Examen de nivell de suficiència de llengua catalana

Els alumnes dels graus de Mestre en Educació Infantil i Mestre en Educació Primària que hagin accedit als ensenyaments mitjançant el Batxillerat cursat fora de Catalunya, un cop finalitzats els estudis de grau, no obtindran automàticament el certificat de Capacitació en Llengua Catalana (nivell C1 del Marc Europeu Comú de Referència per a les llengües).

A petició de la Facultat, els Serveis Lingüístics de la UB organitzem cada curs acadèmic dues convocatòries d’examen per obtenir el certificat de Capacitació en Llengua Catalana nivell C1 (model d’examenmodel de correcció) adreçades a tots els estudiants de la Facultat que es trobin en aquesta situació,

Propera convocatòria d’examen per al curs acadèmic 2018-2019:

Dissabte 15 de juny de 2019 (formulari d’inscripció)

  • Examen escrit: a les 9 hores – lloc per determinar.
  • Examen oral:  El dia de l’examen escrit es comunicarà el dia i hora de l’examen oral.

Guanyadors del XIV premi Emili Mira i de la RodaGimcana 2018-2019

 Guanyadors del XIV premi Emili Mira i López:

  • 1r premi, dotat amb 175 euros: Dúnia Pulido Gallart, per l’obra El cap ple i les mans buides (vídeo).
  • 2n premi, dotat amb 125 euros: Joan Birulés Muntané, per l’obra Avne (poema visual).
  • 3r premi, dotat amb 100 euros: Oriol Roger Creus, per l’obra L’explorador de Brossa (text).

Guanyadors de la RodaGimcana 2018-2019:

  • Modalitat estudiants: Núria Bou Andrés i Mireia Sancho i Abdon.
  • Modalitat PAS/PDI: Marta Casals i Carmen Díaz Díaz.

3r premi del concurs Emili Mira – “L’explorador de Brossa”

Conec la utilitat de la inutilitat. I tinc la riquesa de no voler ser ric”. Mentre s’aixecava per anar al lavabo, pronunciava aquesta sentència. I el Pol quedava corprès, mentre intentava entendre la frase amb la boca oberta, després tancada, per no saber el què dir. I arribava la nota d’aquell sopar, a la Costa Brava sí, però immers en el fred de gener.

El Pol i la Irene eren una parella jove, però sense ser parella. L’etiqueta els feia por als dos. Sí més no a la Irene, al Pol no. Però el Pol deia que també sentia la relació així, però no era veritat, només volia tranquil·litzar la Irene… Bé, dues persones que feia poc més de mig any s’havien conegut i havien travat una relació. Amb els mesos, d’ençà que es van presentar, l’un havia estat a casa de l’altre i l’altre a la de l’un, més d’una escapadeta i de dos havien fet, i el llit del pis de Barcelona d’ella coneixia en Pol com si fos ell el que hi dormia cada nit. Era una relació on ja feia ferum allò de “estic coneixent un noi…” Però és que les males experiències acompanyaven els nostres “enamorats” en les seves vides. I clar, contradictòriament, eren dos petits atemorits davant la vella paraula; t’estimo. Per això la Irene ha acabat dient el què ha dit, i el Pol tot just es desbloqueja.

No li van els grans discursos. Però bé pensa que en els mesos que porten junts, la Irene mai li havia parlat amb aquella franquesa, amb aquelles paraules i aquell to. Disposat a treure’n l’entrellat, admetent que la proclama venia preparada de casa, allarga la vista i veu que del lavabo no torna ningú, encara, és per això que estira el braç per sobre la taula i entafora la mà a la bossa de roba que té al davant, la que ella s’endú a classe en el dia a dia, d’allà en treu un llibre:

… Joan Brossa fou un plasmador de poesia. A través del
text copsava les seves inspiracions, però anant més enllà
també ho feia a través de la imatge, del dibuix, del teatre
i de l’art. Per això és considerat un dels, o el, poeta més
valorat de l’avantguardisme català. En aquesta antologia només
es pretén fer present tot el què ens va deixar, mantenint així
la memòria encesa…
Valls, J.A. (2012). Tarannà Brossià (1ª ed). Girona: Editorial Sant Narcís

