A QUATRE RODES

Obra concursant al Premi Emili Mira 2014

En aquells no tant vells temps, la Terra es sentia cada cop més incòmoda, massa coses fumaven sense el seu permís: persones, vehicles i un bon grapat d’enormes fàbriques. Mirat des de Mart, alguns països usaven una bona pipa, i això, a la Terra, començava a empipar-la, perquè arreu del planeta es jugava una intensa partida de pòquer a la qual no havia estat convidada. Tanmateix, cal remarcar que ella tampoc hagués donat el  seu consentiment, però la encenia d’allò més que ningú la hagués tingut en compte. I no podien fumar bombolles, o pets, o pets de bombolles: no, tots ells havien de fumar-se preuats recursos no renovables. Si pogués tornar enrere en el temps, hauria alçat Oceania, el seu puny dret, per tal de fotre-li una continental galtada a l’inventor de la màquina de vapor -la cara del qual probablement tampoc seria, des d’aleshores, renovable. Però ni els planetes, que estan massa rodonets, caben dins les màquines del temps, ni Oceania era el seu puny. Com han de tindre punys els planetes? I vet aquí que la Terra, enutjada, s’anava encenent i encenent.

El dia que un coet espacial, encara ancorat a terra ferma, es va començar a desfer amb els primers raigs del matí, els humans -que feia temps que oloraven a cremat sense plantejar-se que se’ls estaven socarrimant els pèls del nas- començaren a captar la indirecta. Alarmats, es convocà una reunió urgent i extraordinària.

-Bé, tots sabem per què som aquí…

-Sí, sí, podem estalviar-nos els detalls -tallà una noia molt amoïnada per estalviar.

-Per solucionar no se què d’una contaminació atmosfèrica i quelcom d’uns recursos que ara diuen que no són renovables. Quina putada.

-Sigui com sigui, hem de prendre mesures dràstiques per tal de poder seguir vivint a la terra pels segles dels segles: la contaminació ha d’aturar-se de forma definitiva! I allò més prioritari és que establim mitjans de transport de consum zero: alguna proposta? -i durant gairebé un minut, mirades nervioses i titubejos, trencats a la fi per silenci, silenci i més silenci.

-Tornem als carros de cavalls? -pensà algú en veu alta.

-Passats de moda -contestà algú altre en veu baixa.

-I carros de gatets? Els mixets sí que marquen tendència.

-Ja es va intentar.

-Oh, sí, ho havia oblidat. Aviam… I si creuem… els cavalls… amb els gats? -es preguntà una senyora que, amb la mirada a l’infinit, mesava amb delicadesa la barba del senyor de la dreta.

-Després de creuar-te amb un eriçó en zel -contestà algú que, segurament, no tenia barba que mesar.

-Ho meditaré. Però noto certa reticença a servir-nos d’animals…

-El problema són els defensors dels seus drets, cada cop són més nombrosos -disparà un ancià, esforçant-se per lluir un posat empàtic.

-En aquest cas, millor no incloure altres éssers vius -i tancant aquesta qüestió, el problema restava del tot obert.

-Necessitem un sistema menys contaminant. I renovable! -clamà, convençut, el príncep de les evidències.

-Això ja ho sabem -aclarí a tot l’auditori el rei de les obvietats.

-Posats a demanar, que la conducció esdevingui un autèntic plaer, com pregonen els anuncis.

-Demaneu massa! -rugí un home visiblement amargat.

-Ah sí? I tu què en penses? -inquirí una indiferenciada veu..

-Jo?

-Au va!, digues.

-Doncs… que fa dos mesos que no follo.

-Només dos? Jo en fa cinc!

-Gairebé un any i mig… -confessà, a mitja veu, un pobre desgraciat.

-Centrem-nos…

-Nou mesos i no puc més!

-Si us plau, tornem a l’assumpte que ens ocupa…

-Tres setmanes, i se’m fa etern.

-Dos dies, i… -s’aturà, davant les mirades assassines que el desafiaven a acabar la frase.

-I?

-Dos dies? No! Volia dir dos anys, sí. Sí, dos, un i un fan dos, és horrible, no puc més.

-I…?

-I jo ja marxava -afirmà, demostrant un esplèndid sentit de la supervivència.

-Silenci d’una vegada!! No estem aquí per tractar les nostres vides sexuals!!!

Dos dies mes tard fou oficialitzada l’energia sexual, coneguda en clau com “la cura”, “el paradís terrenal de debò” o “tresoret meu, he après a conviure amb el teu mal de cap”.

Un cop concebuda aquesta energia, no fou gaire difícil fer-la baixar del món de les idees. Una colla de  científics escollits amb cura -verges, molt verges- la remolcà ansiosament cap a la superfície terrestre, creant així el material que folraria ben aviat les cabines de cotxes, autobusos, avions, etc. Aquest material transformaria sexe en electricitat, i, per art de ciència, els aparells reproductors esdevingueren locomotors.

A la fase beta, els experiments consistiren en llits amb rodes on dos o més copulaven: la tímida energia sexual que s’hi desprenia movia aquests vehicles d’olor característica. Però a la fase alfa, els rudimentaris models, encara no plenament operatius, es movien per la simple força derivada de les envestides, essent més una excusa per folgar que no pas un mitjà de transport eficaç. Tot i això, Déu n’hi do com de lluny arribaven, i com es resistien a finalitzar l’experiment. Un cop refinat i comercialitzat el producte en les seves diverses formes, un miracle: es transmutà l’escalfament global en escalfament particular. Homes i dones arreu del món, com no sabien ben bé com tirar endavant van tirar endavant, i endarrere, i endavant, i endarrere, i endavant… A algun lloc arribarien, d’això no en dubteu.

Una generació més tard, han canviat algunes coses.

Les prostitutes es diuen o bé autoestopistes o bé taxistes, segons les ganes que hom té de pronunciar o no una paraula pentasil·làbica. Si malament no recordo, els que tenen les boques més fines les coneixen com professionals de la conducció.

Les carreres de cotxes són espectacles de porno dur a l’aire lliure, un espectacle ja no recomanat per a tota la família. I s’ha tornat un esport de -més- risc, doncs folgar a massa revolucions per minut de tant en tant té conseqüències fatals. Però per a això estan les boxes, on es poden efectuar canvis de preservatiu, comprovar la lubricació i hidratar-se amb aigua fresqueta. De fet, les boxes tenen una funció addicional: als circuits més llargs es contempla la possibilitat de fer canvis de conductors a mitja cursa -i en menys de 5 segons! Però si ambdós conductors han efectuat la feina amb especial tendresa, a vegades els desacoblaments sexuals resulten d’allò més dramàtics. “Jo t’estimava…!”, “em trucaràs, oi?”, “repetim?”, són frases que s’escolten amb certa freqüència. No puc passar a un altre punt sense referir que, per desgràcia pels pilots, carrera i correguda no sempre van de la mà.

