Les Torres del Raval

L’escola del Raval

és un racó especial.

És una escola multilingüe

on hi conviuen el català, l’urdú i el tagal.

 

La diversitat lingüística no és una frontera

ni tampoc una barrera,

és com una finestra oberta

que mostra la realitat del nostre planeta.

 

És apassionant descobrir

que cada llengua és un món sense fi.

Les llengües són un tresor

que com a societat hem de protegir.

 

A l’estona de l’esbarjo, els alumnes juguen al joc de les Torres de Babel.

S’imaginen que viuen en un hotel

on poden parlar més de deu idiomes

i ningú es sent diferent.

 

Cada Torre de Babel compta amb personatges diferents:

xefs que cuinen en italià,

comerciants que venen productes en castellà

i turistes que visiten la Torre en coreà.

 

També hi ha alumnes que fan de Pompeu Fabra.

Aquesta és una tasca molt destacada,

ja que són els encarregats de tenir cura de cada llengua utilitzada.

L’escola del Raval

és un escenari de creixement personal i social.

La motxilla lingüística de cada alumne és respectada,

compartida i apreciada.

 

Pseudònim: Flor de té 

Torre

Torre
Eiffel
Glòries
de Pisa
Babel
Torres
Què tens a veure a més
de ser Torres?
Obre la boca i busca la resposta
A la llengua que corre humida entre les dents
En llengües que s’execuen i es confonen
Al voltant de cadascuna torre
Les llengües i els accents vibren a mesura que els turistes prenen fotografies en tot moment
El regal de Déu és tota aquesta barreja oral
Regal de Déu que ara Pompeyo desenvolupa
Mentre intentava parlar espanyol amb un italià a la capital francesa
Vaig voler dir-li tant a la noia, per parlar, per saber
Do you speak english?
Ell li demana un accent català i li pregunta, encara que no parli Respon que no, s’enamora
més: ja té alguna cosa en comú
I Pompeyo rep la tortura que vol parlar i no aconseguir
Déu present? El càstig, va pensar.
Sobre la torre de l’eufòria hipnotitzada per una noia del terreny de la torre de pizza
Viure les conseqüències de la torre de Babel
I en dos dies tornaria la torre Glòries
Necessitava fer alguna cosa
Va recordar que encara hi ha un llenguatge universal
Va somriure
La noia va tornar a somriure.
Va somriure més
La noia va tornar a somriure més
En el silenci de les veus i en el pont de l’atracció
I de sobte, la llengua catalana i la llengua italiana ja no estaven preocupats per parlar, sinó
que s’abracaven sota el paraigua de la globalització.
Merci grazie moltes gràcies gracias obrigado thanks
Déu castiga però no tant.
I ara el que tenen totes les torres en comú és la possibilitat D’un petó mut que es pot dir tot

Pseudònim: Kiwi 

Multiplicitat

Multiversos lingüístics erigits
tot d’una, a l’una i en si,
com a infinit element sustentant, vertical,
torre acaronant
-gairebé-
el cel.
Ícar construeix ales:
no són de cera,
són d’homes que xerren
llengües diferents.
Torre de Babel.
On cada maó és una parla,
manera única en concebre
i construir el món.
Sense esma, cauen ermes
les forces de voluntat
On és l’enteniment?
I ell ho veu.
I ve.
Pompeu
aportant seny,
a seny,
i coneixement.
El principi dels fonaments
per a una de les llengües.

Pseudònim: Ergosfera

Torre de Babel

付議機

Em fa molta il·lusió que arribi el divendres. No perquè sigui l’últim dia de la setmana, no perquè tinguem piscina, no perquè toqui plàstica. Em fa molta il·lusió que arribi el divendres perquè arriba un nen nou. La mestra ens ha explicat que haurem de tenir paciència perquè no parla la nostra llengua, ve de molt lluny, de Japó. Ens ha explicat que ha creuat tot el continent europeu per arribar fins a casa nostra, ha fet un viatge llarguíssim i, per aquest motiu, casa seva és molt diferent de la nostra, igual que la seva llengua. He estat buscant informació i he vist que fins i tot els japonesos fan servir un alfabet diferent al nostre. Demà li diré a la mestra.

