PRIMER PREMI – Una melodia

Arrossegava una petita maleta vermella, on tan sols hi havia pogut entaforar dues samarretes, el raspall de dents, dos llibres d’aventures i l’harmònica que sempre l’acompanyava. La Júlia avançava decidida per aquell passadís llarg i ample, atapeït de gent d’arreu del món. No va vacil·lar quan dos xinesos despistats li van barrar el pas; amb agilitat els va esquivar i va seguir la marxa. Només va inclinar el cap lleugerament cap endarrere per assegurar-se que els pares no l’havien perduda de vista. El pare va somriure quan va creuar la mirada amb la menuda, va estrènyer fort la mà de la mare i tots dos van accelerar els passos, escurçant la distància que els separava de la Júlia.

Aquesta vegada van ser dos anglesos els que van impedir que la Júlia avancés sense dificultats. La petita va pensar que portaven unes maletes massa grosses, per això no es podien moure amb agilitat i rapidesa. En canvi, ella, amb la maleta vermella, podia moure’s com una ballarina, podia córrer com una futbolista, podia fondre’s entre la gent com una detectiu secreta, podia… Quan va inclinar el cap lleugerament cap endarrere per assegurar-se que els pares la seguien, no va trobar la mirada atenta del pare, tampoc va veure la de la mare. Va aturar-se en sec i un home vell va remugar en una llengua estranya quan va ensopegar amb ella. La Júlia, però, ni se’n va adonar, ni el va sentir, potser perquè els batecs del cor ressonaven massa fort dins seu.

Es va deixar arrossegar per la gentada que traginava maletes amunt i avall. Estava perduda, desorientada i confusa. No veia els pares per enlloc. Estava sola, completament sola en l’immens aeroport del Prat.

Quan la Júlia va ser conscient d’aquesta realitat va aferrar-se a la petita maleta i va sortir del remolí de gent que l’empenyia cap endavant. Es va aturar i va mirar al seu voltant. Els ulls entelats per les llàgrimes li impedien veure clarament els rostres dels turistes atrafegats i, tot i estar-se una bona estona observant atentament les cares de la gent, no va veure els seus pares per enlloc. Tampoc ningú es va fixar en ella, una nena que amb només set anys s’havia quedat, de sobte, envoltada de desconeguts. Desconeguts. “No parlis amb desconeguts”, li deia sempre la mare. Com els trobaria, si no podia parlar amb ningú?

Molt a prop seu, dos germans de pell morena jugaven animadament a un joc de mans que la Júlia no havia vist mai. Feien uns moviments complicats i ràpids, s’ho passaven d’allò més bé. Una mirada afable d’un dels dos nens la va convidar a unir-s’hi i, durant uns instants, la Júlia es va oblidar que estava buscant els pares. Els nens reien i l’animaven a seguir el joc mentre li donaven explicacions que, tot i ser en una llengua molt diferent a la de la Júlia, ella semblava entendre perfectament. Quan la mare els va cridar, la Júlia va tornar a quedar-se sola.

Es va fixar en una família que es trobava uns metres més enllà. Tot i que la Júlia no entenia res del que deien, podia palpar el nerviosisme i l’excitació dels nens i la felicitat dels pares. Tots esperaven impacients l’hora d’embarcar. On deurien anar? La Júlia es va imaginar un destí llunyà per aquella gent.

Va ser llavors quan va recordar que ella també havia d’agafar un avió; no tenia gaire temps, havia de trobar els pares. Mentre es movia entre la gent, aquell guirigall de sorolls i converses que abans li havia passat desapercebut, va convertir-se en una melodia, una melodia de llengües, petons, ritmes, sorolls, avisos per megafonia, abraçades… Una melodia d’acompanyament que la Júlia va decidir seguir.

Entre mig de la gentada es va fixar en dos homes que es besaven. Mentre ho feien, ploraven, però no semblava que estiguessin tristos. Llavors la Júlia va recordar que un dia la mare li va dir que també es pot plorar d’alegria. Una llàgrima li va rodolar per la galta, necessitava una abraçada de la mare, una d’aquelles que t’emboliquen per protegir-te i no vols que s’acabin mai.

La força d’aquell sentiment la va fer avançar de nou. Es va espolsar les pors i va seguir endavant, movent-se al ritme d’aquella melodia que l’acompanyava. De sobte, unes notes dissonants la van fer aturar de cop. Eren crits. Crits estridents i malsonants, crits de retret, de ràbia però també de por. La veu aguda era d’una dona, la veu greu, d’un home. La intensitat augmentava, la Júlia ho notava per les mirades, pel to de veu, perquè aquella melodia se li ficava dolorosament dins els timpans i el cap li feia mal. Va arrencar a córrer, i no es va aturar fins que va sentir el silenci, un silenci de quietud i d’espera.

Només sentia la seva respiració accelerada perquè en aquell espai tot era calma. Dos joves dormien estirats en un banc, al seu costat, un mare acaronava un nadó de pocs mesos. Quan el seu pols va tornar a marcar un ritme constant, la Júlia va poder sentir que un cant s’esmunyia entre aquell silenci. Les notes, totes molt ben afinades, construïen una cançó delicada que vetllava el son del nadó.