I els autopistes amateurs, què? Doncs estiren la mà i alcen el dit amb ànsia, com si existís una correlació entre la rigidesa del seu gest i la intensitat del plaer que busquen. Observeu-ne els efectes secundaris:

-Et porto enlloc, jove? – pregunta una somrient àvia, que per casualitat passava per l’estació d’autoestopistes.

-Eh… no, no! No s’amoïni: jo només li indicava que condueix molt bé, segueixi així! – improvisa el jove, aterrit, mentre modifica el gest de la seva mà.

Però, abans que les professionals de la conducció exerceixin, o que els pilots de carreres corrin, ha hagut d’esdevenir el moment crucial a la vida social de tot adolescent: l’adquisició del carnet de conduir, o llicència per a folgar. No és d’estranyar que un pare s’espanti si la seva filla vol conduir als 11 anys. Tampoc que una mare es desmaï si un innocent jove de 14 acabats de fer explica, emocionadíssim, que una amigueta seva l’ha portat de l’escola a casa, i de casa a l’escola, i de l’escola a casa, dues vegades.

Al transport púb(l)ic esdevenen les orgies més multitudinàries de la ciutat, i més d’un adol·lescent es juga un mes sense internet per poder-hi entrar. Sovint, després de fer una ullada i tocar pell mullada ja corre a sortir, implorant pietat, confessant que no té divuit anys, declarant amb veu tremolosa que encara està en edat de creixement i cent-cinquanta quilos a sobre seu podrien interrompre sobtadament el procés.

Pero no tot són flors i violes… I si has de portar el teu fill a l’escola en cotxe? I si la teva sogra vol que la condueixis a una altra ciutat? O si ets impotent? I què passa amb els cotxes funeraris? I si un cura entra a un taxi? I si un pagès entra una cabra al cotxe? Només de pensar-hi… em vénen ganes de conduir.

El dia que els homes van parir i les dones van tenir barba

Obra concursant al Premi Emili Mira 2014

La vida d’en Ramon Sempre Angoixat no va tornar a ser la mateixa des de que un bon dia, 26 de gener de l’any 4506 per a més dades, va llevar-se d’hora per agafar l’avió de les 6:40 amb destinació Sucre, Bolívia. Als seus 34 anys, la seva tasca de periodista mai havia estat fàcil, començant com a becari just al finalitzar la carrera, passant per columnista als periòdics locals, fins aconseguir ser corresponsal a diferents països d’Amèrica del Sud, el qual havia estat el seu somni des de que va entrar a periodisme. Fins aconseguir la seva fita havien passat 10 anys, temps en el que havia tingut temps de fer una pila amb els apunts de la universitat, cremar-los i tenyir-se els cabells de negre amb les cendres, disfressar-se de tinky winky per a la festa de disfresses que va organitzar la seva germana pel seu aniversari, emborratxar-se amb cava per a nens mentre jugava amb el seu nebot, trencar una estàtua d’un museu i intentar re composar-la enganxant els seus mocs entre les parts que estaven trencades, escriure una columna sobre per què als funerals la gent va de negre i no de rosa o taronja, i cinquanta mil fites escabroses més.

