“Viatge desconegut” (obra concursant premi Emili Mira 2019)

Aquest relat de vida està inspirat en una breu poesia del poemari de Joan Brossa (1998), La memòria encesa: “Coneixo la utilitat de la inutilitat. I tinc la riquesa de no ser ric”.

Amb la nostra història, basada en fets reals (Ibrahim, comunicación personal, 12, 17, 20, 23, 24, 25 y 26 octubre 2018), volem donar veu a una realitat silenciada de la quotidianitat: els viatges migratoris. El relat traspua molt dolor, però també esperança i fe, i això per a nosaltres és riquesa, perquè, com a treballadors socials, creiem que reflecteix valors de superació enfront la desigualtat.

Per tal d’ocultar la identitat de la persona entrevistada, l’anomenarem Ibrahim, què és un nombre bastant comú a Marroc. Ibrahim va néixer i va créixer a Afgoye, un poble petit i familiar, on la gent es coneix molt entre si i tenen un gran enemic en comú, raó per la qual l’Ibrahim fugí: Al-Shabab (que és el nom somalí d’Al-Qaeda, grup terrorista).

El viatge d’Ibrahim té diverses etapes. Allò que explicarem aquí comprèn el viatge pel Sahara i el trajecte en patera, que són els més colpidors. Abans d’arribar al Sahara, viatjaren des d’Afgoye fins a Doka, passant per Etiopia, amb l’ajuda de dos mujalas, persones que treballen en el tràfic de documentació falsa a canvi de diners, que els acompanyaren, ensems amb trenta companys, al llarg del viatge. Un cop van arribar a Doka, població del sud de Sudan, van establir-se prop d’un dia allí i posaren rumb a Líbia en un camió (veure Figura 1).

 


Figura 1. En aquesta imatge es pot apreciar una corrua de vehicles que es dirigeixen a Líbia des de Sudan: els camions porten persones migrants i queviures per tal que es puguin alimentar; i els cotxes 4×4 duen integrants d’Al-Qaeda. Extret de << A convoy of vehicles transports migrants through the Sahara desert between Sudan and Libya >> de Reuters, The Telegraph. © Reuters. Recuperat de:
https://www.telegraph.co.uk/news/2017/10/10/sadistic-people-smuggler-raped-murdered-migrants-libyan-desert/

 

El trajecte pel Sahara va comprendre cinc dies i cinc nits. Interminables. De manera similar als precedents i als següents fou un viatge bastant dur. Aquesta fou l’etapa en la qual l’Ibrahim va passar més por, perquè existia el risc tangible de perdre la vida: el vehicle estava ple de gent i es balancejava. El tercer dia va caure al terra però miraculosament no es va fer mal i va poder tornar a pujar. A més d’atemorir-se, van viure situacions inhumanes i injustes. Cada dia moria algú per la mala alimentació. Es feien dos àpats i s’administrava menys d’un litre d’aigua diariament. Ni la nutrició ni la hidratació eren les òptimes per la quantitat, però no ho eren tampoc per la qualitat: la salubritat dels aliments no estava garantida, perquè l’aigua contenia restes de petroli i el menjar que ingerien estava mal conservat. I per si fora poc, el cinquè dia van veure persones captives d’aspecte deteriorat. Arribaren a una vall en la qual van romandre dos mesos, temps en què veieren morir a altres migrants. Marxaren amb dos mujalas, que es van oferir a portar-los a un lloc millor a cinquanta quilòmetres. Allà es quedaren deu dies fins que deixaren el lloc direcció a Tripoli, la capital libanesa. Van trigar quaranta- set dies i els allotjaren en un local gran on hi havia confinades set-centes persones. Una nit va començar la ruta marítima. L’Ibrahim i els seus companys van disposar-se a remar a la pastera, mentre que un mujalas els anava pegant amb un pal i els exigia que anèssin més ràpid. Malgrat les inclemències del temps tempestuós, els comminà a seguir endavant. Després d’una hora va començar a ploure torrencialment i l’onatge s’enfortí. L’embarcació era de plàstic i molt insegura. Es respirava inquietud, inseguretat i confusió. La gent va començar a entrar en pànic, i van pregar-li al mujalas que els deixés tornar. Tot i que en un primer moment es va negar, més endavant acceptà i els hi va dir que s’aplaçava per un altre dia. Van tornar al local de Tripoli a mitjanit, i al següent dia van tornar a pujar a la mateixa pastera. Afortunadament no plovia, el cel estava seré i no hi havia forta maror, així que les expectatives eren bones. Van sortir a la una de la matinada de Tripoli i després d’unes hores el GPS els avisà que hi havia una embarcació de Salvament Marítim molt aprop. La gent va començar a cridar de felicitat perquè donaven per fet que els salvarien. No obstant això, les coses canviaren i passà quelcom que tots s’esperaven: es va reventar la part davantera de la pastera de plàstic en la que havien embarcat i començà a entrar aigua. La gent va començar a córrer cap a l’altra banda. En haver tanta gent en el mateix lloc, així com tant moviment, la pastera va trencar-se i va entrar més aigua. Arran d’això, alguna gent perdé l’equilibri i caigué al mar. Per si fos poc, el motor de la pastera es va espatllar i llavors el combustible amb el qual funcionava es va vessar, provocant, en algunes persones, desmais pel fum, i en altres, per la mescla amb aigua salada, cremades de segon grau: la gent que s’havia cremat pensava que si es tirava a l’aigua podrien calmar el dolor, però la ferida coïa més. Desgraciadament, la majoria no sabia nedar i tampoc com tornar a pujar a la pastera. L’Ibrahim i altres companys observaven impotents com la gent es moria. L’Ibrahim explicava que ningú parlava amb ningú, que ningú podia ajudar a ningú, i que veia com el mar els engolia. Mentrestant, l’aigua seguia inundant la pastera i això, sumat al fet que el motor s’havia espatllat, va ralentitzar la marxa del bot.

