Imatge de diagramació Imatge de diagramació Imatge de diagramació Imatge de diagramació
Logo Universitat de Barcelona Serveis Lingüístics Imatge de diagramaciˇ
    Enrere Borsa SL UB Imatge de diagramaciˇ
Imatge de diagramació
  Imatge de diagramació
Imatge de diagramació Imatge de diagramació
Imatge de diagramaciˇ Imatge de diagramaciˇ Imatge de diagramaciˇ Imatge de diagramaciˇ
Imatge de diagramaciˇ
itineraris culturals d’acollida
els patis perduts
de l’Eixample
11

presentació

Des del moment que va ser dissenyat, l’Eixample va esdevenir el barri més emblemàtic de Barcelona. Ben ràpidament va adquirir projecció internacional com a exponent del modernisme, i actualment és l’eix comer-cial i financer de la ciutat. Ha estat el protagonista del desenvolupament modern de Barcelona i conserva entre els seus bastiments les empremtes d’una època de transformació social iniciada a mitjan segle XIX.

Us proposem passejar per dos itineraris urbans per gaudir d’aquestes empremtes. Acompanyats del brogit i del tràfec de la ciutat, pararem en uns indrets gairebé en risc d’extinció: els patis interiors de les illes. Els hem anomenat patis perduts de l’Eixample per les conno-tacions misterioses que evoca el mot perdut, cosa que incita el lector a la descoberta, però sobretot en memòria de les illes òrfenes d’aquests espais.

Val a dir que la bellesa del recorregut dependrà, en part, de la imaginació del passejant, ja que sovint allò que descrivim no és observable actualment. I si afinem bé, podrem copsar la dimensió del verd que correspondria a cada illa o la dimensió que la vida ciutadana hauria adquirit en aquests espais comuns. Us convidem a intentar-ho aturant-nos en algun dels indrets més desconeguts i quotidians que la ciutat enyora.

Dreta de l’Eixample

com arribar-hi

Metro: Girona (L4) i Passeig de GrÓcia (L2 i L4).

Bus:

Nit Bus: N1,N2,N3,N11,Nq.

1Torre de les Aigües (Roger de Llúria, 56)PlÓnol

Un corredor profund ens porta a l’interior de l’illa. Sobre el portal hi diu: «Manantial del agua de la Asociación de Propietarios». Dins el pati, un dels més bonics de la ciutat, s’aixeca la Torre de les Aigües. Durant els mesos d’estiu s’hi ha habilitat una platja urbana, amb una mica de sorra, vestidors i dutxes. El petit llac sobre el qual s’aixeca la Torre refresca l’indret. No va ser fins l’any 1987 que va esdevenir una illa interior pública. Representa l’exemple més clar de la recuperació d’aquests espais per a l’ús col·lectiu.

Fem una ullada a la història
Aquest lloc té per als barcelonins un valor històric notable. La Torre de les Aigües i l’associació que la va impulsar van ser pioneres del procés d’urbanització. Els primers edificis de l’Eixample es van construir al voltant d’aquest lloc després que Barcelona, l’any 1859, fos autoritzada a enderrocar les muralles que impedien el creixement industrial i de la població. Les epidèmies de còlera —cada cop més violentes, afavorides per la insalubritat dels carrers, la impuresa de l'aire i la la densitat de població— mataven molts barcelonins.

Pot semblar estrany que les primeres construccions s’iniciessin tan lluny de les muralles, però l’explicació d’aquest fet té relació amb l’accés a les fonts d’aigua subterrània. Josep Oriol Mestres va construir la Torre de les Aigües l’any 1867. Aquesta torre extreia l’aigua dels pous o deus i feia de dipòsit. Amb aquesta aigua s’obtenia la pressió necessària per subministrar-la als veïns de la rodalia a partir d’una xarxa extensa de canonades.

Fixeu-vos-hi bé...

Observeu la profunditat del corredor que cal travessar fins a arribar a l’interior de l’illa i l’altura dels edificis que la componen. Observeu quina sonoritat tan diferent del brogit habitual de l’Eixample; l’efecte que fa descobrir la cara interior, més domèstica i humana d’aquest barri, caracteritzat per la impersonalitat que li atribueixen els edificis destinats a oficines i a centres de negocis. Gaudiu el temps que vulgueu d’aquest petit tresor al cor de l’Eixample i després seguim la nostra passejada per la història del barri.

