC (amb l'única excepció de Corea i Japó). A això s'ha d'afegir el fet que tampoc internament no existeix una cohesió de tots els països membres de la UE al voltant d'aquest tema. Mentre que França i Irlanda es mostren inflexibles pel que fa a la subsistència de les subvencions a l'exportació, d'altres països com Gran Bretanya, Suècia o Holanda consideren que s'hauria de reformar la Política Agrícola Comú i eliminar les subvencions a l'exportació per a transformar-les en un altre tipus de subvencions (subvencions internes,...) més ben vistes internacionalment. Gran Bretanya aniria més lluny i proposaria canvis importants en el sector agrícola comunitari i en tots els tipus de subvencions. El fet que en els últims anys s'han descobert nombrosos escàndols de malversació de subvencions a l'agricultura sembla també donar suport a la tesi d'aquests darrers països que exigeixen una revisió en profunditat de la PAC i de la gestió de les subvencions agrícoles. A més, alguns països comunitaris consideren que la política agrícola comú hauria de posar més l'accent, en un futur, en aspectes no comercials (normes d'origen, protecció geogràfica, normes sanitàries i fitosanitàries,...).

Finalment, a la Conferència de Doha es va arribar a un acord sobre objectius per a poder llançar la nova ronda de negociacions, mantenint com a objectiu l'"eliminació progressiva" de les subvencions a l'exportació, però indicant textualment que això "no prejutja els resultats de les negociacions". Es tracta, doncs, d'una solució ambigua que dona un marge de maniobra a la Unió Europea per a continuar defensant les seves posicions en les negociacions. S'haurà de definir, per tant, la "quantificació" dels compromisos en el decurs de les negociacions i no queda inclosa en aquesta primera fase de definició d'objetius. Aixi mateix, es va acordar que el tracte especial i diferenciat pels PVD "serà part integrant de tots els elements de les negociacions i s'incorporarà a les 'Llistes de concessions i compromisos' i, quan s'escaigui, a les normes i disciplines que s'han de negociar, de forma que sigui operacionalment efectiu i permeti als països en desenvolupament que puguin tenir efectivament en compte les seves necessitats en matèria de desenvolupament, amb inclusió de la seguretat alimentària i del desenvolupament rural".

D'altra banda, durant la Conferència de Doha es van aprovar els nous waivers sobre el règim comercial entre la UE i els països ACP i, en particular, sobre el comerç de bananes (veure nota 3). Es va aconseguir després d'àrdues negociacions entre la Unió Europea i els països ACP, diferents països llatinoamericans (sobretot Ecuador), Estats Units, Tailàndia i Filipines. L'aprovació d'aquest waiver era una condició sine qua non dels països ACP per obtenir la seva conformitat en els altres treballs de la Conferència. Recordem que aquests waivers "blinden" els acords bilaterals UE-ACP (acords que ofereixen a aquests últims condicions preferencials en el mercat europeu en comparació a d'altres països en desenvolupament membres de l'OMC). L'últim waiver sobre aquest tema a l'OMC havia expirat el febrer de 2000. Molts països llatinoamericans, recolzats per Estats Units, porten anys queixant-se a l'OMC de l'existència d'aquests waivers, que consideren discriminatoris; per això, la Unió Europea ha intentat trobar una solució intermitja que resolgui aquest llarg conflicte. La seva proposta és que aquest waiver, aprovat durant la Conferència de Doha amb una durada de cinc anys (veure nota 5), sigui l'últim i que s'aprofiti aquest plaç de temps per a negociar acords regionals de lliure comerç UE-ACP (atès que aquesta possibilitat sí que s'adequa plenament a les disposicions del GATT -Article XXIV-). Això obliga als països ACP a entrar en un procés d'integració regional i, per tant, a crear unions duaneres o zones de lliure comerç entre ells. La qual cosa representa un repte important pels països ACP que afronten amb inquietud aquesta nova etapa. El fet que els països ACP són molts (77), allunyats geogràficament i en més d'un continent, amb polítiques econòmiques i exteriors molt diferents i de vegades oposades, fa témer que sigui impossible que tots ells acabin integrant-se dins un únic procés d'integració regional. Hi ha la possibilitat que aquesta situació acabi fracturant la seva fràgil cohesió de grup, escindint-lo en diferents nuclis que competirien entre ells, la qual cosa debilitaria encara més les seves posicions bilateralment i multilateral.


