Imatge de diagramació Imatge de diagramació Imatge de diagramació Imatge de diagramació
Logo Universitat de Barcelona Serveis Lingüístics Imatge de diagramació
    Enrere Borsa SL UB Imatge de diagramació
Imatge de diagramació
  Imatge de diagramació
Imatge de diagramació Imatge de diagramació
Imatge de diagramació Imatge de diagramació Imatge de diagramació Imatge de diagramació
Imatge de diagramació
itineraris culturals d’acollida
una descoberta històrica de
la Barceloneta
10

com arribar-hi

Metro: Barceloneta (L4).

Bus:

NitBus: línia N8.

itinerari

1geologia

On avui en dia hi ha el barri de la Barceloneta, en ple segle XVI només hi havia mar. A partir de la construcció del port, i per efecte de l’espigó, es van començar a retenir terres entre aquest punt i el riu Besòs. El fet que els sediments marins es dipositessin al voltant de l’illot d’en Maians, zona on ara hi ha l’estació de França, va afavorir aquest procés.

I precisament quan del no-res apareix quelcom amb valor comencen les disputes entre aquells que se’n volen apropiar. Qui és el propietari d’una pila de sediments que els corrents han portat? Aquesta indefinició va comportar, doncs, diversos conflictes jurisdiccionals i mentrestant la zona es va poblar de barraques de pescadors i de magatzems ocasionals.

Aquests conflictes jurisdiccionals (i una altra bona pila de coses) es van acabar el 1714 en finalitzar la Guerra de Successió entre la casa dels Àustries i els Borbons. Els catalans vam optar pels primers per poder conservar l’autonomia que com a poble havíem tingut fins aleshores.

punt i a part…

Observeu el barri des del monument al general Moragues (1), de l’escultor Francesc Abad, perquè des d’aquí es divisa el final del passeig Marítim i la part de darrere de l’Estació de França i d’aquesta manera us podeu fer una idea aproximada de la terra guanyada al mar i de com la Barceloneta va néixer del no-res. Si mireu a mà dreta, veureu el Palau de Mar, un edifici d’obra vista que inicialment havia estat els Magatzems Generals de Comerç, projectats l’any 1881 per l’enginyer Maurici Garrán, i que actualment allotja el Museu d’Història de Catalunya. És l’únic edifici conservat del vell port industrial de Barcelona.

2jurisdicció militar

El vencedor de la Guerra de Successió, un monarca borbònic anomenat Felip V, es va convertir en propietari d’aquelles terres per dret de conquesta i en va considerar el seu caràcter estratègic. Va ser una bona oportunitat per reorganitzar la zona portuària i, en concret, per acabar amb els precaris assentaments de la peninsuleta i al mateix temps per construir-hi un barri especialitzat en el món mariner. Al mateix temps, també, s’hi podrien instal·lar els habitants del barri de la Ribera, que es van quedar sense casa després que el mateix monarca decidís enderrocar més de la meitat del barri. El motiu d’aquesta decisió fou que, precisament, la Ribera havia estat un barri que havia simbolitzat la resistència i, per castigar aquesta oposició, el monarca el va rompre per la meitat i sobre les runes d’una de les parts va fer-hi construir la Ciutadella, una fortalesa militar que no només complia la funció de control de la zona rebel i de molts dels desallotjats que vagaven per la zona de la Marbella, sinó també la de defensa contra les amenaces vingudes pel mar.

punt i a part…

Entrant des del passeig de Borbó, trobem la plaça de la Barceloneta, on hi ha l’església barroca de Sant Miquel (2), el patró del barri. Per això el 29 de setembre, dia de Sant Miquel, se celebra la festa major. El marquès de la Mina és considerat el mecenes fundador del barri i per aquest motiu se li va dedicar aquesta església, on ell va demanar que l’enterressin.

Fou aquest marquès qui, com a capità general de Catalunya, va encarregar a un enginyer militar anomenat Cermeño que enderroqués les barraques existents i hi va establir un nou ordre. Altra vegada, doncs, es partia del no-res, s’iniciava un procés de planificació total de l’espai i la Barceloneta, fora de les muralles i amb un estat d’indefinició possessòria, podia satisfer aquest desig tan borbònic d’apropiació de la realitat a través de la seva simplificació racional. La nova organització política era una monarquia absoluta i, per tant, era lògic que la uniformització política i administrativa també es traslladés al terreny estètic.

