“És que ets…” (obra concursant premi Emili Mira 2019)

(…) És que ets una vaga i una inútil, no fas res més que perdre el temps. Tot el dia amb aquestes parides, que si la filosofía, que si l’art, que si la literatura, que si la dansa… Aterra d’una puta vegada! – s’atura i agafa aire, encara amb el gest enfadat i el cos tens – És que no t’hem ensenyat res en aquesta casa? Mira al teu germà, va estudiar dret, va començar a treballar amb vint-i-dos i va aconseguir un contracte fixe. DE PER VIDA! Hauries d’aprendre d’ell – de la manera en què ho diu, sembla que sigui el millor argument del món. Relaxa el cos i es prepara per a la traca final – Ja saps que ho dic pel teu bé – genial, altre cop amb el discurset moralista… – si no comences a buscar-te ja la vida seràs una desgraciada, una inútil que no aportarà res. Fes-ho per tu, has d’estudiar alguna cosa útil, i que doni diners. Ja tindràs temps per perdre quan siguis vella.

Em toca replicar però no se que contestar-li, hi ha tantes coses que estan malament al seu discurs. No se n’adona de que a mi tot això de guanyar diners me la bufa mentre pugui dedicar-me al que em fa humana, humana de veritat. Vull descobrir els grans perquès de la vida i la mort. Parlar amb els morts. I no estic boja! Fer-ho utilitzant el seu llegat. Sentir les seves obres, les seves idees, els seus sentiments i els seus coneixements. Fer-los meus i atresorar-los a la meva ment, utilitzar-los. Vull estimar i conèixer a qui tingui davant, no competir contra ell per una merda de feina que ens tingui esclavitzats més de 8 hores al dia i ens mati les ganes de viure.

Per cert… Us heu fixat en el metro? Vagons plens de zombis amb la mirada perduda, que no parlen, ni es miren, ni es toquen i res els hi importa. Amb prou feines remuguen. L’única espurna d’humanitat al seu interior surt si els empentes sense voler. Aprofiten per insultar-te i odiar-te a tu enlloc de la seva rutina, la mateixa rutina avorrida i insuportable de cada dia, el suplici interminable de la seva vida. Una rutina que, segons la majoria, determina el seu valor com a persona per la qual cosa se sotmeten a ella.

Torno al tema que sempre me’n desvio. Aviam, per on anava… Ah si! Vull disfrutar de la meva joventut i del meu temps. Passar-lo a la natura. Sentir el món i la vida que l’habita. Viatjar, riure, ballar, cantar, escriure, pintar, pensar i descansar sense haver de limitar-ho a dues tristes setmanes d’agost. Ser humana, i contribuir amb aquesta humanitat al món, cridar amb la meva pròpia veu i que l’escolti i la contesti qui vulgui. Vull tot això, tot i que em titllin d’inútil, que no m’entenguin i em jutgin.

Li ho explicaria al meu pare però no m’entendria, per a ell tot és un intercanvi i l’important són els diners. Tot el què és important i útil per a mi, es inútil per a ell. Jo crec que la llibertat està a la ment i en el conèixer i el sentir el món, ell creu que està en els diners. És un esclau dels diners. Tot el que vull, al seu cap, está reservat als rics o als pàries i els hippies. És frustrant, i encara més, saber que la majoria pensa com ell. Potser hauria d’intentar canviar això. Cridar-li al món per a que més gent s’alliberi de l’esclavatge de voler ser rica com a condició per a començar a ser humana.

Potser… Si estudio a la carrera alguna cosa que m’ajudi en aquesta nova missió em deixi
tranquil·la una estona… si, faré això. Donar-li la raó ara per a que em pugui entendre després.

 

Pseudònim: Chihiro

Comments are closed.