“Viatge desconegut” (obra concursant premi Emili Mira 2019)

Aquest relat de vida està inspirat en una breu poesia del poemari de Joan Brossa (1998), La memòria encesa: “Coneixo la utilitat de la inutilitat. I tinc la riquesa de no ser ric”.

Amb la nostra història, basada en fets reals (Ibrahim, comunicación personal, 12, 17, 20, 23, 24, 25 y 26 octubre 2018), volem donar veu a una realitat silenciada de la quotidianitat: els viatges migratoris. El relat traspua molt dolor, però també esperança i fe, i això per a nosaltres és riquesa, perquè, com a treballadors socials, creiem que reflecteix valors de superació enfront la desigualtat.

Per tal d’ocultar la identitat de la persona entrevistada, l’anomenarem Ibrahim, què és un nombre bastant comú a Marroc. Ibrahim va néixer i va créixer a Afgoye, un poble petit i familiar, on la gent es coneix molt entre si i tenen un gran enemic en comú, raó per la qual l’Ibrahim fugí: Al-Shabab (que és el nom somalí d’Al-Qaeda, grup terrorista).

El viatge d’Ibrahim té diverses etapes. Allò que explicarem aquí comprèn el viatge pel Sahara i el trajecte en patera, que són els més colpidors. Abans d’arribar al Sahara, viatjaren des d’Afgoye fins a Doka, passant per Etiopia, amb l’ajuda de dos mujalas, persones que treballen en el tràfic de documentació falsa a canvi de diners, que els acompanyaren, ensems amb trenta companys, al llarg del viatge. Un cop van arribar a Doka, població del sud de Sudan, van establir-se prop d’un dia allí i posaren rumb a Líbia en un camió (veure Figura 1).

 


Figura 1. En aquesta imatge es pot apreciar una corrua de vehicles que es dirigeixen a Líbia des de Sudan: els camions porten persones migrants i queviures per tal que es puguin alimentar; i els cotxes 4×4 duen integrants d’Al-Qaeda. Extret de << A convoy of vehicles transports migrants through the Sahara desert between Sudan and Libya >> de Reuters, The Telegraph. © Reuters. Recuperat de:
https://www.telegraph.co.uk/news/2017/10/10/sadistic-people-smuggler-raped-murdered-migrants-libyan-desert/

 

El trajecte pel Sahara va comprendre cinc dies i cinc nits. Interminables. De manera similar als precedents i als següents fou un viatge bastant dur. Aquesta fou l’etapa en la qual l’Ibrahim va passar més por, perquè existia el risc tangible de perdre la vida: el vehicle estava ple de gent i es balancejava. El tercer dia va caure al terra però miraculosament no es va fer mal i va poder tornar a pujar. A més d’atemorir-se, van viure situacions inhumanes i injustes. Cada dia moria algú per la mala alimentació. Es feien dos àpats i s’administrava menys d’un litre d’aigua diariament. Ni la nutrició ni la hidratació eren les òptimes per la quantitat, però no ho eren tampoc per la qualitat: la salubritat dels aliments no estava garantida, perquè l’aigua contenia restes de petroli i el menjar que ingerien estava mal conservat. I per si fora poc, el cinquè dia van veure persones captives d’aspecte deteriorat. Arribaren a una vall en la qual van romandre dos mesos, temps en què veieren morir a altres migrants. Marxaren amb dos mujalas, que es van oferir a portar-los a un lloc millor a cinquanta quilòmetres. Allà es quedaren deu dies fins que deixaren el lloc direcció a Tripoli, la capital libanesa. Van trigar quaranta- set dies i els allotjaren en un local gran on hi havia confinades set-centes persones. Una nit va començar la ruta marítima. L’Ibrahim i els seus companys van disposar-se a remar a la pastera, mentre que un mujalas els anava pegant amb un pal i els exigia que anèssin més ràpid. Malgrat les inclemències del temps tempestuós, els comminà a seguir endavant. Després d’una hora va començar a ploure torrencialment i l’onatge s’enfortí. L’embarcació era de plàstic i molt insegura. Es respirava inquietud, inseguretat i confusió. La gent va començar a entrar en pànic, i van pregar-li al mujalas que els deixés tornar. Tot i que en un primer moment es va negar, més endavant acceptà i els hi va dir que s’aplaçava per un altre dia. Van tornar al local de Tripoli a mitjanit, i al següent dia van tornar a pujar a la mateixa pastera. Afortunadament no plovia, el cel estava seré i no hi havia forta maror, així que les expectatives eren bones. Van sortir a la una de la matinada de Tripoli i després d’unes hores el GPS els avisà que hi havia una embarcació de Salvament Marítim molt aprop. La gent va començar a cridar de felicitat perquè donaven per fet que els salvarien. No obstant això, les coses canviaren i passà quelcom que tots s’esperaven: es va reventar la part davantera de la pastera de plàstic en la que havien embarcat i començà a entrar aigua. La gent va començar a córrer cap a l’altra banda. En haver tanta gent en el mateix lloc, així com tant moviment, la pastera va trencar-se i va entrar més aigua. Arran d’això, alguna gent perdé l’equilibri i caigué al mar. Per si fos poc, el motor de la pastera es va espatllar i llavors el combustible amb el qual funcionava es va vessar, provocant, en algunes persones, desmais pel fum, i en altres, per la mescla amb aigua salada, cremades de segon grau: la gent que s’havia cremat pensava que si es tirava a l’aigua podrien calmar el dolor, però la ferida coïa més. Desgraciadament, la majoria no sabia nedar i tampoc com tornar a pujar a la pastera. L’Ibrahim i altres companys observaven impotents com la gent es moria. L’Ibrahim explicava que ningú parlava amb ningú, que ningú podia ajudar a ningú, i que veia com el mar els engolia. Mentrestant, l’aigua seguia inundant la pastera i això, sumat al fet que el motor s’havia espatllat, va ralentitzar la marxa del bot.

Finalment, al migdia van poder contactar amb els de Salvament Marítim i els van explicar la seva situació, demanant-los-hi que anèssin tan ràpid com fos possible. Ells van dir-los-hi que anèssin avançant, que ja els rescatarien. Això va motivar a l’Ibrahim i als seus companys a seguir endavant. El mar continuava cessant la vida de companys i amics mentre passaven les hores i no rebien senyal del dispositiu: veient com tractaven de nedar per a sobreviure, com se’ls tragava l’aigua, com tornaven a sortir d’un impuls i com l’aigua se’ls tornava a tragar i ja no sortien. A les sis de la tarda es va fer fosc i la connexió del mòvil amb el que contactaven amb Salvament Marítim es va apagar per falta de bateria, de la mateixa manera que ho feu el localitzador GPS. A partir d’aquest moment, la seva situació es va complicar bastant. Cada vegada es feia més fosc i feia més fred. No tenien més remei que esperar, veient els seus companys transir. La cosa va empitjorar de tal manera que la pastera es va trencar definitivament i s’esberlà. I tots a l’aigua. Intentant-se salvar com podien, es van fer les nou de la nit i va ser llavors quan va venir el vaixell de Salvament Marítim, que els va rescatar als que quedaven vius, tirant-los-hi una armilla salvavides.

 

Pseudònim: Sed de triomf

Comments are closed.