“La major riquesa” (obra concursant premi Emili Mira 2019)

L’altre dia parlava amb un nen que m’explicava tot content un descobriment que havia fet. Ell deia saber qui era l’home més ric del món i, amb la seva imaginació, especulava tot el que aquell home, amb la seva aparent gran fortuna, devia tenir: “segur que té un lamborghini, o set!”. Per la gent que, com jo, no està massa a la moda en aquestes coses, un lamborghini és un cotxe d’aquests d’últim model.

“I una piscina plena de diners!”, afegia. En aquell precís instant, em va fer pensar. Per què la gent se sent tan meravellada imaginant-se en una piscina plena de diners, si ni tan sols podrà nedar en ella? Aquesta imatge trenca completament amb la funció que se li sol donar a una piscina; dubto que puguis arribar a bellugar-te gaire entre monedes i bitllets, la seva composició no s’assembla gens a la de l’aigua. Tot i així, és comú fantasiejar amb ella.

Milers i milers de persones compren de forma regular bitllets de loteria, i cada dos per tres se’ls escolta somiar en veu alta “Ai, si aquest cop em toqués!”. I jo mai els he respost davant d’aquesta frase, però sí que m’he intentat imaginar en aquella utòpica situació. Què faria jo?

Primer de tot, el que em ve al cap és que sortiria a les notícies, i que mentre algú del món del periodisme em fes preguntes amb un micròfon, a la part baixa de la pantalla de la televisió sortiria un titular similar a “Aquí ha tocat el primer premi!”, i la iaia em veuria a través de la pantalla de casa seva. Llavors, se’m faria la típica pregunta de sempre: “I què faràs amb el premi?”.

I què faré jo amb el premi? Ahir estava sopant amanida amb croquetes, potser avui puc canviar el menú i anar a algun restaurant d’aquests que fan plats cool com les esterificaciones de otoño. El menjar sempre està bé, no? No sé a què deu saber allò, però potser supera el gust de la pizza o del pa amb tomàquet. Com a anècdota podria estar bé.

També podria dormir en un hotel de cinc estrelles on em facin el llit. No ho sé, sembla que una habitació més gran i més decorada resulta irresistible a vegades. Potser puc fer el pi-pont allà mateix; també podria fer-lo en un parc si volgués, però ara podria dir que l’he fet en una habitació de cinc estrelles.

Mirar un pis seria una opció més sensata però, i si algun dia trobo motius per marxar a un altre lloc? Està l’opció de comprar un vaixell, però estar tot el dia amb el sacseig de
l’aigua potser em mareja i tot. I en un avió no sé si s’hi pot dormir gaire bé; i si un dia cau? Una caravana estaria bé, d’aquestes per poder viatjar molt, però no sé si és còmode per viure-hi de per vida. Crec que acabaria agafant un lloguer normal i corrent.

I se m’acabaven les idees. Què fa la gent rica? Menjar, dormir, tenir hobbies, relacionar-se amb altres persones, llegir, escoltar música, veure pel·lícules, fer-se moltes fotografies, comprar coses,… Ara mateix no sé ni què compraria. Què necessito?

I tindria una feina? Amb tants diners podria tenir una jubilació anticipada. Hores i hores lliures, grans vacances, i què faria amb elles? Filosofar, mirar a la paret i pensar, faria meditació basada en la percepció de la pròpia respiració per relaxar-me. Bé, no sé si estaria cansada o nerviosa. Quantes hores de reflexió diàries es consideren adients per assolir la pau mental?

La gent rica està cansada o nerviosa? Se les anuncia com a les persones més riques del món però no com a les més felices. Tot i així, ens eduquen per pensar que la nostra màxima aspiració ha de ser guanyar molts diners.
Els diners donen la màxima felicitat? Quin és l’objectiu de tenir diners? Què compren les persones riques que valgui tals quantitats de paper i de metall amb cares de gent estampades? A mi m’agrada estrenar alguna cosa de tant en tant, però no sé si és el que em crea major felicitat.

Què fa feliç a la gent rica? El poc que puc conèixer d’ella és a través de notícies i de les xarxes socials, i les fotografies que hi apareixen no solen ser del cotxe nou que s’han comprat, ni de les seves sabates d’últim model; solen ser moments compartits amb altres persones: amb la família i les amistats.

