Nascuda a Dublín el 25 de juliol de 1919, Dame Jean Iris Murdoch, és reconeguda a escala internacional com una de les novel·listes més prestigioses de la literatura anglesa. En comparació, el seu treball filosòfic, encara avui dia, és poc conegut, atès que, com sol succeir en aquests casos, una de les dues facetes amenaça d’eclipsar l’altra. Així mateix, la disparitat en la recepció de la seva obra contribueix a alimentar la idea d’un hiatus entre els dos àmbits en què aquesta es desplega, com si Murdoch fos una novel·lista per vocació i filòsofa per professió, o bé, una filòsofa convertida a novel·lista i que, en un punt de la seva carrera, hagués abdicat de la seva primera elecció. Però es tracta d’una impressió falsa. De fet, les dues vocacions es desenvolupen d’una manera simultània i estan entrellaçades tant des del punt de vista cronològic com del contingut. Si una de les matrius de la seva filosofia és la convicció de la rellevància filosòfica de la novel·lística i del bon art, i l’afirmació de la seva essència comuna, la característica més definitòria de les novel·les murdochianes és una lúcida capacitat de figurar fets morals.

Sota la influència de Plató i de Simone Weil, la seva concepció fenomenalista, realista i particularista de la vida moral i del Bé va irrompre original i transformadora en l’àmbit de la filosofia moral anglosaxona de la postguerra. En comptes de posar el focus en els conceptes de voluntat i elecció, es decanta per col·locar el concepte d’atenció en l’eix del comportament moral, fent de la metàfora de la visió o percepció moral el centre productiu d’una concepció filosòfica que va des de la metafísica a l’epistemologia i que atorga gran importància a la facultat de la imaginació.

Va morir el 8 de febrer de 1999 a Oxford, el lloc on va estudiar, ensenyar, escriure i viure la major part de la seva vida.