Avui m’he llevat amb molta energia. És divendres! Vaig cap a l’escola mentre repeteixo dins el meu cap les paraules que m’he après per donar la benvinguda al nen nou: Kon’nichiwa, Genki? Segur que us esteu preguntant què volen dir. Doncs primer li diré hola i després com estàs? De ben segur que li farà molta il·lusió que algú el saludi amb la seva llengua. Quan arribo a l’escola i li explico a la mestra em diu que és molt bona idea. Així doncs, ensenyo a tots els meus companys les dues noves paraules que he après. Li farem una càlida benvinguda al Fugiki, així és com es diu.

Només tinc ganes de tornar a casa per explicar al meu avi Pompeu l’aventura del dia d’avui! Hem conegut al Fugiki i hem parlat amb ell en japonès! S’ha presentat i ens ha assenyalat en un mapa casa seva, el seu lloc d’origen. També ha escrit el seu nom a la pissarra, ha fet uns dibuixos molt bonics: 付議機. A l’hora del pati m’he acostat a ell i li he tornat a repetir les paraules que havia après en japonès. Ell s’ha posat a riure. M’imagino que no ho dec haver pronunciat del tot bé. Llavors li he dit el meu nom molt a poc a poc, ell l’ha repetit i aquesta vegada jo he esclatat a riure. He pensat que podria ensenyar-li encara més paraules en català; he començat pels números. Poc a poc els hem anat repetint fins arribar a deu. Jo ara també sé comptar en japonès! Sona molt bé. De sobte he pensat en la feinada que tindré si vull ensenyar-li a parlar català. Conec moltes paraules, centenars, milers! Necessitarem temps i paciència, com diu la mestra.

Mentre faig el camí cap a casa l’avi Pompeu em volten pel cap preguntes sense resposta, inquietuds que espero poder resoldre amb el meu avi. De seguida que obra la porta disparo totes aquestes qüestions, no tinc espera.

-Avi, per què hi ha tantes llengües al món? No seria més fàcil si tots parléssim una mateixa llengua?

-Hola, petita! Carai, quantes preguntes! Com ha anat el dia?

-Molt bé! Però per què…?

-Un moment, un moment, anem a pams. Vols saber el perquè de tants idiomes, de tantes paraules?

-Sí!

-Para atenció perquè t’explicaré una història…

-Una història!?

-Sí, una història molt antiga que em va explicar fa molts anys el meu avi, és a dir, el teu rebesavi!

Fa molts i molts anys, quan els humans parlaven només una sola llengua, moguts per l’enveja i per l’afany de ser més que ningú, van pensar que podrien arribar a Déu. Pensaven que Déu es trobava més enllà dels núvols, al cel. Per això es van espolsar la mandra i van començar a construir una torre tan alta que els havia de permetre arribar fins al cel. Si ho aconseguien serien molt més forts i poderosos. Quan Déu se n’assabentà no li va agradar gens la idea i va decidir impedir que construïssin la torre. Va baixar a la Terra i va fer que, de sobte, els humans parlessin llengües diferents perquè deixessin d’entendre’s.

-Ostres! Això vol dir que si no s’hagués construït aquesta torre ara jo i en Fugiki parlaríem la mateixa llengua i ens entendríem!

-Això mateix! Però jo penso que és una gran sort que ara hi hagi tantes llengües diferents!

-Per què? És veritat que ho va fer Déu? Jo no sé si hi crec en això…

-No sabem si va ser Déu, és una manera d’explicar la història, és una manera d’entendre el misteri de les llengües. Penso que és una gran riquesa! Oi que és bonic sentir parlar el teu amic?

-Sí! És molt divertit, fa servir uns sons molt diferents!

-Imagina que no hi hagués diferents llengües, seria molt avorrit!

-És veritat!

-Doncs per això jo penso que és una gran sort aquesta que tenim! I tu encara tens més sort amb els companys de classe que t’han tocat! Un de cada continent! Podràs aprendre moltes coses, ja ho veuràs!

