Imatge de diagramació Imatge de diagramació Imatge de diagramació Imatge de diagramació
Logo Universitat de Barcelona Facultat d'Odontologia Imatge de diagramació
Inici Facultat Inici UB   
Imatge de diagramació
Informació de l'àmbit odontològic Imatge de diagramació
Imatge de diagramació Imatge de diagramació
Imatge de diagramació Imatge de diagramació Imatge de diagramació
Imatge de diagramació

Resum d'Història de l'odontologia catalana

Josep Maria Ustrell i Torrent*

* Professor titular de la Universitat de Barcelona i Acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya

INTRODUCCIÓ

A la història de l'odontologia catalana podem destacar tres moments importants que li donen unes característiques pròpies. El primer d'ells coincideix amb l'origen català, el segon l'emmarcaríem en els segles xiv i xv, i finalment, el tercer a l'època moderna.

Mentre Europa entra en la decadència que representa l'Edat Mitjana, el poble àrab es difon amb gran força. Quan la península fou envaïda, la medicina espanyola va entrar en una època de gran esplendor. Els àrabs i els jueus fundaren acadèmies de medicina en diverses ciutats i van aconseguir que la medicina espanyola es fes famosa per tot l'Occident. En canvi, la cirurgia, amb la pràctica odontològica, quedà relegada a segon terme. Aquest pràctica no s'ensenyava pas a les acadèmies i només es podia aprendre dels qui exercien de dentistes. A Catalunya, la medicina es veié afavorida per les traduccions dels textos àrabs, les primeres de les quals daten del segle x i foren fetes en el Monestir de Ripoll. Aquests eren els únics focus de cultura i, a la vegada, servien d'hospitals, i els monjos eren els qui tenien cura de la infermeria. Del segle ix al xiii va durar el poder dels àrabs i l'esplendor de la seva medicina i cirurgia, i en ella l'odontologia.

Paral·lelament ens trobem amb la medicina popular, que es basava en la superstició, la màgia i la bruixeria, i el metge tornà a ser el “bruixot” coneixedor de les oracions que allunyaven els dimonis, culpables de les malalties. També tenien la creença que aquests penetraven en el cos, prenent forma de cuc, causants de les malalties generals i les dentals. La medicina popular guaria les odontàlgies amb mitjans químics, mecànics i de bruixeria, tenint en compte que els signes celestials els hi fossin favorables.

Altrament, aquest procediments empírics sembla que podien tenir el seu fonament, i algun d'ells, amb el temps, s'ha pogut demostrar, fins i tot, científicament. A la revista de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, número 1 de l'any 1987, l'acadèmic doctor Buscarons Úbeda, escrivia sobre Algunes pràctiques empíriques en la higiene i en la medicina, i deia: “de nou, un millor coneixement científic d'un procés dóna el reconeixement a un altre adquirit empíricament”, referint-se a un procés de combustió de la fusta que produeix productes amb propietat analgèsica dental”, i finalitza dient “no es pot oblidar que la investigació farmacèutica actual continua essent preferentment empírica, tot i que aplica una tecnologia avançada”.

Els monjos varen intentar destruir el paganisme, l'adoració al maligne i la superstició a les forces naturals, inculcant la devoció als sants i màrtirs, les relíquies dels quals se'ls atribuïen propietats curatives, com a Santa Apol·lònia, en el cas de la patologia bucal. Els que més es dedicaren a la medicina foren els Benedictins, usaven pomades, bàlsams i begudes guaridores, junt amb plantes medicinals, que ells mateixos cultivaven. En els monestirs també hi havia banys, i els ajudants, que no eren monjos, feien algun tractament de medicina i d'odontologia.

