Imatge de diagramació Imatge de diagramació Imatge de diagramació Imatge de diagramació
Logo Universitat de Barcelona Serveis Lingüístics Imatge de diagramació
    Enrere Borsa SL UB Imatge de diagramació
Imatge de diagramació
  Imatge de diagramació
Imatge de diagramació Imatge de diagramació
Imatge de diagramació Imatge de diagramació Imatge de diagramació Imatge de diagramació
Imatge de diagramació
itineraris culturals d’acollida
Barcelona,
ciutat literària
4

presentació

Barcelona ha estat, durant els dos últims segles, un centre important d’irradiació cultural. Els artistes s’hi han reunit, hi han discutit, s’hi han inspirat i expressat mantenint una valuosa continuïtat creadora. Proposem un breu recorregut històric, sense pretendre que sigui un compendi exhaustiu, pels nuclis artístics més interessants que s’han succeït de generació en generació, i de moviment en moviment, en els diversos punts de trobada que la ciutat oferia i continua oferint.

La nostra recerca deixa fora realitats institucionals, com ara els Jocs Florals i l’Institut d’Estudis Catalans, que han impulsat també la creació cultural des de posicions oficials, i no perquè les considerem menys importants, sinó senzillament perquè ens interessava mostrar com la cultura s’ha organitzat fonamentalment des de baix, des d’inquietuds o afanys immediats d’una colla de lletraferits, des d’una determinada xarxa d’amistats, o fins i tot des d’una voluntat comuna d’entreteniment i barrila. Ens seduïa saber què feien els creadors durant les tardes mortes, amb qui es reunien, què comentaven i per què.

com arribar-hi

Metro: Liceu (L3), Jaume I (L4).

itinerari

1La rebotiga de Frederic Soler (c. Avinyó, 56)

Frederic Soler (Barcelona, 1839-1895): comediògraf, dramaturg i poeta romàntic conegut també pel pseudònim de Serafí Pitarra. El seu títol més conegut és L’esquella de la torratxa, una obra de teatre de caràcter satíric i humorístic.

«Soler, des del petit taller, s’escorria sovint cap a la rebotiga, sense, però, abandonar la rellotgeria, puix que, per bé que home molt organitzat, li plaïa d’estar a les verdes i a les madures. Josep Pla, en el llibre Un senyor de Barcelona fa aquests apunts de la figura de Pitarra, dient que “tingué un talent natural prodigiós, una intuïció viva, una agilitat espontània, sorprenent. Conegué els trucs del teatre com ningú, ací, en el seu temps. Malgrat vestir gairebé sempre de levita com a dramaturg semblava un Sardou desbotonat i en cos de camisa”, uns perfils que subscrivim, mentre que d’altres, que el mateix escriptor fa tot seguit, no els trobem justos. La veritat deu ser que aquella reunió representava la càtedra de l’humor vuitcentista i d’una manera especial el dels anys seixanta del segle passat. [...] Un indret, que hi feia cap tanta gent, que, en algunes ocasions, no hi cabien. Es discutia de tot i hom hi explicava arguments de comèdies en embrió, mentre es criticava tot el de més relleu que passava a la ciutat. [...]

»Però la màxima figura de la tertúlia era el polític i escriptor Valentí Almirall, home d’idees reblades i també de molta empenta, autor de Lo Catalanisme —que aquest any 1978 s’ha tornat a editar—, i evidentment el primer llibre que donava un contingut i una orientació a aquesta idea política. Fundà els periòdics El Estado Catalán, Diari Català i El Federalista, i a ell es deu la instal·lació de la Biblioteca Arús del passeig de Sant Joan, a la qual lliurà els seus llibres.» (POBLET, 1979)

2Els Quatre Gats (c. Montsió, 3)

El 1897, Pere Romeu, juntament amb Utrillo, Ramon Casas i Santiago Rusiñol funden la taverna Els Quatre Gats, projectada com a punt de trobada d’artistes bohemis que, durant uns anys, va esdevenir un dels nuclis principals del Modernisme. El projecte s’inspirava en el cabaret Le Chat Noir de París, i s’hi realitzaven exposicions d’art, vetllades literàries i musicals, espectacles de titelles i d’ombres, etc. També es van publicar 15 números d’una revista amb el mateix nom, Quatre Gats. El local, d’arquitectura modernista, va ser construït per Puig i Cadafalch el 1895. Encara ara està en funcionament però de moment no s’hi duen a terme activitats culturals de cap tipus.

Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861 - Aranjuez, 1931): pintor, dramaturg, narrador i assagista. Ideòleg del moviment modernista, animà les famoses cinc festes de Sitges. Obres de narrativa: Anant pel món (1896), Oracions (1987), L’Auca del senyor Esteve (1907), El català de la Mancha (1914); peces de teatre: L’alegria que passa (1898), Cigales i formigues (1901), El pati blau (1903), El místic (1904), La mare (1907).

«Me dijeron que podía encontrar a Rusiñol en el Café de los Quatre Gats. Allá fui. En una estrecha calle se advierte la curiosa arquitectura de la entrada de ese rincón artístico. Pasé una verja de bien trabajado hierro y me encontré en el famoso recinto con el no menos famoso Pere Romeu. Es éste el dueño o empresario principal del cabaret; alto, delgado, de larga melena, tipo del Barrio Latino parisiense, y cuya negra indumentaria se enflora con una prepotente corbata que trompetea sus agudos colores, no sé hasta qué punto pour épater le bourgeois. Pregunté por Rusiñol y se me dijo que estaba en su mansión de Sitges; por Pompeyo Gener, que acababa de llegar de París, y se me dijo que a ése no le buscase, pues solamente la casualidad podría hacer que le encontrara. Y como era día de marionetas, se me invitó a ver el espectáculo. Los Cuatro Gatos son algo así como un remedo del Chat Noir de París, con Pere Romeu por Salis, un Salis silencioso, un gentilhombre cabaretier que creo que es pintor de cierto fuste, pero que no se señala por su sonoridad. Amable, él fue quien me condujo a la salita de representación. En ella no cabrán más de cien personas; decóranla carteles, dibujos a la pluma, sepias, impresiones, apuntes y cuadros también completos, de los jóvenes y nuevos pintores barceloneses, sobresaliendo entre ellos los que llevan la firma del maestro Rusiñol. [...]

»Abundaban los tipos de artistas del Boul’Miche; jóvenes melenudos, corbatas mil ochocientos treinta, y otras corbatas. Los circulaban, al chillar la vocecilla de los títeres. Naturalmente, los títeres de los Quatre Gats hablan en catalán, y apenas me pude dar cuenta de lo que se trataba en la escena. Era una pieza de argumento local, que debe de haber sido muy graciosa, cuando la gente reía tanto.» (DARÍO, 1998)

3El cafè Continental (avui desaparegut)

«Els Quatre Gats, cerveseria, es morirà, a poc a poc. La concurrència selecta que els donà glòria, més endavant en desertà. Amb la creació de Teatre Líric Català, Morera i Utrillo, i Gay, i Rusiñol i Jordà, etc., iniciaren una penya d’artistes al Cafè Continental, prop del Tívoli, on aquella aventura escenicomusical es desenvolupà.» (RÀFOLS, 1982)