2el passatge PermanyerPlÓnol

Té l’entrada al carrer de Roger de Llúria, davant la Torre de les Aigües. Resseguim lentament el passatge fins a l’altre cap de carrer, passejant entre un seguit de torres unifamiliars de dues o tres plantes d’altura amb uns patis a l’entrada que imiten l’estil urbà anglès. Aquest passatge és probablement, i malgrat la seva bellesa, la primera traïció que es va fer al projecte original d’Ildefons Cerdà l’any 1864.

Fem una ullada a la història
Ildefons Cerdà és l’urbanista responsable de la imatge de Barcelona per excel·lència: la quadrícula, l’amplària dels carrers, els xamfrans de les illes i les vies principals que el travessen són trets que han arribat fins avui. Però els esquemes urbanístics originals han estat alterats en gran manera per l’oposició dels propietaris de terrenys i pel fet que el projecte va ser una imposició del govern de Madrid. Si bé és certa aquesta imposició, no ho és menys la vàlua de la proposta de Cerdà, que va dissenyar una ciutat igualitària on les persones podien tenir les mateixes oportunitats d’accés als serveis dins un assentament urbà higiènic. El seu projecte era fruit d’un estudi minuciós de la topografia, de l’evolució de les ciutats i de les condicions de vida i treball de la classe obrera barcelonina. Se’l considera un dels primers urbanistes de la història.

Fixeu-vos-hi bé...

Avui el passatge té un gran encant perquè trenca la monotonia grisa de l’Eixample. Aquesta grisor, però, fou provocada per l’especulació creixent durant el procés urbanístic. L’amplitud dels carrers va ser el motiu principal d’oposició dels propietaris atesa l’obligació de cedir gratuïtament els terrenys destinats a vials. El pla pretenia, a més, que la plusvàlua generada durant el procés d’urbanització fos invertida en la rehabilitació de la ciutat vella. La degradació del pla original fou gairebé immediata i el passatge va quedar tan estret com les mires de la burgesia de l’època i en record de la seva gasiveria. Enfilem Pau Claris fins al carrer de València, on farem la parada següent.

3Centre Cívic Casa Elizalde (València, 302)PlÓnol

Entrem en un dels centres cívics més complets de la ciutat. L’edifici era l’habitatge d’una família benestant des de 1885, i prop d’un segle després esdevingué d’ús públic. El pati interior fa uns 600 metres quadrats i conserva les característiques principals dels patis privats que encara avui existeixen en algunes finques.

Fem una ullada a la història
El projecte inicial de Cerdà preveia, per a cada illa de l’Eixample, l’edificació de només dos costats de l’illa. Els altres dos havien de ser zones amb patis o zones destinades a allotjar equipaments comunitaris, com ara escoles, mercats, hospitals o ateneus. Però l’any 1895 la burgesia va arrencar la concessió municipal d’edificar els quatre costats i a partir d’aquí, en ordenances successives, es va anar ampliant la fondària i l’altura dels edificis i es van fer desaparèixer també els patis interiors —que havien de ser d’ús públic, garantien la ventilació de les cases, la llum natural i la salubritat dels edificis.

Fixeu-vos-hi bé...

L’interior de l’illa es conserva amb les característiques típiques dels patis privats. Hi ha uns cent patis amagats als ulls del ciutadà, que tenen l’accés des de l’interior dels habitatges. Es divideixen en dues àrees: una de pavimentada, que és l’àrea central i una altra que s’estén pels marges, amb vegetació. Hi ha casos on la vegetació original ha sobreviscut i alguns patis conserven presseguers, plantes enfiladisses i palmeres —espècies de gran longevitat que toleren bé la pol·lució i els espais ombrívols. El jardí de la Casa Elizalde té unes dimensions una mica excepcionals, ja que la majoria de patis són d’uns 150 metres quadrats i sovint estan dividits per cases.

4Jardins del Palau Robert (passeig de Gràcia, cantonada Diagonal)PlÓnol

Per acabar remuntarem el passeig de Gràcia fins al Palau Robert, que actualment acull la seu de la Direcció General de Turisme de la Generalitat de Catalunya. Quan hi entrem podem veure que l’edifici, construït l’any 1897, està organitzat cap al jardí posterior, de gran superfície i amb vegetació variada. Alguns exemplars d’aquest jardí provenen de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888.

