Josep Samitier combina la recerca, la docència i la gestió. És especialista en nanotecnologia aplicada a la medicina i, actualment, dirigeix l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya. Va fundar la Plataforma de Nanotecnologia del Parc Científic de Barcelona i coordina la Plataforma Espanyola de Nanomedicina. És catedràtic d’Electrònica de la Facultat de Física de la Universitat de Barcelona, i delegat del rector en la candidatura que integra la UB a la comunitat de coneixement i innovació en l’àmbit de l’envelliment actiu i saludable promoguda per l’Institut Europeu d’Innovació i Tecnologia. Dins la mateixa universitat, ha estat vicerector de Política Internacional, vicerector d’Innovació, rector en funcions i director executiu del campus d’excel·lència internacional HUBc. L’any 2003 va rebre el premi Ciutat de Barcelona en la categoria d’innovació tecnològica.
Què és la nanotecnologia?
La nanotecnologia és l’estudi de la matèria a escala atòmica i molecular. La manipulació de la matèria a aquesta escala ens permet construir dispositius nous. En el sector de la salut, per exemple, ens permet construir nous sistemes de diagnòstic o noves teràpies.
De quina manera la nanotecnologia forma part de les nostra vida? En quines realitats la trobem sense saber que hi és?
La nanotecnologia ha evoluciona de dues maneres. D’una banda, en la reducció de dimensions. El sector paradigmàtic és el de l’electrònica: controlant la matèria a escala nanomètrica podem fabricar aparells electrònics més petits, però més potents. De l’altra evolució de la nanotecnologia en diem de baix cap a dalt, és a dir, a partir de molècules hem construït realitats cada vegada més complexes. Per exemple, avui en dia trobem nous tipus de fàrmacs que ja utilitzen la nanotecnologia. S’introdueix el principi actiu del medicament dins d’una nanopartícula que serveix d’embolcall, i en aquest embolcall implantem sistemes que poden localitzar la cèl·lula o l’òrgan malalts. D’aquesta manera, aconseguim que l’efecte terapèutic del fàrmac sigui més gran en dosis molt més petites, i en reduïm els efectes secundaris.
Aquesta classe de fàrmacs pot ser especialment útil en les teràpies contra el càncer?
Sí, perquè ens permetran personalitzar més els tractaments. Gràcies al progrés de la genètica sabem que no tots els tipus de càncer són iguals, i que no evolucionen de la mateixa manera. Per tant, necessitem poder dissenyar teràpies més a mida de cada pacient perquè l’organisme hi pugui respondre de la millor manera possible. Seran útils en el cas del càncer, però també de les malalties neurodegeneratives, les metabòliques, etc.
Si la nanotecnologia pot fer possible que els tractaments siguin més efectius i menys lesius, es podran controlar els efectes indesitjables dels fàrmacs?
«Amb els nanofàrmacs aconseguim augmentar l’eficiència que tenen avui en dia els principis actius»
Exacte. Ara, quan se subministra un medicament, es distribueix per tot el cos de manera relativament homogènia, s’acumula en òrgans que no estan afectats per la patologia. I el metge, moltes vegades, ha de fer un balanç entre els possibles efectes secundaris i els beneficis del tractament. Amb els nanofàrmacs aconseguim augmentar l’eficiència que tenen avui en dia els principis actius, i la nanotecnologia aplicada a la medicina ens ajudarà, també, a millorar els diagnòstics.
Ha esmentat el potencial de la nanotecnologia en les fases de tractament i diagnòstic. També canviarà els mètodes de prevenció?
També ho farà, perquè la medicina evoluciona cap a la determinació de poblacions de risc. L’anàlisi genòmica, per exemple, elabora sistemes per preveure, d’una manera més ràpida, la possibilitat que aparegui una malaltia concreta en diferents grups de risc. I, en aquest tipus de prevenció, la nanotecnologia aplicada a la medicina també ens ajudarà.
Encara no es poden fer aplicacions concretes?
Estem en la fase de recerca i de laboratori. Aquesta tendència va començar l’any 2000. Des d’aleshores, cada vegada més investigadors, centres i hospitals s’hi han dedicat. Ara es comencen a recollir els primers fruits. Però comptem que serà d’aquí a deu o dotze anys que aquests tipus de teràpies o de sistemes de diagnòstic s’estendran i incidiran en moltes de les patologies que encara prevalen.
Ens ajudarà, per tant, a viure més i a viure millor?
Avui en dia estem aconseguint viure més. Del que es tracta, ara, és de viure la major part d’aquests anys en les millors condicions: aquest és el paradigma a què aspirem. Hi ha un aspecte molt important, la relació que tenen els materials i la nanotecnologia amb les teràpies de medicina regenerativa. Perquè qüestions com ara el desgast d’una vèrtebra o dels cartílags poden provocar un gran patiment a la gent. Per millorar els implants i les tècniques de regeneració de teixits necessitem la biologia, conèixer millor com es comporten les cèl·lules. Però necessitem, també, sistemes que ens ajudin a generar implants més efectius. Avui en dia, és relativament normal que una persona d’una certa edat tingui una pròtesi de genoll o una pròtesi de maluc fabricades amb materials metàl·lics o polimèrics. Incorporem la nanotecnologia per millorar la integració entre aquesta pròtesi i el teixit.