      Els "nous temes": Medi ambient i normes socials

Es tracta de dos nous temes que no s'havien tocat mai encara dins l'OMC. Qui més està advocant a favor d'incloure aquests temes en la nova ronda de negociacions és la Unió Europea, per a satisfer a la seva opinió pública, a les ONG i als partits verds europeus (especialment forts a Alemania). En els últims anys, la UE ha portat a terme una integració gradual dels aspectes mediambientals en les polítiques comunitàries, inclosa la seva política comercial comú, i per tant veu factible lligar els aspectes mediambientals a les polítiques comercials també a nivell multilateral. D'altra banda, considera igualment necessària certa implicació de l'OMC en els treballs de l'OIT (Organització Internacional del Treball) i en l'elaboració de normes fonamentals sobre treball mínimes a nivell multilateral. Aquesta proposta topa amb l'oposició de la pràctica totalitat dels altres membres de l'OMC.

Segons la Unión Europea, incloure aquests temes en els acords de l'OMC ajudaria a millorar la imatge i la credibilitat de l'OMC (i caldria afegir: i de la mateixa UE), fortament qüestionada per un nombre cada cop més gran de ciutadans. Ja existeix un Comitè de comerç i medi ambient dins l'OMC, encarregat d'analitzar les interrelacions possibles entre les mesures comercials i les mesures mediambientals (impostos "verds", reglamentació tècnica, etiquetatge i reciclatge, mesures comercials aplicades amb la finalitat de protegir el medi ambient, la qüestió de les exportacions de productes que tanmateix estan prohibits en el mercat interior i alguns aspectes de propietat intel·lectual). De moment, però, aquest Comitè només "investiga". Per contra, pel que fa a les normes socials, els treballs de l'OIT han avançat força en aquests últims anys. El problema aquí radica més aviat en què l'OIT no té el poder de forçar l'aplicació dels acords negociats en el seu si i queden per tant subjectes a la lliure voluntat dels governs nacionals d'incloure aquestes disposicions en les seves legislacions nacionals. Lligar d'alguna manera els treballs de l'OIT a les activitats de l'OMC podria aportar-les'hi aquesta efectivitat que ara els hi manca.

En dit context, amb un ferm suport de la Unió Europea al tema del medi ambient i menys evident al de normes socials i un desenteniment absolut vers tots dos per part de quasi tots els membres de l'OMC, el document presentat per Harbinson per ser debatut en la Conferència de Doha no podia ser sinó molt lleuger. El tema mediambiental amb prou feines sortia esmentat en el preàmbul, dins un marc teòric de bones intencions, però es postposava la discusió sobre l'obertura o no de negociacions multilaterals sobre aquest tema a la pròxima Conferència (que tindrà lloc el 2003). Tot i amb això, la majoria de països membres (amb l'excepció de la Unió Europea, Estats Units, Noruega i d'altres països industrialitzats, Brasil i uns quants països en desenvolupament) van considerar durant la Conferència de Doha que el document de Harbinson anava massa lluny perquè plantejava la possibilitat futura de negociacions en medi ambient dins l'OMC. D'aquests països, els que van mantenir una oposició més forta a la inclusió del medi ambient en els acords de l'OMC van ser Índia, Austràlia, Egipte, els països del sud-est asiàtic, un gran nombre de països africans i alguns països llatinoamericans (especialment Veneçuela). En definitiva, el text proposat per Harbinson no va satisfer pràcticament ningú, per alguns per ser massa agosarat, per d'altres per ser massa caut.