Però això també es pot fer sense guanyar cap loteria. A mi m’agrada passar una tarda xerrant sobre la vida amb la gent del meu entorn. M’agrada compartir inquietuds i experiències, i aprendre coses noves. Per ser feliç, crec que hauria de compartir la meva riquesa amb els altres. Potser, si em toqués la loteria, faria un viatge amb totes les persones que m’importen. Els diners no em durarien gaire, però segur que seria un viatge memorable.

I tampoc sé fins a quin punt té valor allò que no és teu, allò que et donen o que guanyes degut a l’atzar. A mi m’agrada demostrar-me que tinc capacitats que em fan ser una persona única, com la resta ho és també. Si tot et ve regalat, qui ets tu? Quin valor tens? Els diners que tens defineixen com ets de valuós/a? A vegades he volgut fer un regal
original per algun aniversari, d’aquests de les botigues que venen petits objectes peculiars, i un cop vaig trobar un trofeu de plàstic on deia una cosa així com: “No tens preu”.

Però ostres, si algú no té preu, no se’l pot comprar. I a mi tampoc m’agradaria que em compressin, la veritat, no vull ser possessió de ningú. I si les coses importants com l’amor no es compren, per què tenir tants diners? A cas soc infeliç sense tenir milions d’euros? A veure, tinc moments millors i moments pitjors, però crec que això és comú a totes les persones. T’imagines que sempre estigués tothom content? Podria ser real o ens avorriríem d’aquest estat inalterable? Adquiririen major valor llavors la tristesa, la ràbia o la por?

Potser el valor de les coses rau en el que ens fan sentir, en les emocions que ens desperten. Però el que més ens emociona té un preu estipulat? Qui sap, potser posar preu al que més ens agrada podria restar-li valor. Quin preu poses a allò que més t’agrada? Se li podria posar un preu? A mi m’agrada llegir, quin preu té això? Quin preu té anar a la platja? Quin preu té fer una ruta per la muntanya? Quin preu té donar una abraçada?

Qui sap, potser el que no té preu, el que es considera més simple i quotidià, és el que ens crea major felicitat i, per tant, ens fa sentir rics. Les coses fàcils, les coses inútils com donar un tomb parlant sobre qualsevol cosa o expressant el que sentim; què passa amb elles? Podríem prescindir-ne? Potser ja tenim la major riquesa i no ens havíem adonat fins ara.

 

Pseudònim: Algú

“Introspecció” (obra concursant premi Emili Mira 2019)

Avui és el setè dia a l’hospital. Les hores van passant sense tenir res a fer, són massa hores en la meva intimitat. Passo gairebé les vint-i-quatre hores del dia amb mi mateixa i sento que sóc una altra persona que contempla la meva pròpia vida des de fora. Que diferent és el tot quan un es troba aquí dins.

Aquest temps per mi, destinat a la meva cura, ha fet que s’obrin interrogants sobre coses que no em qüestiono sovint. M’està fent observar tot allò que no era capaç de percebre. Avui sóc gelosa de la noia que feia uns dies protestava per llevar-se d’hora i assistir a classe. Ara em llevo d’hora però no puc sortir d’aquestes quatre parets, i sento que una part de mi em manca.

Que cega he estat de tenir al davant coses, persones i situacions meravelloses i no saber-les estimar. No he sabut viure la vida que estava vivint. Quantes hores, quants dies, quants anys he perdut fent allò que suposava que era correcte. Quantes oportunitats he rebutjat per por a sortir-me del camí.

Hi ha qui em diu que el patiment és inútil, permeteu-me que ho dubti. Vull fer del meu dolor i la meva present nostàlgia un gir en la meva existència. Sé que la meva estança aquí és passatgera, però fora m’esperen immesurables experiències. Vull agafar les rendes, tornar a néixer, renovar-me i créixer. Somio sortir de la meva pròpia gàbia, sense cap més pretensió que voler viure. Anhelo trobar riquesa en tot allò que he ignorat o he desplaçat per por a arriscar-me i no trobar la felicitat.

