Fa uns anys es va iniciar un moviment revisionista sobre el paper de la universitat dins l’actual societat del coneixement. A les seves funcions tradicionals, la formació i la recerca, se n’afegeix ara una de nova que intenta traslladar els èxits científics a la societat. La transferència procura transformar els resultats de la recerca en benestar social, econòmic i cultural. Jordi Alberch, vicerector d’Investigació, Innovació i Transferència, és responsable de l’estratègia de la Universitat de Barcelona en aquest àmbit. És, també, catedràtic del Departament de Biologia Cel·lular, Immunologia i Neurociències de la Facultat de Medicina. Coordina el grup de recerca sobre Fisiopatologia i Tractament de les malalties neurodegeneratives de l’IDIBAPS i el CIBER de malalties neurodegeneratives. És president electe de la Societat Espanyola de Neurociència.
Catalunya i, en particular, la Universitat de Barcelona lideren els rànquings de producció científica universitària de l’Estat. La UB és la segona institució en volum de publicacions després del CSIC. Com s’ha aconseguit assolir aquesta posició capdavantera?
A Catalunya tenim un sistema de recerca diferent a la resta de l’Estat: fa més de deu anys es van crear els instituts de recerca, mentre que a la resta de l’Estat no n’hi ha. La UB ha jugat un paper fonamental en el sistema de recerca català, i aquest sistema s’ha construït sobre una base acadèmica: els millors investigadors d’alguns àmbits de les universitats van esdevenir membres destacats dels instituts. A l’IBEC, per exemple, hi trobem enginyers de la Universitat Politècnica de Catalunya i biòlegs o físics de la Universitat de Barcelona. Per tant, aquí s’ha fet una aposta important pel coneixement, sobretot en l’àmbit biomèdic.
«Si volem que el model sigui sostenible, calen inversions, perquè estem al límit»
A més a més, tenim hospitals universitaris que també disposen d’instituts de recerca: l’IDIBAPS, associat a la UB i al Clínic, o l’IDIBELL, associat a la UB, Hospital Universitari de Bellvitge i l’ICO. Si mirem altres àrees, podríem remarcar els casos de la Facultat de Física o la Facultat de Geografia i Història —aquesta última és l’única facultat que té dos Advanced Grants, unes ajudes del Consell Europeu de Recerca per a investigadors reconeguts internacionalment. Sens dubte, el capital més important de la UB és humà. El que dóna més mèrit als nostres professionals és que hagin estat capaços de mantenir el nivell d’excel·lència científica fins i tot en un context de crisi, quan ha minvat de manera substancial el pressupost assignat a la recerca. Però si volem que el model sigui sostenible, calen inversions, perquè estem al límit.
Dins l’ecosistema del coneixement que descriu, hi ha universitats, centres de recerca i, en el cas de les ciències de la vida, hospitals. Tots aquests agents treballen conjuntament? Hi ha una estratègia comuna per articular esforços?
L’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer, la Facultat de Medicina i l’Hospital Clínic funcionen d’una manera coordinada. Per exemple, si necessitem un microscopi electrònic, el compra l’IDIBAPS, però el posa a espais de la Universitat, de manera que el gestionem nosaltres i l’utilitzem tots. En relació amb l’equipament, els Centres Científics i Tecnològics de la UB són els que agrupen l’alta tecnologia. Altres universitats els tenen repartits, i així no s’optimitzen els recursos. Aquesta coordinació ens fa ser més competitius. Ens hauria agradat fer més col·laboracions, especialment en èpoques en què els instituts han anat per una banda i les universitats per una altra. La crisi, ara, ens ha tornat a apropar.
Segons un informe de l’Institut Nacional d’Estadística, la inversió pública en recerca ha retrocedit fins a l’any 2006. Com s’ha ressentit la ciència d’aquesta regressió?
Les polítiques s’acostumen a basar més en vots que en interessos socials. No hem de ser gaire imaginatius. Només hem de mirar què es fa al nostre entorn, on s’inverteix. La resposta és R+D+I. A Alemanya augmenten les partides que es destinen a la recerca, a França es mantenen i a Anglaterra s’han reduït una mica, però perquè sempre han estat molt elevades. En el nostre cas, és notable el nivell de productivitat científica que hem pogut sostenir en relació amb el d’inversió, que és gairebé nul. I és gairebé nul perquè al darrere hi ha una manca de visió estratègica.