Era l’urbanisme barroc, que busca el pla regular i la continuïtat de les formes perquè la uniformització sempre dóna (sensació de) control.

Així, en el disseny del barri, els enginyers militars van optar per una noció de conjunt urbà ortogonal on es repetien les simetries, no només en relació amb el pla sinó també pel que fa a les mateixes cases, que es van concebre inicialment, amb el mateix nombre de metres quadrats, com a cases unifamiliars de planta baixa i pis amb coberta de teulada.

En el model, cada planta té tres obertures; dues finestres i, al mig, o bé la porta d’entrada o bé un balcó si és al primer pis. La façana quedava completada en la part superior amb una cornisa rematada per un petit frontó. De la mateixa manera, totes les obertures tenen el mateix arc i totes el mateix relleu barroc de voluta, en el lloc on es tanca l’arc.

Seguint la mateixa línia, però ara tenint en compte qüestions més pràctiques de tipus militar, en tot moment es va fer prevaler la visibilitat i la possibilitat de maniobra de l’exèrcit, com ho demostra el fet que es va controlar l’altura de totes les cases del futur barri per evitar que obstaculitzessin les bateries de canons de la ciutadella que estaven encarades al mar: es van limitar a planta baixa i pis. Pel mateix motiu també es va limitar l’altura del Torín, la primera plaça de toros de Barcelona, que les autoritats van ordenar construir al barri.

punt i a part…

Tenint l’església just davant, tombem pel carrer de la dreta, Sant Miquel, fins al carrer de Sant Carles, cantonada amb el carrer de Sant Elm; aquesta casa és l’arquetip de planta baixa i pis (3). Com que no s’hi ha construït a sobre, ens podem fer una idea bastant fidel de quina altura tenien i com eren les cases del segle XVIII.

Si ara ens fixem en la finestra que dóna al carrer de Sant Carles veurem que està dividida en dues parts que deuen donar a dos pisos diferents; és la formació del quart de casa que després explicarem.

Finalment, el 3 de febrer de 1753 es va col·locar la primera pedra d’aquest barri prefabricat, la composició sociològica del qual era bastant similar a aquella que hi havia hagut al barri de la Ribera: oficis artesanals relacionats amb el mar, constructors de vaixells, macips, boters i sobretot pescadors. Com és sabut, aquests oficis requerien espais més amplis que els que podien oferir les plantes baixes del nou barri i per aquest motiu es va estendre el costum de treballar al carrer, que va perdurar fins al segle XX (vegeu el fragment de Felícia Fuster del dossier de textos). Això, juntament amb el fet que com a habitatges eren (i són) certament asfixiants i a més no hi havia gaires places per esplaiar-se, feia que els carrers ja en aquell temps s’omplissin de vida i la gent fes l’acte fenomenal de treure les cadires al carrer.

Així, doncs, la Barceloneta es va mantenir sota jurisdicció militar al llarg de tot un segle i, durant tot aquest temps, era l’exèrcit qui decidia amb un criteri força estricte les variacions que experimentava l’espai urbà, des de concedir llicències d’obres fins a autoritzar les activitats comercials, i tot plegat donava al barri un cert caràcter de funcionalitat casernària ja que no s’hi van preveure gaires llocs de relació civil, com podrien ser els mercats, els passeigs o les places (en tot el barri només se’n preveien dues). En canvi, sí que es va considerar necessària l’existència de dues casernes.