Finalment, al migdia van poder contactar amb els de Salvament Marítim i els van explicar la seva situació, demanant-los-hi que anèssin tan ràpid com fos possible. Ells van dir-los-hi que anèssin avançant, que ja els rescatarien. Això va motivar a l’Ibrahim i als seus companys a seguir endavant. El mar continuava cessant la vida de companys i amics mentre passaven les hores i no rebien senyal del dispositiu: veient com tractaven de nedar per a sobreviure, com se’ls tragava l’aigua, com tornaven a sortir d’un impuls i com l’aigua se’ls tornava a tragar i ja no sortien. A les sis de la tarda es va fer fosc i la connexió del mòvil amb el que contactaven amb Salvament Marítim es va apagar per falta de bateria, de la mateixa manera que ho feu el localitzador GPS. A partir d’aquest moment, la seva situació es va complicar bastant. Cada vegada es feia més fosc i feia més fred. No tenien més remei que esperar, veient els seus companys transir. La cosa va empitjorar de tal manera que la pastera es va trencar definitivament i s’esberlà. I tots a l’aigua. Intentant-se salvar com podien, es van fer les nou de la nit i va ser llavors quan va venir el vaixell de Salvament Marítim, que els va rescatar als que quedaven vius, tirant-los-hi una armilla salvavides.

 

Pseudònim: Sed de triomf

“És que ets…” (obra concursant premi Emili Mira 2019)

(…) És que ets una vaga i una inútil, no fas res més que perdre el temps. Tot el dia amb aquestes parides, que si la filosofía, que si l’art, que si la literatura, que si la dansa… Aterra d’una puta vegada! – s’atura i agafa aire, encara amb el gest enfadat i el cos tens – És que no t’hem ensenyat res en aquesta casa? Mira al teu germà, va estudiar dret, va començar a treballar amb vint-i-dos i va aconseguir un contracte fixe. DE PER VIDA! Hauries d’aprendre d’ell – de la manera en què ho diu, sembla que sigui el millor argument del món. Relaxa el cos i es prepara per a la traca final – Ja saps que ho dic pel teu bé – genial, altre cop amb el discurset moralista… – si no comences a buscar-te ja la vida seràs una desgraciada, una inútil que no aportarà res. Fes-ho per tu, has d’estudiar alguna cosa útil, i que doni diners. Ja tindràs temps per perdre quan siguis vella.

Em toca replicar però no se que contestar-li, hi ha tantes coses que estan malament al seu discurs. No se n’adona de que a mi tot això de guanyar diners me la bufa mentre pugui dedicar-me al que em fa humana, humana de veritat. Vull descobrir els grans perquès de la vida i la mort. Parlar amb els morts. I no estic boja! Fer-ho utilitzant el seu llegat. Sentir les seves obres, les seves idees, els seus sentiments i els seus coneixements. Fer-los meus i atresorar-los a la meva ment, utilitzar-los. Vull estimar i conèixer a qui tingui davant, no competir contra ell per una merda de feina que ens tingui esclavitzats més de 8 hores al dia i ens mati les ganes de viure.