La raó del seu viatge a Bolívia aquell cop era ni més ni menys que una terrible epidèmia a tot el país. En dues setmanes, 400.000 persones havien estat infectades per un virus molt estrany present a l’aigua potable, que provocava símptomes com febre elevada i crisi d’identitat. El periodista, en un atac d’egocentrisme, estava convençut de que no el pertorbaria res d’allò, doncs estava allotjat en un hotel de cinc estrelles. Al segon dia d’arribar, quan en Ramon va sortir al carrer per fer la seva primera retransmissió televisiva, es va trobar amb una pintada que es repetia a tot arreu: Pena de cársel para Agua Camole. Grave infecsión está afectando a toda la poblasión. Ya se están dando casos de mutasiones de origen desconosido. Denunsiad.
En Ramon es va quedar parat en un primer moment, però després va esclatar a riure, doncs semblava una bestiesa que un virus a l’aigua potable fos maligne fins al punt de provocar mutacions. “Aquests panchitos estan bojos” va pensar. Tant va pensar en el que acabava de veure, que en el moment de retransmetre la notícia, es va oblidar del que havia de dir, i en lloc d’això, va dir tal qual el missatge ple de faltes d’ortografia que omplia els carrers. Evidentment, la brega dels seus superiors va ser monumental.
-Ens pots dir què entens per professionalitat?!- Li va escridassar un dels seus caps-.
-Sí, se m’ha anat el cap, ho sé, però mireu la part positiva: Aquesta és una manera de fer periodisme més realista de cara a l’espectador! Hem de sentir-nos com la gent d’aquí, sentir la notícia, viure-la!- Va replicar en Ramon, en ple atac de bogeria-.
-Realisme? Ja en tindràs tu, de realisme…- Li va dir un dels caps-.
-Per mi, estàs acomiadat del nostre equip. Bona sort com a periodista bolivià, perquè amb el nostre país, ja no en comptis- Va sentenciar un altre-. Així que en Ramon, per una banda, es va sentir molt incomprès pels periodistes, però per altra no va poder parar de riure durant una bona estona imaginant quina part de veritat tindria aquella pintada.
Les hores van passar, i quan el rellotge va marcar les 20:25, el jove periodista va tornar a l’hotel, doncs estava molt cansat. Va decidir que els següents nou mesos de l’any, doncs era el mes de març, serien de vacances a Bolívia. Durant les pròximes setmanes, va conèixer gent a l’hotel i a la ciutat, amb la qual va travar conversa. Un japonès que també es trobava de turisme com ell, li va recomanar el cafè Huevera de la plaça major, un local on els cambrers esclataven ous als clients que no deixessin propina. Un dia que s’avorria, el periodista va decidir anar allà. Només entrar, a en Ramon se li van posar els ulls com dos ous d’elefant. “Què coll…?” va pensar, quan va veure un grup de sis dones assegudes a les taules del fons. Totes elles portaven una barba tan poblada com el centre comercial ple de velles a les rebaixes, uns braços com croissants i uns pectorals tan quadriculats com les rajoles d’un terra empedrat. Una d’elles es va aixecar i va anar en direcció als lavabos. En Ramon, atordit, va decidir que es prendria una cervesa per tranquil·litzar-se. Quan en Ramon es va asseure a una taula al costat de la porta principal, un cambrer se li va acostar amb el bloc de notes i el bolígraf, al temps que movia les cuixes de banda a banda.
-Què desitja?- Li va preguntar el cambrer-.
-Una cervesa, sis plau- Va respondre ell, encara commocionat-.
En quant el cambrer es va allunyar, el noi va poder comprovar que, en efecte, aquell home tenia pits i cuixes de dona, que es contraposaven al seu rostre més varonil. Què collons estava passant aquell dia? Li havien emborratxat a l’hotel mentre dormia, li havien ficat psicotròpics a la beguda sense adonar-se’n o simplement s’havia tornat un esquizofrènic? Convençut de que seria allò últim, va anar al lavabo d’homes, doncs no només volia calmar-se sinó que tenia unes ganes horribles de pixar. I es va trobar amb una figura familiar: La dona que s’havia aixecat de les taules del fons, maquillant-se enfront del mirall. Així que va parlar-hi amb ella tot indignat.
-Disculpi, aquest és el lavabo d’homes. Així que, si és tan amable…-.
-Quin lavabo d’homes? Aquí no existeix això. Jo no sóc un home, però com si ho fos- Va dir la dona, girant-se cap a ell. A continuació es va situar enfront d’un dels urinaris, va baixar la cremallera dels pantalons i es va treure un membre molt poc femení-.
-Què cony ets, un monstre o què ets? Déu meu, quin fàstic!- Va soltar en Ramon, tapant-se els ulls. La dona va començar a orinar, una estona que li va semblar interminable-.
Quan la dona va marxar, ell va fer les seves necessitats, i va sortir a corre-cuita d’aquell local, no sense abans deixar propina. “Ja està bé, aniré al supermercat a comprar tot el que necessiti per a les pròximes setmanes”, va decidir en Ramon. Així que va entrar en el supermercat més proper, en el qual després d’agafar dues barres de pa, sis cartons de llet, tres garrafes d’aigua i tres paquets de llegums en la secció del menjar, va arribar a la secció de drogueria en cerca de dentífric. Com que no el trobava, va preguntar a una dona que estava d’esquena mirant paquets de compreses. “Això ja em sembla més normal” va pensar el jove, referint-se al fet que una dona estigués allà. Va tocar-li amb el dit a l’esquena perquè li prestés atenció, gest que va funcionar.
-En què et puc ajudar?- Va respondre girant-se cap a ell, qui tenia el rostre horroritzat- Ei, et passa alguna cosa?-.
Però en Ramon, en lloc de respondre-li, sortir corrents o apel·lar a una crisi d’angoixa sobtada i imaginària, es va quedar allà parat, mirant aquell home a la seva cara masculina i després al seu cos amb corbes perfectes, com si potser ho estigués somniant. Acte seguit, es va desmaiar al terra.
-Ambulància!!!- Va cridar l’home, fent que arribessin dues dones vigilants de seguretat vestides amb un uniforme consistent en una americana negra i una faldilla que deixava entreveure les seves cames d’home grosses i peludes. Un cop allà, un d’ells va trucar a una ambulància, que va arribar a la porta del supermercat al cap de deu minuts-.
L’ambulància va recollir en Ramon i el va portar cap a l’hospital, que es trobava a un quart d’hora. Un cop a l’hospital, el van posar a una llitera al passadís. Quan van passar cinc minuts, el jove periodista ja havia despertat, tot i que va romandre a la llitera una estona més. En aquella estona li va donar temps a veure passar tres homes embarassats amb contraccions de part en lliteres, rere el qual es va tornar a desmaiar. Va passar un temps fins que es va despertar, i quan per fi va estar despert, una infermera de l’ambulància li va oferir un got d’aigua, el qual va acceptar.
-Gràcies, tenia molta set- Va dir en Ramon-.
-Com et trobes?- Li va preguntar la infermera-.
-Molt millor, m’agradaria tornar a casa-.
La infermera va somriure. Va ajudar-lo a aixecar-se de la llitera, i el va acompanyar fora de l’hospital, on es va acomiadar d’ell.
Un cop a casa, es va acostar convençut de que tot havia estat un somni, i es va dormir com un tronc. Però al dia següent, va descobrir bruscament que no estava exclòs de ser afectat per les circumstàncies. Primer es va palpar a l’entrecuix, després als pectorals, i per últim, a les cuixes. Embogit com si li hagués posseït un dimoni, va sortir de casa en pijama de floretes roses i en sabatilles, i es va apropar corrents a l’hospital.
-Què dimonis m’ha passat? Què dimonis em passa?! Perquè cony he despertat avui en un pijama i en un cos de tia?- Li va escridassar a la infermera de l’altre dia, que casualment aquell dia també estava allà-.
-Oh, vaja… Tu també has sigut víctima del virus- Va comentar, mirant-li amb llàstima de dalt a baix. Es va quedar pensativa uns segons, després dels quals va prendre una decisió- Mira, ara et portarem a la sala dels llums, al final d’aquest edifici. Allà provarem una tècnica que uns investigadors han descobert per acabar amb aquestes mutacions. Potser amb tu funciona…-.
-No sé de què nassos m’estàs parlant, però l’únic que sé és que vull acabar amb això-.
La infermera el va acompanyar fins a una sala il·luminada per llums de diferents colors, els quals es trobaven enfocats cap a una llitera de color blanc. Li va dir que s’estengués a la llitera i que mirés cap al sostre amb els ulls ben oberts. A continuació, una sèrie de caràcters van sortir, els quals va haver de llegir en veu alta: “XY”. Deu cops, cinquanta, cent cinquanta. Fins que es va adormir.
-Ramon, què carai fas? Hem de tenir la columna sobre diferències de gènere llesta per demà!- El va escridassar el seu cap, donant-li un cop de mà al cap per despertar-lo. En Ramon va despertar. Havia derramat el  got de cafè amb llet a mig acabar, al costat del teclat i el monitor. El solia prendre pels matins mentre treballava amb el propòsit, aquest cop inútil, de mantenir-se alerta-.

El Segon Adveniment

Obra concursant al Premi Emili Mira 2014

Estiu del 2013.