Fem una ullada a la història
Els primers edificis que van omplir l’illa del Palau Robert eren torres unifamiliars de l’estil que hem vist al passatge Permanyer. Els barcelonins fan sovint la distinció entre l’Esquerra i la Dreta de l’Eixample posant al carrer de Balmes la frontera. Aquest concepte popular, més sentit que real, sorgeix als primers temps del poblament urbanístic, quan la Dreta rebia les famílies més poderoses que van demostrar la seva puixança econòmica amb la construcció d’edificis i palaus modernistes. Els més coneguts s’alcen al passeig de Gràcia.

Fixeu-vos-hi bé...

Observant aquest jardí ens podem fer una idea de la riquesa dels habitants que el van ocupar. Les seves dimensions i la seva vegetació el converteixen avui en un oasi verd al cor de la ciutat atrafegada. Sembla que el jardí vol desfer-se del seu aire d’institució a cop de crits i corredisses de canalla, però no acaba de sortir-se’n. Amb tres entrades, convida el passejant a endinsar-s’hi i és visita obligada per a turistes i curiosos.

Esquerra de l’Eixample

com arribar-hi

Metro: Rocafort (L1).

Bus:

Nit Bus: N1,N2N13,N14,N15,N16,N17

5Patis de Sebastià Gasch (Rocafort, 87)PlÓnol

Aquest pati, on iniciem el segon itinerari, va ser un dels primers patis recuperats a l’Esquerra de l’Eixample. L’associació de veïns d’aquest barri es va mobilitzar els darrers anys del franquisme, coincidint amb l’auge del moviment veïnal i polític a la ciutat, en demanda d’espais verds i serveis comunitaris. Les mobilitzacions de l’Esquerra de l’Eixample són històricament un tret diferencial respecte del seu germà bessó.

Fem una ullada a la història
Il·lustrarem el sentiment popular de la distinció «Esquerra i Dreta» amb les paraules de l’escriptora Maria Aurèlia Capmany: «la Dreta fou elegant, ampla, senyora, finíssima, ensementada de palauets, i de passatges amb refilets d’ocells, residència de les més il·lustres famílies [...]», mentre que l’Esquerra fou «popular, bullanguera, petitburgesa, més lenta a créixer, barrejada amb horts i enrunes». Efectivament, l’Esquerra va trigar més a edificar-se: es podia trobar, fins ben bé els anys trenta, horts i camps de cultiu. La seva població era d’origen més modest i el barraquisme d’algunes zones del barri fins ben entrat el segle XX fou motiu de preocupació per a la ciutat. A l’Esquerra s’ubiquen encara els serveis comuns, com ara la Universitat, l’Hospital Clínic, l’Escola Industrial o la presó.

Fixeu-vos-hi bé...

Al final del corredor fosc i deixat trobem el verd càlid tan poc habitual a la zona. Un trenet per als infants fa les delícies dels qui hi juguen i dels qui els envien instruccions vigilants. Res no el distingeix d’un parc de qualsevol altre barri, amb la seva colla d’adolescents desenfeinats i d’avis que passegen cansats buscant el sol. O potser sí que hi ha alguna cosa que el distingeix: l’escarransit espai que comparteixen, la reivindicació més ferma del barri des de la transició política. Sortim de l’indret i seguim per la Gran Via fins que trobem la Casa Golferichs.

6la Casa Golferichs (Gran Via, cantonada Viladomat)PlÓnol

L’itinerari passa vora aquest bonic edifici modernista construït l’any 1901 per Joan Rubió i Bellver. La casa, coneguda com el Xalet, va ser des del 1909 fins al 1972 un col·legi religiós, amb l’excepció del període republicà, quan es va intentar fundar una universitat popular. L’any 1972 la constructora Núñez i Navarro, tan lucrativa en temps del franquisme com ara, obtingué amb una argúcia el permís municipal d’enderroc.

La constructora va començar la destrossa per l’interior ja que temia la protesta popular, i ben aviat la premsa, el Col·legi d’Arquitectes i els veïns s’hi llençaren a sobre. L’Ajuntament va aturar les obres i la va introduir, el març del 1976, al Catàleg municipal d’edificis artístics i històrics. Una placa commemora els cent anys del Xalet i la lluita dels veïns per recuperar-lo per al gaudi dels barcelonins.

7Jardins d'Emma (Comte Borrell, 159)PlÓnol

Hem trobat un interior d’illa ben misteriós: no se li ha donat nom i el caminant, en endinsar-s’hi, observa un pati de gran bellesa, dels més delicats que hem visitat, amb un aire sens dubte romàntic. Aquest fou el pati del convent que es deixa veure per sobre els murs i que avui, com podeu observar, està ben buit i tancat per falta de vocacions.