La Júlia va tancar els ulls i es va imaginar que era ella qui estava entre els braços de la mare, que era la veu del pare la que entonava aquella cançó. En obrir-los, seguia allà, palplantada, sense saber on anar. Una passa, dues, ja en són tres. Caminava sense rumb, semblava que la música ja no l’ajudava, s’havia quedat sense acompanyant, tornava a estar sola. Ella i la seva petita maleta vermella. Ella i… És clar! Va obrir-la ràpidament i en va treure un dels dos llibres d’aventures; ja no estava sola.

Les primeres paraules la van tranquil·litzar; com n’era, d’espavilada, aquella noia! La Júlia l’admirava. Va llegir un parell de pàgines i ella la va guiar, li va parlar suaument a cau d’orella i la Júlia es va sentir molt millor. Amb aquell esperit d’aventura res la podia aturar. Per això va reprendre el camí, aquesta vegada seguint els consells de la seva amiga, l’aventurera.

Amunt i avall, dreta i esquerra, cap aquí i cap allà. Els pares seguien sense aparèixer. La Júlia tornava a caminar sense rumb, ja no sabia on anar, amb qui parlar, a qui escoltar. Va tornar a desar el llibre dins la maleta, desanimada. I la va veure. Brillant, bonica, verda: la seva harmònica, la seva companya de viatge. En aquell moment la Júlia va decidir que ara li tocava a ella prendre la iniciativa, li tocava a ella parlar, fer la melodia.

Se la va col·locar acuradament entre els llavis, va fer una respiració i el so va brollar d’entre les dents metàl·liques. Va tancar els ulls i es va deixar portar per aquell so que tant li agradava, que va començar sent suau, gairebé imperceptible, i va acabar omplint tota la sala. Va rebotar contra les parets i es va enfilar passadís amunt, escolant-se per sota els bancs, viatjant amb les maletes. Ni les pauses que feia per agafar aire deixaven que la melodia minvés; cada vegada tenia més força. Era un clam, un crit, un sentiment. I de sobte, silenci. Aquella cançó es va fondre en una abraçada de tres, plena de llàgrimes, riures i petons.

MIL MANERES DE PARLAR

Molts cops hem sentit la frase “Hi ha mil maneres de parlar” però n’hi ha moltes més que se’ns escapen.

La primera que vivim en la nostra vida tan sols néixer i que ens acompanya i perdura al llarg dels anys és el plor. Quan un nadó vol alguna cosa ho expressa plorant perquè no té una altra manera de fer-ho. Amb els anys, no hem perdut aquest costum però sí que hem modificat el significat.

Plorem per felicitat, perquè hem vist el que el nostre esforç ha valgut la pena, perquè entre cervesa i cervesa un acudit d’allò més estúpid ens ha fet riure o perquè una mala notícia per fi s’ha tornat en una gran alegria. Per l’altre extrem, plorem per tristesa i ràbia: un desamor fortuït, una pèrdua d’algú estimat, quan alguna cosa no ens surt com esperàvem, per sentir-nos sols (que és diferent a estar sols).

La diferència entre estar i sentir-se sol radica en què hi ha moments que ens agrada tenir temps per nosaltres i gaudir-lo, sigui pel motiu que sigui, escoltant música, anant a passejar, mirant una pel·lícula a casa o al cinema… Personalment, jo sóc una persona que necessita molt el seu espai, poder desconnectar i fer allò que més m’agrada; i això, és una manera de parlar amb un mateix, de fer-nos en l’àmbit personal.

Quantes coses hem après de nosaltres un cop hem desaprès de dependre ni que sigui uns minuts de la resta del món?

La manera més obvia però no sempre la més fàcil d’expressar el que sentim és amb paraules, siguin verbals o escrites. Perquè dic no sempre la més fàcil? Perquè hi ha moltes coses que no som capaços d’explicar amb paraules per molt que vulguem.

Els sentiments són un clar exemple de la situació. Aquells moments en què sabem que tenim molta ràbia, que tenim “el dia creuat” però que si ens demanen un perquè no sabem explicar-ho, quan ens sentim enamorats i tenim les tan mitificades papallones a la panxa.

No hi ha res de dolent a no poder expressar amb paraules allò que sentim, com ja coneixem tots la frase: les paraules volen, el que importa són les accions. I és que és així. Preferim que ens demostrin alguna cosa abans que se’ns escapi la força per la boca, perquè no es pot viure eternament d’il·lusions.

Sempre he considerat que hi ha dos tipus de persones en aquest món: les realistes i les il·luses. Les realistes són aquelles que toquen de peus a terra en tot moment i que veuen les coses tal qual són. D’altra banda, les il·luses són aquelles que tenen ni que sigui una mica d’esperança en tot, que aquells “i si…” els hi donen la vida. Tot realista necessita un amic il·lús que en certs moments li doni una empenta, i tot il·lús necessita un amic realista que de tant en tant li faci entendre que tot i que l’esperança és l’últim que es perd, a vegades no cal aferrar-s’hi a mort.