 

Pseudònim: Serenor

“L’estimava” (obra concursant premi Emili Mira 2019)

L’estimava en l’oblit i en la por de la sorpresa.
L’estimava en el desencís d’allò que no sabies,
però volies.
L’estimava lliure com el vent i fort com el sol rogent,
com el mar a primavera.

L’estimava amb el poc que tenia
i amb tot el que mai li podria donar.
L’estimava amb el fred del Nadal a l’exterior
i els esternuts d’una pluja a la vorera.

L’estimava com el tresor amagat en una illa remota
on ningú el veu, on ningú el cuida ni l’admira,
però segueix brillant.
L’estimava dolç com l’amargor de la fatiga,
lluny com el camí del pidolar i el pes d’allò que falta
i mai serà.

Embolcallada en draps de fil, l’estimava.
Coberta amb res més que el somriure, i el seu riure.
Nua a la vista dels que jutgen sense pensar
i dels que pensen sense actuar, l’estimava.

Petita com una estrella a llum de dia,
li valia més que cap riquesa i li pesava
molt i molt sobre el seu cor
però menys que el dol que arrossegava.

Com un demà millor, l’estimava
com un bé que mai no dona
ni mai valora en la demora
com un bé que és bo només per qui l’enyora.

L’estimava en el seu plor, que l’animava.
L’estimava lluny i lluny somiava
com un dolor que mai passa en no tenir.
Creixent entre manca i perseverança,
com un art cru en la versemblança.

En tot el que no podia fer, l’estimava.

 

Pseudònim: Nyctea

“Deien” (obra concursant premi Emili Mira 2019)

Deien que no servia per a res.

Una poetessa! Deien. Com et guanyaràs la vida? Et moriràs de gana! Deien.
Tenies potencial per coses serioses, deien. Podries haver sigut metgessa. O enginyera.
Mestra, almenys. Alguna professió de profit, deien. Alguna cosa amb la que comprar
menjar. Com viuran els teus fills?
Que malaguanyada. Quina vergonya pels seus pares, deien; quin desencís! Criada en
una bona família, amb tot preparat per un futur brillant i mira! Deien. Mira com està feta
una…una inútil!
Ho lamentaràs, deien. Quan t’ensorrin els deutes i tornis a viure amb amb la mare perquè
no et pots pagar un pis. Quan et deixi la teva parella, cansada de consentir-te els teus
desigs infantils. Somiatruites! Creix una mica i tingues ambició! Deien.
No és massa tard, encara ets jove, deien. Potser amb sort, algun dia…

No deien però, que ells també els llegien, els meus poemes.
No deien com reien amb les còmiques personificacions. Ni com els queien les llàgrimes
amb algunes metàfores. No ho deien.
Com cada Nadal es giraven a esperar que recités algun vers, no ho deien. Com els seus
fills mormolaven les meves paraules per anar a dormir.
No deien com, avorrits de ser útils, i de treballar fins l’esgotament per poder ser rics,
trobaven dolç consol entre mots i rima.
No deien com, en aquells moments, eren ells qui es lamentaven.
Com eren ells qui, potser amb sort, algun dia…

Tot això no ho deien.

 

Pseudònim: Nyctea

“L’explorador de Brossa” (obra concursant premi Emili Mira 2019)

Conec la utilitat de la inutilitat. I tinc la riquesa de no voler ser ric”. Mentre s’aixecava per anar al lavabo, pronunciava aquesta sentència. I el Pol quedava corprès, mentre intentava entendre la frase amb la boca oberta, després tancada, per no saber el què dir. I arribava la nota d’aquell sopar, a la Costa Brava sí, però immers en el fred de gener.

El Pol i la Irene eren una parella jove, però sense ser parella. L’etiqueta els feia por als dos. Sí més no a la Irene, al Pol no. Però el Pol deia que també sentia la relació així, però no era veritat, només volia tranquil·litzar la Irene… Bé, dues persones que feia poc més de mig any s’havien conegut i havien travat una relació. Amb els mesos, d’ençà que es van presentar, l’un havia estat a casa de l’altre i l’altre a la de l’un, més d’una escapadeta i de dos havien fet, i el llit del pis de Barcelona d’ella coneixia en Pol com si fos ell el que hi dormia cada nit. Era una relació on ja feia ferum allò de “estic coneixent un noi…” Però és que les males experiències acompanyaven els nostres “enamorats” en les seves vides. I clar, contradictòriament, eren dos petits atemorits davant la vella paraula; t’estimo. Per això la Irene ha acabat dient el què ha dit, i el Pol tot just es desbloqueja.