«Tenim la millor generació d’investigadors joves que hem tingut mai. I l’estem desaprofitant»
No crear ni desenvolupar productes nous ens fa dependre sempre d’altres països. Només tindrem un paper comercial comprant i venent el que desenvolupin els altres. A més a més, cometem l’error de pensar que es pot aturar temporalment la inversió en recerca i després reprendre-la on s’havia deixat. La recerca és com una escala mecànica: si l’agafes, has de caminar perquè, si no, te’n vas cap enrere. Ara estem on estàvem l’any 2006. L’any vinent, si continuem igual, ens posarem al nivell del 2001. I, si aguantem un altre any, tornarem al 1983. Cada any perdut n’equival a cinc. Disposem de bones estructures, bons equipaments i bons professionals, sobretot, bons professionals: tenim la millor generació d’investigadors joves que hem tingut mai. I l’estem desaprofitant.
Les administracions dediquen pocs recursos a la recerca científica perquè no hi ha demanda social? És a dir, realment la ciutadania percep que la recerca és imprescindible?
Fa temps es va fer una enquesta sobre la valoració que es feia a Espanya de l’R+D+I per saber si la gent creia que s’hi havia d’invertir. Només hi havia tres regions que consideraven que sí: Catalunya, el País Basc i Madrid. En aquest sentit, l’aposta que ha fet el Govern català és decisiva. Fins i tot ha estat reconeguda per Madrid, que acredita els millors instituts d’investigació sanitària —i la majoria són catalans. L’IDIBAPS va ser el primer a rebre l’acreditació i l’IDIBELL figura entre els instituts destacats. Passa el mateix amb un altra distinció, la Severo Ochoa, que reconeix l’excel·lència de certs instituts de recerca: molts d’aquests centres són catalans. Hem aconseguit que Catalunya sigui un territori de referència dins l’espai europeu de recerca i innovació.
Si la gent no entén la necessitat d’apostar per una economia del coneixement i donar a la ciència un pes específic dins el sistema, no caldria, potser, un esforç pedagògic dels responsables de la política científica?
«La inversió en ciència és lenta, perquè no saps mai si una idea es concretarà ni quan»
Hi estem totalment d’acord. Els polítics acostumen a pensar només en el temps que exerciran el càrrec, i la ciència demana estratègies a llarg termini. Per exemple, els astrònoms —i a la UB n’hi ha de molt bons— treballen en projectes a vint anys vista. La inversió en ciència és lenta, perquè no saps mai si una idea es concretarà ni quan ho farà. Però s’hi ha d’apostar, com fan els grans països d’Europa o els EUA, el Japó, la Xina, etc. El sistema no hauria de canviar cada legislatura, s’ha de pensar en el futur. S’hauria de revertir aquesta tendència, perquè formem molt bé la gent i la política científica ha de ser a llarg termini.
És la transferència una assignatura pendent? Hi ha dificultats per convertir el coneixement en valor social i econòmic?
Definitivament. Tenim un problema i les xifres ho demostren: som molt competitius en volum de publicacions científiques mentre que no destaquem pel que fa a nombre de patents registrades. Si tenim capacitat científica, hauríem de ser capaços de transferir-la. La gran pregunta és per què no ho fem. Per què ens costa tant transformar el coneixement en valor, si tenim aquest coneixement? Hi ha dues raons. Una és cultural: als científics se’ls valoren més les publicacions que no pas les patents i, a més a més, les patents triguen molt a materialitzar-se. Un altre punt és com afrontem la recerca. Tradicionalment, fem ciència fonamental sense pensar en l’aplicació pràctica que poden tenir els nostres descobriments.