Durant la Conferència de Doha, després de complicades discussions, es va aprovar finalment que el tema del medi ambient formés part de la nova ronda, amb un contingut a negociar encara molt modest per començar però amb la perspectiva d'ampliar més endavant els temes mediambientals.

Pel que fa al tema de les normes socials, la proposta de Harbinson era encara més tèbia. De fet, la forta polèmica generada sobre aquest tema en les anteriors reunions multilaterals va ser un dels elements que va provocar el fracàs de la Conferència de Seattle. Per això, el document de Harbinson no feia cap referència a aquest tema en els objectius ni en el programa de treball específic proposat per a l'OMC i només esmentava les normes socials en el preàmbul de la Declaració, indicant que l'OIT era el fòrum adequat per un diàleg substancial sobre elles. Durant la Conferència de Doha, alguns països (especialment Austràlia, Nova Zelanda, Japó i Corea) van mostrar la seva conformitat amb aquest text, mentre que la UE el va trobar insuficient. La majoría dels PVD, per la seva banda, van reiterar la seva ferma oposició a qualsevol esment a les normes socials. Molts PVD continuen veient aquest tema com una amenaça per a les seves possibilitats de desenvolupament, en delmar la seva competitivitat comercial internacional en cas d'imposar-se normes socials multilaterals, i difícilment es deixaran convèncer del contrari. A més a més, la Unió Europea sembla cada cop més disposada a "sacrificar" aquest tema i a no incloure'l en la nova ronda a canvi de concessions en altres àrees.

Així doncs, finalment es va decidir afegir en el preàmbul de la Declaració Ministerial de Doha la frase següent (paràgraf 8): "Reafirmem la declaració que vam formular en la Conferència Ministerial de Singapur en relació amb les normes fonamentals del treball internacionalment reconegudes. Prenem nota de la tasca duta a terme en l'Organització Internacional del Treball (OIT) pel que fa a la dimensió social de la globalització." Es tracta, doncs, d'una frase purament retòrica que no compromet a res i no sembla que es pugui obtenir gaire més en un futur.


      Qüestions relatives a l'aplicació dels acords:

Aquest és el tema prioritari pel conjunt de països en via de desenvolupament i que va provocar la ruptura final de les conversacions en la Conferència de Seattle. Durant anys, els PVD han mantingut que les negociacions de la Ronda Uruguai i les fortes pressions de determinats països desenvolupats els van portar llavors a acceptar compromisos excessius, més enllà de les seves capacitats de dur-los a terme, dinamitant així les seves possibilitats de desenvolupament. Per això, reclamen mesures d'efecte immediat que precisin i clarifiquin (i en alguns casos flexibilitzin) les seves obligacions dins l'OMC. També consideren que els beneficis obtinguts en la Ronda Uruguai no van ser equitatius (és a dir, que alguns països es van veure obligats a realitzar moltes més concessions que d' altres, en funció de múltiples factors com per exemple les seves forces de pressió, el seu poder polític internacional, els seus aliats en l'OMC, etc.). Aquest desequilibri ha quedat recullit de forma manifesta en les diferents "Llistes de compromisos" per a cada Estat membre incorporades als acords de l'OMC. Per això, reclamen que en aquesta nova ronda es reverteixi aquesta situació i que siguin els països desenvolupats qui facin les majors concessions.

Durant anys, les negociacions en l'OMC van quedar aturades en totes les àrees, per negar-se els PVD a debatir qualsevol altre tema fins que no s'arribés a una solució satisfactòria en aquest. Per la seva banda, els països desenvolupats (i sobretot Estats Units) es negaven en rodó a tornar enrera i renegociar els compromisos ja adquirits per les parts en les rondes anteriors.