Per cert… Us heu fixat en el metro? Vagons plens de zombis amb la mirada perduda, que no parlen, ni es miren, ni es toquen i res els hi importa. Amb prou feines remuguen. L’única espurna d’humanitat al seu interior surt si els empentes sense voler. Aprofiten per insultar-te i odiar-te a tu enlloc de la seva rutina, la mateixa rutina avorrida i insuportable de cada dia, el suplici interminable de la seva vida. Una rutina que, segons la majoria, determina el seu valor com a persona per la qual cosa se sotmeten a ella.

Torno al tema que sempre me’n desvio. Aviam, per on anava… Ah si! Vull disfrutar de la meva joventut i del meu temps. Passar-lo a la natura. Sentir el món i la vida que l’habita. Viatjar, riure, ballar, cantar, escriure, pintar, pensar i descansar sense haver de limitar-ho a dues tristes setmanes d’agost. Ser humana, i contribuir amb aquesta humanitat al món, cridar amb la meva pròpia veu i que l’escolti i la contesti qui vulgui. Vull tot això, tot i que em titllin d’inútil, que no m’entenguin i em jutgin.

Li ho explicaria al meu pare però no m’entendria, per a ell tot és un intercanvi i l’important són els diners. Tot el què és important i útil per a mi, es inútil per a ell. Jo crec que la llibertat està a la ment i en el conèixer i el sentir el món, ell creu que està en els diners. És un esclau dels diners. Tot el que vull, al seu cap, está reservat als rics o als pàries i els hippies. És frustrant, i encara més, saber que la majoria pensa com ell. Potser hauria d’intentar canviar això. Cridar-li al món per a que més gent s’alliberi de l’esclavatge de voler ser rica com a condició per a començar a ser humana.

Potser… Si estudio a la carrera alguna cosa que m’ajudi en aquesta nova missió em deixi
tranquil·la una estona… si, faré això. Donar-li la raó ara per a que em pugui entendre després.

 

Pseudònim: Chihiro

“La major riquesa” (obra concursant premi Emili Mira 2019)

L’altre dia parlava amb un nen que m’explicava tot content un descobriment que havia fet. Ell deia saber qui era l’home més ric del món i, amb la seva imaginació, especulava tot el que aquell home, amb la seva aparent gran fortuna, devia tenir: “segur que té un lamborghini, o set!”. Per la gent que, com jo, no està massa a la moda en aquestes coses, un lamborghini és un cotxe d’aquests d’últim model.

“I una piscina plena de diners!”, afegia. En aquell precís instant, em va fer pensar. Per què la gent se sent tan meravellada imaginant-se en una piscina plena de diners, si ni tan sols podrà nedar en ella? Aquesta imatge trenca completament amb la funció que se li sol donar a una piscina; dubto que puguis arribar a bellugar-te gaire entre monedes i bitllets, la seva composició no s’assembla gens a la de l’aigua. Tot i així, és comú fantasiejar amb ella.

Milers i milers de persones compren de forma regular bitllets de loteria, i cada dos per tres se’ls escolta somiar en veu alta “Ai, si aquest cop em toqués!”. I jo mai els he respost davant d’aquesta frase, però sí que m’he intentat imaginar en aquella utòpica situació. Què faria jo?

Primer de tot, el que em ve al cap és que sortiria a les notícies, i que mentre algú del món del periodisme em fes preguntes amb un micròfon, a la part baixa de la pantalla de la televisió sortiria un titular similar a “Aquí ha tocat el primer premi!”, i la iaia em veuria a través de la pantalla de casa seva. Llavors, se’m faria la típica pregunta de sempre: “I què faràs amb el premi?”.

I què faré jo amb el premi? Ahir estava sopant amanida amb croquetes, potser avui puc canviar el menú i anar a algun restaurant d’aquests que fan plats cool com les esterificaciones de otoño. El menjar sempre està bé, no? No sé a què deu saber allò, però potser supera el gust de la pizza o del pa amb tomàquet. Com a anècdota podria estar bé.

També podria dormir en un hotel de cinc estrelles on em facin el llit. No ho sé, sembla que una habitació més gran i més decorada resulta irresistible a vegades. Potser puc fer el pi-pont allà mateix; també podria fer-lo en un parc si volgués, però ara podria dir que l’he fet en una habitació de cinc estrelles.

