Companyonia

Divendres, dos quarts de cinc de la matinada,

Martina, amb la seva faldilla ajustada de color vermell, els seus talons negres de 20 centímetres amb els que té un control admirable a l’hora de caminar i la seva breu brusa d’un color blanc calat, en la que es deixa veure sutilment un sostenidor brodat de llenceria, camp privilegiat d’erotisme i sexualitat. Puja per les escales estretes i arrodonides del desgast de la seva utilització durant tants anys, del edifici en el que viu i abans d’arribar al primer replà es creua amb en Juli, nou veí de fa un parell de setmanes, és un jove alt, moreno amb una mirada trista i una actitud abatuda, baixa les escales amb una rapidesa i habilitat de rècord, desesperat, amb dos nens a coll, un d’ells, el més gran, uns 5 anys, plora espantat i l’altre, d’uns dos anys, té greus dificultats per respirar. Continua llegint →

Tenim Dret a la Vida i a Viure-la en Llibertat

La normalització deriva de la paraula norma, entenent aquesta com a regla, per tant, lo normal requereix el compliment de la norma, tot el que sobrepassi a aquesta deixa de ser normal i majoritàriament passa a estar malament o a ser desviat.

Es així com es crea una normalitat o un nivell de normalització, sense tenir en compte que no és més normal el que millor fa les coses, sinó el que més respecta les normes, no es tracta de identificar el bé o el mal encara que interioritzem que lo normal es lo bo, el bé. Continua llegint →

La meva família d’Hetauda

Obrir els ulls. Feia tant de temps que desitjava ser en un lloc com aquell, que la il•lusió m’envaïa completament. Obrir els ulls. Ja havia arribat, i Nepal em saludava amb un càlid Namaste.

Durant aquell primer viatge amb taxi, els meus ulls lluitaven per combatre la son, per mantenir les parpelles ben obertes i poder, així, copsar tots els detalls d’aquell país tan màgic, tan diferent. Volia impregnar-me de la diversitat de colors, d’olors i de sensacions que em regalava el Nepal. Em va costar poc fer-me meva aquella realitat i sentir que tot allò que aparentment era tan diferent m’acollia, i jo vaig deixar-me acollir. Continua llegint →

Mil nou-cents noranta-quatre

Tot i que pugui semblar mentida, fa relativament poc em vaig preguntar què volia dir “viure” i quants significats tenia per a mi. Per aquest motiu i per aquesta coincidència, decideixo compartir les meves idees amb els lectors.

En la meva opinió, la paraula vida és sinònima a la paraula amor. Sense amor no hi ha vida, i sense vida no hi ha amor. Són paraules molt relacionades que per a mi defineixen l’ésser humà i les accions que aquest realitza. La vida és allò que ens fa viure i l’amor allò que ens manté vius. Les dues coses sumades passen a ser la dignitat de l’ésser humà.
Com bé va dir Paulo Coelho “viure és experimentar i no passar-te l’estona rumiant el sentit de la vida”. Aquesta magnífica frase em fa pensar en moltes coses, entre elles, en el fet de no planejar els nostres dies: no podem tenir un guió de com actuar perquè existeixen els imprevistos, que, de fet, són aquells que ens obliguen a fer front a una situació determinada i, per tant, ens ajuden a coneixèr-nos més a nosaltres mateixos. Continua llegint →

Vida

La vida… Moltes vegades em pregunto què és la vida? Què hi fem aquí? No sóc cap filòsofa, però crec que la vida és quelcom únic, que no es pot descriure amb exactitud i d’una manera breu, sense deixar-te res; la vida és un instant fugisser, quelcom que, realment, val molt la pena. Tenim un gran tresor a les nostres mans, un tresor molt fràgil, que ens ha tocat per casualitat i que té un preu incalculable. Sovint, la vida ens planteja dificultats i situacions que ens amoïnen; de tant en tant, són reptes i canvis importants; en la majoria d’ocasions, només són tonteries; és en aquests moments quan penso que no cal preocupar-se perquè, finalment, tot acaba passant, tot té una solució, o potser simplement el pas del temps ho fa més lleu… Continua llegint →