Vostè dirigeix l’IBEC, una institució de referència en bioenginyeria i nanomedicina. Quins mecanismes han trobat per fer arribar la tecnologia derivada de la recerca a la ciutadania i al sector productiu?
Primer, cooperant amb els metges i els hospitals. Tenim diferents convenis per executar projectes en els quals treballem amb metges que tenen una informació directa sobre certes patologies. Ells ens expliquen quines problemàtiques es troben i nosaltres veiem com els podem ajudar a resoldre-les. A l’Institut tenim àrees de processament de senyals múltiples, de nanosondes i nanocommutadors, de robòtica, de materials, de nanobioenginyeria; depenent de cada cas, busquem la millor manera de solucionar un problema. L’altre aspecte, el de crear més riquesa, passa per col·laborar amb les empreses per buscar sistemes que després es puguin escalar i produir de manera industrial. Al final, són les empreses les que fabriquen els materials o els dispositius que trobem als hospitals, als centres d’atenció primària o a les farmàcies. Per exemple, hem creat una unitat mixta amb una empresa biotecnològica per desenvolupar un sistema de diagnòstic de certes patologies ginecològiques. En principi, es posarà a disposició del mercat i dels professionals en un termini d’un o dos anys.
Llavors, la col·laboració pública-privada és fonamental a l’hora de transferir el coneixement?
Sí, perquè la nostra feina com a institut de recerca és generar coneixement, trobar respostes a preguntes. Però nosaltres només podem arribar fins al prototip, fins a la prova de concepte, fins a la demostració que una cosa és o no és factible. A partir d’aquí, hi ha d’entrar la indústria. Una cosa és construir un dispositiu que provi que un problema té solució i una altra, produir-ne milers d’unitats. Quan fem un descobriment, busquem la col·laboració en el sector privat per veure de quina manera podem cooperar. Aquests acords beneficien també les entitats públiques, perquè ens permet recuperar una part de la inversió que hem fet i utilitzar-la per desenvolupar projectes nous i idees noves.
Vostè ha dit que Catalunya és capdavantera en l’aplicació de la nanobiotecnologia, en sistemes de diagnòstic i en regeneració de teixits gràcies a la feina i a la inversió que s’hi ha fet. Com preveu el futur per a la recerca?
És un panorama complex per la situació econòmica de l’Estat espanyol. Fins i tot, per la situació econòmica d’Europa en relació amb la resta del món. Països emergents com ara l’Índia, la Xina o el Brasil tenen un grau de desenvolupament cada vegada més alt. Això, des d’un punt de vista global, és bo, perquè vol dir que cada vegada hi ha més gent que investiga. Però, des del punt de vista del nostre país, hem de decidir com ens situem en aquest entorn i com podem fer que el nostre talent es quedi aquí o, fins i tot, atreure talent de fora que vegi casa nostra com una oportunitat.
«El coneixement és fonamental, i és la manera perquè un país continuï sent capdavanter»
Els governs de la Generalitat dels últims vint o vint-i-cinc anys han entès aquesta qüestió, i han dut a terme estratègies polítiques i iniciatives —com ara els centres de recerca o el programa ICREA— que han permès mantenir aquest grau de desenvolupament alt. En aquests moments, i en l’àmbit de la recerca, Catalunya està ben posicionada dins la comunitat europea. Però cal continuar, i sé que és complex. Els últims anys han estat difícils. Les empreses també s’han ressentit de la situació econòmica, i ens costa trobar els recursos per tirar endavant els projectes. Però el més important és mantenir aquesta aposta que s’ha fet de país: el coneixement és fonamental, i és la manera perquè un país continuï sent capdavanter.
I el KIC en envelliment actiu i saludable pot servir per atreure talent, per transferir coneixement o per dinamitzar l’economia?
El KIC és una gran iniciativa de l’Institut Europeu de Tecnologia, que és una institució promoguda per la Comissió Europea. Un KIC és una comunitat de coneixement i innovació. Al consorci on som s’hi apleguen les millors entitats d’Europa, públiques i privades, en matèries vinculades amb l’envelliment actiu i saludable. Incorpora institucions del prestigi d’Oxford, l’Imperial College, Karolinska, Lovaina, Heidelberg o Max Planck. Hi ha grans centres universitaris i, també, grans empreses: Roche Diagnostics, Siemens, Philips, Ferrer, Telefónica, etc. Estar present entre aquests grans actors europeus i el fet que, dins la nostra proposta, el node espanyol tingui la seu a Barcelona, també situa la ciutat i les seves entitats al capdavant, al costat de Suècia, Alemanya, el Regne Unit, França, és a dir, dels grans països d’Europa. Són grans actors que veritablement poden aconseguir el que pretén la Unió Europea: que el treball coordinat doni eines per aconseguir que els ciutadans envelleixin d’una manera activa i amb estils de vida més saludables.