No li van els grans discursos. Però bé pensa que en els mesos que porten junts, la Irene mai li havia parlat amb aquella franquesa, amb aquelles paraules i aquell to. Disposat a treure’n l’entrellat, admetent que la proclama venia preparada de casa, allarga la vista i veu que del lavabo no torna ningú, encara, és per això que estira el braç per sobre la taula i entafora la mà a la bossa de roba que té al davant, la que ella s’endú a classe en el dia a dia, d’allà en treu un llibre:

… Joan Brossa fou un plasmador de poesia. A través del
text copsava les seves inspiracions, però anant més enllà
també ho feia a través de la imatge, del dibuix, del teatre
i de l’art. Per això és considerat un dels, o el, poeta més
valorat de l’avantguardisme català. En aquesta antologia només
es pretén fer present tot el què ens va deixar, mantenint així
la memòria encesa…
Valls, J.A. (2012). Tarannà Brossià (1ª ed). Girona: Editorial Sant Narcís

I en aquest moment es va trobar més perdut encara, buit de resposta i sense marge de maniobra. La més freda de les sensacions li recorrien el cos… La Irene havia fet un gir a tancar files, endurir la pell. Estava trist. Estava trist i l’únic que li quedava era escurar les restes de les postres que li restaven a la cullera, fins que aquesta va decidir caure fent un gran esclafit. Avergonyit, perquè la terrassa era plena, es va afanyar a recollir-la, havia quedat sota les estovalles de la taula. La buscava i buscava amb la mà, però semblava que aquella nit tothom fugia d’en Pol. Mentre enretirava la mà per donar-se per vençut, va notar que agafava alguna cosa, que ni molt menys era una cullera. Era rugós i estava plegat, i en Pol ho va treure descobrint una carta. Ja era trist consolar-se en pensar que aquella nit potser no havia estat l’únic desgraciat que havia estat abandonat, però li semblava un consol coherent. Mentre obria la carta, pensava que just en aquell moment aniria a cremar el món amb el company de penes que estava a punt de descobrir…

Hola Pol, sóc la Irene

Només et puc dir que aquests mesos has estat un prat
verge, dins de l’hivern en què estava atrapada. Sembla
ahir, fruit de les coincidències i les casualitats, que
ens coneixíem en aquell ball de plaça d’agost.

M’has escoltat i m’has entès, i no era fàcil. Has estat
el mirall on reflectir-me. Et diré que no recordo cap de
les carícies que em feies mentre dormia, et diré que no
les recordaré mai… Però seria faltar a la veritat.
Ningú m’ha tocat la pell com ho feies tu; t’anomeno
explorador en cap dels racons del meu cos. Si us plau, no
li expliquis mai a la teva futura parella on tenia
pessigolles la teva ex.

Amb aquesta carta et vull dir que avui m’allunyo de tu,
marxo Pol. I el què no sé és el perquè, però en cap
moment m’hagués passat pel cap haver-te de fer el mal pel
qual ara estàs passant. Tampoc m’haguera passat pel cap,
fa uns mesos, que aquell to burleta amb el qual et vas
dirigir a mi, desembocaria amb la història que avui
tanquem. Em fan por les grans paraules, tinc temor i me’n
vaig per això.

Sempre tindràs un racó dins del llit, només tu ets
l’explorador en cap de l’expedició Irene Q-18

I tal com havia agafat la carta, la va plegar, va tornar a entaforar la mà sota la taula, i la va deixar just al lloc on l’havia trobat. Amb els mateixos plecs, la mateixa rugositat, just al costat del peu dret de la Irene quan era asseguda. També va tornar el llibre de Brossa a la bossa de roba. Creia que tot estava igual com quan ella havia marxat. Bé, tot no, en Pol ja no hi era i el sopar estava pagat.

