El procés d'incorporació de terminologia al català no s'ha fet sense algunes vacil× lacions i anomalies (fluctuacions pròpies de qualsevol procés evolutiu). Però cal tenir en compte que la creativitat lèxica és un dels principals indicis de vitalitat en qualsevol llengua. L'àmbit científic és un dels més productius pel que fa a neologismes i, en català, la investigació sobre el llenguatge de la ciència ha progressat considerablement (vegeu MESQUIDA 1996).

«Formalment, allò que més caracteritza cada un dels llenguatges o microllenguatges (és a dir, llenguatges d'una microàrea) d'especialitat és el vocabulari» (RIERA 1992, pp. 11-12).

Des d'un punt de vista formal, en el discurs científic es prioritza el text escrit per damunt de la presentació oral i es caracteritza per l'ús que es fa d'altres sistemes semiòtics integrats al text» (CABRÉ 1992, p. 132).

Com és sabut, la constitució d'una terminologia pròpia marca un fet decisiu en la història d'una ciència: «Une science ne commence d'exister ou ne peut s'imposer que dans la mesure où elle fait exister et où elle impose ses concepts dans leur dénomination» (BENVENISTE, 1974, p. 247). «Ara bé, qualsevol LE no es redueix a una terminologia, sinó que utilitza les denominacions especialitzades (termes), i també els signes no lingüístics, en forma d'enunciats elaborats mitjançant els recursos ordinaris d'una llengua concreta. Així, hom pot definir el LE com l'ús d'una llengua natural per a exposar tècnicament els coneixements especialitzats (cf. LERAT 1995, p. 21)» (RIERA 1991, § 1.2).

La terminologia com a disciplina és definida per la International Organitzation for Standardization (ISO) com l'estudi científic de les nocions i dels termes usuals dels llenguatges d'especialitat, sempre i quan el terme sigui un signe lingüístic. El terme és un símbol, és a dir, un estímul físic que representa convencionalment una noció o un objecte individual. La terminologització consisteix a estandarditzar de manera unívoca el lèxic, ja sia mitjançant la creació d'una forma nova no existent en el corpus lingüístic, ja sia atribuint una extensió semàntica determinada a una forma lèxica preexistent (cf. RIERA 1999, § 1.2).

Hi ha alguns criteris de terminologització de les unitats lèxiques (insuficients, tanmateix, per a donar compte de tots els termes). Un d'aquests criteris és el tipus de formant lèxic: prefix, sufix o radical d'arrel greco-llatina culta. Un altre criteri és el grau de cohesió i fixació sintàctica dels anomenats termes sintagmàtics o sintagmes fixos. I encara un altre criteri és el de si un mot necessita glossa explicativa del tipus «el que es denomina», «s'anomena», etc. (LERAT 1995, pp. 46-47). Ara bé, al marge de criteris de natura morfològica (radical, abreviatura, derivat, compost o locució), altres criteris lingüístics per a la identificació d'un terme són: 1) pertinença a una sèrie morfològica de paraules amb significat especialitzat dintre la llengua considerada; 2) condicionaments sintagmàtics (coocurrències i commutacions dins un àmbit especialitzat); 3) relacions de dependència en relació a unitats que presenten les característiques 1 i 2 (cf. LERAT 1995, p. 52).

En català disposem de nombrosos treballs terminològics (especialment diccionaris i vocabularis; vg. TERMCAT 1990 i 1992). En opinió de Ramon Folch i Guillèn «la terminologia científica catalana, actualment, no es troba en situació sensiblement distinta a la de qualsevol altra llengua moderna de cultura, si més no a la de qualsevol altra llengua romànica de cultura» (FOLCH 1986, p. 15). Amb tot, de cara a l'ensenyament, estudi i domini del llenguatge científic cal complementar aquests nombrosos treballs terminològics que segueixen una ordenació alfabètica de termes, amb altres estudis i treballs estructurats segons un ordre gramatical i lexical dels fenòmens, que organitzin els diferents termes atenent a llurs formals.