D'altra banda, i degut a l'expansió demogràfica, es construeixen noves poblacions i creixen les existents, apareixent noves professions, i d'entre elles la del “dentista”, la qual era exercida per ambulants. Aquests nous professionals, en un principi, eren ajudants de banys en els monestirs o mestres de banys en els establiments públics de les ciutats. La seva funció consistia en conservar l'ordre, tallar el cabell, la barba i les ungles; també practicaven la cirurgia menor i extreien sang; aplicaven sangoneres, curaven ferides, aturaven hemorràgies, reduïen fractures i feien extraccions dentaries.

De la professió de mestre de banys sorgí la de barber, que tenia les mateixes atribucions, però amb el privilegi de poder exercir fora de l'establiment, tot i que aquestes pràctiques no sortiran de la tutela de l'església fins el segle xi, amb l'Escola de Salern.

En els inicis de Catalunya, finalitzant el segle x, l'odontologia que s'exercia tenia unes connotacions molt pobres, ja que com demostren les publicacions, no era més que l'última expressió de la cirurgia. Un punt de partida al canvi serà la influència que van exercir els cirurgians europeus sobre l'odontologia catalana, especialment italians i francesos.

El primer en adquirir cert prestigi va ser l'italià Roger de Salern, en el segle xii, que en la seva obra Practica Chirurgia, es nota una clara influència àrab i jueva. Posteriorment destacaran els també italians Roland de Parma, en el segle xiii, i Teodoric de Cèrvia, en el segle xiv. En les seves respectives obres de cirurgia, es defineixen partidaris de fer extraccions dentaries només com a últim recurs, aconsellen la fumigació i la cauterització, i tracten especialment sobre fractures i luxacions de la mandíbula.

El metge anglès nacionalitzat a França, Bernard Gordon, en el segle xiii, va escriure el tractat Lilium Medicinae que va tenir una gran difusió. Sobre odontologia descriu unes causes externes i unes internes. De les primeres cita la mala higiene, i de les segones els humors que baixen des del cervell; adverteix de l'ús indiscriminat dels opiacis i aconsella afluixar la dent abans de fer-ne l'extracció. Un segle després, Henri de Mondeville, de la Provença, escriu la seva Chirurgia on, en el llibre I, fa una descripció de la llengua i les dents. Però el cirurgià de més prestigi d'aquest mateix segle xiv és Guy de Chauliac, de Montpeller, que va editar la seva obra Chirurgia Vel Inventarium in parte chirurgicale medicinae per primera vegada a Avinyó el 1363, i fins tres segles després va ser llibre de text per a molts cirurgians, fent-se edicions fins el segle xvii. L'inventari o col·lectori està dividit en set llibres. En el quart escriu sobre les aftes, en el cinquè explica els símptomes de les fractures de mandíbula i el sisè el dedica a les malalties que no són úlceres, com les que afecten la llengua i les dents.

A Catalunya hem de destacar a Arnau de Vilanova, galenista que deu la seva fama a les obres científiques i mèdiques, reeditades fins a finals del segle xvi, que es basaven, com tota la medicina medieval, en la teoria dels símbols, els humors, les propietats i els elements universals on, a més, es reflecteixen inquietuds teològiques. En el Breviarium practicae explica que el dolor de les dents prové alguna vegada del vici del cervell a causa dels humors freds que, destil·lats del cap, baixen pels nervis i produeixen un dolor sord amb pesantor de cap, inflor i pal·lidesa de la cara, o dels humors calents que produeixen dolor agut i punxant, amb rubor de la cara. En De ornatum mulierum i De decoratione, s'extreuen prescripcions per blanquejar les dents, enfortir les genives i acolorir-les. En el Regimen Sanitatis ad Regem Aragonum aconsella, per a conservar les dents, netejar-les dues vegades al mes amb vi en el qual hagi bullit arrel de farigola. En resum, l'obra d'Arnau de Vilanova tracta dels problemes higiènics i dentals, basant-se en els conceptes hipocràtics, i representa, en definitiva, la via mèdica de l'odontologia.