-Tens raó, gràcies avi! Ara me’n vaig a aprendre noves paraules en japonès! Demà li diré bon dia i adéu en la seva llengua!

Cada dia aprenc una o dues paraules, ara ja en sé més de trenta! També li ensenyo una o dues paraules en català, ell també en sap un munt! Estic molt contenta. M’agradaria que a final de curs poguéssim tenir una conversa en català i en japonès. Ara només ens diem paraules, però és molt bonic, m’agrada. La mestra també està molt contenta perquè l’un al costat de l’altre estem aprenent moltíssimes paraules! De tant en tan penso en la història que em va explicar l’avi, penso en la torre, en la gent d’aquella època, en les llengües… Ai sí, les llengües, són un gran misteri que em sembla que mai acabaré d’entendre. Són com un enigma sense resposta, i m’agrada que sigui així.

Pseudònim: Japó

Babel

He vist abatre fortaleses

després d’erigir ­­­sanglots en fang forà,

però Pompeu, on buscaven llum

doncs sota les seves parpelles residia?

 

Vau escollir que no l’entengui,

que no comprengui cadascun dels seus versos

capdavanters de revolucions en puny

i cartutx de tinta en pergamí

 

Cada paraula que publicava eren espines

i vosaltres, temorosos de la seva obra,

no teníeu roses per allitar la seva cuirassa

de lluitadora: dona i poetessa.

 

He vist abatre fortaleses

després d’erigir ­­­sanglots en fang forà,

però Pompeu, què va trencar-se dins seu

per sagnar tota la vida?

 

Pseudònim: Libra

Una pinzellada d’esperança per l’Ona

OPERACIÓ BABEL

De Biel Cardellach Pié

Tal i com et vaig prometre, i jo sóc un home de paraula, aquí et deixo escrita la nostra historia. Amb les paraules que sempre he usat per explicar-la, els milers de cops que m’has demanat que te la torni a explicar. Així, quan jo falti, algú t’ho llegirà. Només et demano, si us plau, que no oblidis la meva veu.

Estimadíssima Ona,

Des de que et vaig conèixer, sempre vas tenir un somni: veure el quadre original de la Torre de Babel. Per algun motiu, tot i que mai has mostrar cap tipus d’interès envers la Bíblia ni la religió, l’historia de la ciutat vertical de Babel sempre t’ha cridat l’atenció, i sempre m’has donat la tabarra amb el tema, misteriosa. Quan eres petita, el teu pare te’n parlava sovint. Però ell va morir quan encara anaves al parvulari, i la teva mare, la meva sogra, cel estigui, no va rebre mai cap tipus d’ajut per criar-te, perquè no estaven casats. Així doncs, tots els diners sempre els veu gastat en subsistir i el viatge dels teus somnis, a Viena, a visitar el Museu d’Història de l’Art, a veure la teva obra preferida, cada cop semblava més impossible.

I tot va començar el 19 de febrer de 2003, quan em vas trucar. Plorant.

Tu, l’estudiant d’història de l’art de cabells arrissats, la noia que estimava el cinema més que ningú, la meva millor amiga, la noia dolça i impulsiva de la que em vaig enamorar ara fa 60 anys… T’acabaven de diagnosticar un càncer d’ulls. Un retinoblastoma. El mal que 10 anys enrere t’havia afectat els pulmons ara amenaçava el teu sentit més preuat; la vista.

I ho vaig notat en la teva veu. I ho segueixo notant cada cop que ho recordo. Havies perdut l’esperança. I jo te l’havia de tornar. El meu pla començà l’endemà. En Nil m’ajudaria a planejar-ho tot. No se’ns podia escapar res.

La reunió amb en Nil va ser brutal. El paio em va dir que m’hi acompanyava, que venia amb mi, que si, que no s’ho perdia per res. I qui era jo per negar-li? Ens en anàvem cap a Viena. Robaríem La Torre de Babel. O sigui, la torre no, el quadre de la Torre. I vam decidir no dir-te res per no preocupar-te. Et diríem… que ens en anàvem a Palma.

