La producció química a Flix —Tarragona—, ha estat una part important de la història industrial d’Espanya. La planta va ser fundada originalment en 1897 per inversors alemanys i va funcionar sota el nom de Flix Electrochemical Association a principis del segle XX. La planta és pionera en la producció electrolítica de clor i és la primera a Espanya i la tercera a Europa a utilitzar
aquest procés innovador.
Al llarg de la seva història, la Societat Electroquímica ha diversificat la seva producció en una àmplia gamma de productes químics, com a hidròxids alcalins, clorat de potassi, clorur de calci, sodi, sulfurs, colorants, colorants, dissolvents industrials i altres reactius químics. Aquest desenvolupament va tenir un impacte significatiu en l’economia local d’una petita zona rural, transformant el poble en una ciutat estretament associada a la producció industrial i la seva història associada. És important ressaltar que un dels productes que s’elaboren en aquesta fàbrica és la cloratita, i va anar en la mateixa fàbrica on es van realitzar excavacions l’any 2024.
En termes senzills, la cloratita és un compost explosiu utilitzat principalment durant la primera meitat del segle XX. Aquest és compost per clorat de potassi, sofre i altres substàncies estabilitzadores i combustibles que determinaven les seves característiques de ser relativament fàcil de fabricar, potent i efectiu. La producció de cloratita a Flix implicava diverses etapes crítiques, totes elles centrades en la manipulació acurada del clorat de potassi, un compost altament reactiu i perillós.
El procés de fabricació començava amb l’electròlisi d’una solució de clorur de potassi, un compost que es troba habitualment en la natura com a part de la sal, aplicant un corrent elèctric a aquesta solució, es descomponien els àtoms de clor i potassi, conformant així l’electròlisi. El clor, en reaccionar amb l’aigua, formava clorat de potassi, que després es cristal·litzava i es purificava per al seu ús.
La cloratita es produïa mitjançant la combinació d’aquest clorat de potassi amb sofre i altres materials explosius que funcionaven com a combustibles. Per a assegurar l’estabilitat de la mescla, s’agregaven estabilitzadors com a olis o cera. Això disminuïa la sensibilitat de l’explosiu als impactes i la fricció. Per a garantir que la cloratita pogués ser emprada amb suficient seguretat en els passos posteriors del procés de producció, aquest pas era crucial. A causa de l’alta reactivitat d’aquesta mescla, la seva producció requeria un control meticulós per a evitar explosions accidentals, precisament una de les mesures de seguretat de la planta estava equipada amb talussos de terra al voltant de les àrees de producció clau, aquests talussos estaven dissenyats per a absorbir la força de qualsevol explosió, minimitzant així el mal a altres parts de la fàbrica.
Una vegada mesclats els elements, per a fer l’explosiu més segur de manipular, s’agregaven estabilitzadors, com olis o cera, després que els elements anessin barrejats. Això va reduir la probabilitat de detonacions primerenques en empaquetar i transportar la cloratita. Segons el seu ús, la mescla s’empaquetava en càrregues particulars o es comprimia en blocs.
La cloratita es va emprar principalment per a fabricar bombes, magranes i altres artefactes explosius, la qual cosa es pot ressaltar en els contextos militars i miners, com en la Guerra Civil Espanyola —1936 i 1939—. Igualment, durant les primeres dècades del segle XX, la cloratita també va anar àmpliament emprada en la indústria minera. S’emprava per a realitzar voladures controlades en les mines, la qual cosa facilitava l’extracció de minerals com el carbó, i exercia
una força explosiva poderosa, però controlada fins que aquesta indústria va avançar i es van deixar aquest tipus d’explosius enrere.
Aleshores, es pot concloure que la planta química de Flix és un exemple excepcional de la intersecció entre la indústria i la història a causa de la seva contribució al desenvolupament econòmic local i al seu paper en la fabricació d’un dels explosius més significatius de la seva època, a causa d’aquesta combinació de factors tècnics, històrics i socials. La història de la fàbrica de Flix continua sent un record del poder transformador que té la indústria química en les societats contemporànies.
Júlia Hombre Vera
Referències:
Flix. (2024, January 11). Ercros. https://www.ercros.es/es/la-empresa/centros-de-produccion/flix
ICTA-UAB. (2020, febrer 10). La historia de la electroquímica de Flix: ¿Quién pagará sus deudas socioambientales?. Universitat Autònoma de Barcelona. Recuperat de https://www.uab.cat/web/sala-de-premsa-icta-uab/detall-noticia/la-historia-de-la-electroquimicade-flix-iquest-quien-pagara-sus-deudas-socioambientales-1345819915004.html?detid=13458157 97297]
Torres Messeguer, J. (1997). La producció química. A Llibre del centenari de la fàbrica de Flix (pp. 123-147). Editorial Ermika (Grupo Ercros).