Una cosa que em té molt intrigada és llenguatge no-verbal: gestos, moviments, mirades… Com pot ser que expressin tant? Sens dubte és la meva manera de parlar preferida. Un somriure et pot canviar l’estat d’ànim en un moment si és de la persona adequada, o una mirada punyent desmuntar-te en mil trossos.

Tot i ser la meva preferida, hi ha molts malentesos i interpretacions errònies, ja que com que no és el mateix que una paraula clara i concisa hi ha un marge d’error: però això ho fa més interessant.

Fa molt de temps va haver-hi una imatge molt coneguda que va ser portada del National Geographic d’una noia afgana que els seus ulls mostraven molt més del que mai es pot haver vist. I aquí trobem una forma d’expressió brutal: la fotografia. Molts cops confonem que només podem parlar amb alguna cosa física, però no és així.

Tots els tipus d’expressió d’art, ja sigui fotografia, pintura, escultura, poesia i escriptura, imatge i so… fan molt més. Qui no ha plorat mai amb un llibre, una pel·lícula o una cançó? A parer meu, hi ha molts tipus d’art que no tenen el reconeixement que mereixen, però que mentre la gent que sí ho sap valorar ho mantingui viu, seguirà present.

En definitiva, qualsevol manera que trobem que ens remogui quelcom dins nostre, que ens faci pensar, dubtar o sentir, és una forma de parlar. I que maco que arriba a ser això.

Mil, paraula abstracta

A trenc d’alba neix un nou infant. Només fer la primera inspiració de l’aire de l’hospital ja esclata a plorar. Té els ulls grans i grisosos, i el cabell més ros que un camp de blat. Un somriure acompanya la cara dels seus progenitors. Un altre infant ha nascut en aquest extravagant món ple d’incerteses, angoixes i alegries. Però el que cap persona sap és que aquella mateixa nit, quan el petit encara no ha viscut ni les seves primeres vint-i-quatre hores, una llengua està a punt d’arribar a la seva fi. Ha viscut molts anys, ha explicat històries de guerres, de lluites per uns ideals. Ha narrat les emocions que ha pogut veure en els ulls d’aquells que han perdut algú estimat, però també els somnis d’aquells que, amb força i valor, han aconseguit viure una vida de lluita i superació.

Mil maneres de parlar. Quatre paraules que tenen mil significats. Es pot parlar de les llengües que conviuen amb nosaltres, aquest sistema de signes orals que utilitzem els humans per poder-nos comunicar amb els altres. N’hi ha un nombre incert i incalculable, de llengües. Els experts no poden posar una xifra exacta a aquesta qüestió, perquè, igual que els éssers vius, cada dia en neixen i moren en algun racó del món.

Però, realment, quan ens referim a formes de parlar, s’hauria de fer des d’una visió més excepcional, més centrada en la persona. I m’atreviria a dir que existeixen tantes formes de parlar com humans hi ha en aquest planeta. Perquè, deixant de banda les manipulacions de pensament que es poden induir a les persones, cadascú expressaria segons la seva forma de ser un mateix tema proposat. Cadascú té les seves pròpies paraules per lluitar contra allò que no li agrada, per declarar aquell amor tan intens que sent per una persona. Tothom és diferent i, per tant, tothom hauria de parlar diferent, hauria d’expressar-se diferent. Mil maneres de parlar. Mil, una paraula abstracta que realment abraça cada habitant. Així que, quan caminem pel carrer, que està ple de gom a gom, podem saber que al nostre voltant hi ha incalculables formes de parlar, de pensar, de declarar, de sentir… És un dels motius pels quals cada persona hauria d’estar orgullosa de ser un ésser particular.

I sabent tot això, la noia va decidir tancar els ulls i utilitzar aquest do que tenia per expressar allò que sentia. Sabia que només ella podia parlar, podia escriure, podia dir-li a ell tot el que necessitava per ser lliure. L’estimava, sí, però l’ànsia d’aquest amor recíproc l’havia tornat una persona massa dependent. Sabia que havia sigut una història real, que sempre tindria records en els quals aferrar-se per fer més gran el foc que la cremava i la destrossava per dins. Però al mateix temps sabia que, si realment volia l’autonomia dels seus sentiments, si realment volia recordar-lo amb un somriure, havia de deixar-lo anar, a ell i a tots els sentiments, els records. No era una feina fàcil i més quan la noia sabia que havia fet descansar en ell les figures que més havia necessitat. Ell havia sigut el seu germà gran, el seu amic, el seu confident i, malgrat que els dos sabien que aquest últim paper no s’havia de crear, ell havia sigut aquell pel qual havia sentit més coses des que van començar a parlar. No era fàcil, ella ho sabia, però després de molt rumiar va saber que havia valgut la pena. Plors, nits desvetllada, discussions, desil·lusions… sí, n’hi havia hagut moltes, però ella només guardava aquells secrets que mai havia desvelat per por que algú els pogués tornar foscos. L’estimava, i molt, de la manera més complicada que mai l’hauria pogut estimar. I per aquest motiu sabia que d’aquest amor, d’ell, només en podria parlar d’una forma, i que aquesta mai la tornaria a poder utilitzar per a cap altre amor.

