Quan el dolor és crònic

El dolor pot ser agut o sord, intermitent o constant, general o localitzat. La Societat Internacional pera a l’Estudi del Dolor el defineix com «una experiència sensorial i emocional desagradable, associada amb una lesió tissular actual o potencial o descrita en termes d’aquesta lesió». És el senyal que fa servir l’organisme per alertar-nos que alguna cosa no funciona bé. Si no es manifestés en forma de dolor, un trastorn greu podria progressar perillosament sense que ens n’adonéssim. És una realitat que tots coneixem, ja que tothom ha sentit dolor en algun moment. Milers de persones, però, han d’aprendre a conviure-hi, ja que el pateixen de manera crònica. El dolor representa la causa principal de consultes mèdiques arreu del món. És un veritable problema sanitari i alleugerir-lo, un dret reconegut dels pacients.

Les clíniques del dolor

Els progressos en les tècniques diagnòstiques i terapèutiques han fet crear una especialitat nova, la medicina del dolor, i unitats dedicades específicament a tractar-lo, les clíniques del dolor. Carme Busquets és responsable de la que funciona a l’Hospital Clínic de Barcelona, on va arribar després d’haver-ne posat una en marxa a l’Hospital de Girona l’any 1985. «En aquell moment, la meitat dels pacients eren oncològics. Ara, la majoria —més del noranta per cent— són musculoesquelètics. És a dir, atenem persones amb dolors musculars i dolors del raquis, bàsicament d’esquena.»

El dolor pot condicionar la vida de les persones fins al punt d’incapacitar-les

Les clíniques del dolor tenen com a objectiu tractar patologies doloroses difícils de resoldre. Els professionals procuren millorar la qualitat de vida dels pacients amb la recuperació del seu benestar físic, social i emocional. Perquè les conseqüències del dolor —sobretot, del que es té contínuament— no són únicament les sensacions molestes que genera: el dolor pot condicionar la vida de les persones fins al punt d’incapacitar-les.

«El dolor agut és un dolor intens que està relacionat amb un fet concret. Sabem que dura un temps i que s’acaba esvaint. I això no té gaire repercussió psicològica. Ara bé, el dolor crònic, que es pateix cada dia durant mesos i anys, pot tenir un impacte francament negatiu sobre la qualitat de vida. A la Clínica, fem un qüestionari als nostres pacients sobre com els afecta viure amb dolor. Els preguntem, per exemple, com descriuen el seu estat de salut, si han hagut de reduir el temps de treball, si hi ha coses que voldrien fer però que no poden, quina relació tenen amb la família i els amics, si el dolor els ha afectat emocionalment, si n’han patit durant les últimes setmanes, si ha dificultat les seves activitats quotidianes, si se senten bé i plens de vitalitat o si, en canvi, estan nerviosos. Aquests són els efectes col·laterals del dolor.»

El llindar del dolor varia segons la persona i varia, també, en funció del context

Un dels factors que dificulta el tractament del dolor és que és subjectiu: el llindar del dolor varia segons la persona i varia, també, en funció del context. «La definició que dóna la Societat Internacional del Dolor ja parla d’experiència. I el mot experiència vol dir que és individual, és propi de cadascú, aliè al que opinen els altres. És una vivència independent, personal, única. A més a més, està modificada per les circumstàncies. Per exemple, en situacions d’emergència com ara una guerra, amb l’alliberament hormonal que provoca la lluita, una persona pot tenir una ferida molt greu i no sentir-la. Ara bé, si aquella mateixa ferida se la fa a casa, en un estat de calma, la percepció del dolor canvia.» És un fenomen diferent segons la naturalesa de l’individu i la conjuntura obliga a personalitzar-ne en extrem els tractaments: a l’hora d’intervenir, els professionals no han de valorar només el fet, sinó com el viu la persona.

Tractament integral del dolor

D’això s’encarrega un conjunt de professionals de diferents especialitats capaços d’executar procediments terapèutics diversos, ja que el tractament del dolor ha de ser integral. «Nosaltres compartim malalts amb rehabilitació, cures pal·liatives, psicologia, psiquiatria i, especialment, amb totes les àrees que tenen alguna relació amb la columna vertebral: neurocirurgia, traumatologia, etc. Els pacients ens arriben derivats de l’atenció primària o bé d’altres especialistes de l’hospital». El dolor més freqüent és el d’esquena: un 80 % de la població l’ha patit de manera recurrent o esporàdica. Les patologies més tractades són el dolor lumbar crònic, les síndromes doloroses orofacials, el dolor miofascial, la fibromiàlgia, el dolor crònic postquirúrgic, la neuràlgia postherpètica, la síndrome regional complexa, el dolor crònic postamputació i el dolor articular degeneratiu. Quant a les teràpies, les més utilitzades són la farmacològica i les infiltracions.

«Una de les primeres feines que hem de fer és transmetre als pacients —o intentar-ho, perquè alguns no ho volen— que han de participar en la cura. Hi ha patologies en què no hi ha res a fer, però en el dolor musculoesquelètic, que és el majoritari, s’han de convèncer que ells són els malalts i que han de col·laborar.» La doctora Busquets fa al·lusió a tots aquells factors que es poden modificar i que poden millorar el procés de recuperació. «No podem canviar l’anatomia, però hi ha coses que es poden redirigir. Per exemple, si una persona té mal d’esquena i està obesa, s’hauria d’aprimar, menjar bé, fer exercici, reforçar la musculatura, adoptar una postura correcta, sortir de casa, tenir vida social… Tot això hi ajuda. Perquè si es queda a casa i entra en un bucle d’inactivitat i apatia, la salut se n’acaba ressentint.»

«Com a societat tenim poca tolerància al dolor: ens hem tornat hedonistes»

El pacient, per tant, ha de ser conscient que hi ha un marge d’intervenció sobre el dolor que depèn exclusivament d’ell. I que les possibilitats d’eliminar-lo del tot són limitades. «El que no fem són miracles. El dolor zero no existeix. Generalment, els pacients vénen amb massa expectatives: demanen que els treguis el dolor. I és molt difícil fer-lo desaparèixer. Ara, fer-lo més tolerable, sí que és possible. De vegades, aconseguim que millorin molt i, de vegades, no tant. Fem el que podem.» El propòsit dels professionals de la Clínica del Dolor és, si no eradicar-lo, almenys, fer-lo assumible. I una altra cosa que la doctora Busquets creu que s’hauria d’assumir és l’edat: «La gent vol morir sana, i això no és possible: la gent es mor quan hi ha alguna alteració greu a l’organisme. Però gairebé t’exigeixen morir sense patir. Com a societat tenim poca tolerància al dolor: ens hem tornat hedonistes».

Notícies relacionades