Fem una ullada a la història
L’Eixample és un barri, encara avui, amb un alt nombre d’edificis religiosos. Els convents de tots els ordes van ser els primers de sortir a fora de les muralles. Pretenien el control ideològic de la ciutat, cada cop més descreguda, i la riquesa perduda a la ruralia a causa de les desamortitzacions del segle XIX.

Aquests edificis, grans i sumptuosos, van tenir cada vegada més influència sobre l’educació i van créixer en nombre fins a la Setmana Tràgica de 1909, quan van ser objectiu dels revoltats. Per descomptat, se’n van cremar molts més a l’Esquerra que a la Dreta, a causa del caràcter més popular de la seva població, que els identificà com a responsables de les privacions que patien.

Fixeu-vos-hi bé...

a distribució i l’organització dels patis conviden al repòs i al silenci. Observeu que no té l’aire modern ni els elements típics d’altres interiors d’illa, exceptuant la font i els bancs de fusta, sinó que més aviat manté una personalitat pròpia, la que li donen els bancs de ceràmica antiga arrambats a la paret rogenca i l’escultura religiosa voltada de palmeres al bell mig de l’indret.

8Patis de Cèsar Martinell (Villarroel, 60)PlÓnol

Arribem al darrer pati proposat en aquest itinerari per un caminet estret que llisca al costat d’una entrada d’aparcaments subterranis. Un rètol enorme a la vorera indica la situació de l’aparcament i de passada serveix de fita a l’interior de l’illa. Aquesta és una de les idees de l’Ajuntament per limitar la construcció de les plantes interiors i reconvertir aquests espais fent l’intercanvi d’aparcaments per zones verdes. Esperem veure’n més exemples en un futur proper.

Fem una ullada a la història: Hem parlat molt de la degradació de l’Eixample, però cal dir també que alguns valents han intentat remodelar-lo. El primer intent seriós va ser la proposta dels homes del GATCPAC l’any 1933, quan l’Ajuntament els va encarregar la construcció d’un grup d’habitatges obrers a l’Eixample. El disseny recuperava l’illa original de Cerdà, a base de serveis comuns i jardins amb accés des del carrer mitjançant un passadís cobert. En aquells anys, es va posar en qüestió l’edificació de la planta baixa interior, utilitzada com a magatzem o tallers de petites indústries. Però aquestes idees van desaparèixer com el GATCPAC, amb la desfeta republicana de 1939. Després, la dictadura franquista plagada d’arbitrarietat i irregularitats va afavorir de nou la sobredegradació durant un llarg període, del qual és difícil recuperar-se. Els àtics i sobreàtics es van multiplicar sense cap control i la manca de normativa sobre façanes exteriors ha fet desastres en la unitat estètica del barri, cosa que avui lentament s’intenta esmenar.

Fixeu-vos-hi bé...

El barri, emblema de Barcelona, presenta l’illa de verd més important de la ciutat. Amb el pas del temps els processos especulatius incrementen la densitat d’edificació i els habitants perden en qualitat de vida. Lentament l’Eixample es despobla i es converteix en un centre de negocis impersonal. Però si enlairem la vista dins d’aquests patis, hi ha les façanes interiors i la roba estesa de colors diversos, que recorden la cara humana i domèstica d’un barri —i d’una ciutat— que no acaba de reconciliar-se amb els seus habitants.

AUTORA: Elisabet Bermejo Carbajosa
Llicenciada en Sociologia

REVISIÓ 2013: Mireia Caballero

 

bibliografia

Autors diversos. La rehabilitació de l’Eixample. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1999, [Catàleg d’exposició].

Fabré, Jaume i HUERTAS CLAVERIA, Josep M. Tots els barris de Barcelona. Barcelona: Edicions 62, 1977, vol. V (L’Eixample i la Barcelona Vella).

annex

Dreta de l’Eixample

Ampliar la imatge

Esquerra de l’Eixample

Ampliar la imatge

Imatge de diagramaciˇ
Imatge de diagramaciˇ
Imatge de diagramació Imatge de diagramació Imatge de diagramació Imatge de diagramació
  © Universitat de Barcelona Edició: Serveis Lingüístics
Última actualització o validació: 26.04.2019