Quant a la metodologia, cal dir que hi ha essencialment dos tipus d'estudis a fer sobre lèxic científic: el sistemàtic (que analitza un conjunt de termes) i el puntual (o estudi d'un sol terme). Quant el primer tipus, cal fixar primer el CORPUS que hem d'estudiar, tenint en compte que les condicions de validesa d'un corpus són 1) l'exhaustivitat, 2) la representativitat, 3) l'homogeneïtat i 4) la pertinença. L'elaboració d'un estudi sistemàtic i global ha de seguir una sèrie de passos, com són 1) la recollida de dades en obres lexicogràfiques, 2) la comprovació d'aquestes dades en obres d'especialitat a fi de verificar l'abast de la mostra, 3) l'estudi i classificació de les dades, 4) la revisió general amb estudi preferent del lèxic problemàtic, i 5) la redacció final. Pel que fa als estudis de tipus puntual, cal també tenir en compte que el terme estudiat s'inclou dintre una sèrie o grup de termes afins, la qual cosa ha de ser tinguda en compte a l'hora de fixar-ne la forma definitiva.

Val a dir que en el procés d'incorporació de terminologia al català s'han produït —com en el mateix procés en qualsevol altra llengua— vacil× lacions i dubtes. Per a superar-les resoldre'ls cal tenir en compte determinats criteris. Així, Pompeu Fabra en va establir tres que calia tenir en consideració a l'hora de fixar la grafia definitiva d'un mot: l'etimologia, la fonètica i la tradició (cf. FABRA 1917, pròleg, pp. 5-21, i BADIA MARGARIT, 1964, pp. 82-83; per als criteris lingüístics de Fabra en general, vegeu SOLÀ 1987, cap. 3).

Parlant de termes dels llenguatges d'especialitat, gairebé sempre el criteri decisori serà el primer dels esmentats, o sia l'etimològic, perquè bona part dels termes tècnics solen ser usats primerament en el registre de la llengua escrita i, posteriorment, passen a la llengua oral. Ara bé a vegades no es poden seguir tant sí com no les lleis lingüístiques de l'evolució històrica, especialment quan cal evitar la confusió formal amb altres termes. Així, el diftong grec e i es transcriu en llatí i en català per i, malgrat la tendència al manteniment del diftong, la qual és justificable sempre que la reducció ei > i podria comportar duplicitat formal (p.e., meiosi ¹ miosi).

La fonètica també ha ajudat algunes vegades a resoldre la grafia d'un terme i, especialment, quan es tracta d'un mot hereditari («Per a la recta escriptura dels mots hereditaris que ofereixen sons d'ortografia dubtosa, la coneixença de llur etimologia no té pas la importància que hom sol atribuir-li», FABRA, 1954-1955, conversa 11). S'esdevé, a vegades, que la pronúncia habitual d'un mot per part de la majoria dels parlants de l'idioma contribueix de manera decisiva a establir-ne la grafia definitiva, encara que segons l'etimologia la solució hauria de ser una altra. Heus ací un exemple: «D'acord amb la pronúncia dels parlants que diferencien a i e àtones», l'autoritat acadèmica de l'Institut d'Estudis Catalans resolgué de grafiar «-es en les terminacions dels mots apel.latius plans o esdrúixols l'etimologia dels quals fineix en -as» (IEC 1990, pp. 79-80, acord del 7 de febrer de 1984). Entre altres mots, aquesta norma afecta els termes següents: atles, bòrees, càrdies i pàncrees.

En canvi, el criteri de la tradició resulta sovint feble o vacil× lant per als tecnicismes, atesa la manca d'ús constant i normal del català en aquests àmbits. Però examinant l'origen d'un terme s'observa algun cop que ha estat grafiat, ja d'antic, d'una manera que s'aparta de la forma etimològica. És en casos així, en termes molt usuals en la literatura científica, que es considera oportú de fer servir el criteri de la tradició i es continua amb la grafia no etimològica. Per exemple, la k inicial del terme grec k u s t i V s'ha convertit en la consonant catalana c de cist (i derivats). Amb tot, existeix el cas de quist, amb etimologia idèntica, que el mateix Fabra —cf. CORACHAN 1936, pp. VII-VIII— considerà que calia mantenir amb aquesta forma, perquè era un terme així (és a dir, amb qu-) usat tradicionalment.

En la nostra tesi (cf. RIERA 1999), entre les conclusions de la part dedicada a Generalitats sobre transcripció dels termes grecs i llatins al català destaquem el fet que les anomalies en la transcripció vocàlica són degudes a algun d'aquests factors: a) evitar la confusió formal amb altres termes, b) procurar una major eufonia, c) ajustar la forma catalana a la d'altres llengües del nostre àmbit cultural.

