El Passat Més Recent

L’Arqueologia del passat recent

En els últims anys una nova branca de l’Arqueologia, l’Arqueologia Contemporània, sembla haver pres la determinació de trencar amb els límits cronològics de la disciplina. Si la pròpia etimologia de la paraula (composta per archaios, antic, i logos, ciència) defineix la nostra disciplina com la ciència d’allò antic, què determina l’“antiguitat”? Fins quan considerem que quelcom és “antic”?

En aquest context, des dels anys 70, amb origen al món anglosaxó, s’han llençat treballs englobats en el que ha estat anomenat “Arqueologia del Món Contemporani” o bé “Arqueologia del Passat Recent”. Aquesta proposta, però, ha tingut una lenta incorporació a la Península Ibèrica, i tan sols en els últims anys apareixen treballs en aquesta línia.

Però, què és realment l’Arqueologia Contemporània? I què aporta de nou en un període replè de documentació històrica escrita, gràfica, audiovisual, i fins i tot testimonis orals?

En primer lloc, és la disciplina que estudia el passat recent a partir de l’aplicació de la metodologia arqueològica (la mateixa que apliquem en una vil·la romana, una torre ibèrica o una església medieval). Enfront una aparent plenitud en la informació històrica del període contemporani, és precisament aquesta metodologia arqueològica la que ens permet relatar una “altra història”: una història de les coses, una història del quotidià, una història del silenci. I és que sovint les coses parlen més de nosaltres que nosaltres mateixes, parlen de tot i tothom, del que volem que es conegui i del que no, del conscient i l’inconscient, mentre que la resta de fonts històriques expressen majoritàriament una intenció comunicativa, una voluntat explícita de deixar constància d’un fet. Així doncs, es documentarà arqueològicament de la mateixa manera un palau i una barraca, una fossa, una fàbrica, una trinxera, un monument, un refugi antiaeri, un mas, un bloc de pisos, un camp de concentració i una cabana de pedra seca, aportant una àmplia documentació del context d’estudi.

És aquest caràcter de l’Arqueologia el que permetrà conèixer episodis ocults o poc coneguts de la nostra història, de la mateixa manera que contrastar la documentació existent en alguns dels moments més contradictoris.

L’Arqueologia Contemporània presenta recerques en múltiples temàtiques. Una de les més esteses, l’Arqueologia Industrial, consisteix en l’estudi sistemàtic de contextos fabrils, treballant per a entendre el fenomen de la industrialització i conservar-ne la seva petjada. Un altre important centre d’interès és el dels conflictes contemporanis, en que l’arqueologia s’interrelaciona amb els reclams de la defensa dels drets humans. En aquest subcamp, la disciplina s’encarrega de documentar i interpretar les restes deixades per la Primera i la Segona Guerra Mundial, la Guerra Civil Espanyola o la Guerra Freda, entre d’altres. D’altres projectes més heterogenis s’han portat a terme, com el Tucson Garbage Project, un estudi de les deixalles domèstiques contemporànies a la ciutat de Tucson que pretenia contrastar les dades obtingudes de les entrevistes als residents amb el registre material de les seves pròpies deixalles. Però l’amplitud d’estudi de l’Arqueologia Contemporània va molt més enllà, reformulant-se i presentant noves propostes constantment, com per exemple l’arqueologia del socialisme, l’arqueologia del capitalisme, l’arqueologia de l’Estat del Benestar, l’arqueologia de l’Era Atòmica, l’arqueologia del graffiti…

Els camps son tants i les possibilitats d’estudi molt diverses, sempre cercant la interdisciplinarietat i l’ampliació, anàlisi i interpretació del coneixement històric.