La fi del món vaticinada per profetes, ascetes i d’altres il·luminats era ben a prop. Tot i així, ningú era capaç de fixar la data del Segon Adveniment de Jesucrist, el qual havia de tornar a la Terra per jutjar al personal poc abans que del Cel plogués foc i sofre i el terra s’obrís enviant els impurs al més profund dels abismes. Segons l’Evangeli de Sant Marc “ningú sap res sobre aquest dia o hora; ni tan sols els àngels”. Sabent que el món s’havia d’acabar el 21 de desembre del 2012, el Fill de Déu no arribaria el mateix dia, ja que, curiós com era, voldria viatjar d’hora per veure com està el seu regne dos mil anys després de la seva mort i, sobretot, abans d’interpretar la que seria la seva última obra: “Jesús II: la venjança”. A més, qui coi marxa de viatge a la tardor? Òbviament vindria a l’estiu, ja que és el millor moment per conèixer nous horitzons. Cal afegir que el Jesús, en qualitat d’home, és lògic que prefereixi els bikinis i tangues als jerseis i les bufandes.

Així doncs, un bon dia d’estiu, d’aquells que un sol abrusador feia suar la gota gorda, una explosió de llum va enlluernar tota la població de la Franja de Gaza. Alguns deien que havien vist àngels amagats entre la resplendor blanca, uns altres declaraven haver albirat un coet Qassam entre la brillantor i ja preparaven els helicòpters de combat per a una operació de “defensa”.

Però un xic després d’aquest intens pampallugueig, es va produir una escena que recordava els primers instants de Terminator, una figura humana romania a la gatzoneta sobre una superfície socarrimada. Era Jesús, i, citant aquest clàssic de ciència-ficció, havia tornat.

Abillat amb una impol·luta túnica blanca i unes sandàlies de cuir, Nostre Senyor havia aterrat en un camp d’hortalisses palestí. De sobte, en adonar-se’n del terrabastall i d’aquell individu sospitosament vestit com un infidel, un 4×4 de les milícies de Hamás se li va acostar.

Salah tallesh! Sahad ainu! [1]van exclamar els milicians tot apuntant-lo amb els kalaixnikovs.

-Germans, hagi pau entre jueus i musulmans. De fet, el vostre Mahoma és el meu company en la parella de dobles que formem per jugar als tornejos de tennis-taula celestials.

-Blasfèmia! Infidel idiota, com goses parlar així del Profeta? –va xisclar un d’aquells paios amb un hebreu macarrònic.

-Blasfèmia? Vatua, noi! Jo sóc el Fill de Déu, el rei dels jueus…

-El rei dels jueus? Mateu al boig!

Com ja sabeu, Jesús era capaç de convertir l’aigua en vi, de guarir leprosos o de multiplicar els pans i els peixos, però per molt que llegeixi la Bíblia mai no trobo cap passatge on Nostre Senyor aturi les bales d’un AK-47. Així que Jesús de Natzaret va tornar a morir pocs minuts després de la seva segona arribada.

-Vull anar cap a Barcino, Deus vult, és a dir, jo vull! –va pronunciar després de plegar les mans i haver-se agenollat.

Va anar a parar al Passeig de Gràcia, concretament a prop de la Pedrera. La gent semblava confosa en veure aquell home barbut i amb una túnica blanca. Els turistes i els dependents de les botigues d’alt standing de banda i banda del carrer se’l miraven tot rient sorneguerament. De sobte es van sentir uns esclafits molt forts i l’olor a pólvora va omplir l’atmosfera. Un fotimer de persones trafegant eslògans i pancartes corrien cames ajudeu-me pel carrer Provença perseguits, com no podia ser d’una altra manera, pels Mossos d’Esquadra. Jesucrist, en veure allò, es va sentir compassiu i va caminar en direcció contrària a la multitud a fi de parlar amb els perseguidors, com havia fet dos mil anys enrere amb els conqueridors romans. Un home amb l’aspecte (i el tuf) de ser al·lèrgic al sabó, se li va apropar. Portava una camiseta amb el lema “Matacristos Rock Festival 07 Villarrobledo”, acompanyant la seva santa efígie escarnida de la manera més grollera imaginable. Es va quedar bocabadat.

-Ets boig? Corre o els gossos t’estovaran de valent!

-Germà, en el fons ets un bon cristià. Aviat veuràs la llum i…

No va tenir temps d’acabar la frase. Una pilota de goma li va impactar al maluc, deixant-lo estabornit sobre la calçada. Quan van arribar els policies, que li recordaven als soldats pretorians, se’ls va quedar fitant amb ulls d’ovella degollada.

-Perdona’ls pare, perquè no saben el que fan –va mussitar mirant al Cel.

-Tu, perroflauta, quanta droga t’has fotut per anar vestit així? Au vinga, tira cap a la comissaria abans que m’ho repensi.

-El que feu amb aquesta pobre gent, que són germans vostres, no està gens bé. Porteu-me davant el vostre cap tal i com van fer els romans.

-Però que t’empatolles? Joan, Carles, ensenyeu-li a aquest gamarús per què no s’han de prendre drogues!

Immediatament dos armaris arrebossats de kevlar, plom i molta, però que molta mala llet, van tustar a Nostre Senyor. Ell, bo com era, en lloc de defensar-se va posar l’altra galta, cosa que li va comportar escassos beneficis.

Jesús, empipat per aquesta segona rebuda, va decidir desmaterialitzar-se quan el van deixar sol a la garjola per intentar dur a terme el seu Adveniment d’una forma pacífica, assossegada i, sobretot, que no acabés amb pallisses o tiroteigs amb la seva persona com a objectiu. S’ho va rumiar molt abans de concloure que ja era hora de visitar els autèntics cristians, els que defensaven la seva fe per damunt de tot. Volia veure aquell grup d’homes i dones que seguien el seu missatge fervorosament. Així que havia de dirigir-se al Santuari de Torreciudad, l’església per antonomàsia de l’Opus Dei, situat a la província d’Osca.

-Oh, quina gent més maca i ben vestida! –va murmurar Jesús-. Quina religiositat!

Ell, que portava dos intents frustrats a l’hora de contactar amb els humans, va creure que aquelles persones sí que li farien cas, així que dit i fet. Va apropar-se a la fila de peregrins que feien cua per entrar al santuari. Abans, però, va decidir portar alguna mena de regal. Com era omnipotent va optar per crear una petita quantitat d’or en pols a partir de la sorra dels Monegros i per fer-ho més maco, va agafar un vell bidó abandonat i el va transformar en la més meravellosa de les capses. Tot seguit, es va dirigir feliç cap a la cua movent una mà en senyal de salutació. En veure’l acostar-se, un nen ros amb els ulls blaus el va assenyalar i li va xiuxiuejar a la seva mare:

-Mira, mami, quin pobre tan estrany! Dóna-li alguna cosa perquè es pugui comprar un entrepà.

