L’envelliment saludable és una prioritat ineludible per a les societats occidentals. Amb aquest recordatori va concloure la segona edició de la Conferència Internacional sobre Envelliment Saludable que va organitzar el campus HUBc de salut de la Universitat de Barcelona els dies 19 i 20 de juny. L’Aula Magna de la Facultat de Medicina va acollir metges i investigadors amb el propòsit d’examinar els últims progressos en l’àmbit de l’envelliment. Les jornades es van dur a terme amb el suport del Ministeri d’Educació en el marc del programa per a campus d’excel·lència internacionals Enfortiment 2011.
El programa científic pretenia oferir una visió transversal de la qüestió, de manera que les comunicacions van tractar aspectes tan diversos com la fisiologia, la genètica i l’epigenètica de l’envelliment, la immunosenescència o els desordres mentals associats a l’edat, tot això combinat amb enfocaments purament humanístics. Les idees que més es van repetir tenien a veure amb la necessitat d’un monitoratge personalitzat de la condició mèdica de cada individu i la importància de controlar la fragilitat i la sarcopènia a l’hora de prevenir trastorns i perllongar la vida saludable de la gent.
Panorama general de l’envelliment
John Morley, director de Geriatria i Endocrinologia de la Universitat de Saint Louis, és conegut internacionalment per la seva tasca com a investigador, gerontòleg, clínic i docent. Va pronunciar la conferència inaugural, «Human ageing in a new century», en la qual va comparar l’esperança de vida de diversos països en funció dels costums dels seus habitants.
Japó, Austràlia, França i Espanya són els països amb l’esperança de vida més elevada
Va assenyalar que factors com ara el consum de sal, de tabac i d’alcohol, l’exercici o les calories ingerides són els que tenen més incidència sobre la longevitat, que també depèn de l’entorn —les epidèmies en la història de cada nació podrien explicar, per exemple, els baixos índexs d’esperança de vida en països com ara Sud-àfrica. El Japó, Austràlia, França i Espanya se situen al capdavant en el rànquing de poblacions amb una esperança de vida més elevada. La capacitat de resposta davant situacions d’estrès i la fortalesa de les persones són elements que també condicionen l’envelliment, que, en tot cas, es relaciona en una proporció d’un 20-30 % amb els gens de cada individu.
Conclusions dels últims estudis científics
Cornelia Weyand, directora d’Immunologia i Reumatologia de la Universitat de Stanford, va explicar que l’habilitat del sistema immunitari per protegir l’organisme de les infeccions decreix amb l’edat, mentre que la producció de mediadors inflamatoris augmenta. També va assegurar que, si es coneguessin millor els mecanismes moleculars que causen la immunosenescència, les intervencions terapèutiques podrien arribar a alentir o detenir el deteriorament de la immunitat protectora que es produeix amb l’edat. D’altra banda, el degà de la Facultat de Medicina de la UB, Francesc Cardellach, va assenyalar que hi ha dades que suggereixen una relació directa entre la disfunció mitocondrial i l’envelliment, ja que s’ha pogut constatar que les mutacions d’ADN mitocondrial incrementen a mesura que passen els anys.
Els aspectes fisiològics de l’envelliment van centrar les comunicacions d’enguany. Especialment, la fragilitat i la relació amb la sarcopènia. Román Romero-Ortuño, del Trinity College de Dublín, va reflexionar sobre la manca de consens respecte de la definició de fragilitat, que pot entendre’s com a síndrome (fenotip de la fragilitat) o bé com a estat (índex de fragilitat). Ambdues aproximacions, però, no serien excloents, sinó complementàries. L’enfocament fenotípic considera la fragilitat com un cicle en què tenen lloc alteracions com ara la desnutrició crònica, la sarcopènia, la reducció del volum màxim d’oxigen, etc. En canvi, la fragilitat com a estat al·ludeix a l’acumulació de dèficits (discapacitat, diabetis, desordres mentals o fatiga) a mesura que envellim. Vicenzo Malafarina, de l’Hospital San Juan de Dios de Pamplona, va afegir que alguns dels paràmetres útils per detectar la fragilitat són la força muscular i la incidència de caigudes i fractures. Com a conclusió, va plantejar que la fragilitat no equival a la comorbiditat o discapacitat, tot i que són fenòmens vinculats.
