Apoderament del pacient

//The co-responsibility and participation of individuals in the management of their own health

El terme apoderament darrerament s’ha popularitzat. El concepte, però, ve de lluny: va néixer cap a la dècada de 1970 en relació amb el procés d’enfortir els drets i les capacitats de les persones o les comunitats vulnerables i fer-los guanyar confiança i protagonisme. Segons aquesta filosofia, els éssers humans (i els grups dels quals formen part) han de tenir accés als recursos i a les decisions que afecten les seves vides.

Fa uns anys el concepte es va començar a aplicar al sector de la salut. En aquest cas, al·ludeix a l’assumpció d’un rol actiu del ciutadà respecte de la gestió de la pròpia salut. El sistema sanitari l’ha relegat tradicionalment a un lloc més aviat passiu: el pacient es limitava a ser cuidat, mentre que els professionals sanitaris prenien les decisions en exclusiva i es feien responsables dels resultats. L’apoderament del pacient implica un canvi de mentalitat i una modificació de certs costums molt arrelats en el sistema.

El poder de la informació

Un pacient apoderat és un pacient amb capacitat per decidir, satisfer les necessitats i resoldre els problemes, amb pensament crític i control sobre la seva vida. I tot això s’aconsegueix, en primer lloc, amb el coneixement. Si la informació és poder, un pacient apoderat ha de ser un pacient informat: ha de disposar de les nocions suficients per entendre la malaltia i el tractament. Correspon als professionals de la salut, doncs, transferir els coneixements i les habilitats perquè el ciutadà sigui capaç d’escollir entre les opcions que té a l’abast i actuar-hi en conseqüència.

La col·laboració del pacient permet personalitzar els tractaments, adaptar-los a les condicions de vida de cada individu i augmentar-ne la seguretat. El professional, però, s’ha d’assegurar que el ciutadà entén correctament la informació i que sabrà utilitzar-la de manera adequada. El fet de delegar-li responsabilitat implica deixar que es faci càrrec d’ell mateix amb la màxima autonomia i confiar que serà capaç d’advertir una incidència, si es produeix, i transmetre-la als professionals. A més, s’ha demostrat que confiar en el malalt té efectes positius en la recuperació.

El pacient i el sistema

Es tracta d’un model menys paternalista, basat en la participació del ciutadà tant a l’hora de prendre decisions com d’autocuidar-se. És, també, un model que contribuiria sens dubte a alleugerir el sistema, ja que els trastorns crònics són els que consumeixen més recursos i els que, per naturalesa, depenen en gran part de la cura que tinguin els malalts de si mateixos: eleccions respecte dels hàbits de vida —l’exercici, l’alimentació o l’adherència als medicaments— poden afectar directament l’evolució de la patologia. De fet, el grau d’implicació del pacient sol ser determinant en el balanç global del tractament.

Uns usuaris més informats i més responsables millorarien el sistema. Però, com es pot passar de la teoria a la pràctica assistencial? Segurament s’ha de començar per mesurar el valor real afegit que l’apoderament del pacient pot aportar i, a partir d’aquí, promoure un canvi de mentalitat entre la ciutadania i els professionals del sector. En tot cas, el que es fa evident és que cal incorporar el pacient com a agent actiu en el sistema sanitari i procurar que estigui disposat a cooperar i coresponsabilitzar-se de la seva salut.

Notícies relacionades