3industrialització i quart de casa

El 1857 la Barceloneta va passar a jurisdicció municipal i es va notar immediatament un canvi d’estil; tant és així que una de les primeres mesures de l’Ajuntament va ser la creació del mercat, espai civil per excel·lència. Si tornem enrere pel carrer de Sant Carles i continuem caminant, arribarem a una gran plaça: allà el trobareu. Ha estat remodelat i ampliat fa pocs anys per l’arquitecte Josep Miàs Gifre. L’exterior en conserva poc, de l’aspecte original.

punt i seguint…

A mitjan segle XIX, a Barcelona es van construir molts dels mercats municipals amb estructura de ferro de què encara disposa la ciutat; un dels més paradigmàtics és el del Born. Tots aquests mercats, incloent-hi el que teniu davant vostre (4), van ser creats a la foneria de La Maquinista Terrestre i Marítima. Per saber més d’aquesta famosa indústria podeu enfilar el carrer del Baluard fins a trobar-vos amb el carrer de La Maquinista, que és precisament per on passava la via del tren que anava fins a dins de l’empresa. Seguint, doncs, la via a mà dreta fins al final del carrer, passareu per sota del que era l’entrada de la indústria.

L’augment de flexibilitat de l’Ajuntament també es va notar en relació amb els habitatges, sobretot perquè en aquesta època ja s’havia enderrocat la Ciutadella i, per tant, l’elevació de les cases no era un obstacle per als canons, perquè ja no n’hi havia.

No obstant això, aquest element liberalitzador va comportar, també, aspectes negatius per a la qualitat de vida dels veïns, ja que la propietat va experimentar un procés de parcel·lació excessiu. Els propietaris, ja sense cap impediment, van començar a aixecar pisos sobre les cases originals i això va comportar que se sacrifiqués una de les finestres de la planta baixa per fer-hi passar l’escala, de manera que en cada planta quedava una superfície tan escassa que al propietari li sortia més a compte tenir-hi llogaters que no pas viure en un dels pisets, i això va motivar que marxessin cap a barris més benestants.

El problema encara es va agreujar molt més quan aquesta mitja casa es va tornar a dividir de manera que es va formar el famós quart de casa, d’aproximadament 30 m², que ja era una superfície massa petita perquè disposés de les condicions d’habitabilitat mínimes (aigua corrent, lavabo, etc.); l’ambient d’insalubritat era l’òptim per al desenvolupament d’epidèmies infeccioses i pestes diverses, moltes de les quals arribaven per mar. Aquestes condicions de vida eren les úniques que podia pagar, i per tant tenir, la nova classe social sorgida de la Revolució Industrial: el proletariat.

Aquesta mà d’obra barata era la que requeria la industrialització i precisament el procés fabril va ser pioner a la Barceloneta per diferents motius: per la proximitat al port i al ferrocarril, per l’existència d’espais lliures i sobretot per la prohibició d’instal·lar dins del recinte emmurallat indústries que utilitzessin màquines de vapor. Per això s’hi van instal·lar diferents empreses entre les quals destaquen El Nuevo Vulcano, que es dedicava a la navegació a vapor, el primer gasòmetre de Barcelona i sobretot La Maquinista Terrestre i Marítima, indústria siderúrgica que ha esdevingut importantíssima en la història industrial catalana.

L’augment de l’oferta de feina en les indústries també va comportar l’arribada de molts immigrants que encara van fer més necessària la construcció de nous habitatges. Exhaurida l’expansió urbanística horitzontal a causa dels límits que imposaven el mar, el tren, el port i les indústries, es va incrementar encara més el creixement en altura fins a arribar a una densificació propera al col·lapse.

punt i a part…

És per aquest motiu que, quan passegem per aquests carrers, ens fa la sensació que són molt estrets, però en realitat segur que en l’època de la «planta baixa i pis» la proporció era molt més harmoniosa.

Si continuem observant (5), trobarem un altre dels trets més característics del barri: els carrers, des de lluny, tenen un aspecte acolorit; a tots els balcons hi ha roba estesa. En aquest sentit, la historiadora Mercè Tatjer explica que els habitants de la Barceloneta es coneixen entre ells perquè caminen pel mig del carrer i no per les voreres, segurament per no mullar-se amb l’aigua que cau de la roba estesa, ja que estem parlant de quarts de casa sense galeries interiors.