I mentre ho planejàvem tot, jo mirava la cita que tenia penjada a la paret des de les primeres oposicions a les que em vaig presentar. Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança. Aquella frase de Pompeu Fabra que sempre m’havia donat força, per no caure, me l’estava donant un cop més.

I fem un salt en el temps i en l’espai. Mentre tu feies teràpia, un cop ja havíem cobrat, vam partir cap a Viena sense que tu ho sabessis. No et va fer massa gràcia que me n’anés en aquells moments, però no sabia com manejar-ho millor.

Els primers dies allà van ser un caos. Ens va costar sang, suor i llàgrimes trobar un hostal discret on estar-nos-hi, i la veritat és que era una mica rònec, però com se sol dir, també era acollidor. Però el més sorprenent de tot va ser lo fàcil que ens va ser robar aquella obra, que no era pas petita, que diguem…

Una nit, just quan sortíem de l’hostal per provar de dur a terme la trama per segona vegada (el primer intent va ser un desastre), em va tornar a sonar el telèfon.

Eres tu, de nou.

I la por em va recórrer l’espinada.

L’últim cop que m’havies trucat havia estat mesos enrere per donar-me aquella noticia, plorant.

I l’últim cop que t’havia vist havia estat a l’hospital, i ploraves també.

No et volia sentir plorar de nou. Però havia de despenjar.

Ploraves.

Ploraves amb més ràbia de la que havia sentit mai. Ploraves, però no deies pas paraules. Eren sons. En Nil em va mirar, espantat. Tot i que no havia posat el mans lliures, et sentia perfectament.

I un fil de veu se’t va escórrer entre plors…

Amor, em quedaré cega. Et vull veure abans que passi.

I el cor se’m va esquerdar. I ara el que plorava era jo.

En Nil m’abraçava i jo només volia abraçar-te a tu.

El viatge havia arribat a un punt d’inflexió. L’endemà t’havien d’operar d’urgència, i perdries la vista. Per sempre. Però tu no volies quedar-te cega sense veure’m una ultima vegada. I tu pensaves que jo era a 200km de tu, però la distància real comptava amb un 0 de més. Jo, beneit, et vaig prometre que tornaria a temps.

Vida meva, t’ho juro.

I jo havia de robar un quadre d’un museu altament vigilat i tornar a Girona en menys de 24 hores. El rellotge corria en la nostra contra. Però en l’amor i en la guerra, tot s’hi val. Veritat o mentida? Aquella nit ho descobriríem.

La trama de com vam aconseguir aquell quadre, prefereixo no deixar-la escrita. No vull donar males idees als menuts. Ariadna, Sergi, Lluna… us estimo i per això m’heu de fer cas: no heu de fer les bajanades que feia el vostre avi de jove. Només diré que amb una bona facilitat de paraula no hi haurà qui us pari.

Duia La Torre enrotllada sota l’aixella i em feia por tacar-la amb suor. Com era una pintura a l’oli… mai se sap. La cosa és que ja eren les 10 del matí i nosaltres de camí a l’aeroport. De nou. Dos bitllets d’última hora ens sortirien per un ull de la cara, però.

Just al migdia pujàrem a l’avió. Dues hores i mitja més tard arribàrem a Girona i a córrer cap el cotxe.

Llavors va ser quan em va trucar la teva mare. Que on era. Que havies d’entrar al preoperatori i sense veure’m no volies. Que em volies veure. Que sinó no t’operaves.

I Déu volgué que arribés a temps. I, davant dels teus ulls, vaig desenrotllar el pergamí que havia pintat Brueghel el Vell més de mig segle enrere. I encara recordo les paraules que et vaig dir quan em vas somriure:

Nina dels meus ulls, sento molt no haver estat al teu costat en aquests moments tan durs. Volia portar-te això. És l’original. M’hauria agradat anar amb tu a Viena, i veure’l, junts, on hauria de ser. Però no ha pogut ser, i no m’hauria perdonat no ajudar-te a complir el teu petit somni. Aquí el tens, Ona. L’origen de les llengües. I ara no ploris més, si us plau. L’he robat per tu. L’hem. En Nil i jo. I durant tot el viatge no he fet més que pensar què et diria quan et veiés… I ara et veig i l’únic que em surt és dir-te que sempre estaré al teu costat. No me’n tornaré a anar. No ploris.