-Ai, però que no ho veus, rei? Mira com va vestit? Segur que és un d’aquests perroflautes fumat i drogat. No t’hi acostis a aquesta gent. Nostre Senyor Jesucrist mai ho faria. Segur que deu ser un pollós amb aquesta melena i els parracs que porta.

A mesura que s’aproximava i somreia amistosament a tots els congregats, la gent anava murmurant i senyalant-lo sense discreció. Un dels presents, amb el típic polo del cocodril brodat lligat al coll, va mirar-lo de fit a fit i després va fer un cop d’ull al diari que portava a la mà. Era l’home que sortia a la portada! El brètol que s’havia enfrontat a la policia catalana i s’havia convertit en el símbol del moviment antisistema!

-És el “messies anarquista”, el rei dels comunistes, l’etarra hippie! De ben segur que ha vingut aquí a provocar. Seguretat, guàrdies!

Jesucrist, ignorant allò que deia aquell home del bigoti, va seguir acostant-se amb el millor somriure que tenia. Malgrat tot, la seva presència només causava esglai i algun defalliment entre les dones. Era el moment per fer gala de l’oratòria que tant va triomfar durant el sermó de la muntanya. D’aleshores ençà, el Segon (o quart, depèn de com es miri) Adveniment es podria anomenar “el sermó d’Osca”, tot i no tenir gens ni mica de glamour. Es va aclarir la gola i tot d’una va prosseguir:

-Germans i germanes, nens i nenes, he vingut a alliberar-vos! Provinc de la terra de Palestina, vilment ocupada, però que…

-Déu meu! No és un simple perroflauta, és un maleït terrorista palestí! –el van interrompre amb un xiscle esfereïdor.

-No, no, jo no… mireu, si us porto un regal i tot –va ensenyar-los la capsa i es va apropar una mica més.

-Vigileu, té una bomba, és un suïcida de Hamàs! Campi qui pugui!

El pànic es va estendre per Torreciudad i tota aquella congregació de feligresos va córrer cames ajudeu-me fugint del pobre Jesús. Ell, que no entenia res de res, quan es va quedar sol com un mussol, va reflexionar i va decidir deixar-ho córrer i esperar mil anys més perquè la raça humana madurés. Tot seguit, amb un simple espetec dels dits, va aparèixer al Cel, just davant de Déu.

-Jesús, fill meu, com és que tornes tan aviat? No havies decidit fer el teu Segon Adveniment? –la seva veu omnipresent retronava en aquell indret farcit de querubins.

-Sí, pare, però la Humanitat no està gaire preparada per rebre’m de nou. És ben estranya, molt violenta i em confon amb qui no sóc.

-Cert, Jesús, però això és perquè has anat a un lloc on el teu aspecte ja no és el més adient. Les aparences enganyen, però en un món tan materialista i on la imatge és quelcom tan important, algú vestit d’aquesta guisa i amb aquests cabells no serà mai ben rebut. Mira en canvi què bé li va al teu germà…

-Germà? –va preguntar el Fill de Déu amb els ulls com a taronges.

-Òndia, no em diguis que no t’ho havia explicat? Vejam… doncs resulta que fa un temps jo m’avorria aquí sol, vaig decidir baixar a la Terra una estona i…

-Però, pare!

-Fill meu, has d’entendre que de vegades em sento terriblement sol i… Però què coi! Sóc Jahvé, sóc Déu i puc fer el que em doni la gana. Doncs bé, sí, tens un germà, és argentí i juga a futbol.

-No et referiràs a Messi?

-Efectivament! Perquè et penses que assenyala al Cel sempre que marca un gol? Me’ls dedica a mi! Sou idèntics com dues gotes d’aigua, però mentre tu t’encaparres en convertir l’aigua en vi, ell converteix el futbol en art.

-Vaja, no sé què dir, m’he quedat de pedra…

-Doncs no cal que diguis res. Apa, seu al meu costat i veurem plegats el partit del Barça, com a pare i fill que som.

 


[1] *Nota del Autor: l’àrab emprat és una variant dialectal del maurità septentrional, per això es probable que si sou lectors àrabs no l’entengueu. I si no ho sou, tampoc.

El Cinquè Genet de l’Apocalipsi

Obra concursant al Premi Emili Mira 2014

En les grutes més profundes de l’avern, en Satanàs i el seu gabinet de crisi discutien acaloradament (i mai millor dit, donada la xafogor que solia fer en aquell indret).

-Il·lustríssima Malevolència, aquest informe no deixa lloc a dubtes: els nostres segadors ja no recullen les ànimes suficients per mantenir l’infern a ple rendiment –va manifestar l’Asmodeu, el secretari d’Assumptes Terrenals entregant-li un plec de fulls.

-Això és impossible, secretari. Els Quatre sempre han estat d’allò més eficients en la seva tasca –va advertir l’inefable Satanàs.

-Els anys no passen debades i els Quatre Genets ja no estan en facultats d’exercir una tasca tan feixuga. Guerra s’ha tornat un vell gandul que només sega ànimes a països que ni tan sols són cristians. Les ànimes somalis o sirianes a nosaltres no ens serveixen gens ni mica, beneficien a l’abisme musulmà i no podem abastir-nos només dels narcotraficants mexicans assassinats. En algunes parts del Regne, en lloc de cendra, hi ha cocaïna!

L’Asmodeu va fer una pausa en la dissertació per deixar assimilar la gravetat de les seves paraules.

-I Pesta tampoc està en plena forma que diguem. Ja no sega una ànima des de fa anys. Des que els països de l’Hemisferi Nord la van eradicar a principis de segle, està de baixa per depressió i quan treballa ho fa amb reticències. Està acabada.

-La Parca tampoc és el que era –va apuntar llavors l’Azazel, l’inspector general del govern demoníac-. Aquests humans cada cop viuen més temps i això dificulta molt la seva feina. Cinquanta anys enrere es feia un fart de treballar i ara ja té la dalla oxidada del poc ús que en fa.

-Bé, però Fam sempre ha estat el nostre millor treballador. Mai ens ha fallat. En cap segle ha baixat el seu ritme. No té prejudicis: li és igual un vailet que un ancià, un africà que un desnodrit rodamón americà –va afegir en Satanàs.

-Cert Malevolència, però amb ell sol no n’hi ha prou. Els Quatre Genets formen part del funcionariat i, per tant, no els podem fotre fora, però suposo que les nostres arques es permetrien el fixatge d’un cinquè membre –va suggerir l’Asmodeu.