I aquesta història es va anar consumint fins arribar a la seva fi, com quan la noia va agafar la carta i la va cremar, tot mirant com el paper, com les paraules es convertien en simple cendra, pols, volant i acompanyant l’aire de l’estiu. La seva fi. La noia sabia que si intentava trobar paraules a tot allò que sentia, paraules per poder compartir aquella història… sabia que li costaria molt. I el que també sabia era que si ho explicava a algú, si algun dia era capaç de trobar les paraules que ella creia que eren suficientment bones per donar pas a l’explicació d’aquells mesos que havien viscut, segurament també trobaria diferents maneres amb les quals li parlarien, li respondrien. Amb els pares, amb els germans, amb els amics… cadascú li diria el que en pensava, però cadascú amb la seva manera d’expressar-ho. Altre cop: mil, paraula abstracta. I calia sumar-li un segon missatge a aquelles paraules que podia rebre. El segon missatge provenia de les mirades. Perquè sí, les mirades parlen i diuen moltes veritats ocultes en les paraules que surten de la boca. Mirades, com la seva.

I neix un nou dia. El sol torna a sortir amb l’estrident música del plor d’un nou nat. I, segurament, una nova llengua està a punt de desaparèixer en algun lloc del món. Segurament moren algunes maneres de parlar, que sempre quedaran en el record d’aquells que estimava. I la noia, que torna a renéixer d’entre els llençols, sap que avui ja és lliure, perquè ha pogut deixar enrere aquelles paraules que sempre va callar quan encara el tenia al costat.

No torneu enrere

‘’Està segur que vol reiniciar la partida? Les dades desades a partir del 2 de febrer de 1987 deixaran d’estar a la vostra disposició.’’

No ho vaig dubtar. El volia tornar a sentir amb mi, reviure aquells moments plens de felicitat. La seva pèrdua em va deixar atrapada en la foscor i estava decidida a fer qualssevol cosa a canvi de tenir-lo al meu costat.

‘’Torni a llegir les condicions  de servei i la política de privacitat. En triar l’opció Accepto, podrà procedir amb el procés.’’

Si no m’haguessin obligat a repassar-les, hagués acceptat d’immediat. Estava cansada d’estar allà tancada però sabia que, en pocs minuts, podria fugir de la realitat i retrobar-me amb l’ única raó que tenia per viure.

– ¿Està vostè preparada? – Em vaig limitar a assentir, els nervis no em van deixar pronunciar cap paraula. L’experimentador va transmetre el missatge als seus companys i es va tornar a dirigir a mi – Com li hem explicat, durant uns minuts patirà molt dolor, però, si tot va bé, en breu es trobarà vivint el dia del seu desè aniversari. – Estava tremolant i vaig tancar els ulls. – Miri fixament a la pantalla, si us plau.

3…

2…

1…

De sobte, tot negre. No veia res, el laboratori havia desaparegut. Intentava cridar, però la sensació d’ofec no m’ho permetia. Punxades al cor. Mal de cap. Una descàrrega. Em sentia prop de la mort quan en realitat estava tornant a néixer.

 

***

– Mare, estàs bé?

Aquella veu m’era coneguda, vaig obrir els ulls, i va desaparèixer la boira que m’acompanyava des de la seva mort. No podia deixar de mirar els seus ulls turquesa, la samarreta d’aquell viatge que vam fer a Patagònia… ho havia trobat tant a faltar! Vaig començar a plorar i el vaig abraçar.

Els mesos següents van ser com un somni: riures amb els que il·luminavem carrers, passeigs que desitjàvem que fossin eterns, matins asseguts a la sorra contemplant l’espectacle de colors que ens oferia la sortida del Sol.

La il·lusió que ens acompanyava, però, anava desapareixent a mida que el temps transcorria i tornàvem a deixar la nostra millor època enrere.

Ara venia la davallada. Sabia que havia d’aturar allò que més mal m’havia fet, que m’havia trencat el cor en l’instant que ara anomenava passat.

Durant aquells mesos vaig percebre tot el que m’havia passat desapercebut. Totes les maneres en què ens havia demanat ajuda. Ara captava el dolor que transmetia la seva mirada, com augmentava el temps que trigava en aixecar-se pel matí, com queien les barreres que sostenien la seva fortalesa.

Vam descobrir mil maneres de parlar. Si les hi haguéssim donat el valor que tenien… Si no les haguéssim considerat com quelcom passatger… Podríem haver-li salvat la vida. I ara estàvem aquí per fer-ho.

Actuant abans de que ocorregués allò inesperat. Amb precaució. Prenent les seves senyals com crits silenciosos que demanaven ajuda. No tancant els ulls quan deia ‘tothom estaria millor si jo no hi fos’.

Mesos abans del tràgic dia vam canviar-lo d’escola. Ens vam instal·lar en un ambient totalment diferent, lluny dels dimonis que el perseguien.