Però hi havia una altra via, no mèdica, que en el segle xiv havia de tenir, en general, un reconeixement social molt pobre. S'actuava de forma ambulant i no eren necessaris cap tipus d'estudis. Per altra banda, en aquesta època conflueixen la cirurgia, la barberia i la dentisteria, tot i que aquesta última acabarà tenint un reconeixement especial. Els professionals dentistes, a casa nostra, van rebre el nom de “Caxalers”. Com explica Josep Rahola, aquesta titulació està inscrita en el llibre de fogatges de la Barcelona medieval. En el corresponent a l'any 1357 hi figura la inscripció d'un d'ells; hi diu: “item un caxaler”.

Quins estudis tenien?. En realitat no hi havia uns estudis reglamentats, ni tant sols unes lliçons teòriques; els coneixements per a l'exercici de la professió els adquirien mitjançant l'ensenyament donat pels qui la practicaven. Però no era suficient aquest aprenentatge, ja que per exercir necessitaven un permís especial del rei, Pere III el Cerimoniós, que era el títol de “Mestre caxaler”, pel qual havien de passar un examen de capacitació professional. Aquest títol els hi permetia actuar a les ciutats del domini reial.

Les seves actuacions professionals consistien en netejar les dents, guarir el dolor i fer extraccions, per bé que podien ser compartides amb les sagnies i la barberia, encara que pel nom que se'ls hi donà, sembla que eren les dents les que tenien la preferència.

Simó Virgili és el primer d'aquests mestres caxalers del que tenim informació. Vivia a Barcelona en una casa del Portal de la Torra de Sant Vicenç, les despeses de la qual eren pagades pels Jurats de Barcelona, a proposta del rei. Professionalment no se li coneix cap més activitat fora de la seva exclusiva i va ser, per la seva situació social i per la confiança que li demostrà la Casa Reial, l'aristocràcia de l'especialitat. Mort l'any 1375, Bartomeu Pérez ocupa el càrrec vacant, i la consideració que va tenir el seu predecessor, fou per ell.

Aquesta titulació va durar només un segle ja que, en morir Martí l'Humà, sota els usos, costums i prerrogatives de la dinastia dels Trastàmares, els caxalers es van veure privats dels prestigi que tenien i així va finalitzar un període singular en la història de l'odontologia.

La tercera època que podem destacar, s'inicia en el segle xviii. Els sagnadors, es a dir, aquells cirurgians menors o d'un examen, representen el primer esglaó d'uns professionals que des de l'empirisme, intenten tenir uns estudis i uns reglaments per aconseguir diferenciar-se del comerç ambulant. Aquest segle constitueix una època que podem qualificar de renaixença de l'odontologia, ressorgiment que serà conseqüència, en part, de l'avenç que experimenta la cirurgia en el nostre país, amb la incorporació de cirurgians estrangers que troben aquí unes condicions òptimes per al seu treball. La recuperació de l'odontologia és paral·lela a la que assoleix la cirurgia, i la influència europea és l'inductor més rellevant després de dècades d'aïllament científic. Aquesta influència s'obre pas gràcies a la presència de nombrosos professionals, especialment francesos però també italians, que o bé estan al servei dels monarques o bé arriben a Barcelona per estudiar en el Reial Col·legi de Cirurgia.

Dues raons podrien explicar aquest fenomen: d'una banda, durant la Guerra de Successió els exèrcits de Felip V eren en bona part francesos, i entre els seus integrants s'hi ha de comptar els cirurgians, i d'altra, l'existència d'un mercat de treball diferent, especialment al servei de la nova organització militar.

Entre els noms que veurem, uns són cèlebres cirurgians, que en aquell moment s'ocupen de l'odontologia, d'altres són cirurgians menors dedicats també a l'atenció dels pacients amb afeccions bucals, i finalment hi ha els pròpiament dentistes pel fet que només reben els malalts de la boca i les dents, a qui apliquen tractaments extraccionistes, malgrat que també ofereixen preparacions de la farmacopea i la substitució, mitjançant pròtesis, de les múltiples dents perdudes.