És imprescindible prevenir la fragilitat, l’estat previ a la discapacitat. I el principal origen de la fragilitat és la sarcopènia
Leocadio Rodríguez Mañas, cap del Servei de Geriatria de l’Hospital de Getafe, va remarcar que si només el 30 % dels individus que experimenten discapacitat poden recuperar completament la funcionalitat, és imprescindible prevenir la fragilitat, l’estat previ a la discapacitat. L’origen principal de la fragilitat és la sarcopènia, una pèrdua de la massa muscular que s’associa amb canvis en el teixit adipós i en l’energia muscular. Alfonso J. Cruz Jentoft, director del Servei de Geriatria de l’Hospital Universitari Ramón y Cajal, va assenyalar que la sarcopènia és un concepte més pràctic i mesurable que la fragilitat en la prevenció de discapacitats. No obstant això, i malgrat que és relativament senzill establir grups amb risc elevat de patir sarcopènia, encara és complicat arribar a diagnosticar-la.
D’altra banda, José Luis Molinuevo, del Servei de Neurologia de l’Hospital Clínic, va parlar sobre la possibilitat de prevenir la demència. Va subratllar la importància de les estratègies de prevenció en el tractament dels desordres mentals associats amb l’edat que, en ocasions, presenten una llarga etapa asimptomàtica que en dificulta la detecció. Va advertir que l’exercici mental durant la vellesa no aporta tants beneficis a la salut com el físic, i que els índexs de demència han minvat gràcies a l’educació, a la reducció de la incidència de l’ictus cerebral i a la millora en el tractament dels factors de risc cardiovasculars. Després d’aquesta intervenció, va ser el torn d’Anna Renom, que actualment elabora un estudi sobre l’ús inadequat de fàrmacs en la gent gran amb demència per a l’Institut de Medicina General i de Família de la Universitat de Witten, a Alemanya. Renom va alertar que un 17 % dels medicaments que es prescriuen són potencialment inapropiats.
El paradigma de l’envelliment actiu
La segona jornada va començar amb la taula rodona «Envelliment òptim: un punt de vista sociopolític, humanístic i científic». Hi van participar José Manuel Ribera Casado, professor emèrit de la Universitat Complutense de Madrid; Joan Rodés, professor emèrit de la Universitat de Barcelona, i Assumpció Roset, comissionada de la Gent Gran de l’Ajuntament de Barcelona. Tots tres van debatre sobre la necessitat de superar els obstacles i les limitacions perquè la població assoleixi un envelliment actiu. I aquest repte implica, per descomptat, un canvi d’hàbits, però també de rols i d’actituds, fins que s’aconsegueixi més implicació de la gent gran en la societat i se n’obtinguin beneficis. Al final de la taula, els ponents van intercanviar opinions amb el públic sobre la conveniència de flexibilitzar el sistema de jubilació a fi que la gent gran que ho vulgui pugui continuar la seva activitat professional.
Les receptes per aconseguir un envelliment òptim són, fonamentalment, l’exercici físic i una alimentació saludable. José Antonio Serra Reixach, cap del Servei de Geriatria de l’Hospital General Universitari Greogorio Marañón, va recomanar aproximadament cent cinquanta minuts setmanals d’esport per evitar malalties i estendre la longevitat. Entre els diversos tipus d’activitat física, va prioritzar l’exercici aeròbic, l’entrenament de resistència, el de flexibilitat i el d’equilibri. Ramon Estruch, del Servei de Medicina Interna de l’Hospital Clínic, va exposar els resultats d’un estudi sobre els efectes de la dieta mediterrània en la prevenció primària de malalties del cor, i va explicar que pot reduir fins a un 30 % el risc d’infart de miocardi. A més, s’ha demostrat que disminueix la incidència de la depressió i el declivi cognitiu. Antoni Trilla, cap del Servei d’Epidemiologia del mateix Clínic, va aconsellar que la gent gran es vacuni anualment contra la grip. La vacunació és la intervenció sanitària més econòmica i efectiva, té pocs efectes adversos i una bona ràtio benefici/risc.
Presència institucional
La cerimònia inaugural també va tractar sobre l’envelliment actiu i la necessitat de potenciar-lo mitjançant accions en els àmbits social, polític i econòmic. Hi van intervenir Jordi Alberch, vicerector d’Investigació, Innovació i Transferència de la UB; Francesc Cardellach, degà de la Facultat de Medicina de la UB; Albert Ledesma, del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya; Assumpció Roset, comissionada de la Gent Gran de l’Ajuntament de Barcelona, i Alfonso López-Soto, cap del Servei de Medicina Interna i director de la Unitat Geriàtrica de l’Hospital Clínic de Barcelona. Com a president del Comitè Científic de la Conferència, López-Soto es va fer càrrec també de la cloenda, juntament amb Joan Roca, director executiu del campus d’excel·lència HUBc.