La Irene, que havia estat una llarga estona al lavabo, tornava contenta cap a la taula. A simple vista va veure que allà faltava el seu company. La bossa estava mal girbada, i va pensar que ell segur que havia vist el poema marcat on posava “per deixar-lo” del llibre de Brossa. S’hi va acostar de pressa i va notar que tot estava remogut. En comprovar això es va aixecar per sospirar i mirar les coses amb perspectiva, tanta perspectiva que al seu peu va veure el paper rebregat. Aquell paper rebregat que feia setmanes que havia escrit, aquell paper rebregat que feia dies que havia decidit no donar-li i aquell paper rebregat que avui en Pol, estava convençuda, que havia llegit. I per això en Pol acabava de pagar l’últim sopar. Ella, mirant el mar s’enfonsava, a poc a poc.

Quantes contradiccions, quanta raó tenia Brossa, ella es preguntava com hi ha persones que poden arribar a ser tan visionàries. Allà no hi feia res, i el cambrer s’acostava a la taula. Abans que pogués parlar per dir que ja marxava, el cambrer li va deixar el compte a la taula. Una altra vegada? Però és que allò no era el compte, sinó que un paperet on posava Irene. El va agafar, i examinant-lo va veure que en el revers també hi havia alguna cosa escrita:

Irene, jo també:
“Conec la utilitat de la inutilitat. I tinc la riquesa de no voler ser ric…
I m’oblido a cada instant de que sempre recordaré aquesta carta,
Com m’oblido a cada instant de les ganes que tinc de dir-te t’estimo,
Com ser que això que no continuarà més, durarà per sempre”

Va aixecar la vista, i el va trobar més enllà encenent un cigarret. Es van mirar, i les mirades els van dir que allà no hi feien res. Que l’únic que en Pol volia en aquell moment, era seguir explorant el seu cos. I així ho van fer aquella nit, i no recordaré mai si alguna altra.

 

Pseudònim: Mediterrània

“La racionalitat de la irracionalitat” (obra concursant premi Emili Mira 2019)

Conec la racionalitat d’allò irracional.

La conec tan bé que tinc la certesa que aquesta comença just quan, després de tant de temps, som capaços de veure’ns però no mirar-nos. Quan ens trobem després de tornar-nos a perdre. Quan és tan fàcil acostumar-se i tan difícil deixar el costum. Quan no parem de plorar recordant, o intentant oblidar. Quan no em feia falta perdre’t per saber que et necessitava. Quan em coneixies i sabies que potser podia fugir, però sempre tornava al punt de partida. Quan el record de les teves abraçades m’envolta i de sobte oblido que una abraçada és una arma de doble fil: calmant i detonant.

I que irracional per la meva part passar-me tant de temps pensant en el que podria deixar de sentir, que començo a oblidar allò que realment estic sentint. Passem tant de temps convencent-nos que el sentiment és tan efímer com ho és un tren en la seva estació. Passem tant de temps pensant en el que podria suposar deixar-se portar que ignorem quant lliure el cor és capaç de sentir-se. Passem tant de temps cobrint batalles mentals que descuidem que les més genuïnes guerres s’han lliurat anant en contra del que ens dicta el pensament.

Però que racional. Que racional és sentir-se d’aquesta manera: tan fora de lloc, que no és més que sentir-se dins d’una mateixa. Què racional és sentir que no vols que res acabi quan encara ni ha començat.

I, és just en aquell moment, quan me n’adono que també conec la incertesa de la racionalitat d’allò irracional. Així que no sé quan superaré la teva presència al costat de la teva absència. Aquella que deixes en cada gest que articules i en cada paraula que evoques. Inclús quan la destinatària no sóc jo.

 

Pseudònim: Vancouver

“Brossa que sacseja” (obra concursant premi Emili Mira 2019)

L’artifici de deixalles
amb les que espolsem el món,

la ciència exacte de melancolia
que emmiralla la nostra imperfecció,

obra d’art incompleta anomenada vida,
que s’escampa per les xemeneies
en forma de somnis i ho envaeix tot…

Només del teu afany d’errar en va
en resulta la teva harmoniosa vàlua,

esdevenint ésser completament nul en coneixement
i enter en saviesa.

 

Pseudònim: Dialèctica