-Doncs no se’n parli més, convoqui-les! Jo mentre vaig a ficar uns quants copagaments a medicaments de primera necessitat, a veure si així la dinyen un grapat de vells i podem col·locar-los a les residències que hem construït a la vora de la llacuna Estígia: Tortura d’Or i Ciutat d’Escarificacions.

La cua per entrar a l’examen era quilomètrica. Dimonis de tots els àmbits de l’avern esperaven el seu torn per poder obtenir una plaça que, a més d’estar ben remunerada, era per a tota l’eternitat.

L’examen consistia en una sèrie de preguntes similars a les que es troben en una prova d’oposició dels éssers humans. Amb la qüestió “Com segaries ànimes de forma massiva sense implicar una guerra, la pesta, la fam o la mort natural?” es buscava un xic d’originalitat, la iniciativa personal. Després hi havia una sèrie de preguntes de caire psicotècnic per tal d’avaluar el nivell de maldat, com per exemple “Et consideres: A) Un pobre diable; B) Un dimoni trapella; C) Reencarnació d’en Hitler; D) Conseller delegat d’una institució financera”.

Després de dues hores d’intensa prova, els exàmens foren retirats per procedir a la seva correcció. Els millors haurien de passar una última prova: una entrevista de treball amb el Senyor de les Mosques en persona.

El primer en passar a la sala on es realitzava l’entrevista era un nan, de grotesca fesomia, caparrot i camacurt. Semblava una espècie de nadó diabòlic, un monstre que no s’havia desenvolupat i mantenia l’aspecte de recent nascut.

L’amo de les tenebres, amb aquella veu mel·líflua tan singular, li va preguntar el seu nom.

-Avortament, Malevolència –va respondre l’horripilant criatura.

-Apa, Avortament, explica’m quins mèrits has fet tu per esdevenir el Cinquè Genet?

-Jo? Sembla que no ha estat al corrent de les noves que arriben de la Terra. Sóc el responsable de la mort de més d’un milió i mig de nounats només a l’Estat Espanyol en els últims 20 anys. Alguns bisbes m’han posat el sobrenom “d’Holocaust Silenciós” i “Genocida de nens” –va exclamar tot cofoi.

-Sens dubte, uns títols que fan honor a tan infame tasca. I t’agrada això d’evitar naixements de nous cristians?

-M’encanta, Amo. És veure un fetus i ja se’m fa la boca aigua.

-Excel·lent. Tot i així hi ha un problema de base, Avortament –va comentar en Satanàs amb un somriure d’orella a orella. El rostre del nan es ruboritzà lleugerament-. L’avortament és un dret reconegut en la majoria de la Cristiandat i, per tant, no és pecat per molt que aquella colla de catòlics retrògrads espanyols diguin que és un assassinat. El que tu fas és un favor a les mares que no volen portar una nova boca que alimentar al món terrenal i, per tant, no estàs fent una altra cosa que el bé. De fet, tu no causes patiment a ningú perquè un fetus no és humà, encara no té ànima.

-Pe… però… –balbucejà Avortament.

-Tu no ets dolent, amic meu, encara que molts humans et considerin tan amoral com alguna de les ànimes bigotudes que tenim al Tàrtar. Ho sento, però no ets vàlid per ocupar el càrrec de Cinquè Genet. Següent!

L’abominable Avortament no s’ho creia. Ell, que havia estat promocionat per la mateixa Església Catòlica Apostòlica Romana com a pecat capital, havia estat rebutjat pel cap de l’Avern amb arguments difícils de refutar. Mentre ell abandonava a desgrat la sala, feia acte de presència un altre candidat: un murri diable abillat amb barretina i espardenyes d’espart.

-I tu ets? –preguntà Satanàs.

-Jo sóc Catalanisme, el diable més barroer que emmetzina la ment de milions de persones perquè defensin una idea que els condemni a una vida de patiment i pobresa.

-Sona genial. No seràs parent del diable que va posseir a en Hitler?

-I tant! Era el meu besavi. Això de vendre la moto a milions de persones per manipular unes eleccions se’ns dóna de meravella. En quant Catalunya s’independitzi, quedarà aïllada de la Unió Europea, patirà el boicot d’Espanya i, al cap de deu anys, la pobresa extrema a la que estaran sotmesos els seus ciutadans farà que molts ens venguin l’ànima a canvi d’un desig irrisori com un crostó de pa, igual que fan els haitians –el somriure de Catalanisme denotava una absoluta seguretat en si mateix i en el seu pla excepcional. Semblava que ho tenia tot al sac i ben lligat.

-No t’has parat a cavil·lar què passarà si el president d’Espanya no deixa fer el referèndum? Res del que expliques succeirà de debò –mentre parlava, el Senyor de les Tenebres es bressolava la perilla de mascle boc, fet que posava nerviós a l’opositor.

-Però senyor, el president espanyol no està posseït per un dels nostres? No és un diable que està escampant la fam, la pobresa i les malalties amb les seves polítiques de retallades en un fotimer de medicaments i l’augment de taxes? Arribat el moment, ha d’enfonsar aquell cau de beats igual que jo faré amb Catalunya.

-Cert, Catalanisme. M’agrada enviar alguns monstres cada dècada per sabotejar les polítiques d’alguns països cristians. Ja vam tenir en nòmina a la Thatcher, el Bush, el Milosevic… tots ells van complir amb escreix la seva comesa. Ara és el torn del Rajoy, però tot i així tu estàs equivocat.

-A què es refereix, Suma Malignitat? –va demanar afligit.

-La teva causa, per contra del que penses, és una causa justa. Amb l’alliberament d’un poble no s’aconsegueixen ànimes. Veus en algun racó d’aquest reialme al Moisès? O al William Wallace? Tu, amic meu, no emmetzines, sinó que il·lusiones. Estàs servint al de Dalt no a mi, Catalanisme. Així que ho sento de debò, però no pots ser el Cinquè Genet. Següent!

            El diable de la barretina va retirar-se esclatant a plorar. La causa a la que havia servit durant els últims cinc anys no podia ser qualificada de diabòlica, sinó que era justa, qui ho havia de dir?! Qualsevol intent d’alliberament del seu jou produiria beneficis en la població i, per tant, implicaria la seva expulsió del gremi de diables. Després de reflexionar una estona, va decidir marxar cap a la Terra i continuar la seva tasca, això sí, s’encarregaria personalment que tots els que governessin la Catalunya independent fossin una colla de corruptes, llavors podria tornar a veure a en Satanàs i demostrar-li el seu triomf.

