Cada nota, cada acord i cada paraula cantada amb ràbia l’havien portat a un estat en què el propi cos li era estrany.
Amb els ulls tancats, s’imaginava lleuger i ingràvid, flotant sense rumb. El seu cos era un llast, una gàbia que el recloïa i el confinava en un lloc perfectament determinat. Dins seu, però, alguna cosa buscava la manera de sortir i penetrar en les zones de l’espai que sempre li havien estat prohibides. Alguna esquerda en aquelles parets de carn, alguna ferida no del tot tancada que li servís de túnel a l’exterior. A mesura que la cançó avançava la sensació era més intensa. Havia aparegut un abisme entre el que percebia i la realitat, i cada estrofa el feia més insalvable.
Va renunciar definitivament a entendre el que passava i es va limitar a deixar-se portar i fer d’espectador. Llavors la cançó el va anar a buscar amb més força que mai, com si d’alguna manera s’hagués assabentat de la decisió que acabava de prendre. Va recórrer-li, curiosa, les entranyes i la memòria. Primer amb timidesa, tot guanyant-se la seva confiança, per acabar obrint a cops les portes que feia més temps que eren tancades. Li va parlar a cau d’orella i després a crits, repetint com un mantra les paraules adequades fins a aconseguir obrir-li una vella ferida. I el que fos que dins seu maldava per sortir va aprofitar l’oportunitat. Va sentir immediatament com es difuminava la seva silueta i com el seu cos es diluïa en l’espai. Es trobava desordenat, mancat de qualsevol estructura. Havia transcendit les fronteres del seu cos i ara ocupava un espai sense límits. Era a un lloc, tot seguit a un altre, era a tots els llocs alhora i a cap en concret. Aviat va adonar-se que li era impossible estar segur d’on era ni on anava. La seva existència s’havia cobert d’un vel d’incertesa.