Finalment, en el 2001 i després de feixugues negociacions durant el procés preparatori de la Conferència de Doha, els PVD van accedir a abandonar la posició que la solució de les qüestions relatives a l'aplicació fos una condició prèvia per poder tractar els altres temes. També van acceptar d'entrar en la mecànica d'un procés en dues etapes: 1) identificació d'un paquet de mesures d'efecte immediat que es consensuarien a Doha i 2) identificació de qüestions que haurien d'integrar-se en el programa de treball general futur de l'OMC. Es van mantenir ferms, però, en què els temes d'antidumping i tèxtils (prioritaris per ells) es tractessin en la primera etapa d'efecte immediat.

Així les coses, el document presentat per Harbinson com a base per a les discussions durant la Conferència de Doha incloia: 1) un "projecte de decisió" -en un text apart- adoptant un paquet de mesures d'efecte immediat, on sobresortien les propostes en tèxtils (ampliació del volum dels contingents gràcies a un augment retroactiu del coeficient de creixement anual d'aquests -"growth on growth"-) i en antidumping (període de gràcia d'un any per poder reobrir una investigació; creació de mesures que facilitarien l'operativitat d'algunes disposicions de l'acord antidumping favorables pels PVD); i 2) diverses disposicions, que anirien incloses en la declaració ministerial, que creaven un mecanisme precís per tractar les qüestions pendents en una segona etapa, dins el marc de treball de la nova ronda de negociacions.

Durant la Conferència de Doha, els països en desenvolupament es van mostrar conformes amb la proposta de Harbinson, tot i que van lamentar que no recullís algunes de les demandes en el primer paquet de mesures immediates. No obstant això, la Unió Europea, Estats Units i Canadà es van oposar a les propostes de Harbinson sobre els tèxtils (que és un tema prioritari per a Portugal). Portugal està fermament oposada a qualsevol concessió en els tèxtils dins el marc de la nova ronda i considera que ja s'ha vist obligada a acceptar que la UE fes concessions recents en materia de tèxtils a Pakistan, en el marc de les ajudes econòmiques oferides a aquest país pel seu "paper d'aliat" en la guerra d'Afganistan. Aquest fet i la recent adhesió de la Xina a l'OMC (un altre gran exportador de tèxtils) pot perjudicar sèriament la indústria tèxtil portuguesa, submergida en una forta crisi. Tanmateix, durant les complicades negociacions a Doha, va ser Estats Units qui va presentar l'actitud més combativa en aquest tema (amb la qual cosa, la UE es va poder mantenir en un discret segon pla en les discussions), enfrontant-se especialment a l'Índia que, per la seva banda, insistia en la concessió del "growth on growth rate" i no estava disposada a cedir tampoc. Les discussions es van allargar durant tota la nit de l'últim dia i van estar a punt de fer fracassar la Conferència. Finalment, Índia i la resta de països en desenvolupament van abaixar veles i es va acordar que els tèxtils no entrarien dins del paquet de decisions immediates i que es continuaria negociant sobre aquest tema amb la idea de preparar noves recomanacions pel Consell General de l'OMC del 31 de juliol de 2002. A més, Portugal va fer que constés textualment, a l'Acta de la sessió del Consell de la UE on s'aprovava el text de la Declaració Ministerial, que el fet que es continués negociant sobre tèxtils en la nova ronda de l'OMC no comportava cap compromís de fons per part de la UE.

Estats Units va mostrar igualment fortes reserves sobre les reformes en matèria antidumping. Aquesta és, efectivament, una de les prioritats dels EUA, que estan molt poc disposats a deixar d'utilitzar agressivament la seva legislació antidumping, fins i tot davant d'importacions procedents de països en via de desenvolupament, que haurien de gaudir d'un tracte més "benèvol" segons els acords OMC.