Guiseppe Angelo Fonzi, nascut a Orsogna el 1768, després d'estudiar a Paris s'instal·là a Barcelona on aportà millores a l'aplicació de les dents de porcellana, en dotar-les d'un pern de platí individual que soldava a les bases, a diferència de les dentadures parcials o totals de Dubois de Chêmant que eren d'una sola peça; i també se li deu la primera aplicació del cautxú en fer-lo servir per recobrir la cara alveolar de les bases metàl·liques, amb la finalitat d'encoixinar i farcir els defectes. Morí a Barcelona el 1840, precisament l'any en el que a EE.UU. es donava a conèixer el descobriment de la vulcanització d'aquest material i la seva aplicació per a bases de les dentadures.

El més representatiu dels francesos, és Jean Baptiste Gariot, nascut a Sante Machoul el 1761, exercí a Barcelona i també a València i a Madrid. El seu llegat va ser el llibre Traité des maladies de la bouche i la invenció d'un articulador frontissa per a la confecció de les pròtesis.

De l'estudi de l'època del Reial Col·legi de Cirurgia podem observar com aquell desig de millora que demostrava la professió s'anava complint, ja que cada nova reglamentació per els sagnadors, se'ls exigia una millor preparació, tant teòrica com pràctica. Així veiem que l'any 1761 eren examinats de tot allò que havien après al costat d'un altre professional, a més d'uns temes teòrics, i finalitzant aquesta època, veiem com l'any 1827 se'ls exigien tres anys d'estudis, amb una part teòrica bastant completa, que havien d'estudiar al tractats de cirurgia.

A partir d'aquell moment apareixerà una dualitat de conceptes: Estomatologia / Odontologia. Veiem que la professió dental va per dues vies paral·leles, els metges i cirurgians amb antecedents d'exercici i estudis, i els sagnadors amb antecedents d'empirisme.

Des de 1843, metges i cirurgians continuaren la seva tasca, fent d'aquesta professió una “especialitat” de la seva carrera, en la qual sobresurten metges catalans. Com exemple a Josep Oriol Aloy, que l'any 1835 s'anunciava com a Metge Cirurgià Dentista.

Per als sagnadors va ser necessari el canvi de nom en el seu títol, perquè es veiés com augmentaven de nivell els seus estudis. Així veiem el Cirurgià pràctic en l'art de guarir, l'any 1843, i el Flebotomià ministrant, l'any 1846. Fins aquest moment els professionals havien de tenir un ensenyament teòric important, però que no concordava amb la realitat de la seva pràctica, ja que es limitava a les extraccions i els curetatges.

A partir d'aquest moment es comencen a notar uns canvis importants que s'inicien amb els Practicants, els quals prenen el relleu l'any 1857. Es van organitzar els seus estudis i si bé és de suposar que la llei pretenia millorar l'aprenentatge, aquest seguirà sent preferentment pràctic.

Amb els practicants entrem en una nova etapa, la de l'ensenyança en els hospitals. Aquesta és una època en que la professió es denominava “Odontotècnia”, nom que com es veurà més endavant, anirà inclòs en el projecte d'Escola per Barcelona.

Sobre el fet hospitalari en tenim les primeres referències a l'Hospital de la Santa Creu, on hi tenien plaça dos metges que destacarien per la seva aportació a l'Odontologia, Torent i Marsillach. L'any 1871 Marsillach publicà la primera edició del Vademecum del practicante, que anava dirigit entre altres, al practicants dels hospitals. Aquest llibre era molt complert en tot allò que els hi era necessari pel seu exercici, i dedica sis capítols a la patologia bucal. Ja a finals del segle xix, la classe mèdica donava un bon exemple d'allò que podia ser l'ensenyança, teòrica y pràctica, de la professió. El Govern, anys més tard, els donaria la raó en la seva iniciativa, amb el Reial Decret de 6 de setembre de 1866, mitjançant el qual estableix aquesta docència a les clíniques dels hospitals.

