Gairebé tres mil milions i mig de persones disposaran d’un telèfon intel·ligent l’any 2017. El 50 % utilitzarà l’aparell, entre altres coses, per tenir cura de la seva salut. Avui dia ja hi ha milers d’aplicacions que permeten a l’usuari mesurar constants que tradicionalment requerien la intervenció d’un professional, com ara la freqüència cardíaca, el nombre de calories cremades o el cicle del son. La previsió és que la gamma de prestacions que ofereixen els mòbils s’ampliï fins a abastar paràmetres encara més tècnics i específics, de manera que només hàgim de visitar el metge quan sigui imprescindible. Els recursos tecnològics que possibiliten l’atenció sanitària a distància reben el nom de mHealth o salut mòbil.
Què entenem per salut mòbil?
La Unió Europea publicava fa uns mesos el Llibre verd de la salut mòbil, en què la definia com el conjunt de «pràctiques mèdiques i de salut pública basades en dispositius mòbils com ara telèfons, dispositius de monitoratge del pacient, assistents digitals personals i altres dispositius sense fil». L’Administració d’Aliments i Medicaments dels EUA (FDA) també en parla a Aplicacions mèdiques mòbils. Guia per a la indústria i el personal de l’Administració d’Aliments i Medicaments. Considera que són aplicacions mèdiques els programes informàtics que «compleixen les condicions de dispositiu mèdic i fan d’accessori d’un dispositiu mèdic regulat, o transformen la plataforma mòbil en un dispositiu mèdic regulat».
Aquest criteri inclou tant programes dissenyats exclusivament per usar-los amb el mòbil, com les plataformes web allotjades en servidors però que es poden executar des de telèfons, tauletes tàctils o altres terminals intel·ligents. I distingeix entre aplicacions accessòries (per exemple, una que serveixi per registrar i fer el seguiment de la pressió arterial mesurada prèviament amb un tensiòmetre) i les que converteixen la plataforma mòbil en un dispositiu mèdic (una aplicació capaç de capturar la freqüència cardíaca sense haver d’emprar cap aparell extern).
Hi ha aplicacions que poden interconnectar usuaris i establir-hi una via de comunicació ràpida i senzilla. La relació més convencional és la de metge-pacient. En aquest cas, l’aplicació pot servir per plantejar i resoldre dubtes, transmetre informació o donar consells. Això implica que part de l’activitat que actualment es porta a terme durant una visita mèdica es podria fer telemàticament, amb l’estalvi de temps consegüent per a les dues persones interessades. Les possibilitats comunicatives de les aplicacions, però, van més enllà d’habilitar consultoris mèdics en línia. També poden servir com a vehicle per intercanviar coneixements entre diferents professionals sanitaris; per connectar pacients que vulguin crear comunitats al voltant d’una patologia i compartir-hi experiències; per posar malalts en contacte amb experts que complementin l’opinió dels professionals que ja els atenen.
El monitoratge de certes constants vitals és fonamental en el seguiment de l’estat clínic del pacient. El progrés tecnològic ha possibilitat que aquest control es pugui fer a distància (en anglès ja s’ha conceptualitzat i rep el nom de remote patient monitoring). Una persona amb insuficiència cardíaca i amb un marcapassos implantat, per exemple, necessitava anar periòdicament a l’hospital per sotmetre’s a una revisió mèdica i revisar l’aparell. Ara, el pacient pot disposar a casa d’un transmissor que es comunica amb el marcapassos, recull les dades de funcionament i les tramet a la unitat que se n’ocupa. La persona també es pot mesurar la tensió arterial o el pes, i enviar al metge les dades resultants sense moure’s de casa, de manera que aconsegueix un monitoratge del seu estat de salut encara més exhaustiu —al centre sanitari el control és ocasional, a casa és constant— i, sobretot, més còmode.
El pacient podrà programar recordatoris per prendre els fàrmacs que tingui pautats
Les aplicacions mòbils també poden ser útils per millorar l’adherència al tractament dels malalts, en especial dels crònics, que en un percentatge molt significatiu no compleixen estrictament amb les recomanacions mèdiques. Al mercat hi ha recursos que permeten al pacient programar calendaris amb recordatoris per prendre els fàrmacs que tingui pautats i les visites mèdiques que li corresponen. A més a més, algunes aplicacions permeten als professionals sanitaris accedir a les fitxes dels pacients —sempre que aquests ho hagin autoritzat prèviament—, de manera que poden comprovar en temps real com l’usuari autogestiona la malaltia.
Per aprofundir encara més en la gestió de la pròpia salut, resulta imprescindible disposar de la informació adient. Algunes plataformes s’han dedicat a recopilar, ordenar i oferir dades sobre determinades malalties, per garantir la qualitat i la fiabilitat de les fonts d’informació utilitzades. D’altres posen al servei de l’usuari programes desenvolupats expressament per facilitar el maneig d’una patologia concreta. I n’hi ha que, fins i tot, apleguen ambdues tendències, i contribueixen decisivament a consolidar l’apoderament del pacient. Que un individu tingui al seu abast recursos que li permetin conèixer i controlar el que li passa és un factor clau a l’hora d’afrontar una malaltia.
Per acabar, cal esmentar les aplicacions que fomenten el benestar i els estils de vida saludables. Aquestes aplicacions proporcionen als usuaris recomanacions sobre hàbits que milloren la qualitat de vida, com també eines que els permeten fer un seguiment de l’estat general de salut. Per exemple, una persona pot dur i comparar el registre de les passes que fa diàriament, les pulsacions que té mentre corre, el nombre de calories ingerides i cremades, la quantitat i qualitat del son, etc. Totes aquestes dades el poden fer decidir a corregir hàbits i adoptar-ne de nous. També es pot encoratjar l’usuari mitjançant alertes, recompenses o missatges motivadors que l’animin a fer exercici físic, a mantenir una dieta equilibrada o a tenir cura de les relacions socials.
La salut a distància pot contribuir a la universalització, eficiència i sostenibilitat de la sanitat
La generalització d’aquest tipus de recursos representa un primer avantatge —segurament, el més valorat per les autoritats públiques—: alliberar els professionals de tasques que es poden automatitzar mitjançant dispositius mòbils. L’optimització del temps del personal sanitari equival a un estalvi en recursos humans i, en conseqüència, econòmics. També pot contribuir a millorar el diagnòstic i el tractament de certes malalties, i permet que els usuaris tinguin més control sobre la seva salut. A més a més, representa l’oportunitat d’accedir a la sanitat, tot i que sigui d’una manera insuficient i limitada, dels ciutadans de països poc desenvolupats que tenen sistemes d’atenció deficients però que disposen d’una bona ràtio de connectivitat mòbil. La salut a distància, per tant, pot contribuir a la universalització, eficiència i sostenibilitat de la sanitat.