I en aquest moment es va trobar més perdut encara, buit de resposta i sense marge de maniobra. La més freda de les sensacions li recorrien el cos… La Irene havia fet un gir a tancar files, endurir la pell. Estava trist. Estava trist i l’únic que li quedava era escurar les restes de les postres que li restaven a la cullera, fins que aquesta va decidir caure fent un gran esclafit. Avergonyit, perquè la terrassa era plena, es va afanyar a recollir-la, havia quedat sota les estovalles de la taula. La buscava i buscava amb la mà, però semblava que aquella nit tothom fugia d’en Pol. Mentre enretirava la mà per donar-se per vençut, va notar que agafava alguna cosa, que ni molt menys era una cullera. Era rugós i estava plegat, i en Pol ho va treure descobrint una carta. Ja era trist consolar-se en pensar que aquella nit potser no havia estat l’únic desgraciat que havia estat abandonat, però li semblava un consol coherent. Mentre obria la carta, pensava que just en aquell moment aniria a cremar el món amb el company de penes que estava a punt de descobrir…

Hola Pol, sóc la Irene

Només et puc dir que aquests mesos has estat un prat
verge, dins de l’hivern en què estava atrapada. Sembla
ahir, fruit de les coincidències i les casualitats, que
ens coneixíem en aquell ball de plaça d’agost.

M’has escoltat i m’has entès, i no era fàcil. Has estat
el mirall on reflectir-me. Et diré que no recordo cap de
les carícies que em feies mentre dormia, et diré que no
les recordaré mai… Però seria faltar a la veritat.
Ningú m’ha tocat la pell com ho feies tu; t’anomeno
explorador en cap dels racons del meu cos. Si us plau, no
li expliquis mai a la teva futura parella on tenia
pessigolles la teva ex.

Amb aquesta carta et vull dir que avui m’allunyo de tu,
marxo Pol. I el què no sé és el perquè, però en cap
moment m’hagués passat pel cap haver-te de fer el mal pel
qual ara estàs passant. Tampoc m’haguera passat pel cap,
fa uns mesos, que aquell to burleta amb el qual et vas
dirigir a mi, desembocaria amb la història que avui
tanquem. Em fan por les grans paraules, tinc temor i me’n
vaig per això.

Sempre tindràs un racó dins del llit, només tu ets
l’explorador en cap de l’expedició Irene Q-18

I tal com havia agafat la carta, la va plegar, va tornar a entaforar la mà sota la taula, i la va deixar just al lloc on l’havia trobat. Amb els mateixos plecs, la mateixa rugositat, just al costat del peu dret de la Irene quan era asseguda. També va tornar el llibre de Brossa a la bossa de roba. Creia que tot estava igual com quan ella havia marxat. Bé, tot no, en Pol ja no hi era i el sopar estava pagat.

La Irene, que havia estat una llarga estona al lavabo, tornava contenta cap a la taula. A simple vista va veure que allà faltava el seu company. La bossa estava mal girbada, i va pensar que ell segur que havia vist el poema marcat on posava “per deixar-lo” del llibre de Brossa. S’hi va acostar de pressa i va notar que tot estava remogut. En comprovar això es va aixecar per sospirar i mirar les coses amb perspectiva, tanta perspectiva que al seu peu va veure el paper rebregat. Aquell paper rebregat que feia setmanes que havia escrit, aquell paper rebregat que feia dies que havia decidit no donar-li i aquell paper rebregat que avui en Pol, estava convençuda, que havia llegit. I per això en Pol acabava de pagar l’últim sopar. Ella, mirant el mar s’enfonsava, a poc a poc.