Un altre fet important és el dels inicis en la utilització de productes anestèsics. Es considera un pioner a Josep Meifrén Alfares qui, l'any 1869, va introduir l'òxid nitrós en l'odontologia. Tot i així, Simó Bruguera Ribas havia fet diversos manuscrits per a la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona, on va tractar sobre l'èter i el cloroform, en front dels quals manté una actitud prudent.

Ja no serà fins l'any 1875 quan s'intenti una veritable regulació dels estudis, amb la creació del títol de Cirurgià dentista. Aquest correspon a una carrera especial que incloïa els coneixements necessaris per a l'exercici odontològic. A instàncies del Ministre de Foment, per Reial Ordre de 4 de juliol, s'estableix un programa exclusiu per a la boca, i fa també obligatori, per a qui exerceixi l'especialitat, tenir el títol al cap de dos anys de la seva publicació. I com que els medis econòmics de que disposava el Govern eren mínims, el Ministeri donà validesa acadèmica als estudis privats, sempre i quan els aspirants s'examinessin a la Universitat.

Era una llei molt bona però va tenir els seus detractors, pel fet de tenir caràcter exclusiu i deixar sense legalitat als practicants i als metges. Ambdós col·lectius consideraven que això era passar per alt uns drets adquirits. Per tal motiu, els practicants van fer un congrés per demanar la derogació del decret, i els metges van protestar per mitjà del seu màxim representant, el doctor Simó Bruguera Martí, que va ser el fundador de l'Institut Estomatològic de Barcelona. Malgrat tot, aquesta titulació va tirar endavant i molts dels practicants van completar els estudis i homologar la titulació.

Un fet remarcable del moment és que la dona aconsegueix la seva incorporació legal a la professió. Això passava l'any 1883, i aquest fet l'hem d'emmarcar en la gran revolució en els camps de la indústria, el comerç, l'economia, la política i la cultura, fets que portaran la dona a les fàbriques, als tallers i a la Universitat.

Anys després hi haurà un segon intent de regulació dels estudis i aquesta vegada serà el decisiu. Tot just canviar de segle es crea el títol d'Odontòleg. I en aquest interval comença la preocupació per a la creació d'una escola d'estudis propis. Els professionals, que anaven aconseguint les seves aspiracions, demanaven la reforma, ja que als cirurgians dentistes no se'ls exigia cap tipus d'estudi previ, donant-se el cas en el que hi havia qui no sabia llegir ni escriure. És molt a finals del segle, el 1895, quan gràcies a la iniciativa del “Círculo Odontológico de Cataluña”, es demana al Govern central, la instauració d'una Escola d'Odontologia, a través de la Diputació provincial. S'aprovà un projecte, un pressupost de vuit mil pessetes i el nom d'Escola d'Odontotècnia de Barcelona.

El “Círculo Odontológico de Cataluña” era una societat científica que arribaria atenir el grau de capdavantera de les associacions odontològiques. Es podia considerar que representava un Col·legi professional, ja que hi estaven afiliats la majoria de dentistes i la seva autoritat es feia notar arreu. A més de defensar els seus interessos gremials, desenvolupà també una intensa activitat científica.

Per segona vegada, aquesta associació, presidida per Pere Carol Martí, cirurgià dentista que encapçalà la majoria d'iniciatives professionals, l'any 1900 intentà la creació d'una escola. Tampoc aquesta vegada arribaria a reeixí, potser degut a que estàvem en portes d'un gran canvi. L'any 1901 neix l'Odontologia, com estudi regulat per la Universitat.

Hem canviat de segle, hem canviat d'estudis i de titulació. Per fi Madrid va tenir la seva escola, la única durant molts anys. Catalunya va haver d'arraconar el seu desig i esperar-ne setanta-un, per veure el decret de creació de la seva, i esperar a més, els cinc anys que es va invertir en fer-la, i això, segons sembla, es degué a dos problemes fonamentals, l'econòmic i el de la ubicació.

