La vila de Flix va tenir una gran presència durant la Guerra Civil Espanyola i especialment durant la Batalla de l’Ebre. La seva situació estratègica, donada per la ubicació en el meandre del riu Ebre, el ferrocarril, el Pas de l’Assut, el Pont de Ferro i, especialment, el complex industrial, van convertir-la en objectiu de nombrosos atacs aeris per part del bàndol nacional. A continuació es parlarà dels bombardejos patits en la vila i la conseqüent construcció dels seus 11 refugis antiaeris, destacant el curiós mètode que van emprar per obrir les galeries.
L’Electroquímica de Flix inicià la seva producció en 1899, i en 1923, va construir les instal·lacions de la fàbrica de clorats, popularment anomenada ”la Cloratita”, en la zona de Sebes. L’any 1936 la Comissió de la Indústria de Guerra de la Generalitat de Catalunya assignà a l’Electroquímica de Flix la fabricació de nitrat amònic i explosius com la cloratita i robutita. Aquesta producció era coneguda pel bàndol franquista i van declarar les instal·lacions un objectiu militar.
Flix va patir el primer bombardeig aeri sobre població civil de Catalunya. La nit del 23 al 24 de febrer de 1937, avions alemanys van bombardejar la vila des de les 22:00 h fins a la 1:20 h de la matinada, amb l’objectiu de destruir les instal·lacions de l’Electroquímica i la Cloratita. Van provocar vuit víctimes mortals, centenars de ferits, la destrucció del nucli urbà i les instal·lacions de l’Electroquímica.
El Consell Municipal encomanà als treballadors de Riegos y Fuerzas del Ebro SA l’excavació de galeries de mina, amb la col·laboració de la població flixenca en la extracció de terra i roca de l’interior. En total es van fer sis refugis antiaeris en el nucli urbà i quatre entorn el complex industrial. Fins a poder ocupar-los, s’utilitzà provisionalment el túnel del ferrocarril, condicionant amb il·luminació i telèfon interurbà.
L’aviació alemanya i italiana empraven bombes de fragmentació i, especialment, incendiàries, pel gran potencial destructor de la seva onada expansiva. En aquest context, els refugis antiaeris van ser vitals en la defensa passiva per garantir la protecció a la població. El tipus utilitzat va ser la galeria de mina, ja que era el més econòmic i accessible als medis locals. Destaca en Flix el refugi antiaeri subterrani del carrer Sant Josep, una galeria de mina d’uns 50 metres de longitud (sent dels més petits) amb accés des del carrer de Sant Josep i la plaça de la Música. Actualment l’únic museïtzat de Flix.
Aquest refugi presenta una avantsala amb les parets i el sostre pla de roca natural, amb el paviment de terra. La galeria principal, també amb la roca al natural, tindria una capacitat per a cent persones, amb uns 21 metres de longitud per 2 metres d’amplada i 1,85 metres d’alçada màxima. La galeria principal és la que actuava realment com a refugi, mentre que les dues entrades eren accessos a aquesta i tenien dimensions més reduïdes. L’últim tram de la galeria donava a la plaça de la Música (accés actualment tapiat) i presenta una volta de canó bastit en formigó mitjançant l’encofrat de fusta.
L’entrada pel carrer Sant Josep està en un turó, mentre que l’accés de la plaça de la Música, és sota un carreró. Es pot observar clarament dos models constructius: quan havien d’excavar sota els carrers, revestien el refugi de formigó, mentre que en els turons excavaven directament la dura roca natural.
La població de Flix va aprofitar intel·ligentment la producció d’explosius de la que disposaven per tal d’obrir refugis antiaeris de manera molt més ràpida i eficaç. L’ús controlat d’explosius va permetre el fragmentar i extreure la roca, aquest és un mètode comunament utilitzat per excavar túnels en les mines. Si bé és cert que en cap lloc s’especifica quin tipus d’explosiu utilitzaren no és gens estrany pensar que va ser la cloratita, la qual fabricaven a l’altre banda del riu.
La cloratita és un explosiu molt estable, de fàcil producció i que permet destruir elements molt durs. Està composta per clorat de potassa, clorur amònic i nitrat potàssic, i es detona mitjançant algun tipus de dinamita. Era molt utilitzat en la mineria i la construcció, i també com arma durant la Guerra Civil. Els negatius de la detonació encara són visibles en el Refugi del carrer de Sant Josep, i ens permeten saber que el diàmetre del cartutx utilitzat va ser d’uns 5 centímetres, disposats de manera transversal en parets i sostre, entre 1 a 4 metres de distància entre si. Es poden comptar en total més de 30 forats, i cal tenir en compte els que no es poden veure a causa del revestiment de formigó.
Va ser emprada la tècnica de ”perforació i voladura”, que consisteix a fer perforacions en la roca, carregar-los amb explosius i detonar-los. Els gasos de l’explosió penetren en les fractures i esmicolen la roca. És necessari efectuar explosions controlades i tècniques com el tall previ per minimitzar el dany estructural al túnel.
L’explosió controlada es porta a terme mitjançant una operació cíclica. Primerament, es perforen forats en la roca i es carreguen amb l’explosiu. Un cop retirat tot el personal, es detonen les càrregues. A continuació cal ventilar per evacuar els fums i es dona forma a la secció del túnel. La terra i roca extreta es carrega en capaços i es transporta cap a la superfície. Es realitzen labors de sosteniment i sanejament. Finalitzat aquest procés es fa una nova voladura.
És possible que l’ús d’explosius per crear refugis antiaeris durant la Guerra Civil fos més habitual del que sembla. Malauradament, no es troben registres escrits d’aquest ús, només ens queden les evidències en els mateixos refugis, com és el cas explicat, on encara es veuen les perforacions i els negatius de la detonació. Aquesta qüestió ens proporciona coneixement sobre les tècniques constructives i els materials utilitzats en la creació dels refugis antiaeris. En el cas dels refugis de Flix podem veure un altre ús dels explosius durant la guerra, no només per la creació d’armes sinó també per proporcionar protecció a la població.
Paula Pérez Nevot
Referències:
Arnedo Lázaro, J. V. (2010). ¡Todos a los refugios! Refugios antiaéreos: bombardeos y defensa passiva. Villena: Fundación Municipal José María Soler.
Muñoz Hernández, P. (1994). Alemanys a l’Ebre. La Colònia Química Alemanya de Flix (1897-1994). Tarragona: El Medol.
Pérez Suñé, J.M. i Rams Folch, P. (2019). Flix en guerra (1936-1939). De la construcció de refugis antiaeris a la batalla de l’Ebre. Flix: Associació Cultural La Cana.
Sánchez Cervelló, J. i Visa Ribera, F. R. (1994). La navegació fluvial i la industrialització a Flix (1840-1940). Flix: La Veu de Flix.
Refugi Antiaeri. Cercador de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/39602
Yepes, V. (4 d’abril de 2023). Construcción de túneles mediante perforación y voladura. El blog de Víctor Yepes. https://victoryepes.blogs.upv.es/2023/04/04/tuneles-perforacion-y-voladura/
(4 de juliol de 2022). Una intervención arqueológica recupera una antigua fábrica en la que se producían explosivos durante la Guerra Civil. Actualidad UB. https://web.ub.edu/es/web/actualitat/w/una-intervencion-arqueologica-recupera-una-antigua-fabrica-en-la-que-se-producian-explosivos-durante-la-guerra-civil-