***

«12 d’octubre de 1918

»Avui, aquest vespre, érem molts al Continental. [...] A cap dels qui ens plau de col·laborar amb en López-Picó en la seva noble empresa integradora de valors, no ens satisfan la tendència al descordament de tot d’escriptors, llur incoherent bohèmia, les asimetries en llur conducta i l’afecció pels oratges literaris i plàstics. Tot allò que és desordre en l’esperit, els abusos de l’espontaneïtat, l’exhibició de la impúdica puresa ni la fàcil bonhomia. Algú de la penya, no recordo qui, ha dit que tot allò era noucentisme. Tots n’han protestat i l’arribada d’En Marià Manent4 i d’En Carles Riba ens han desviat a tots del tema. Jo havia portat per llegir a qui fos diversos fragments del meu Diari 1918 que vaig començar l’any passat, però m’ha semblat que l’aire de la penya no era per resistir la meva experiència poemàtica i els hauria embutxacat de nou si l’Alexandre Plana, sempre cavaller i benèvol, no m’hagués demanat llegir-los-hi. En Riba n’ha copsat algunes frases i m’ha semblat que arrufava front i celles. Potser no era així. M’ha semblat, sense que En Riba m’hagi dit res, que jo només divagava, que les transformacions successives a què jo sotmeto les imatges eren falsos simulacres i no pas el simulacre, en l’íntegra puritat, que assajo de transcriure i en En Riba he vist el permanent. No vull pas suposar que En Riba no sigui, malgrat el seu talent, fàcil i, no en dubto gens, senzill però, ara per ara, quan me trobo davant de tants companys plens de llur món, la meva inclinació és la de sentir-me un espectre entre els espectres, i em concentro.» (FOIX, 1965)

Marià Manent (Barcelona, 1898-1988): poeta, traductor i assagista. La seva poesia, basada en l’impuls metafòric i la musicalitat de les paraules, afegeix subjectivitat a l’estètica formal pròpiament noucentista. Obra poètica: La branca (1918), La collita en la boira (1920), L’ombra i altres poemes (1931), La ciutat del temps (1961).

Carles Riba (Barcelona, 1893-1959): poeta, narrador, traductor i crític. La seva poesia, influïda per Valéry i Mallarmé, intenta presentar la situació de l’univers a través de l’experiència bàsica vital, de naturalesa essencialment passional. Obra poètica: Estances (Llibre primer, 1918; Llibre segon, 1930), Tres suites (1937), Elegies de Bierville (1943), Del joc i del foc (1947), Salvatge cor (1952), Esbós de tres oratoris (1957).

J. V. Foix (Barcelona, 1894-1987): poeta, assagista i periodista. A partir de 1916 s’integra als grups d’intel·lectuals i artistes barcelonins, especialment a la penya de l’Hotel Continental, on coneix —entre d’altres— els poetes López Picó, Salvat-Papasseit i Carles Riba. Influït pel Noucentisme i fascinat per les avantguardes, ell mateix es defineix com un investigador de la poesia. Fidel a les seves conviccions catalanistes contribueix a la represa cultural de la postguerra col·laborant amb revistes com ara Poesia, Ariel o Dau al Set. Obra poètica important: Sol, i de dol (1947), On he deixat les claus (1953) i Desa aquests llibres al calaix de baix (1964).

4L’Ateneu Barcelonès (c. Canuda, 6)

Josep Pla (Palafrugell, 1897 - Llofriu, 1981): periodista i l’escriptor català més llegit i més popular de totes les èpoques. La seva obra ha estat essencial en la modernització de la llengua catalana i en la divulgació de la tradició històrica i cultural del país. En destaquen els títols El quadern gris i Coses vistes, però les seves obres completes abracen més de quaranta volums.

«La inscripció de Josep Pla a l’Ateneu Barcelonès com a soci transeünt —primer estadi administratiu de l’afiliació a l’entitat— és del 5 de gener del 1918. La docta corporació fundada el 1860 s’havia traslladat el 1906 de l’antic estatge de la plaça del Teatre a l’actual casalot neoclàssic del número 6 del carrer de la Canuda, reformat pels arquitectes Josep Font i Gumà i Josep M. Jujol. [...]

»Els primers mesos d’ateneista els va transcórrer en solitari a la biblioteca del primer pis de la casa, aleshores la més nodrida i selecta de Catalunya. Hi va llegir amb una freqüència i una intensitat acusades. Mantindria tota la vida la condició d’àvid lector quotidià, adquirida des de molt jove. La seva assiduïtat el va portar a fer coneixença amb altres lectors i a establir lentament els primers lligams de tracte amb algun soci. [...]