4associacionisme i cooperatives

Des de l’inici, pels carrers de la Barceloneta han bullit de manera intensa tots els moviments i conflictes socials propis de cada època. A part d’haver estat un dels molts barris populars de Barcelona, s’hi uneix el fet que sempre ha tingut una composició humana heterogènia, tant des del punt de vista dels oficis (pescadors, artesans, obrers i comerciants) com de la seva procedència geogràfica (valencians, gallecs, de les Illes, andalusos, aragonesos, etc.). Tot aquest gresol ha donat com a resultat no un model de compartimentació cultural, sinó el naixement d’una nova cultura diferent i alhora amb ressons de totes aquestes cultures. Per això, els xarnegos (fills de pare o mare de fora) que parlen la varietat xava del català, de ben segur que han donat una perspectiva diferent a la Barceloneta a l’hora d’afrontar els conflictes socials.

No per casualitat, aquí les baralles ideològiques entre republicans radicals i catalanistes van tenir una vivacitat especial, ni tampoc fou casual que Josep Anselm Clavé hi dirigís la seva primera Massa Coral, que era la de La Fraternitat. En aquella època, les societats corals no només eren un grup de gent amant de la música sinó també l’única oportunitat que tenien les classes obreres per recuperar l’espai de creació cultural que la industrialització els havia pres. Proclamaven, des d’una òptica autodidacta, l’autogestió en tots els àmbits, incloent-hi l’econòmic. Per això va néixer la Cooperativa Obrera La Fraternitat, que fou una de les primeres i més grans experiències d’aquest tipus a Catalunya. El seu origen és degut principalment a la persona de Josep Torrellas, que, després de llegir uns fulletons estrangers, va quedar enlluernat per les idees cooperatives. Va reunir a la seva barberia, situada al carrer dels Pescadors, una colla de clients i companys liberals i es van decidir a crear una cooperativa en aquell mateix local. A partir d’aquell moment va passar de ser un experiment social a tenir un fort impacte al barri ja que moltes famílies s’hi van involucrar. Les activitats de La Fraternitat, a part de les de consum col·lectiu (en els seus establiments de queviures, en el forn, en el cafè), també tenien un caràcter cultural i educatiu (en el teatre, la biblioteca i l’escola), però a més la cooperativa complia altres funcions de caràcter assistencial per als socis, ja que s’hi preveien jubilacions i subsidis per malaltia.

punt a seguir…

En diferents carrers del barri trobem encara els rètols de cooperatives com ara Segle XX, Pescadors. La més important fou La Fraternitat (6), que en la seva última època es va traslladar al carrer de Sant Carles, cantonada amb el carrer dels Pescadors. L’edifici ha estat restaurat recentment i ara és la seu de la biblioteca del barri.

5olor de mar

Com és ben sabut, la Barceloneta ha estat sempre la platja de Barcelona. Per als habitants de Barcelona, ha representat moltes vegades un atractiu d’oci, que implicava banys, esports i xiringuitos. Per als de dins el barri, a part d’aquesta relació lúdica, el mar també ha significat un mitjà de subsistència i durant molts anys ha estat l’activitat principal —directament, com a pescadors, o bé indirectament, a través dels artesans que construïen, reparaven o elaboraven material per als vaixells: els que feien les veles, els rems, corders, etc. i, més tard, també, les indústries metal·lúrgiques i la navegació a vapor.

Al mateix temps, el mar era la porta d’entrada per al comerç i això va afavorir la proliferació d’altres oficis, com ara els macips que feien la càrrega i descàrrega de les mercaderies que arribaven al port.

punt i seguint…

Baixant des de La Fraternitat en direcció al mar, ens trobem ja a la part dels carrers més propers a la platja. En aquesta zona, a peu pla, és on es duien a terme d’una manera més habitual les activitats marineres, on s’arranjaven les petites barques i on les dones adobaven les xarxes de pescar. Potser amb l’ajuda d’algun llibre de Salvat-Papasseit (vegeu els poemes del dossier de textos), ens podem imaginar aquestes escenes i mentrestant podem passejar costa enllà fins a trobar-nos al moll dels Pescadors (7) on hi ha la Torre del Rellotge, un far que, des del segle que es va fundar el barri, ha estat testimoni de tots els canvis i on, a la vora, els pocs pescadors que encara queden amarren les barques.