Mirar un pis seria una opció més sensata però, i si algun dia trobo motius per marxar a un altre lloc? Està l’opció de comprar un vaixell, però estar tot el dia amb el sacseig de
l’aigua potser em mareja i tot. I en un avió no sé si s’hi pot dormir gaire bé; i si un dia cau? Una caravana estaria bé, d’aquestes per poder viatjar molt, però no sé si és còmode per viure-hi de per vida. Crec que acabaria agafant un lloguer normal i corrent.

I se m’acabaven les idees. Què fa la gent rica? Menjar, dormir, tenir hobbies, relacionar-se amb altres persones, llegir, escoltar música, veure pel·lícules, fer-se moltes fotografies, comprar coses,… Ara mateix no sé ni què compraria. Què necessito?

I tindria una feina? Amb tants diners podria tenir una jubilació anticipada. Hores i hores lliures, grans vacances, i què faria amb elles? Filosofar, mirar a la paret i pensar, faria meditació basada en la percepció de la pròpia respiració per relaxar-me. Bé, no sé si estaria cansada o nerviosa. Quantes hores de reflexió diàries es consideren adients per assolir la pau mental?

La gent rica està cansada o nerviosa? Se les anuncia com a les persones més riques del món però no com a les més felices. Tot i així, ens eduquen per pensar que la nostra màxima aspiració ha de ser guanyar molts diners.
Els diners donen la màxima felicitat? Quin és l’objectiu de tenir diners? Què compren les persones riques que valgui tals quantitats de paper i de metall amb cares de gent estampades? A mi m’agrada estrenar alguna cosa de tant en tant, però no sé si és el que em crea major felicitat.

Què fa feliç a la gent rica? El poc que puc conèixer d’ella és a través de notícies i de les xarxes socials, i les fotografies que hi apareixen no solen ser del cotxe nou que s’han comprat, ni de les seves sabates d’últim model; solen ser moments compartits amb altres persones: amb la família i les amistats.

Però això també es pot fer sense guanyar cap loteria. A mi m’agrada passar una tarda xerrant sobre la vida amb la gent del meu entorn. M’agrada compartir inquietuds i experiències, i aprendre coses noves. Per ser feliç, crec que hauria de compartir la meva riquesa amb els altres. Potser, si em toqués la loteria, faria un viatge amb totes les persones que m’importen. Els diners no em durarien gaire, però segur que seria un viatge memorable.

I tampoc sé fins a quin punt té valor allò que no és teu, allò que et donen o que guanyes degut a l’atzar. A mi m’agrada demostrar-me que tinc capacitats que em fan ser una persona única, com la resta ho és també. Si tot et ve regalat, qui ets tu? Quin valor tens? Els diners que tens defineixen com ets de valuós/a? A vegades he volgut fer un regal
original per algun aniversari, d’aquests de les botigues que venen petits objectes peculiars, i un cop vaig trobar un trofeu de plàstic on deia una cosa així com: “No tens preu”.

Però ostres, si algú no té preu, no se’l pot comprar. I a mi tampoc m’agradaria que em compressin, la veritat, no vull ser possessió de ningú. I si les coses importants com l’amor no es compren, per què tenir tants diners? A cas soc infeliç sense tenir milions d’euros? A veure, tinc moments millors i moments pitjors, però crec que això és comú a totes les persones. T’imagines que sempre estigués tothom content? Podria ser real o ens avorriríem d’aquest estat inalterable? Adquiririen major valor llavors la tristesa, la ràbia o la por?

Potser el valor de les coses rau en el que ens fan sentir, en les emocions que ens desperten. Però el que més ens emociona té un preu estipulat? Qui sap, potser posar preu al que més ens agrada podria restar-li valor. Quin preu poses a allò que més t’agrada? Se li podria posar un preu? A mi m’agrada llegir, quin preu té això? Quin preu té anar a la platja? Quin preu té fer una ruta per la muntanya? Quin preu té donar una abraçada?

Qui sap, potser el que no té preu, el que es considera més simple i quotidià, és el que ens crea major felicitat i, per tant, ens fa sentir rics. Les coses fàcils, les coses inútils com donar un tomb parlant sobre qualsevol cosa o expressant el que sentim; què passa amb elles? Podríem prescindir-ne? Potser ja tenim la major riquesa i no ens havíem adonat fins ara.

 

Pseudònim: Algú

“Introspecció” (obra concursant premi Emili Mira 2019)

Avui és el setè dia a l’hospital. Les hores van passant sense tenir res a fer, són massa hores en la meva intimitat. Passo gairebé les vint-i-quatre hores del dia amb mi mateixa i sento que sóc una altra persona que contempla la meva pròpia vida des de fora. Que diferent és el tot quan un es troba aquí dins.