L'altre gran tema prioritari per els PVD, dins les qüestions relatives a l'aplicació, és la referent al "tracte especial i diferenciat". Ja des de 1998 els PVD estan denunciant la no concreció dels aventatges previstos en els acords de l'OMC i el caràcter no operatiu i no vinculant de les disposicions sobre tracte especial i diferenciat; en resum, exigeixen que deixi de ser quelcom purament teòric. També demanen la prestació d'assistència tècnica efectiva per a formació de personal i creació d'institucions, per a solucionar els problemes d'aplicació d'altres disposicions incloses en els acords i per a poder millorar la productivitat, les infraestructures i els canals de distribució del sector agrícola en els PVD i el seu accés a la tecnologia. En aquest sentit, s'ha avançat molt poc en la Conferència de Doha. La Declaració resultant enfatitza la necessitat de resoldre aquestes qüestions i és veritat que s'aborda el tema del "tracte especial i diferenciat per als països en desenvolupament" en molts punts del document; però torna a caure en un discurs voluntarista i de bones intencions que continua sense traduir-se en obligacions explícites legalment vinculants.


      Inversions i política de competència:

Es tracta de dos temes que oposen fortament als països desenvolupats d'una banda (que volen aconseguir importants avanços en aquests temes en la nova ronda) i als països en desenvolupament d'una altra (molt refractaris a incloure'ls en la ronda i a acceptar compromisos en aquestes matèries).

Pel que fa al tema d'inversions, després de la finalització de la Ronda Uruguai, es van llançar en 1995 negociacions, en el si de l'OCDE, per assolir un Acord Multilateral d'Inversions (AMI). Les negociacions es van tancar amb un rotund fracàs el 1998 en qüestionar-se, els propis països desenvolupats, punts claus de l'esborrany de text i les possibles conseqüencies de l'aplicació d'algunes de les seves disposicions. Des de llavors hi ha hagut un període d'impasse i d'estudi sobre aquestes qüestions, però a la Conferència de Doha la Unió Europea va tornar a posar el tema sobre la taula i a demanar que s'inclogui en la nova ronda de negociacions amb la idea de negociar un acord multilateral (és a dir, vinculant per a tots els membres de l'OMC) i no només plurilateral (és a dir, al qual els membres de l'OMC podrien no adherir-se). A això s'oposen decididament els països en desenvolupament, que consideren que la reglamentació sobre inversions ha de continuar sent un tema sota sobirania nacional per a permetre'ls desenvolupar polítiques internes que s'adeqüin a les seves necessitats concretes. També temen que unes normes d'inversió comunes a tots els països els hi restaria competitivitat i possibilitats d'atreure inversió estrangera. Veuen, per tant, en tot cas, més favorables pel seus objetius de desenvolupament els acords bilaterals d'inversions definits país per país. Els països que lideren aquesta corrent d'opinió a l'OMC són l'Índia, Malàisia i alguns països africans.

En aquest difícil context, la proposta de Harbinson es basava en un compromís ambigu ancorat en dues fases: una primera fase consistent en un treball de clarificació i una segona fase de negociacions propiament dites, però deixant per a la pròxima Conferència Ministerial (el 2003) la discussió de les modalitats de negociació que hi regirien. L'ambigüitat residia en que aprovar aquest text implicava acceptar que les negociacions s'iniciessin, però alhora condicionava aquest inici de negociacions a que es consensués un acord sobre les modalitats de negociació en la V Conferència.

Aquest text no va convèncer a ningú per dues raons diametralment oposades. D'una banda, els països desenvolupats exigien que el principi de les negociacions fos automàtic i que no estigués condicionat a una presa de decisions posterior. Per tant, reclamaven que ja es decidissin les modalitats de participació a Doha sense esperar a la següent Conferència Ministerial (és a dir, decidir tot seguit si es negociaria un acord multilateral o plurilateral, i en cas de ser plurilateral si s'adoptaria la modalitat d'"opting in" -oferint als països en desenvolupament la possibilitat d'afegir-se a les negociacions en fases posteriors- o bé la d'"opting out" -deixant la porta oberta per a que alguns països en desenvolupament abandonessin les negociacions en qualsevol estadi si consideraven que els compromisos eren massa elevats per a ells-). A l'altre extrem, nombrosos països en desenvolupament es negaven a haver d'acceptar un compromís d'inici de negociacions sobre aquest tema per por a veure's arrossegats en un futur a possibles compromisos en matèria d'inversions si acceptaven ni tan sols debatre'n. Per la seva banda, els països integrants del Grup Cairns (format tant per països desenvolupats com per no desenvolupats) van expressar el seu temor que la forta oposició entre ambdós grups portés a la negociació d'un acord plurilateral i no multilateral, remarcant que, en la seva opinió, s'havia de mantenir el principi de la participació de tots els membres.