Aprendrem a viure amb això. Junts, si tu ho vols… i ho sento però no tinc cap aliança que oferir-te, però,

bonica, et vols casar amb mi?

Pseudònim: Nuna 

Destrucció

Sento.
L’aire fresc bufa suaument els fins cabells del meu cap.
Celebro.
He arribat més enllà del que mai podria imaginar-me.
Gaudeixo.
Les vistes des d’aquí permeten veure el món sencer, el meu món.
M’entristeixo.
No crec que hi hagi cap retorn possible a la meva vida anterior.
Reflexiono.
Els moments viscuts al llarg del camí fins m’omplen el cap.
Recordo.
Pares, avis i amics: José, Marina i en especial al Pompeu, que se’n va anar.
Dubto.
Puc quedar-me o puc anar-me’n per sempre més.
Decideixo.
El meu destí és clar: me’n vaig per sempre, els canvis marquen diferència.
Ploro.
Trobaré a faltar el món, el meu món, en uns instants.
Camino.
El final de la roca és dèbil i deixo que es trenqui en mil i un trossos.
Sento.
L’aire avança veloç per mans, braços, cames, cara i cabell.
Crido.
De por i de ràbia i de soledat i de desesperació i d’agonia per acabar-ho tot.
Arribo.
En breus passaré l’únic punt que ens separa, Pompeu, a tu i a mi.
Acabo.
La meva intensa existència arriba al seu excitant final.
Neixo.
Un nou món s’obre camí i només em marca un objectiu: trobar-te.

Pseudònim: Neró 

Una societat en procés de transformació

Avui, més que mai, necessito recuperar l’art d’escriure. Necessito plasmar els meus propòsits en aquest escrit. Necessito transformar les meves il·lusions abstractes en paraules concretes i significats precisos.

Des de fa un parell de setmanes que els meus pensaments s’expressen en forma de desitjos. Concretament, hi ha un anhel que m’acompanya de dia i de nit: construir una societat millor.

Anem a pams. El concepte “societat” deriva del substantiu socius, el significat del qual podríem traduir com a “amic” o “aliat”. Des de la sinceritat i l’honestedat més absolutes, hem de reconèixer que la societat actual respecta poc, o gairebé gens, el seu significat etimològic.

Vivim en una societat formada per individus aïllats els uns dels altres. Individus que només es preocupen dels propis pensaments, sentiments, il·lusions i inquietuds. Som una societat formada per persones que persegueixen el benefici propi en detriment dels èxits dels altres. Volem guanyar, costi el que costi.

Així, doncs, podríem dir que l’individualisme i l’egoisme que van motivar la creació de la Torre de Babel entre els anys 2000 i 5000 a.C són maneres de pensar i d’actuar que encara continuen ben presents en la societat actual. Som una societat que no avança perquè contínuament reprodueix els errors fets durant el passat.

La supervivència de la humanitat, però, demana progrés i evolució. Per això, m’he plantejat el següent propòsit: transformar la societat. Per a fer-ho, vull recuperar el significat del terme “socius”. He decidit implicar-me en la construcció d’una societat més cooperativa, on hi convisquin individus que s’ajudin mútuament. Una societat formada per persones que siguin més amigues que pas enemigues. Una societat unida que superi els errors del passat, que conjugui la vida en present i que construeixi els millors camins per transitar el futur.

Per afrontar aquest repte tan complex, m’he apropiat d’una de les aportacions més cèlebres d’en Pompeu Fabra (1947): “cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança”. Per tant, per tal d’aconseguir el meu objectiu combinaré una dosi de perseverança amb una porció d’optimisme.

Pseudònim: Flor de té