Aquest temps per mi, destinat a la meva cura, ha fet que s’obrin interrogants sobre coses que no em qüestiono sovint. M’està fent observar tot allò que no era capaç de percebre. Avui sóc gelosa de la noia que feia uns dies protestava per llevar-se d’hora i assistir a classe. Ara em llevo d’hora però no puc sortir d’aquestes quatre parets, i sento que una part de mi em manca.

Que cega he estat de tenir al davant coses, persones i situacions meravelloses i no saber-les estimar. No he sabut viure la vida que estava vivint. Quantes hores, quants dies, quants anys he perdut fent allò que suposava que era correcte. Quantes oportunitats he rebutjat per por a sortir-me del camí.

Hi ha qui em diu que el patiment és inútil, permeteu-me que ho dubti. Vull fer del meu dolor i la meva present nostàlgia un gir en la meva existència. Sé que la meva estança aquí és passatgera, però fora m’esperen immesurables experiències. Vull agafar les rendes, tornar a néixer, renovar-me i créixer. Somio sortir de la meva pròpia gàbia, sense cap més pretensió que voler viure. Anhelo trobar riquesa en tot allò que he ignorat o he desplaçat per por a arriscar-me i no trobar la felicitat.

 

Pseudònim: Serenor

“L’estimava” (obra concursant premi Emili Mira 2019)

L’estimava en l’oblit i en la por de la sorpresa.
L’estimava en el desencís d’allò que no sabies,
però volies.
L’estimava lliure com el vent i fort com el sol rogent,
com el mar a primavera.

L’estimava amb el poc que tenia
i amb tot el que mai li podria donar.
L’estimava amb el fred del Nadal a l’exterior
i els esternuts d’una pluja a la vorera.

L’estimava com el tresor amagat en una illa remota
on ningú el veu, on ningú el cuida ni l’admira,
però segueix brillant.
L’estimava dolç com l’amargor de la fatiga,
lluny com el camí del pidolar i el pes d’allò que falta
i mai serà.

Embolcallada en draps de fil, l’estimava.
Coberta amb res més que el somriure, i el seu riure.
Nua a la vista dels que jutgen sense pensar
i dels que pensen sense actuar, l’estimava.

Petita com una estrella a llum de dia,
li valia més que cap riquesa i li pesava
molt i molt sobre el seu cor
però menys que el dol que arrossegava.

Com un demà millor, l’estimava
com un bé que mai no dona
ni mai valora en la demora
com un bé que és bo només per qui l’enyora.

L’estimava en el seu plor, que l’animava.
L’estimava lluny i lluny somiava
com un dolor que mai passa en no tenir.
Creixent entre manca i perseverança,
com un art cru en la versemblança.

En tot el que no podia fer, l’estimava.

 

Pseudònim: Nyctea

“Deien” (obra concursant premi Emili Mira 2019)

Deien que no servia per a res.

Una poetessa! Deien. Com et guanyaràs la vida? Et moriràs de gana! Deien.
Tenies potencial per coses serioses, deien. Podries haver sigut metgessa. O enginyera.
Mestra, almenys. Alguna professió de profit, deien. Alguna cosa amb la que comprar
menjar. Com viuran els teus fills?
Que malaguanyada. Quina vergonya pels seus pares, deien; quin desencís! Criada en
una bona família, amb tot preparat per un futur brillant i mira! Deien. Mira com està feta
una…una inútil!
Ho lamentaràs, deien. Quan t’ensorrin els deutes i tornis a viure amb amb la mare perquè
no et pots pagar un pis. Quan et deixi la teva parella, cansada de consentir-te els teus
desigs infantils. Somiatruites! Creix una mica i tingues ambició! Deien.
No és massa tard, encara ets jove, deien. Potser amb sort, algun dia…

No deien però, que ells també els llegien, els meus poemes.
No deien com reien amb les còmiques personificacions. Ni com els queien les llàgrimes
amb algunes metàfores. No ho deien.
Com cada Nadal es giraven a esperar que recités algun vers, no ho deien. Com els seus
fills mormolaven les meves paraules per anar a dormir.
No deien com, avorrits de ser útils, i de treballar fins l’esgotament per poder ser rics,
trobaven dolç consol entre mots i rima.
No deien com, en aquells moments, eren ells qui es lamentaven.
Com eren ells qui, potser amb sort, algun dia…

Tot això no ho deien.

 

Pseudònim: Nyctea