«Necessitem el suport de professionals que identifiquin què es pot patentar»
En el cas de la biomedicina —i en altres disciplines el plantejament és similar—, ens interessem per conèixer els mecanismes, les raons per les quals passa alguna cosa, el perquè. I potser hauríem d’invertir el procés: deixar de buscar mecanismes i dedicar-nos a crear molècules, fer-ne moltes i patentar les que funcionin. La recerca ha de desenvolupar coneixement, és bàsic. Però necessitem el suport de professionals que identifiquin què es pot patentar. Si incorporem agents comercials capaços de connectar el que pot oferir la universitat amb el que necessita la indústria, els investigadors podran fer la seva feina sense haver d’estar pendents de factors aliens a la ciència. Hem de consolidar i millorar l’estructura que ja hem creat per promoure la transferència.
Quins mecanisme té la universitat per traslladar el coneixement i la tecnologia generats a l’acadèmia a la societat? La UB disposa d’eines específiques per facilitar el procés de transferència?
En això hem estat pioners: la Fundació Bosch i Gimpera es va crear quan ningú no parlava encara de la tercera missió de la universitat, que és la transferència. L’ens treballa perquè els resultats de la recerca generats a la UB arribin al mercat per mitjà de contractes d’R+D+I, de consultoria i serveis, o bé amb la protecció, valorització i llicència de patents, o amb la creació de noves empreses basades en el coneixement. Fa vint-i-cinc anys que la tenim i és una estructura que funciona. El Parc Científic de Barcelona es va fundar amb el mateix objectiu, i va ser la primera entitat d’aquest tipus a l’Estat espanyol. És un clúster dedicat a generar, transferir i captar valor, principalment en l’àmbit de les ciències de la vida.
«Hauríem de ser capaços de millorar el diàleg amb el sector empresarial, esbrinar quines són les seves necessitats i oferir respostes»
Ens hauríem de qüestionar per què no hem aconseguit millorar la quota de transferència, si disposem de les estructures adequades. Segurament hi ha un problema en el sector empresarial local, que està constituït bàsicament per petites i mitjanes empreses que gairebé no inverteixen en R+D+I. Altres universitats europees tenen al costat empreses molt potents, que col·laboren a bastament en la recerca. Hauríem de ser capaços de millorar el diàleg amb el sector empresarial, esbrinar quines són les seves necessitats i buscar la gent que hi pugui donar resposta, perquè a la universitat disposem d’especialistes en totes les àrees que poden donar respostes. Tot i això, sí que hi ha un canvi de mentalitat que ja s’està donant: ara es parla constantment de la necessitat de transferir. Almenys hem aconseguit fer entendre als nostres professionals que la inversió en formació i recerca ha de retornar, d’alguna manera, a la societat.
Aquestes iniciatives serveixen per reforçar la idea de la universitat com a incubadora d’idees?
En el marc de l’Horitzó 2020, el programa europeu de finançament de projectes d’innovació i recerca, un dels pilars el constitueixen els reptes socials. L’altre, la col·laboració amb les empreses. I, per acabar, l’excel·lència, que empara les idees més transgressores. Els grans invents, els revolucionaris, han sorgit d’aquest tipus d’idees en què, d’entrada, ningú no creia. La ciència ha de ser creativa, ha de ser imaginativa. No ens podem limitar a fer el que necessita una empresa. Per tant, hem de ser capaços de trobar un equilibri entre la recerca per se i la recerca sota demanda.
La nova comunitat de coneixement i innovació en salut, que acaba de designar l’Institut Europeu de Tecnologia (EIT) i de la qual la UB forma part, ajudarà a potenciar la transferència?
«L’EIT-Health serà un dels projectes prioritaris de la UB»
En un sector com el de la salut hi ha una aplicació del coneixement molt evident. Constituir aquest nucli de grans universitats, grans empreses i grans centres de recerca pot facilitar el procés. Ja hi col·laboràvem —la UB era membre de la Lliga d’Universitats Europees de Recerca, que aplega les vint-i-un millors universitats—, però aquesta nova entitat agilitzarà el diàleg. Necessitem, també, que hi hagi una implicació econòmica. I entenc que junts ens serà més fàcil trobar inversions per a iniciatives que no podíem finançar tot sols. Ara hem de desenvolupar projectes del nivell dels nostres socis, que són molt potents. Per aquesta raó, l’EIT-Health serà un dels projectes prioritaris de la UB.