Molts milions d’anys després, la Lluna hauria de recordar aquella era remota en què un dia va voler fugir de l’òrbita terrestre. En aquells temps els planetes es relacionaven entre ells com si fossin els déus de l’Olimp, no en va, porten els seus noms.
Una nit d’estiu la Lluna s’enamorà d’un asteroide salvatge. El va veure enmig de l’òrbita de Mercuri i va somiar que fugia amb ell:
Que cansada estic de la meva vella, curta i dissortada òrbita i com m’agradaria allunyar-me’n cel enllà. On diuen que l’espai brilla, esclata i jo hi seria lliure i feliç!
Aleshores, cansada de pujar marees i inspirar poetes romàntics, tornà a mirar altra vegada a la vella, sorollosa i bruta companya terra. Ella somiava amb la idea de trobar un món perfecte, sense guerres, ni mentides, ni banderes triomfants. Si n’era d’excèntrica, molt més que la seva òrbita! L’avorria pensar en la proporcionalitat quadrada dels períodes mensuals, volia fugir lluny d’una llei que la tenia atrapada fent un moviment imperfecte. És per això que seguia donant voltes a la idea de marxar amb l’intrèpid visitant, vingut des de Lyra. Qui sap on em duria, pensà. Ja decidida a marxar com un coet, sentí una melodia ressonar des de la Terra. Uns nens cantaven al terrat mirant-la, la lluna la pruna vestida de dol…
Ella, entendrida, digué: car soc jo també romàntica, ploranera i mentidera, i estimo a més amb un desesperat dolor aquesta sorollosa, bruta i meravellosa Terra.
I tot s’esfumà al ritme de l’asteroide excèntric que volia robar la lluna. Aquest amor fugaç serà irrepetible, relativament, des de sempre i per sempre. Durant els anys de condemna el·líptica kepleriana caldrà negligir la influència de tercers cossos.
Estimar és per a valents dins aquest espai tan homogeni i isòtrop.