Mentrestant, a la sala d’entrevistes, va fer acte de presència el tercer i últim aspirant. Aquest, a diferència dels seus dos contrincants, anava perfectament abillat amb una americana de disseny, una corbata de caixmir, mocassins italians i una preciosa camisa de seda xinesa. El seu aspecte va sorprendre a en Satanàs, ja que aquell estil no era propi dels diables. A més, portava un preciós Montblanc daurat amb un toc vermellós.

-Or i robins? –va preguntar encuriosit el Senyor de l’Avern.

-No, Excel·lència. Or i sang, el mateix que li ofereixo jo a vostè si em contracta com a Cinquè Genet de l’Apocalipsi –va respondre-li de forma convincent.

Que bé parlava! Sens dubte havia de ser del Cos de Buròcrates Diabòlics, encarregat de vendre algun tipus de producte defectuós o nociu com l’oli de Colza o les hipoteques Sub-Prime.

-El meu nom, Suprema Malignitat, és Preferents. Em guanyo la vida estafant velles ànimes cobdicioses prometent-los uns beneficis que triguen en arribar. És obvi que aquests mai no arriben i els pobres ancians, potser del disgust o del poc cas que en fan les institucions, es moren aviat i sense estalvis. Concretament més de cent mil ancians que van vendre la seva ànima a canvi de paper mullat.

-I així als avis que pequen d’àvars se’ls condemna al foc etern. I a sobre ens donen els seus diners! Impressionant, Preferents, això que has maquinat és d’una vilesa tan sublim que m’estranya que sigui d’un buròcrata de l’Avern.

-Bé, malgrat que la meva mare és una diablessa súcube, el meu pare era humà. Concretament sóc el fill de cert ex-ministre que va ser nomenat president d’un banc-caixa que posteriorment va fer fallida, arrossegant a tot un país cap a la misèria.

-No diguis més! Fa anys que espero que aquest brivall vingui al meu Regne. Ha fet tant de mal a la societat espanyola que té reservat al Tàrtar, però té una habilitat especial per esquivar les garres de la mort només equiparable a la seva agilitat per evitar els tribunals –va exclamar en Satanàs ple de joia-. Doncs no se’n parli més Preferents, amb aquests antecedents i aquest currículum no tinc cap mena de dubte en anunciar que tu seràs el Cinquè Genet de l’Apocalipsi!

 

Avantatges de ser un despistat

Obra concursant al Premi Emili Mira 2014

Sóc un despistat, ho reconec. I el pitjor del cas és que no puc fer res per evitar-ho. “Home, potser és símptoma d’un principi d’Alzheimer” diria algú. Déu me’n guard! Als meus vint-i-un anys, només em faltaria això. Tenir el cap a la Lluna de València suposa viure en una constant muntanya russa emocional: vas tirant feliç, vagareges d’aquí cap allà somrient i pensant amb les teves cabòries fins que te n’adones que has deixat de fer allò que el teu pare o mare t’havien encarregat. El teu món s’ensorra i es converteix en una espiral de reprimendes, d’excuses de mal pagador i de ràbia continguda. Però al cap i a la fi, és el que hi ha i un ha d’aprendre a conviure amb aquesta creu que portem a sobre. O potser no ho és tant?

Ser despistat pot tenir entrebancs, sí, però també comporta un grapat d’avantatges. Aquells que un dia ens deixarem el cap en algun lloc (suposo que el genet sense cap de Washington Irving era un personatge distret), tal i com vaticinaven les nostres mares, també podem treure-li suc a la malastrugança que patim.

Una persona normal quan va a buscar el pa o el diari, només fa un parell de viatges, el d’anada i el de tornada. En canvi els somiatruites en fem quatre: un d’anada i un tornada perquè ens hem deixat l’euro a casa, un altre d’anada i la tornada definitiva. Això, tot i que inversemblant, resulta prou útil, ja que fas el doble de camí que la resta de mortals. Qui escriu aquestes línies, apart de ser un despistat (això crec que ja ha quedat ben palès), també és un amant de l’esport. Penseu en els avantatges que representa entrenar més que els altres atletes! Bolt, Farah, Gebresselassie… aquesta colla de campions són exemples clars d’aquest superàvit d’exercici físic (sobretot els jamaicans, i no només per tenir el cap a un altre lloc, vosaltres ja m’enteneu, oi?).

Un despistat també és adient per treballar d’espia. La nostra capacitat sobrehumana per oblidar dades importants, missatges, llistats de la compra, dates d’aniversari o qualsevol cosa que se us vingui al cap, ens converteix en uns perfectes recopiladors d’informació. Anem, observem, transmetem i aviat ens n’oblidem. Si ens enxampés l’enemic, no ens podrien extreure res de valor. A la pel·lícula de ficció Men in Black, els agents secrets utilitzen una màquina per esborrar qualsevol record sobre alienígenes que puguin tenir les víctimes d’un contacte. Els despistats com jo, en canvi, no precisen aquest mecanisme futurista… Ho portem de sèrie.

Un altre avantatge que ens aporta el fet de ser d’aquesta mena és que ens proporciona una imaginació increïblement fèrtil. En haver de fer front als nombrosos sermons, increpacions, censures i d’altres comentaris incisius dels progenitors, un s’ha d’espavilar per bastir una perfecta quartada per defensar allò que no pot defensar-se d’esma. Gens ni mica. Aquest entrenament pot esdevenir llarg i feixuc, poc prolífic en moltes ocasions (les mares són les crítiques/investigadores més esgotadores del món), però al final s’aconsegueix treballar tant la imaginació que un es pot dedicar a la literatura o al cinema per tal d’escriure guions que ni el mateix George Lucas podria haver somiat.

Els mestres s’equivoquen al cridar l’atenció a aquells que estan mirant les musaranyes a classe. És possible que, mentre els docents s’encaparren en explicar sabers tan interessants com les arrels quadrades o la poesia de la Joana Raspall, algun alumne estigui refugiat en un món alternatiu de fantasia. Òbviament si són adolescents la seva ment no estarà rumiant precisament en fades ni follets, però val a dir que s’han escrit best-sellers com “50 ombres de Gray” que han arrasat al mercat editorial. Ja enteneu per on vaig, oi?