Vam observar com renaixia i recuperava la seva felicitat. No vam esperar a què la por i la incertesa ens guanyessin.

A vegades no calen paraules per conèixer els sentiments dels que estan a prop nostre. No menyspreant com s’apagava la seva llum i les tardes plenes de llàgrimes a la seva habitació, vam ajudar-lo a sortir del pou fosc en què havia entrat.

– I, bé, com podria descriure la seva experiència?

Tornava a ser al mateix lloc per segona vegada, envoltada d’investigadors que m’observaven amb por. Vaig signar en el tracte que hauria de trobar-me amb ells el mateix dia en què m’havien retornat al passat. Ells també estaven connectats a la màquina en el moment de tornar enrere. Volien comprovar que el seu invent havia tingut èxit.

Em vaig adonar que tot canviaria a partir d’aquest moment i vaig començar a plorar. No vaig poder respondre a la seva pregunta. Si reafirmaven que podien tornar al passat, tornarien a fer-ho i ja no podria evitar la mort de l’Adam, jo no seria participant de l’experiment. Deixaria de ser conscient del que no vam saber veure. Els crits d’ajuda del meu fill tornarien a ser invisibles per mi.

Els miro als ulls. Estic espantada.

– No torneu enrere, si us plau…

Bocabadat

Desde petita he tingut moltes coses a dir. Però, irònicament, no he sigut mai una persona que parlés gaire. Sembla ser que les grans paraules sempre han sigut només domini dels poetes, i aquesta és una cosa que mai he acabat de comprendre.

Recordo que, quan tenia 8 anys, m’agradava moltíssim el cruixir de les fulles a la tardor. Era una sensació esplèndida en la que el meu cos entrava en contacte amb una vibració que començava a la planta del peus i que escalava la meva esquena fins a arribar a la meva oída. M’esclatava el cos en una sensació de plaer moderat i subtil, semblava que degustava l’aigua d’una font de muntanya i n’apreciava els matissos que les altres no en tenien, de la mateixa manera que cada fulla espetagava d’una manera diferent.

Aviat vaig adonar-me com la meva pell era com una mena de fina tela que s’estremia amb tan sols una mica de vent. Tocava, perdudament enamorada per la curiositat que em provocava descobrir noves sensacions, tot allò que tenia a l’abast. La dansa fresca de l’aigua, la freda duríssia del marbre o la agobiant sensació de mastegar la densa mel. Cada cop tenia una necessitat més gran d’experimentar amb el meu cos i parlar-li al món amb les meves constants carícies. Tot això resulta curiós, ja que l’èsser humà inicia el seu llenguatge a partir de les mans.

Anys després, les meves mans van tocar un instrument: una arpa. Si la sensació d’èsser a l’olimp amb els déus grecs pugués ser explicada d’alguna manera, seria tocant les seves cordes. Notava com els meus dits es fregaven amb elles mentre els arrosegava en busca dels sons més recòndits, i mentres, jo cada cop volava més amunt. De la cançó llegida, vaig passar a l’improvització i encara vaig volar més. M’endinsava en les cançons de tal manera que, quan em volia donar compte, n’estava tocant una que no coneixia, una de nova: una creació pròpia. Notava que ja no només el meu cos, si no la meva ment abraçaven el món, que es fonien amb ell com quan, de petita, la aigua ballava pels meus dits, la fredor del marbre penetrava al palmell de la mà i la mel m’embolcallava les dents.

Paraules silencioses

Són les 7 i en algun lloc del mon el cel toca l’horitzó presentant els focs d’artifici d’un capvespre gens memorable per el moment. El presoner és acompanyat fins a la seva cel·la, al entrar repara en una dona a la cel·la contigua, ella l’ignora. El presoner, seu, s’estira, s’aixeca, camina, s’asseu de nou i veient que per molt que es mogui amoïnat seguiran sent les 7 de un gens memorable capvespre, finalment s’atura a pensar fins que ella parla.

 

No vull parlar amb tu

ni vull ser la teva amiga,

no vull saber què has fet

per merèixer aquesta vida.

Ja és tard, s’acaba el dia,

només vull parlar de mi.

Vaig néixer molt lluny d’aquí

a un port d’aigües calmades

no he tingut mai res a dir

ni motiu pel qual queixar-me.

 

Recordo a la meva mare

dona forta i amb coratge

ella em va ensenyar qui soc,

em va dir: “ets forta, ho ets tot.

No cedeixis al xantatge

de ser una esclava del mot.

Parla únicament si cal,

que els actes dictin qui ets

que molta gent avui en dia

parla molt i no fan res”

 

Quan marxava ho vaig entendre,

va ser just al abraçar-la.

Doncs si per fora el meu cos

s’agafava fort a un altre

per dintre li deia: “gracies

gracies per tot l’amor

que en silenci em professaves”

 

Un dia vaig conèixer un noi

de valentia admirable.

Li agradava tota jo,

li agradava com callava.