Finalment a la Conferència de Doha es va acordar que s'iniciarien negociacions en la nova ronda pero que només es llançarien un cop acordades les modalitats de negociació en la propera Conferència (el 2003), mencionant expressament que s'haurà de prendre la decisió sobre la base d'un consens explícit. Va ser l'Índia qui va exigir que s'inclogués expressament en el text de l'acord que s'haurà de prendre la decisió sobre modalitats de negociació per consens explícit i que, en conseqüència, tot membre de l'OMC tindrà el dret sobirà d'exercir les seves prerrogatives.

En relació amb el tema de la política de competència, aquest tema es va començar a debatre àmpliament per primera vegada en un context multilateral durant la Conferència de Singapur (el desembre de 1996). Allà es va acordar de crear un Grup de Treball dins l'OMC per analitzar la qüestió de les relacions entre política de competència i comerç internacional. Es tracta, per tant, com amb les inversions, d'un tema relativament nou dins l'OMC. I topa, com en el cas de les inversions també, amb posicions molt oposades, que giren al voltant de dos eixos clars. Un grup (format a grosso modo pels països desenvolupats i per alguns països en desenvolupament) vol ampliar el sistema de l'OMC per donar cabuda al tema de la política de competència. L'altre grup (que inclou bàsicament la major part dels països en desenvolupament) vol que l'OMC s'atingui al paquet de temes tractats a la Ronda Uruguai i no tracti cap altre dels temes, que s'han de mantenir, en la seva opinió, sota sobirania exclusivament nacional.

En vigílies de la Conferència de Doha, el primer grup estava liderat per la Unió Europea, que havia aconseguit finalment el suport dels Estats Units (inicialment oposats a debatre el tema de la política de competència dins el context multilateral), i el recolzament d'altres països europeus-no-comunitaris, de Japó i de Corea (que volien diluir les negociacions sobre agricultura en un context de debat més ampli, per a no veure's forçats a més compromisos en aquell sector) i d'alguns països en desenvolupament (sobretot d'Amèrica Llatina i el Marroc). L'altre grup estava liderat per l'Índia i Malaisia i comptava amb el suport de la gran majoría de països africans.

Com amb el tema de les inversions, davant d'un context de fort enfrontament entre dues propostes molt distants, el document de Harbinson proposava una aproximació en dues fases: una primera fase consistent en un treball de clarificació i d'identificació dels temes a tractar i una segona fase de negociacions pròpiament dites, però deixant per a la propera Conferència Ministerial (el 2003) la discussió de les modalitats de negociació (sobretot pel que fa a la modalitat de participació) que regirien la discussió. Per tant, es tractava d'una proposta molt similar a la d'inversions i que amagava la mateixa ambigüitat de fons.

De la mateixa manera que amb el tema d'inversions, cap país va quedar satisfet amb la proposta de Harbinson, per raons diametralment oposades; per uns era un text massa ambigu i tímid i pels altres anava massa lluny. A més a més, dins del grup favorable a integrar aquest nou tema en els acords de l'OMC, la convicció era molt menor que amb les inversions. Semblava bastant probable que la Unió Europea, Estats Units i els països llatinoamericans estarien disposats, llavors o més endavant, a cedir en aquest punt i deixar definitivament de banda la idea d'un acord multilateral sobre política de competència si aconseguissin contrapartides en les altres àrees.