»Josep Pla va evocar reiteradament l’ambient de la penya de l’Ateneu i va retratar amb precisió els membres d’una tertúlia que encarnava les inquietuds culturals de major actualitat en la Barcelona cosmopolita del moment. Sobre la influència que va tenir en ell, recordava el descobriment de “la complexitat”, igual que en el primer viatge adolescent de la mà del pare a Figueres.

»Deia exactament: “En aquella tertúlia, que fou, si no vaig errat, la cosa més divertida i apassionant que hi hagué a Barcelona en aquells anys, vaig fer el primer descobriment normatiu de la vida; vaig descobrir la complexitat. Tot el que havia après en el camp i en el poble, la Universitat —la sinistra Universitat del meu temps— ho havia, en gran part, sofisticat. Havia sentit el perill de caure en el cretinisme general progressiu universitari.”» (FEBRÉS, 1990)

***

«L’explosió surrealista fou possible sobretot gràcies a Salvador Dalí, que desenvolupà la part més agressiva d’aquest període mitjançant articles a les revistes abans esmentades, el Manifest Groc i, especialment, la conferència que pronuncià a l’Ateneu al març de 1930. Aquí sintetitzava les idees que Breton havia exposat en el seu segon manifest, explicava les línies mestres del seu mètode paranoicocrític i atacava amb gran violència una de les grans figures catalanes: “El gran porc, el gran pederasta, l’immens putrefacte pelut, l’Àngel Guimerà.”» (BORDONS, 1999)

5Dau al Set

«Joan Ponç (Barcelona, 1927 - Sant Pau de Vença, 1984) és un dels artistes catalans més destacats després de la guerra civil espanyola. A la fi dels anys quaranta, ell i una nova generació de creadors —artistes, filòsofs i poetes— van reprendre l’activitat artística a Catalunya. Davant la realitat trista i plena de privacions de la postguerra, Joan Ponç, juntament amb Modest Cuixart, Antoni Tàpies, Joan Brossa, Joan-Josep Tharrats i Arnau Puig, recupera el passat artístic més immediat, truncat per la guerra civil: el surrealisme liderat per André Breton i, sobretot, Joan Miró. [...]

»La revista Dau al Set va donar nom també al primer moviment artístic de postguerra. L’inconscient, el misteriós, l’ocult i la màgia eren els interessos del grup.» (Centre Cultural de la Fundació La Caixa, catàleg de l’exposició Joan Ponç)

***

«— Quina ha estat fins ara l’aportació de Joan Brossa?
»[Joan Brossa] —Haurem d’anar a parar al final de la guerra. La cultura catalana havia quedat en un buit total, perquè la millor gent va emmudir; els uns, morts; els altres, amagats o a l’estranger. Aleshores, jo, poeta, i en Ponç i en Tàpies, pintors, vam recollir l’herència per portar-la endavant. En aquell moment vam fer-ho impulsats per una força biològica, potser sense ser-ne gaire conscients, però amb l’honradesa de posar-nos a fer una feina que ens va desvetllar. Hi havia una habitació petita i una altra de gran, i ens vam ficar a la gran, que és el que calia fer realment. Em plau haver estès un pont entre la cultura d’abans de la guerra, la més avançada, i tot el tràfec que va venir després.

»— L’experiència de “Dau al Set”...
»— L’experiència de “Dau al Set”, si per mi té algun valor, és precisament perquè cau de ple en aquest trànsit.» (BARTOMEUS, 1976)

6Cafès i universitats
(Universitat de Barcelona, Gran Via de les Corts Catalanes, 585)

«La primera tertulia que nos interesa para la prehistoria del grupo de poetas de la que después será llamada Escuela de Barcelona, es la que se organiza en el bar de la vieja Universidad de Barcelona, durante el curso 1945-1946, y que dura hasta el curso 1949-1950, en que esta promoción termina la carrera. La tertulia también se denomina del “bar de Juanito” en honor al camarero que los atiende. Durante los dos primeros cursos todavía no están todos los que son —Costafreda y Jaime Gil llegarán más tarde, en el año 1948 el primero y hacia los cincuenta el segundo— ni son todos los que están —Senillosa no escribe versos y Oliart dejará de escribirlos pronto—. La tertulia se inició de una manera casual al finalizar las clases, coincidiendo con la hora del aperitivo, aunque todavía no estemos en la época de los martinis, o, a veces, cuando la inso portabilidad de las disertaciones académicas alcanzaba sus máximas cotas, en cualquier momento de la mañana. [...]