Quantes contradiccions, quanta raó tenia Brossa, ella es preguntava com hi ha persones que poden arribar a ser tan visionàries. Allà no hi feia res, i el cambrer s’acostava a la taula. Abans que pogués parlar per dir que ja marxava, el cambrer li va deixar el compte a la taula. Una altra vegada? Però és que allò no era el compte, sinó que un paperet on posava Irene. El va agafar, i examinant-lo va veure que en el revers també hi havia alguna cosa escrita:

Irene, jo també:
“Conec la utilitat de la inutilitat. I tinc la riquesa de no voler ser ric…
I m’oblido a cada instant de que sempre recordaré aquesta carta,
Com m’oblido a cada instant de les ganes que tinc de dir-te t’estimo,
Com ser que això que no continuarà més, durarà per sempre”

Va aixecar la vista, i el va trobar més enllà encenent un cigarret. Es van mirar, i les mirades els van dir que allà no hi feien res. Que l’únic que en Pol volia en aquell moment, era seguir explorant el seu cos. I així ho van fer aquella nit, i no recordaré mai si alguna altra.

 

Pseudònim: Mediterrània

“Viatge desconegut” (obra concursant premi Emili Mira 2019)

Aquest relat de vida està inspirat en una breu poesia del poemari de Joan Brossa (1998), La memòria encesa: “Coneixo la utilitat de la inutilitat. I tinc la riquesa de no ser ric”.

Amb la nostra història, basada en fets reals (Ibrahim, comunicación personal, 12, 17, 20, 23, 24, 25 y 26 octubre 2018), volem donar veu a una realitat silenciada de la quotidianitat: els viatges migratoris. El relat traspua molt dolor, però també esperança i fe, i això per a nosaltres és riquesa, perquè, com a treballadors socials, creiem que reflecteix valors de superació enfront la desigualtat.

Per tal d’ocultar la identitat de la persona entrevistada, l’anomenarem Ibrahim, què és un nombre bastant comú a Marroc. Ibrahim va néixer i va créixer a Afgoye, un poble petit i familiar, on la gent es coneix molt entre si i tenen un gran enemic en comú, raó per la qual l’Ibrahim fugí: Al-Shabab (que és el nom somalí d’Al-Qaeda, grup terrorista).

El viatge d’Ibrahim té diverses etapes. Allò que explicarem aquí comprèn el viatge pel Sahara i el trajecte en patera, que són els més colpidors. Abans d’arribar al Sahara, viatjaren des d’Afgoye fins a Doka, passant per Etiopia, amb l’ajuda de dos mujalas, persones que treballen en el tràfic de documentació falsa a canvi de diners, que els acompanyaren, ensems amb trenta companys, al llarg del viatge. Un cop van arribar a Doka, població del sud de Sudan, van establir-se prop d’un dia allí i posaren rumb a Líbia en un camió (veure Figura 1).

 


Figura 1. En aquesta imatge es pot apreciar una corrua de vehicles que es dirigeixen a Líbia des de Sudan: els camions porten persones migrants i queviures per tal que es puguin alimentar; i els cotxes 4×4 duen integrants d’Al-Qaeda. Extret de << A convoy of vehicles transports migrants through the Sahara desert between Sudan and Libya >> de Reuters, The Telegraph. © Reuters. Recuperat de:
https://www.telegraph.co.uk/news/2017/10/10/sadistic-people-smuggler-raped-murdered-migrants-libyan-desert/

 