Aquest seria un petit desglossament del seu procés de fundació.

- 1966, un Decret del 14 de juliol creava la nostra Escola, però ja portava un nou qualificatiu, Escola d'Estomatologia. En aquells moments era rector de la Universitat el doctor Francisco García-Valdecasas, el qual jugà un paper molt important, facilitant al màxim les coses, sobretot per aconseguir el pressupost necessari.

- 1967, es busca un local apropiat. Essent degà el doctor Sánchez Lucas, la càtedra d'Histologia i Anatomia patològica, cedeix el Museu Ferrer i Cajigal per a la seva instal·lació, passant els seus elements al soterrani de la Facultat. Aquesta ubicació, però, era provisional. El mes de novembre es constitueix la comissió promotora, que estava formada per el professor Domingo Ruano Gil, representant del Claustre, com a president; el doctor Joan Carol Montfort, en representació de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona, i el doctor Antoni Nadal Valldaura, com a secretari.

- 1968, s'estudien els diferents projectes i pressupostos, essent acceptat un de quatre milions de pessetes per a la contracta d'obres.

- 1969, el Ministeri aprova el projecte i el passa a la secció de contractació.

- 1970, essent rector de la Universitat el doctor Fabià Estapé, el Ministeri d'Educació i Ciència convoca subhasta d'obres, amb un termini d'execució de tres mesos. Les obres es comencen el juliol. S'amplia la comissió promotora amb representants de la professió. I el mes de desembre es signa la comanda del material a la casa comercial Siemens, que va vendre les cadires dentals a preu de cost i que van ser pagades amb fons propis de la Universitat de Barcelona.

- 1971, el 20 de gener es nomenat director de l'Escola el professor Ruano, a proposta del Claustre de la Facultat de Medicina. S'encarregà la secretaria al doctor Nadal i la comissió promotora proposà el nom dels professors encarregats del primer curs.

Amb això s'inicia l'activitat docent, que es va fer amb un professorat interí fins a 1977.

L'any 1986 es clou una etapa més, amb la creació de la nova titulació d'Odontologia, similar a la que regí des de 1901 a 1948, amb algunes diferències, i amb la creació de la Facultat per a aquests estudis, amb la característica de ser de nova implantació en la nostra Universitat. Això comporta dos fets importants, el de tenir, per primera vegada, una Facultat pròpia i el d'equiparar-se a la titulació que hi ha a la comunitat europea. Ens hem obert a un futur professional que haurà d'anar trobant el seu camí per tal de no formar només grans tècnics sinó veritables professionals de les ciències de la salut.

Bibliografia

- Carol J. Del empirismo medieval a la especialidad médica. Bol Inf Col Odont Estomatol 1958;II(12):17-31

- Carol J. Un siglo de odontología barcelonesa. Anales de Medicina 1962;(3):532-549

- Rahola J. Facetes històriques de la professió odontològica en el principat de Catalunya, acabant-se i acabada l'edat mitjana. But Inf 1983;176:55-63

- Ustrell JM. Simó Virgili. Un dentista català del segle xiv. Ann Med (Barc) 1988;74:160-161

- Ustrell JM. Influència de la cirurgia europea en l'odontologia catalana del segle xviii. Gimbernat 2000;XXXIV(**):73-78

- Ustrell JM. Història de l'odontologia. Edicions Universitat de Barcelona. 2000

- Vogé A. De, Zimmermann G. Dizionario degli istituti di perfezione. Edizioni Paoline 1978;5:1126-1134.

 
Imatge de diagramació Imatge de diagramació Imatge de diagramació Imatge de diagramació
  © Universitat de Barcelona Edició: Secretaria d'Estudiants i Docència Bellvitge
Última actualització o validació:14.06.2005