Ansizepina: venem felicitat

Avui en dia l'ésser humà ha establert una relació de dependència amb les tecnologies, fins al punt que ja no sap viure sense elles. Aquests mecanismes pensats per "fer-nos més fàcil la vida" s'han convertit en el principal focus transmissor dels missatges i convencions hegemòniques i normatives. Fet que s'evidencia sobretot si focalitzem la nostra atenció en les xarxes socials.

Aquestes interfícies regides pels grans peixos econòmics del món designen un voler col·lectiu, una voluntat dirigida i condicionada que té a veure amb com la indústria de l'entreteniment configura una felicitat i una bellesa a la carta dictada per la publicitat (Guardiola, 2018, p.33).
Aquest fet es tradueix en la creació de perfils aparador a les xarxes, dins del món virtual on el fracàs i el malestar no hi tenen cabuda. Ens trobem davant d'un desplaçament constant de la vida real, amb alts i baixos, a favor del missatge que és més beneficiós i genera més engagement a les grans marques: la promesa d'una felicitat constant, ininterrompuda i inalterable.

Si a aquest damnatio memoriae del malestar hi sumem el pes que la indústria farmacèutica té en el context actual obtenim com a resultat un procés de medicalització que consisteix, dit fàcil i ràpid, en pretendre que els problemes de les nostres vides se solucionin per mitjà de la ingesta d'uns fàrmacs que lluny de ser una solució a llarg termini, sovint porten perjudicials conseqüències.

Malgrat tot, les repercussions que els medicaments puguin tenir s'obliden en un món on és "més fàcil prescriure una droga a un pacient que no pas efectuar un canvi rotund en l'organització social" (Fischer, 2009, p.136) fins al punt que es transforma "la nostra depressió en Prozac" (Preciado, 2008, p.33) sense que sigui possible saber si venia abans la malaltia o el fàrmac.

Amb aquesta petita conceptualització s'entén què és el que Ansizepina: venem felicitat pretén problematitzar: la cultura de la positivitat i el fenomen de la medicalització, els aliats perfectes del capitalisme que li permeten invisibilitzar problemàtiques o convertir situacions que no són mèdiques sinó socials, professionals o relatives a les relacions interpersonals en quadres patològics a resoldre per mitjà de la indústria farmacèutica. Al final, si "el cos és una realitat biopolítica; la medicina és una estratègia biopolítica" (Foucault, 1977, p.5) per controlar-lo.

Cal doncs, que siguem crítics i prenguem consciència que mobilitzar la nostra felicitat és molt rendible i que, pel sistema, és més fàcil i pràctic receptar-nos medicaments ansiolítics o antidepressius que no pas oferir-nos un bon suport psicològic, una ajuda real.

Bibliografia:

Fisher, M. (2009). La privatización del estrés. A Realismo capitalista ¿No hay alternativa? (p.125-139). Caja Negra.

Foucault, M. (1977). Historia de la medicalización. Educación médica y salud, 11(1), 3-25.

Goodman, W. (2022). Toxic Positivity: keeping it real in a world obsessed with being happy. Penguin.

Guardiola, I. (2018). L’Ull i la navalla: un assaig sobre el món com a interfície (3a ed.). Arcàdia.

La Valle, R. (2014). Sobre medicalización Orígenes, causas y consecuencias. Parte I. Rev. Hosp. Ital. B. Aires Vol, 34(2), 67-72.

Preciado, P. (2008). La era farmacopornográfica. A Testo Yonqui (p. 25- 46). Espasa.

Puig, M. (2020). Drogas y adicciones: en busca de la singularidad perdida. A Imaginarios de los trastornos mentales en las series (p. 175-188). Editorial UOC.

Witting, M. (1994). El pensamiento heterosexual. A El pensamiento heterosexual y otros ensayos (p.45-58). Egales.

Web grafia:

CCCB. (2019, febrer 18). El món com a pantalla. Diàleg entre Ingrid Guardiola i Franco Berardi. [Vídeo]. https://www.cccb.org/ca/multimedia/videos/el-mon-com-a-pantalla/230898

Soy Cámara. (2019, octubre 4). Quan vam deixar de somriure?[Vídeo]. https://www.youtube.com/watch?v=cgxR2ghOXm4

Soy Cámara. (2019, juny 14). Somos mundos.[Vídeo]. https://www.youtube.com/watch?v=p08FbGENCeQ