El trajecte pel Sahara va comprendre cinc dies i cinc nits. Interminables. De manera similar als precedents i als següents fou un viatge bastant dur. Aquesta fou l’etapa en la qual l’Ibrahim va passar més por, perquè existia el risc tangible de perdre la vida: el vehicle estava ple de gent i es balancejava. El tercer dia va caure al terra però miraculosament no es va fer mal i va poder tornar a pujar. A més d’atemorir-se, van viure situacions inhumanes i injustes. Cada dia moria algú per la mala alimentació. Es feien dos àpats i s’administrava menys d’un litre d’aigua diariament. Ni la nutrició ni la hidratació eren les òptimes per la quantitat, però no ho eren tampoc per la qualitat: la salubritat dels aliments no estava garantida, perquè l’aigua contenia restes de petroli i el menjar que ingerien estava mal conservat. I per si fora poc, el cinquè dia van veure persones captives d’aspecte deteriorat. Arribaren a una vall en la qual van romandre dos mesos, temps en què veieren morir a altres migrants. Marxaren amb dos mujalas, que es van oferir a portar-los a un lloc millor a cinquanta quilòmetres. Allà es quedaren deu dies fins que deixaren el lloc direcció a Tripoli, la capital libanesa. Van trigar quaranta- set dies i els allotjaren en un local gran on hi havia confinades set-centes persones. Una nit va començar la ruta marítima. L’Ibrahim i els seus companys van disposar-se a remar a la pastera, mentre que un mujalas els anava pegant amb un pal i els exigia que anèssin més ràpid. Malgrat les inclemències del temps tempestuós, els comminà a seguir endavant. Després d’una hora va començar a ploure torrencialment i l’onatge s’enfortí. L’embarcació era de plàstic i molt insegura. Es respirava inquietud, inseguretat i confusió. La gent va començar a entrar en pànic, i van pregar-li al mujalas que els deixés tornar. Tot i que en un primer moment es va negar, més endavant acceptà i els hi va dir que s’aplaçava per un altre dia. Van tornar al local de Tripoli a mitjanit, i al següent dia van tornar a pujar a la mateixa pastera. Afortunadament no plovia, el cel estava seré i no hi havia forta maror, així que les expectatives eren bones. Van sortir a la una de la matinada de Tripoli i després d’unes hores el GPS els avisà que hi havia una embarcació de Salvament Marítim molt aprop. La gent va començar a cridar de felicitat perquè donaven per fet que els salvarien. No obstant això, les coses canviaren i passà quelcom que tots s’esperaven: es va reventar la part davantera de la pastera de plàstic en la que havien embarcat i començà a entrar aigua. La gent va començar a córrer cap a l’altra banda. En haver tanta gent en el mateix lloc, així com tant moviment, la pastera va trencar-se i va entrar més aigua. Arran d’això, alguna gent perdé l’equilibri i caigué al mar. Per si fos poc, el motor de la pastera es va espatllar i llavors el combustible amb el qual funcionava es va vessar, provocant, en algunes persones, desmais pel fum, i en altres, per la mescla amb aigua salada, cremades de segon grau: la gent que s’havia cremat pensava que si es tirava a l’aigua podrien calmar el dolor, però la ferida coïa més. Desgraciadament, la majoria no sabia nedar i tampoc com tornar a pujar a la pastera. L’Ibrahim i altres companys observaven impotents com la gent es moria. L’Ibrahim explicava que ningú parlava amb ningú, que ningú podia ajudar a ningú, i que veia com el mar els engolia. Mentrestant, l’aigua seguia inundant la pastera i això, sumat al fet que el motor s’havia espatllat, va ralentitzar la marxa del bot.

Finalment, al migdia van poder contactar amb els de Salvament Marítim i els van explicar la seva situació, demanant-los-hi que anèssin tan ràpid com fos possible. Ells van dir-los-hi que anèssin avançant, que ja els rescatarien. Això va motivar a l’Ibrahim i als seus companys a seguir endavant. El mar continuava cessant la vida de companys i amics mentre passaven les hores i no rebien senyal del dispositiu: veient com tractaven de nedar per a sobreviure, com se’ls tragava l’aigua, com tornaven a sortir d’un impuls i com l’aigua se’ls tornava a tragar i ja no sortien. A les sis de la tarda es va fer fosc i la connexió del mòvil amb el que contactaven amb Salvament Marítim es va apagar per falta de bateria, de la mateixa manera que ho feu el localitzador GPS. A partir d’aquest moment, la seva situació es va complicar bastant. Cada vegada es feia més fosc i feia més fred. No tenien més remei que esperar, veient els seus companys transir. La cosa va empitjorar de tal manera que la pastera es va trencar definitivament i s’esberlà. I tots a l’aigua. Intentant-se salvar com podien, es van fer les nou de la nit i va ser llavors quan va venir el vaixell de Salvament Marítim, que els va rescatar als que quedaven vius, tirant-los-hi una armilla salvavides.

