«El temps és múscul. En els infarts hi ha una relació molt clara entre la recuperabilitat del cor i el temps que passa fins que hi intervenim: com més triguem, menys múscul cardíac es conserva. Cada hora és determinant.» Ángel Cequier és director clínic de l’Àrea de Malalties del Cor de l’Hospital Universitari de Bellvitge. Quan un pacient arriba a la seva unitat al cap de trenta minuts de començar a patir els símptomes d’un infart, el més probable és que tres dies després ja descansi a casa. Ara bé, si no el reben abans que hagin passat vuit hores, segurament hi podran fer ben poca cosa.
La lluita contra el temps és, en el cas dels infarts, vital. En el sentit literal de la paraula
La lluita contra el temps és, en el cas dels infarts, vital. En el sentit literal de la paraula. L’infart agut de miocardi (IAM) es produeix a causa de l’obstrucció d’una artèria coronària que impedeix que la sang arribi a una zona del cor. La falta d’irrigació sanguínia genera una ferida al múscul que, mentre l’artèria continua obstruïda, es va estenent. La manera òptima de tractar un infart és amb mètodes de reperfusió immediata. És a dir, desobstruint l’artèria al més aviat possible perquè la sang torni a circular. Si passen unes quantes hores, l’extensió de la necrosi pot afectar tot el sector que depèn de l’artèria. El dany, llavors, és irreversible.
El pronòstic d’un pacient amb IAM depèn fonamentalment de la urgència amb què se l’atengui. I la sanitat catalana ha trobat una manera de guanyar temps als infarts: reorganitzar-se. «Ara mateix, la teràpia de reperfusió més beneficiosa és l’angioplàstia primària, que consisteix a introduir un baló dins una artèria oclosa per restablir el flux sanguini. Aquesta tècnica, però, només s’aplica en centres d’alta tecnologia. Era necessari, per tant, reduir l’interval entre la detecció de l’infart i l’angioplàstia, i amb la implantació del Codi infart s’ha aconseguit.»
El Codi infart (o Codi IAM)
El Codi infart és un protocol que es va posar en funcionament el juny del 2009 a Catalunya. Comprèn una sèrie de dispositius que s’activen quan un pacient que entra en contacte amb algun punt de la xarxa assistencial és sospitós de tenir un infart. D’entrada, es van establir deu hospitals de referència en atenció d’infarts i a cadascun se li va assignar una zona del territori. Així, quan qualsevol metge considera que un pacient és candidat a reperfusió immediata, el deriva automàticament al centre de referència que li correspon en funció del lloc on es trobi. El centre té l’obligació d’acceptar el pacient i retornar-lo, una vegada tractat i estabilitzat, a l’hospital d’origen o al més proper al seu domicili.
«L’Hospital de Bellvitge és el centre de referència de l’Àrea Metropolitana Sud, on viuen al voltant d’un milió tres-centes mil persones. A la nit també assumim la zona de Tarragona. Devem ser el centre de la Península que tracta més infarts: entre cinc-cents i cinc-cents vint cada any. La Societat Espanyola de Cardiologia va publicar un article sobre l’impacte que havia tingut l’aplicació del Codi infart, en què es provava que havíem reduït els terminis d’intervenció entre cinquanta i seixanta minuts de mitjana.» I l’estalvi de temps, si parlem d’infarts, equival a vides.
Amb aquest protocol s’estalvien, també, diners. «El cost d’actuació és inferior al del model anterior. Abans al malalt se li practicava una fibrinòlisi —que són cares— a l’hospital on l’atenien, i al dia següent ens l’enviaven perquè li efectuéssim l’angioplàstia. Ara ens estalviem el primer procediment.» El Codi, per tant, és econòmic i alhora eficaç. La iniciativa és producte del consens entre les administracions, els proveïdors i les societats científiques. Aquests agents, a més a més, van acordar avaluar-lo contínuament per detectar ineficiències i corregir-les.
El registre del Codi infart
«Quan el protocol es va posar en marxa, la conselleria de Sanitat de la Generalitat de Catalunya va exigir-nos que hi hagués un registre del que anàvem fent. L’eina, que va néixer com a mecanisme de control, ha resultat molt útil a fi d’identificar les febleses del projecte i actuar en conseqüència. Als metges potser ens agradaria que inclogués més variables clíniques, però des del punt de vista administratiu és un bon registre. Ens permet saber d’on i quan arriba el malalt, qui l’identifica, a quina àrea pertany, qui el rep, qui activa el Codi, quant temps triga a activar-se, quant a traslladar-se, quines decisions terapèutiques s’han pres o quines complicacions s’han pogut presentar.»
Els deu hospitals que formen la xarxa tenen l’obligació d’introduir tots els codis infart activats al seu centre. Han d’incloure dades de caràcter clínic, epidemiològic i de gestió, i posar una atenció especial als intervals de temps i als resultats en salut. Així, han descobert, per exemple, que si el malalt prové d’un hospital comarcal triga més a activar-se el Codi que si és identificat pel Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) al carrer. «Sembla que el SEM dóna l’alerta de seguida; mentre que a l’hospital arriba a urgències, potser el deriven a traumatologia, allà li ordenen un electrocardiograma, etc.»
També han detectat tendències positives, com ara que els pacients són atesos en millor estat que abans d’implantar-se del protocol. «A l’Àrea de Cardiologia, que som l’última instància, ens arribaven generalment en pitjors condicions. Alguns, fins i tot amb xocs cardiogènics. Ara, en canvi, hi acostumem a intervenir abans. Hi ha menys complicacions: abans rebíem els malalts amb insuficiència cardíaca, quan ja feia moltes hores de l’infart. Donem les altes abans. El fet que tot el procediment estigui pautat ens ha ajudat a actuar més ràpidament i millor. Els avantatges del Codi són inqüestionables. I tot això es va fent evident gràcies a les dades del registre.»
Incidència dels trastorns cardiovasculars
L’infart agut de miocardi és la primera causa de mort al món. Anualment, un 30 % de les morts que es produeixen cada any es deu a una malaltia cardiovascular, ja sigui vascular perifèrica —amb una incidència molt baixa—, cerebrovascular o cardíaca —que és la més comuna. «A Catalunya es produeixen entre 420 i 450 infarts cada any per cada milió d’habitants. I els mètodes de diagnòstic i tractament són costosos. Si això s’afegeix a l’alt grau d’incidència, explicaria que el 15 % dels recursos de la sanitat catalana s’hagin de dedicar a l’atenció de trastorns d’aquest tipus.»
Un estil de vida saludable, per tant, pot contribuir a prevenir un infart
Es tracta d’una patologia associada amb l’envelliment: com més avançada és l’edat, més probabilitats de partir-la. «Igual que hi ha un envelliment de la pell, les artèries coronàries també envelleixen i la possibilitat de presentar IAM va creixent. Hi influeixen factors de risc com ara si la persona fuma, si ha consumit substàncies tòxiques, si té el colesterol alt, si pertany a una família amb penetració important de la malaltia coronària, etc. La incidència als països nòrdics és entre 600 i 700 infarts per milió d’habitants, superior a la de Catalunya: la xifra respon al fet que la dieta i els hàbits són diferents.» Hi ha factors no modificables com ara l’edat, el sexe —les dones estan protegides hormonalment contra els infarts fins a arribar a la menopausa—, els antecedents familiars o la predisposició genètica. Però els factors de risc coronari sí que es poden modificar. Un estil de vida saludable, per tant, pot contribuir a prevenir un infart.