Aprenent amb els més menuts

Era gairebé l’hora de tornar cap a casa. Tots els grups, des dels més grans fins als més petits, vam baixar pel camí que duia a l’esplanada de la casa de colònies amb la intenció d’esperar els pares allà. Nosaltres, el grup dels mitjans, ens vam asseure tots junts, com de costum, i vam començar a jugar al “veo-veo” per distreure’ns i acabar de la millor manera possible aquelles fantàstiques i intenses colònies que ara deixàvem enrere. Continua llegint →

Cons-truir o des-truir

Quin es el preu de la civilització?, jo vull explicar una historia que ha pogut existir realment  o no al segle XXI o potser en un passat però que ha emanat directament de la meva ment amb el clàssic propòsit de suplir el forat de la incertesa al que ens porta la nostre societat. Continua llegint →

Portes obertes

No és complicat conèixer una persona. De fet, només cal mirar-li els ulls i ja en tindríem prou per entendre les seves pors, les seves penes o les seves alegries. Hi ha qui té els ulls arrugats i no per els anys de vida, sinó perquè el camí que ha recorregut ha estat tant amarg que la mirada se li esvaeix i els ulls se li acluquen, com si d’alguna manera, només volgués veure allò indispensable i necessari per sobreviure. Hi ha persones amb ulls nets, “tabula rasa”, que mantenen una mirada freda però que en el fons es troben inquiets per nodrir-se de qualsevol cosa que pugui aferrar-los a la vida. També existeixen aquells ulls tendres i dolços, són aquelles mirades que amb un segon ja en tens prou per sentir-te com a casa. Continua llegint →

Parlo de mi, parlo de tu

Veig en tu un regal, un company, un igual. Veig en tu el ser cuidat, el meu límit i la meva necessitat. Veig en tu el camí i la bondat. No conec el color dels teus ulls, ni tan sols la teva aroma, però si conec el teu caminar. Avancem i ens marcim, uns al costat dels altres, sense creuar-nos ni mirar-nos. Caminem en moltes direccions, atrafegats, obrint-nos pas en allaus de crits ofegats que ens paralitzen i ens ceguen. Ens desplacem mirant a terra, creient-nos vencedors per avançar sols, sense ajuda. Som herois? Ens sentim forts i confortats quan de l’altre diem que no en tenim necessitat. I esdevenim tots companys de viatge però ens neguem a estirar el braç per arribar a palpar-nos. La soledat guanya el pols, les seves cordes estrenyen fort i tot sembla ordenar-se de manera fictícia. Però jo sé tant de tu com tu saps de mi. No és el mateix desig el que ens construeix? No és la mateixa carn, els mateixos òrgans, el mateix crit? Abraçar al company és cuidar-te a tu mateix i és que creixem en la pregunta diària de com el podem estimar millor. Afortunats son aquells que alcen la vista de terra i guarden, com un secret tímid, que la companyia és la salvació. Amb dolor veus als resignats que caminen i il·lusòriament avancen, amb peus ensangrentats i l’ànima buida. En alçar la vista tot enbelleix, tot pren forma, el misteri es resol. I és ara quan cal alçar-la! Ara, quan l’home encara ha abaixat més el cap i ha deixat de fer-se preguntes en un acte pusil·lànime que l’autodestrueix. Ja no podem seguir cecs, no podem sols, asfixiats en aquest egoisme que ens contamina i ho podreix tot. Cal parar. Aturar-se. Respirar i, finalment, admirar la profunditat de la mirada dels que ens acompanyen, amb una tendresa infinita, pròpia de la nostra condició, pròpia d’un cor capriciós.

Continua llegint →