Tot i així, hi ha professions en les quals un despistat mai podrà triomfar. Imagineu un cirurgià, per exemple, que s’oblidi l’agulla dins el cos d’un pacient al quiròfan o un metge que s’equivoqui al receptar les píndoles a un malalt. Tampoc pot treballar de polític (i mira que aquests murris saben fer l’orni molt bé perquè “donde dicen digo, dicen Diego”), donat que si no estàs a l’aguait et podries deixar el sobre dels calers en un lloc massa a la vista i, arran d’això, descobrir-se una trama de corrupció en el si del teu partit. Bé, potser més d’un d’aquests polítics està a la Lluna de València (i mai millor dit), però aquest tema tabú a Espanya ja és una altra història.

En definitiva, ser un despistat pot donar de menjar als teus fills i alhora et permet estar en forma. Això sí, no recomano esgotar la paciència dels pares i/o patrons de la feina si no voleu deixar-vos el cap, i aquest cop d’una manera explícita i literal.

Un bon company de viatge

Obra concursant al Premi Emili Mira 2014

Sí, ho sé. No puc estar present en el dia a dia de la globalitat de les persones que conformen la societat. Sé, que a vegades puc resultar cansí, esgotador o feixuc, però tot i així, considero que soc necessari en la vostra vida quotidiana.
A continuació, jo, l’humor, us explicaré perquè considero que puc ser útil per a vosaltres. Tranquils, no us intentaré convèncer de la mateixa manera que fan altres “col•legues”, com l’amor o la felicitat, els quals utilitzen paraules encantadores o vells trucs per atraure la vostra atenció. Jo, en canvi, utilitzaré uns motius que disten molt dels que usen aquests descarats.
Per tant, esteu de sort, ja que d’aquí un breu espai de temps, possiblement m’estareu donant la raó i estarem passant una bona estona. Així que assumeixo el repte i estic disposat a posar-vos a proba.
Sabeu que, el primer que se m’acudeix dir-vos, és que estic constantment dintre vostre. Ho sé, per començar és un comentari directe i desconcertant, però així us aneu fent a la idea de que estem destinats a entendre’ns, ja que convivim molt a prop. El problema, és que a vegades, degut principalment a que soc una mica gandul, em quedo dormit i impassible i sembla que no hi sigui. Sí, és culpa meva i potser no és la millor manera de començar aquest discurs, però haig de ser sincer amb mi mateix i esmentar tot allò que em ronda pel cap. També, em consta que a vegades us enfadeu amb mi i marxeu ràpidament amb altres companys, com el meu principal adversari, el mal humor. Us entenc, però torneu a tenir un problema, ja que jo, l’humor, soc força tossut i sempre us estaré emprenyant perquè em poseu en escena i aparegui en les vostre vides.
Ho sé, perquè coi dic tot això, no? És ben senzill. Potser no us doneu compte, però cada cop que formo part del vostre dia a dia, és perquè alguna cosa va bé. Puc aparèixer de moltes maneres. Em represento de formes molt diverses i això em fa especial i distint a la resta. Us posaré un exemple perquè m’entengueu millor. Només escenificant un lleu somriure en el vostre rostre o explicant un acudit, ja sigui bo o dolent, fa que jo hi sigui present. Hi soc present sense que, en ocasions, us doneu compte.
Per tant, si m’ho permeteu, us vull donar un consell. M’heu d’utilitzar, us heu d’aprofitar de mi i posar-me en relleu en el vostre dia a dia. Vosaltres poseu l’escenificació i la predisposició, que jo m’encarrego de l’empenta i la motivació diària. Així aconseguirem formar un equip indestructible.
Per tant, després de dir-vos tot això, cada cop que el vostre somriure s’amagui i no s’atreveixi a ser agosarat, atrevit i directe, penseu que dintre de vosaltres estic jo per ajudar-vos i per aconseguir que esteu actius i motivats en el vostre dia a dia. Utilitzeu-me quan no trobeu la manera de passar una bona estona o de tenir allò que us proposeu. No us ho penseu, que jo no us ho tindré en compte, i fins i tot, acabareu agraint-m’ho.
Una vegada arribats aquí, considero que no he sigut tan insistent com em pensava. Us diré més, noto que us tinc mig convençuts per estar present en la vostra vida quotidiana. Estic veient la vostra expressió mentre llegiu aquest relat. I fins i tot, encara que no us hagueu donat compte, ja estem treballant en equip, ja esteu somrient més de lo que estàveu acostumats, i això m’agrada.
Gosaré, ara que estem més connectats i tenim més confiança, a donar-vos un últims consell. Si heu sigut capaços de llegir aquest text amb atenció i deteniment, he aconseguit que us evadíssiu del món exterior per una estona i us concentréssiu en mi, en l’humor, amb l’objectiu principal de que no us oblidéssiu de mi. I, si en algun moment això passés, repasseu aquestes paraules, per així recuperar aquest somriure que teniu ara mateix dibuixat en el vostre rostre, i que a través de la meva insistència i constància no deixaré que s’esborri.
Si, estic motivat, estic decidit a formar part de la teva vida i fins i tot em passo d’optimista, però, que vols…? soc l’humor…és el meu paper. Per estar entristit, preocupat o angoixat ja hi ha altres companys per desgràcia. La teva sort, és que he pogut negociar amb la universitat on estudies el poder aparèixer en aquest concurs. Ha sigut una negociació llarga i treballada. He tingut que passar diversos càstings i competir amb altres bons aspirants com l’alegria o la fidelitat, però sent igual d’insistent que amb vosaltres, he aconseguit poder estar present en aquests escrits. Per tant, ho heu d’aprofitar, ja que això passa un cop a la vida i no tindreu el luxe ni l’oportunitat de tornar a gaudir de mi en aquest tipus de context.
No us preneu la meva forma d’argumentar com a prepotent o descarada. Enteneu-la dintre del context en el que es trobem. Per una banda, soc l’humor i he de disfressar la realitat a la meva manera, i per una altra banda, hem de comptar, que tot i que això ho fem per divertir-nos, reflexionar i poder explicar qui soc i per a què serveixo, és un concurs, i he hagut d’utilitzar les meves millors, extravagants i imaginatives tècniques per poder sorprendre o agradar a aquells que en aquest moment estan llegint aquest relat.
Si, ja no diré molt més. Crec que la idea general que volia exposar estar ben escenificada. Per tant, us aconsello i motivo a que m’integreu en el vostre dia a dia. Jo, intentaré aconseguir que el vostre camí sigui enriquidor, divertit i alegre, amb l’únic objectiu de que estigui present sense la necessitat de ser una obligació o un sobreesforç, sinó que pugui arribar a formar part de la vostra identitat i essència natural.