Finalment, a la Conferència de Doha es va aprovar la mateixa decisió que per a les inversions, és a dir, que s'iniciarien negociacions sobre política de competència en la nova ronda però que només es llançaran un cop acordades les modalitats de negociació en la propera Conferència (el 2003), mencionant expressament que, en dita Conferència, les decisions sobre aquest tema s'hauran de prendre sobre la base d'un consens explícit.


      Salut pública - Accés als medicaments

L'últim gran tema que es va tractar a la Conferència de Doha és un dossier que es va afegir, en una fase molt avançada del procés de preparació de la Conferència, a iniciativa de Brasil i amb el suport de tots els països en desenvolupament: la relació entre l'acord sobre propietat intel·lectual de l'OMC (TRIPS, per les seves sigles en anglès) i la salut pública/accés als medicaments. Aquests països van sol·licitar que, amb motiu del llançament del nou cicle de negociacions de l'OMC, la Conferència de Doha aprovés una declaració separada de naturalesa política. Aquesta declaració tindria com a finalitat aclarir o oferir una interpretació concreta de l'acord TRIPS en relació amb les salvaguàrdies en matèria de salut pública per protegir les necessitats fonamentals en aquest camp i especialment per assegurar l'accés als medicaments en condicions assequibles per a les poblacions vulnerables en la lluita contra les grans malalties transmissibles.

Aquesta iniciativa de Brasil s'inscriu dins la seva lluita en l'àrea de la salut pública per abaratir els elevats preus imposats per les multinacionals farmacèutiques sobre els nous medicaments contra la sida i altres enfermetats endèmiques.

És important recordar aquí que, abans de l'establiment de l'acord TRIPS el 1994, les legislacions nacionals de diversos països permetien excloure alguns sectors de les seves lleis nacionals sobre patents. Al voltant de 50 països -tant països desenvolupats com en desenvolupament- excloien concretament el sector dels productes farmacèutics de la seva legislació sobre patents. La implementació de l'acord TRIPS pels estats membres de l'OMC va impossibilitar aquesta pràctica, tot i que permetia certes mesures compensatòries per a contrarestar el monopoli de les companyies farmacèutiques sobre alguns medicaments (les anomenades salvaguàrdies en matèria de salut pública) a través de les "llicències obligatòries" o de les "importacions paral·leles” . El problema és que el text de l'acord TRIPS resultava ambigu sobre com i en quines condicions un país podia fer ús d'aquestes salvaguàrdies; això va portar a que empreses farmacèutiques obrissin procediments judicials contra els governs dels països que intentaven aplicar-les. Així per exemple, quan el govern brasilè va oferir "llicències obligatòries" als laboratoris nacionals per què poguessin fabricar genèrics a preu baix i així distribuir-los gratuitament als seus malalts de SIDA a través de la sanitat pública, les multinacionals farmacèutiques van emprendre accions jurídiques contra el govern brasilè emparant-se en el TRIPS. El govern sudafricà va intentar quelcom semblant i també va ser denunciat per aquestes multinacionals. Tot això va causar un gran escàndol i va mobilitzar l'opinió pública en contra d'aquestes empreses, però també dels acords multilaterals que feien possible que això passés.

Per evitar problemes d'interpretació, Brasil va promoure a nivell internacional una declaració expressa que consignés excepcions clares i sense condicions dins l'acord TRIPS en l'àrea de la protecció de la salut pública i de l'accés als medicaments a un preu assequible per les poblacions dels països en desenvolupament.

Els països industrialitzats es van mostrar favorables a aquesta iniciativa, sobretot de cara a l'opinió pública dels seus respectius països, conscients que aquest tema té gran repercussió social i movilitza a bona part de la societat civil, tot i que van intentar buidar de contingut, tant com possible, la declaració, afavorint així els interessos de les multinacionals farmacèutiques.