A part de banyar-se i prendre el sol, la platja també ha estat un espai on s’han aixecat multitud d’estructures, que moltes vegades han esdevingut de caràcter temporal i generalment relacionades amb el contacte directe amb la natura: l’Escola del Mar, els banys i els xiringuitos.

Ja des de mitjan segle XIX es van estendre els banys de mar com a instal·lacions balneàriques on es podien desenvolupar activitats terapèutiques, esportives o de lleure en general. Una de les cases de banys més famosa fou la dels Banys Orientals. Construït amb un cert aire arabitzant, era un dels complexos més ben equipats de l’època. A part de les sales d’hidroteràpia, també disposava de dues piscines, un restaurant i fins hi tot un jardí.

Sembla que els xiringuitos deuen el seu origen als menjars ocasionals que feien els pescadors quan, a peu de platja, aprofitaven la morralla, que era la part que no venien, i se’n feien potser un suquet o altres menges improvisades. La pràctica es va popularitzar fins al punt que va esdevenir un lloc mític per assaborir les famoses tapes i fins i tot hi anaven a menjar la gent de Barcelona. Tot plegat es va acabar amb els preparatius dels Jocs Olímpics de l’any 1992. Segurament la Barceloneta va perdre en aquest punt una part del seu ambient i de la seva personalitat, però tampoc era gaire «popular» la tendència d’alguns clubs i xiringuitos de privatitzar parts de la platja. En qualsevol cas, el que sí que és cert és que es va poder sanejar l’espai i al mateix temps el barri va guanyar visibilitat i accessibilitat al mar.

punt i final …

La gastronomia ha estat sempre un dels grans atractius del barri. El peix, la paella, la fideuà, etc., són menjars habituals als bars i restaurants. També ho són les tapes, que segurament hi han pres força gràcies a les aportacions dels nous catalans provinents d’Aragó, d’Andalusia, del País Valencià, etc. Amb una mica de sort, podreu menjar unes bombes en un dels molts establiments que hi ha al barri. Alguns són la seu de societats humorístiques, reducte històric de les societats corals que va fundar Clavé i que encara surten al carrer per Pasqua Granada; per exemple, el Jaica, carrer de Ginebra, 13 (8).

AUTOR: Jep Pedrosa Domènech
Llicenciat en Dret

REVISIÓ 2008: Heura Marçal

REVISIÓ 2013: Mireia Caballero

 

Enllaços interessants

Wikipedia

Pla de barris

La Barceloneta Rebel

La Barceloneta.es

annex

Mapa de la Barceloneta

Ampliar la imatge

SIGNES CONVENCIONALS

  • Punt i a part: reflexió.
  • Punt i seguit: que consti.
  • Punt i seguint: en ruta.
  • Punt a seguir: (!)
  • Punt i final: que aprofiti.

dossier de textos

Un fragment de Felícia Fuster on descriu l’ambient dels carrers de la Barceloneta de començament del segle XX

“A dins, a fora? No m’ho havien dit. Jo havia nascut prop del mar, a la Barceloneta, un barri que havia estat de cases baixes i semblants però que avui ha perdut aquell regust particular de família immensa que tenia, on el carrer formava part de la casa, i s’hi feia mitja vida; unes dones hi criaven els fills, hi treien la màquina de cosir per fer els quilòmetres de repunts que els pantalons, cosits a preu fet, exigien; unes altres estenien les xarxes de pescar al llarg del carrer i les sargien assegudes en una cadira mitjana de boga; d’altres, encara, en teixien de noves fent anar nerviosament els dits amb la llançadora. Per això als carrers es veien tantes dones, se’ls havien fet seus. Allà es guanyaven els quatre rals indispensables per a fer bullir l’olla cada dia, mentre el marit era lluny, mariner d’un gran transatlàntic o tripulant obscur d’un simple vaixell de cabotatge, o només mar endins amb la barca de pesca. Allà treballaven i podien parlar a la vegada; semblava que això els fos indispensable, i segurament ho era. Les quatre parets del reduït quart de casa on vivien amb un reguitzell de criatures, les hauria ofegat totes en pocs mesos. Allà intentaven atreure la sort de menjar un tortell el diumenge comprant un número o una carta a la rifadora que passava entre setmana cridant prou fort per temptar fins aquelles que, no podent baixar la màquina de cosir al carrer, l’empenyien fins al balcó i s’hi passaven el sant dia, amb els peus al pedal fent volar el fil, tornant folla l’agulla. El diumenge al matí, la mateixa rifadora, o bé una altra, per temptar aquells que no havien sucumbit durant la setmana, passava modulant el seu crit amb una entonació tota mel, tota sucre, la sort els arribaria aviat, i aixecava la mà que exhibia el desitjat tortell, coronat amb unes quantes mosques que ja es consideraven invitades. Però això en aquell temps no tenia importància, tothom era de la família. Altres vegades passava l’esmolet, el vidrier, cada un amb la seva cantarella, o el que rifaven aquell dia eren llençols i casseroles. Sempre la sort a frec de dits, només deixant caure —o escapar— deu cèntims.”