Em deia, sense parlar,

em deia que m’estimava,

em deia: “ets forta, ho ets tot

ets del mar la maregassa

fes el teu acte devot

dins d’aquest mon mort que es glaça

doncs es glaci o no aquest mon

molt que es parla i no es fa massa”.

 

I de nou ho vaig saber

va ser just al fer un petó

Doncs si per fora els meus llavis

tocaven els d’algú altre

per dintre li deia: “gracies

gracies per tot l’amor

que en silenci em professaves”.

 

Mil maneres de parlar

mil maneres de dir gracies.

Gracies per ser al costat

quan les forces flaquejaven.

Mai ho vaig haver de dir,

mai em va fer molta falta

Mil maneres de parlar?

Mil maneres de callar-me

massa que parla la gent

mitjançant buides paraules.

 

Voldria agrair-te a tu

el silencia al que t’amarres,

necessitava parlar,

necessitava paraules

i no pensis que son buides,

només parlo si fa falta.

 

Podria fer-te un petó

o intentar trencar les barres

i abraçar tot el teu cos…

¡Per tu vull una altra estampa!

Així que callaré de cop

i després et diré: “gracies”.

 

Mai diré com he arribat

a la presó maleïda

però si surts només recorda

que es poden dir moltes coses

en veu alta a aquesta vida

però les que més ressonen

són totes les que no es diuen.

Primer amor

Et miro, em mires.

Somric, somrius.

Et torno a mirar,

I no puc parar.

 

No sé què em passa,

no puc parlar.

Deu ser la vergonya,

que m’impedeix dir-te

quelcom que ja saps.

 

Potser avui,

Potser demà

Et tornaré a trobar

En el mateix bar.

 

Potser no ens trobem,

serà massa tard

Per dir-te amb paraules

que m’he enamorat.

Mai vaig aprendre a parlar el portuguès

Mai vaig aprendre a parlar el portuguès, a banda d’algunes paraules que la Paula m’ha ensenyat. Però, és curiós que si em parlen en portuguès el puc entendre, en la majoria de casos. Així em vaig poder comunicar amb la Yara.
La Yara és cosina de la Paula a Brasil. El gener passat va venir a Barcelona a estar amb nosaltres uns dies. Elles sempre s’han avingut força, una excepció a la família, i de molt petites han mantingut una certa correspondència, primer per carta i després per correu electrònic.

Estàvem al MACBA, tot just havíem deixat les maletes de la Yara a l’apartament i pensàvem que seria interessant portar-la a veure les obres contemporànies, a ella li agraden. Passejàrem per passadissos, entre blanques parets falses i sobre terres lluents. Constantment interrompíem la marxa, sota consens tàcit, davant d’una obra. Algunes eren divertides, altres tristes, altres melancòliques, altres fosques, altres esotèriques, altres punyents, altres suaus, i moltes d’elles enigmàtiques.

Recordo una obra en concret, es tractava d’un gerro blau translúcid reblert de llavis individuals amb expressió de crit que portava un home, vestit de negre i sense rostre, sota el braç.
-Aquest sí que és raro, què creieu que vol dir?
-És un home que acaba de robar un gerro i… per això no té cara, perquè és un descarat -va bromejar la Paula. Nosaltres rèiem però la Yara mantenia una expressió seria, com si no ens hagués sentit.
-“Eu… eu penso que é a sensação de confortável com a dor, e de se deixar levar pela tristeza.”
Ella deia que les boques criden perquè l’aflicció se les està enduent, però, no poden trencar el vidre que impedeix que els seus crits siguin escoltats. Semblava que parlés per a ella sola, quan acabà, ens mirà i somrigué de manera estranya.

Més tard de veure abstraccions matèriques, escultures minimalistes i paraules escrites al sostre, decidírem donar un volt pel Raval. Vam entrar a un bar a prendre una copa i vam seure a una taula a prop d’un petit escenari on uns músics muntaven, junt a un piano de cua, una bateria i uns amplificadors.
Després d’un silenci la Paula li va preguntar com li anaven les coses a Brasil, ella va respondre en portuguès que tot estava com sempre, “sem intercorrências“. Va parlar dels seus pares, que seguien amb molta feina, i el seu germà, que s’havia emancipat feia ja uns anys i havia trobat parella, estava molt feliç. Ens va mirar i va somriure càlidament, “e quanto a você?“. Jo seguia amb els estudis superiors de música i la Paula ja treballava de mestra a una escola de primària. De vegades era una mica estressant però en definitiva estàvem molt contents. Vam seguir xerrant de la vida a Barcelona i vam riure de les nostres anècdotes.
Llavors la Paula va mirar a la seva cosina i li va dir:
-I tu com estàs?
La Yara va mirar a la copa i va contestar que es trobava bé i que li feia molta il·lusió venir a veure’ns. Semblava que la Paula volia dir alguna cosa més però de seguida va començar a sonar una música que va captivar la nostra atenció.
Es tractava d’un trio de jazz de l’Ignasi Terraza. L’ambient era tènue, la llum era tènue, les mirades eren tènues, i la música era tènue i delicada. L’expressivitat del pianista traduïa un conjunt de notes ritmades en un discurs estructurat i dinàmic que transgredia tota expectativa i que amb calma deia tot allò que el solista desitjava expressar. Com es pot parlar d’allò que no té cap significat real? Amb la música, és la meva resposta.