A grans trets, durant la Conferència de Doha es van presentar tres perspectives sobre aquest tema. D'una banda, els països en desenvolupament reclamaven que es redactés un document que aclarís expressament que la protecció de la salut pública prima sobre les obligacions de l'Acord TRIPS. Estimen, per tant, que els Estats han de poder exercir el seu dret "sobirà" d'establir les polítiques de salut que considerin adequades a cada situació, sense estar obligats per acords multilaterals que coartin les seves polítiques nacionals en aquest terreny. En l'altre extrem, Estats Units i Suissa es negaven a aprovar un text amb una interpretació tan àmplia que, segons ells, suposaria tornar a posar en discussió la protecció de les patents farmacèutiques. Per a aquests països, n'hi hauria prou amb que el document fes referència a la flexibilitat existent en l'Acord TRIPS per actuar, sota certes condicions, en defensa de la protecció de la salut pública. La Unió Europea es situava a mig camí entre ambdues posicions.

Harbinson no va voler inclinar-se per una o altra opció i va prefirir, en aquest cas, elaborar dos documents diferents, que va presentar a tots els membres, reflectint les dues posicions per què es debatissin durant la Conferència de Doha.

Finalment, la declaració aprovada a la Conferència de Doha sobre l'Acord TRIPS i la salut pública (veure nota 8) recull, en gran part, la proposta dels països en desenvolupament, tot i enfatitzant en diferents paràgrafs de la declaració la importància dels compromisos adquirits per tots els membres amb el TRIPS i la reiteració d'aquest compromís per les parts. Són especialment importants per als països en desenvolupament els següents paràgrafs de la declaració: "Convenim que l'Acord sobre els ADPIC no impedeix ni haurà d'impedir que els Membres adoptin mesures per a protegir la salut pública. En conseqüència, alhora que reiterem el nostre compromís amb l'Acord sobre els ADPIC, afirmem que dit Acord pot ser i haurà de ser interpretat i aplicat d'una manera que faciliti el dret dels Membres de l'OMC de protegir la salut pública i, en particular, de promoure l'accés als medicaments per a tothom"; " Cada Membre té el dret de concedir llicències obligatòries i la llibertat de determinar les bases sobre les quals es concedeixen aquestes llicències" i "Cada Membre té el dret de determinar què constitueix una emergència nacional o altres circumstàncies d'extrema urgència, quedant entès que les crisis de salut pública, incloses aquelles relacionades amb el VIH/SIDA, la tuberculosi, el paludisme i altres epidèmies, poden representar una emergència nacional o altres circumstàncies d'extrema urgència".


      Altres temes: serveis en particular

No s'ha de pensar que les discussions durant la Declaració Ministerial de Doha prefiguren el curs de les negociacions de la nova ronda. Temes molt debatuts en el context del llançament de la nova ronda de negociacions poden perdre relevància durant aquestes; i, a l'inrevés, temes que ara han passat pràcticament desapercebuts poden convertir-se en els temes més polèmics. El millor exemple d'aquesta segona possibilitat pot ser el de les negociacions en matèria de serveis.

La Declaració de Doha la ventila en unes poques línees i els treballs preparatoris pràcticament no la van tractar. Tanmateix, es pot intuir que serà un dels temes més difícils de les negociacions, especialment en l'àmbit de l'audiovisual, un sector prioritari pels Estats Units (un dels seus principals sectors d'exportació) i en el qual alguns països de la Unió Europea (en particular França) es mostren decidits a mantenir tant sí com no les mesures de protecció de la indústria nacional. Cal recordar en aquest sentit que, contrariament al que podría donar a entendre l'expressió freqüentment utilitzada d'"excepció cultural", el sector cultural i audiovisual no està exclòs de l'àmbit d'aplicació de l'acord sobre Serveis de l'OMC (GATS) i, per tant, haurà de ser objecte de negociacions com qualsevol altre sector dels serveis.


 -------------

Autora:  Vicky Martínez López (de l'Observatori de la Globalització).