Fuster, Felícia. “A dins, a fora”. A: Barceldones. Barcelona: Edicions de l’Eixample, 1989.

Alguns poemes de Salvat-Papasseit per llegir vora l’aigua

Si jo fos pescador pescaria l’aurora,
si jo fos caçador atraparia el sol;
si fos lladre d’amor m’obririen les portes,
si fos bandit millor
que vindria tot sol;

—els carcellers del món no em sabrien mai l’ombra,
si fos lladre i bandit no em sabrien el vol.

Si tingués un vaixell m’enduria les noies,
si volien tornar deixarien llurs cors:

i en faria fanals
per a prendre’n de nous.

(La gesta dels estels, 1922)
 

Damunt mon vaixell
l’arc de Sant Martí
com un gran cinyell.
Totes les sirenes
engronxant-se en ell.

(L’irradiador del port i les gavines, 1921)
 

Si jo em llevava de bon dematí
el sol encara a pleret s’hi arronsava;
tresca que tresca si feia camí
a cada pas un fanal s’apagava.

La marmanyera em venia al costat
a l’altra banda, plena la faldada:
el marxapeu ja semblava un mercat.
I era tot fresc d’un alè de rosada.

Àdhuc la boira em desvetlla els sentits,
que era tan dolça perquè s’aclaria.
AI plat de nata afinava els dits
el xavalet, llepoleig del bon dia.

La peixatera duia el cove al cap
i el peix saltava, pres dins la falsia;
l’obrer passava i li deia qui sap:
Jo he entès només que nomia: Maria.

Maria avança com la daina al vol:
al carretó de cafè amb llet s’atura;
reprèn la marxa que el treball no dol
i els ulls li brillen, que sembla una fura.

Com sap estendre els diaris primers
aquest bon home, a mida que arriben:
diria l’u ço que diria el terç
i l’u voldríem que els altres no priven.

Als molls les dèries retornen al joc
i a mi em plau força passar per la riba,
el sol ja mostra sa llengua de foc
quan l’esquellot fa descobrir l’estiba:

Igual els carros; desvetllen el cor.
I la ciutat es desemperesia.
Ara sentia una mica d’amor:
Goig de llevar-me matí cada dia.

(La gesta dels estels, 1922)

Nocturn per a acordió

Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.
Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:

però jo he vist la pluja
a barrals
sobre els bots,
i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l’angoixa;
sota els flandes
i els melis,
sota els cedres sagrats.

Quan els mossos d’esquadra espiaven la nit
i la volta del cel era una foradada
sense llums als vagons:
i he fet un foc d’estelles dins la gola del llop.

Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:

però totes les mans de tots els trinxeraires
com una farandola
feien un jurament al redós del meu foc.
I era com un miracle
que estirava les mans que eren balbes

I en la boira es perdia el trepig.

Vosaltres no sabeu
què és
guardar fustes al moll:

Ni sabeu l’oració dels fanals dels vaixells
—que són de tants colors
com la mar sota el sol:
que no li calen veles.

(Óssa menor, 1925)
 

Imatge de diagramació
Imatge de diagramació
Imatge de diagramació Imatge de diagramació Imatge de diagramació Imatge de diagramació
  © Universitat de Barcelona Edició: Serveis Lingüístics
Última actualització o validació: 17.03.2014