A l’apartament, la Yara ja havia anat al llit i nosaltres estàvem recollint la cuina.
-És molt simpàtica la teva cosina -vaig dir jo. Però la Paula semblava intranquil·la.
-Paula, que passa alguna cosa?
-És la Yara, no està bé.
-Que vols dir?
-Doncs, a ella sempre… sempre li ha costat adaptar-se als canvis i els problemes de vegades l’afecten molt…
-Però quins canvis? Ella diu que tot està com sempre. –No entenia a què es referia.
-No és això, vull dir que li costa… ser feliç.
-Doncs a mi em sembla molt… bé, feliç. Les coses que deia no semblaven pessimistes o tristes…
-És que hi ha mil maneres de parlar, Joan. I jo la conec, sé quan no s’atreveix a compartir el seu dolor, alhora que els seus ulls demanen ajuda a crits. –Em va acaronar la cara dolçament. -Joan, tu domines la música i l’entens, veus clarament què vol expressar on altres veuen melodies curioses, doncs jo conec a la Yara i l’entenc de la mateixa manera.
-D’acord, i com l’ajudem?
-Ella no ens demanarà ajuda. Si ha vingut fins aquí, és perquè sap que l’ajudarà. I quan se senti còmode amb nosaltres se sentirà còmoda amb si mateixa. Ja l’estem ajudant, la nostra presencia, la calma, la paciència, l’acceptació i l’afecte són coses que ens diferencien de casa seva al Brasil.
-Me n’alegro. Doncs ara a dormir que demà anem a la Ciutadella.

El matí següent la Yara havia marxat. Al principi creiem que havia sortit a fer un tomb, però les seves coses no hi eren. Havia deixat una nota:
“Paula,
Eu sei que você sabe que eu não estou bem, e eu sei que você quer me ajudar. Mas eu não mereço isso, o que me acontece não pode ser remediado. Eu sei que fugo de o que é bom, eu espero que você pode me perdoar.
Até a próxima prima querida.
Yara”

Mil maneres de parlar…

Sento veus. Els altres diuen que les sento dins del meu cap però, per mi, aquestes veus són tant reals com tu i com jo ara mateix, i parlen amb mi de mil maneres. No puc allunyar-me d’aquesta cantonada. Aquí és on vindran a buscar-me i m’hi han de trobar. Si no ho fan, no em tornaran la meva casa, els meus diners ni la meva vida. Estic cansat…

Ha passat molt temps des que m’ho van prendre tot i des d’ençà em trobo deambulant per aquests carrers. Jo era feliç abans. Tenia tot allò que qualsevol persona podria desitjar i m’ho passava molt bé amb els meus amics i familiars. Sovint organitzava grans festes a casa meva. Hi venia molta gent, de tot tipus, coneguts i desconeguts; era molt divertit… va ser una època molt feliç però un dia tot es va acabar.

En un obrir i tancar d’ulls em van arrencar de la meva vida i vaig ser abandonat a la meva sort, sense cap sensibilitat, sense cap mirament. Sabia massa d’ells i no permetrien de cap manera que els delatés. Coneixia tots els seus tripijocs i més d’una vegada vaig pensar a denunciar-los, per això van venir per mi. La meva primera trobada amb Ells va ser fatal. Era dilluns, començava a vesprejar. M’estava donant un bany, tranquil·lament, en la piscina de casa meva –la meva casa tenia piscina-. Era un dia clar, sense núvols i amb prou feines se sentia un murmuri, més enllà del de la brisa. De sobte tot es va aombrar. Quan vaig alçar la vista cap amunt els vaig veure, en la seva nau, venien a buscar-me. Em van segrestar, em van tancar en una sala molt gran. No hi havia mobles, em van deixar sol en una llitera i no vaig veure la llum del sol durant llargs dies, no sé quants. Va ser en aquests dies quan em van implantar un microxip, aquí, en el clatell. Tu no pots veure-ho i és imperceptible al tacte, però està aquí. Des de llavors coneixen tots els meus moviments, escolten totes les meves converses, controlen tots els meus pensaments… i volen que em quedi aquí, en aquesta cantonada i no en una altra perquè d’aquí poc temps vindran a buscar-me i em retornaran tot el que em van llevar. Arribat aquest dia, seré jo qui t’ajudi a tu per retornar-te tot el que fas per mi. Puc fer-ho i ho faré perquè sóc ric.

Ara s’estan comunicant amb mi des de la seva nau. Ens han vist parlant. Sé que estan a prop però s’amaguen per no ser vists, sempre ho fan. Em pregunten qui ets i què fas aquí. Els he dit que no hi ha perill, que no saps res. Els he demanat que no et facin mal. M’han promès que no te’n faran. Ets la meva única amiga, l’única persona que no vol controlar la meva ment. L’única persona que em creu. En la meva família ningú em creu. Ells els han rentat el cervell perquè així sigui. Tenen molt poder. Però no et preocupis, a tu no et faran res, no permetré que ho facin. No deixaré que et condemnin com ho han fet amb mi.