»Una de las tertulias más antiguas creadas por el grupo de amigos es la del bar Boliche, cuya ubicación en el Paseo de Gracia, cerca de los domicilios de todos, convierte el lugar en especialmente adecuado. Allí, “entre sus mesas de posada, de patas torneadas con trazas de viejo café”,6 se reunieron, entre 1950 y 1956, de manera un tanto intermitente, durante temporadas por la noche y otras antes de almorzar, Barral, Oliart, Ferrán, Costafreda, Jaime Gil, los Ferrater, Castellet y Sacristán —menos asiduamente—, José Agustín Goytisolo —hacia 1951— y ya en 1955 Jaime Salinas. [...] Durante los primeros años hasta 1954, la mesa de poetas fue atendida por Pepe, el ayudante de camarero sobre quien Jaime Gil escribe en su Diario y que propicia, en parte, el poema “La novela del joven pobre” (Moralidades). En la tertulia se hablaba, casi exclusivamente, de literatura y de proyectos literarios.» (RIERA, 1988)

***

«Força han estat els grups marginals que han intentat d’establir una cultura paral·lela i underground... —hi entrarien dins la classificació “aquells productes que rebutgessin sistemàticament els mitjans de producció i distribució estàndard, o les obres produïdes dins un medi descontracturat i sense limitacions comercials o socials, alhora que tenen una clara voluntat d’incidència social, de transformació d’un medi ambient determinat”. Aquest esclat és una conseqüència de la gradual maduresa del Consum, i, per tant, de les influències, ben plurals, del món cultural anglosaxó. [...]

»Les revistes “Pol·len a l’entrecuix”, recull eròtic, i “Tecstual”

han volgut rompre els circuits proverbials i els continguts pasteuritzats de la nostra literatura. Biel Mesquida, Carles Hac Mor, Quim Monzó, Joan Barceló [...] treballen en iniciatives semblants.

»Sovint es valora la jove poesia com un resultat exclusiu de la universitat. Això no és cert del tot, però dos dels grups més actius hi sorgiren. A la Universitat Central s’aplegaren Ramon Pinyol, Xavier Bru de Sala, Miquel Desclot, Maria-Mercè Marçal, Jaume Medina, Miquel de Palol, Antoni Munné... “Llibres del Mall” els uní primerament per tal de publicar-se i reivindicar alguns poetes com Brossa. [...]

»El segon grup important procedeix de la Universitat Autònoma de Bellaterra. S’anomena “Tarotdequinze” (Vicenç Altaió, Jaume Creus, Josep Maria Figueres, Lluís Urpinell i, posteriorment, Josep Maria Fulquet), que publicà una revista homònima (1972-1975), amb gran cura gràfica a càrrec de Vallcorba Plana i de Vicenç Bonàs, i literària; els seus quatre números —amb un tiratge que puja de set-cents cinquanta fins a mil cinc-cents exemplars— abraçaren la poesia més jove i rabent.» (ALTAIÓ, 1980)

Activitats

Actualment, l’activitat cultural no ha fet altra cosa que augmentar. Tant és així que seria possible fer un itinerari per tota la ciutat assistint cada dia a diverses tertúlies. Aquests són alguns dels locals que n’organitzen habitualment:

  • Cafè del Centre (reunió de poetes cada setmana): Girona, 69; metro Girona (L4); tel. 934 881 101. 
  • Espai Mallorca (trobades literàries, presentacions de llibres, etc.): Plaça Vicenç Martorell, 1, el Raval; metro Liceu (L3); tel. 934 429 193.
  • Granja de Gavà (trobades poètiques cada quinzena): Joaquim Costa, 37; metro Universitat (L1, L2); tel. 933 023 845.
  • Horiginal (recitals cada setmana): Ferlandina, 29; metro Universitat (L1, L2); tel. 934 433 988 / 934 424 627.
  • Via fora! (restaurant i bar de copes, punt de trobada de gent compromesa amb el país i, s’hi organitzen tota classe d’activitats culturals): Riera de Sant Miquel, 25; metro Diagonal (L3, L5); tel. 934 153 915.
  • Círcol Maldà (activitats culturals de tot tipus, bar amb escenari propi): Pi, 5; metro Liceu (L3); 933 043 999.
  • Harlem Jazz Club (bar i sala de concerts): Comtessa de Sobradiel, 8; metro Jaume I (L4); tel. 933 100 755.
  • La Cova del Drac-Jazroom. Vallmajor, 33; tel. 933 191 789; estació Bonanova (FGC).
  • Antic Teatre: Verdaguer i Callís, 12; tel. 933 152 354; metro Urquinaona (L1, L4).
  • Cincómonos: Consell de Cent, 283, tel. 934 517 415; metro Passeig de Gràcia.
  • Nostromo (tertúlies i presentacions): Ripoll, 16; tel. 934 122 455; metro Urquinaona (L1, L4).
  • Antinous (cafè llibreria gai i lèsbica): Josep Anselm Clavé, 6; tel. 933 019 070; metro Drassanes (L3).
  • Laie (cafè llibreria): Pau Claris, 85; tel. 933 181 739; metro Urquinaona (L1, L4).
  • Heliogàbal (bar i música, literatura, cine, performances): Ramon y Cajal, 80; metro Joanic (L4).
  • Ateneu Popular de Nou Barris (cafè i música, recitals, circ): Portlligat, 11-15; tel. 933 509 947; metro Trinitat Nova (L4).

AUTOR: Andreu Navarra
Estudiant de Filologia

REVISIÓ 2007: Heura Marçal

REVISIÓ 2013: Marta Font

bibliografia

Altaió, Vicenç i Sala-Valldaura, J. M. Les darreres tendències de la poesia catalana (1968-1979). Barcelona: Laia, 1980.

Barral, Carlos. Años de penitencia. Madrid: Alianza, 1975.

Bartomeus, Antoni. Els autors de teatre català: testimoni d’una marginació. Barcelona: Curial, 1976.

Bordons, Glòria i Subirana, Jaume (ed.). «La continuació de l’avantguardisme. Influència del dadaisme i el surrealisme». A: Literatura catalana contemporània. Barcelona: Proa, 1999.

Darío, Rubén. España contemporánea. Madrid: Alfaguara, 1998.

Diversos autors. Joan Ponç [catàleg de l’exposició que va tenir lloc del 23 de gener al 28 d’abril de 2002]. Barcelona: Fundació La Caixa, 2001.

Febrés, Xavier. Josep Pla: biografia de l’homenot. Esplugues de Llobregat: Plaza & Janés, 1990.

Foix, J. V. Catalans de 1918 [pròleg de Joan Colomines]. Barcelona: Edicions 62, 1965.

Gil de Biedma, Jaime. Las personas del verbo. Barcelona: Barral, 1975.

Gil de Biedma, Jaime. Retrato del artista en 1956. Barcelona: RBA Editores, 1993.

Poblet, J. M. La Barcelona històrica i pintoresca de Serafí Pitarra. Barcelona: Dopesa, 1979.

Ràfols, J. F. Modernisme i modernistes. Barcelona: Destino, 1982.

Riera, Carme. La Escuela de Barcelona. Barcelona: Anagrama, 1988.

 

Imatge de diagramació
Imatge de diagramació
Imatge de diagramació Imatge de diagramació Imatge de diagramació Imatge de diagramació
  © Universitat de Barcelona Edició: Serveis Lingüístics
Última actualització o validació: 26.04.2019