 

Pseudònim: Sed de triomf

“És que ets…” (obra concursant premi Emili Mira 2019)

(…) És que ets una vaga i una inútil, no fas res més que perdre el temps. Tot el dia amb aquestes parides, que si la filosofía, que si l’art, que si la literatura, que si la dansa… Aterra d’una puta vegada! – s’atura i agafa aire, encara amb el gest enfadat i el cos tens – És que no t’hem ensenyat res en aquesta casa? Mira al teu germà, va estudiar dret, va començar a treballar amb vint-i-dos i va aconseguir un contracte fixe. DE PER VIDA! Hauries d’aprendre d’ell – de la manera en què ho diu, sembla que sigui el millor argument del món. Relaxa el cos i es prepara per a la traca final – Ja saps que ho dic pel teu bé – genial, altre cop amb el discurset moralista… – si no comences a buscar-te ja la vida seràs una desgraciada, una inútil que no aportarà res. Fes-ho per tu, has d’estudiar alguna cosa útil, i que doni diners. Ja tindràs temps per perdre quan siguis vella.

Em toca replicar però no se que contestar-li, hi ha tantes coses que estan malament al seu discurs. No se n’adona de que a mi tot això de guanyar diners me la bufa mentre pugui dedicar-me al que em fa humana, humana de veritat. Vull descobrir els grans perquès de la vida i la mort. Parlar amb els morts. I no estic boja! Fer-ho utilitzant el seu llegat. Sentir les seves obres, les seves idees, els seus sentiments i els seus coneixements. Fer-los meus i atresorar-los a la meva ment, utilitzar-los. Vull estimar i conèixer a qui tingui davant, no competir contra ell per una merda de feina que ens tingui esclavitzats més de 8 hores al dia i ens mati les ganes de viure.

Per cert… Us heu fixat en el metro? Vagons plens de zombis amb la mirada perduda, que no parlen, ni es miren, ni es toquen i res els hi importa. Amb prou feines remuguen. L’única espurna d’humanitat al seu interior surt si els empentes sense voler. Aprofiten per insultar-te i odiar-te a tu enlloc de la seva rutina, la mateixa rutina avorrida i insuportable de cada dia, el suplici interminable de la seva vida. Una rutina que, segons la majoria, determina el seu valor com a persona per la qual cosa se sotmeten a ella.

Torno al tema que sempre me’n desvio. Aviam, per on anava… Ah si! Vull disfrutar de la meva joventut i del meu temps. Passar-lo a la natura. Sentir el món i la vida que l’habita. Viatjar, riure, ballar, cantar, escriure, pintar, pensar i descansar sense haver de limitar-ho a dues tristes setmanes d’agost. Ser humana, i contribuir amb aquesta humanitat al món, cridar amb la meva pròpia veu i que l’escolti i la contesti qui vulgui. Vull tot això, tot i que em titllin d’inútil, que no m’entenguin i em jutgin.

Li ho explicaria al meu pare però no m’entendria, per a ell tot és un intercanvi i l’important són els diners. Tot el què és important i útil per a mi, es inútil per a ell. Jo crec que la llibertat està a la ment i en el conèixer i el sentir el món, ell creu que està en els diners. És un esclau dels diners. Tot el que vull, al seu cap, está reservat als rics o als pàries i els hippies. És frustrant, i encara més, saber que la majoria pensa com ell. Potser hauria d’intentar canviar això. Cridar-li al món per a que més gent s’alliberi de l’esclavatge de voler ser rica com a condició per a començar a ser humana.

Potser… Si estudio a la carrera alguna cosa que m’ajudi en aquesta nova missió em deixi
tranquil·la una estona… si, faré això. Donar-li la raó ara per a que em pugui entendre després.

 

Pseudònim: Chihiro