Estan a tot arreu. Sempre em vigilen. Ningú més els veu, però estan aquí, ocults entre la gent, silenciosos per a la resta, per tots menys per a mi. Tu els sents? Suposo que no. Parlen amb mi a través de l’implant, per això no els sent ningú. De vegades em donen ordres. Haig de fer el que em diuen perquè, si no ho faig, no em retornaran la meva vida. Ells són mil, tots diferents. Per això, quan parlen tots alhora no puc sentir. He tractat de fer-los callar però no puc. Ja m’estic acostumant a ells. Van i vénen, no sempre estan tots, encara que mai em deixen sol. Temen que fugi i els delati. Si ho fes, tindrien problemes però a mi em matarien. No vull morir. Estic bé aquí. Tinc tot el que necessito i et tinc a tu. Avui fa un dia preciós.

Disculpa, què has dit? No puc sentir-te, ara són molts i tots parlen alhora. És ensordidor. Moltes nits no em deixen dormir. Estic cansat. Em quedo mirant el cel fins que clareja. No fa fred però tinc una manta molt suau que em va donar una veïna. La meva família vol que torni. Podria quedar-me a casa seva però no puc. Si marxo ho perdré tot. Hauria de trucar-la però no hi ha cap cabina de telèfon a prop. Si m’allunyo massa d’aquesta cantonada, vindran a buscar-me i no em trobaran. Solament vindran una vegada, haig d’esperar. Quan vinguin em trauran el microxip i deixaré de sentir-los per sempre. Podré recuperar la meva vida, tal com era. La meva casa amb piscina. Pots venir quan vulguis, ets benvinguda. Aviat tot s’haurà acabat i tornaré a ser el d’abans… bé, una mica més vell perquè han passat molts anys des que tot va començar.

T’estava esperant. Si m’acompanyes, podem anar més lluny avui. Tinc notícies per a tu. M’han confirmat la data. Vindran demà a la nit a buscar-me. Haig d’estar preparat i necessitaré algunes coses. Hi ha una botiga a dues illes d’aquí. No vull acomiadar-me de tu ara, tinc moltes coses que explicar-te abans d’anar-me’n. M’estan parlant però entre totes les veus puc distingir la teva, encara que mai ho vaig necessitar perquè el teu amor va arribar molt més lluny a través dels teus actes. Hi ha mil maneres de parlar…

La cantonada va quedar buida a partir de l’endemà i fins avui. La persona que em va regalar les paraules més maques que mai ningú m’ha dit, va marxar de la meva vida igual que havia arribat a ella. Però la seva petjada segueix aquí, en el meu record, perquè em va ensenyar les seves mil veus i d’entre elles, la meva…

Matí de dimecres

Fa cosa d’un any vaig decidir apuntar-me a un voluntariat per sentir que estava aportant el meu granet de sorra a la societat. Hi crec, en allò que deia Galeano: “gent petita, en llocs petits, pot canviar el món”. Vaig començar a fer de professora en una classe de castellà per persones migrades. Les alumnes de la classe eren dones de la Índia, Pakistan i Bangladesh. El seu nivell era molt baix: tot i que algunes portaven més de cinc anys vivint aquí, a Barcelona, mai havien intentat aprendre castellà. Però allà estaven, assegudes davant meu, amb una llibreta i un llapis a la mà, disposades a aprendre el que jo els hi pogués ensenyar. Recordo les primeres classes amb un sentiment francament angoixant. Com se suposava que havia d’explicar les diferències entre “jo”, “vostè” i “nosaltres”? I la conjugació dels verbs regulars? A part de la meva bona voluntat, poca cosa podia aportar. Elles no entenien el castellà i a mi, l’urdú em sonava a una música ben bonica. La mímica era la meva gran aliada, així com els dibuixos i jocs que portava a classe. Mica en mica les circumstàncies van anar millorant, i no sé ben bé com, ja sabien presentar-se en castellà! El meu escepticisme del principi i la distància que havia imposat davant una cultura tant diferent a la meva disminuïa. Cada vegada ens sentíem totes més còmodes i notava menys tensió durant les classes. Fins que, un dia, vam decidir fer una festa. Sona bé, veritat? Doncs jo vaig patir, altre cop: una festa? I de què parlarem, si només se saben presentar? Com més s’apropava el dia, menys clar ho veia. Fins que, de sobte, em vaig trobar allà al mig. Totes les alumnes havien portat menjar i begudes, estàvem al pati i sonava música, tant catalana com oriental. Va començar a sonar una cançó que devia ser molt popular a la Índia, ja que totes es van posar a ballar com si no hi hagués demà. Tothom reia. Em van ensenyar alguns passos i, de sobte, totes érem una. Allà, un matí de dimecres, ballant i sentint la música, em vaig adonar que només hi ha una manera de parlar, i que no entén d’idiomes: quan ens comuniquem amb el cor, no calen les paraules.