1. ESTUDI SISTEMÀTIC: Formació de verbs de la primera conjugació

algaliar (‘perfumar amb algàlia’), blocar (o bloquejar, de bloc), clorar (de clor; incorr. «clorejar»), degotar (o degotejar), formatar (incorr. «formatejar»; per tant, el derivat és formatatge, incorr. «formateig»), liquidar (de líquid, QUIM. IND.; segons el DGLC, liquidar és «reduir (un sòlid, un gas) a l’estat líquid», mentre que liquar és «separar per liquació»), llampegar (o llampeguejar), llampurnar (o llampurnejar), voltar (o voltejar; p.e.: la Terra volta entorn del Sol).

Val més no incrementar desorbitadament la llista de verbs en -ar quan ja n’existeixen d’altres conjugacions que volen dir pràcticament el mateix: -ar: col× lisionar (per col× lidir), pol× lucionar (per pol× luir; cf. el que diem sobre el substantiu pol× lució, RIERA 1994, p. 99). Notem el terme verbal curtcircuitar, derivat del compost (o locució) sintagmàtic curt circuit.

Notem un verb de nova creació: INFARTAR (de infart). Exemple: Per a mesurar l'extensió d'una zona del miocardi infartada s'utilitza pirofosfat de tecneci.

-ejar (verbs emparentats amb els substantius en -eig): balbotejar, balbucejar, bombardejar (FÍS. ATÒM.) o bombejar (‘tirar bombes', ‘bombardejar') distints de bombar (‘treure o transportar, amb una bomba, aigua o qualsevol altre fluid, d'un pou, d'una bassa, d'un recipient qualsevol'; cf. MARQUET 1995), escanejar (de escàner, angl. scanner), formiguejar (< formigó), glopejar, parpellejar, quequejar, etc.

De nova creació: OPACIFICAR (de opac). Exemple: visualització per opacificació de l'arbre biliar.

-itzar: alcalinitzar (de àlcali; fr. alcaliniser, cast. alcalizar; el cast. prefereix -izar a -inizar; la terminació catalana -itzar deu ser deguda, en aquest mot a influència francesa), al× lergitzar (de al× lèrgia), anastomitzar (de anastomosi), cauteritzar (de cauteri), cicatritzar (de cicatriu), -ectomitzar (‘extirpar'), estricnitzar (de estricnina), visualitzar (de visual), etc.

Ja figuren en el DIEC els verbs salinitzar i dessalinitzar (i salinització i dessalinització; sòl salí i sòl salinitzat no volen pas dir el mateix: un sòl salí és un sòl naturalment ric en sals; en canvi, un sòl salinitzat és un sòl que ha esdevingut salí per algun fenomen extern; cf. desertització/desertificació, en RIERA 1992, p. 135).

Notem els següents verbs derivats d'adjectius: aguditzar (de agut; p.e. aguditzar un mal), minimitzar (de mínim; ‘reduir a un mínim', p.e. ‘minimitzar els efectes secundaris d'un fàrmac', i en MAT ‘cercar el mínim d'una funció o d'una magnitud'. I notem especialment els neologismes malignitzar (de l'adj. maligne; cal no confondre malignitzar amb el verb malignar ‘malpensar', ‘maliciar'), fidelitzar (‘procurar-se clients fidels', de fidel) i negativitzar (de l'adj. negatiu), que encara no figuren en els diccionaris però que ja s'empren en la literatura sanitària (p.e., l'osteoma no es malignitza, es negativitzen les proves reagíniques). Notem també el verb que en comptes de «optimitzar» cal fer servir —segons el diccionari (GDLC)— optimar «Portar l'òptim. Optimar la produció».

El GDLC dóna ciclitzar (« v. tr. QUÍM. ORG. Sotmetre un compost a ciclització, transformar una cadena oberta en una de tancada o anell»), de cicle, i no, en canvi, ciclar. Hi ha termes que no figuren en les obres lexicogràfiques, sia perquè ja hi ha un altre terme amb idèntic significat (evaporar i, doncs, no cal evaporitzar), sia perquè encara no han estat fixats definitivament: termostatitzar o termostatar? (p.e., un vas de precipitats termostatitzat).

De nova creació: FISTUALITZAR (de fístula): possibilitat de fistulització en bufeta urinària.

allunar (de lluna). «COSMON. Prendre terra amb suavitat un giny espacial a la superfície de la Lluna» (DLC3). A propòsit d’aquest terme, vegem el següent comentari sobre la necessitat o no d’incorporar determinats neologismes: «Los neologismos han de estar justificados. Cuando el hombre envió el primer cohete a la Luna se planteó si lo correcto era decir alunar o alunizar, y, respectivamente, alunaje o alunizaje. La Academia recogió alunizar y alunizaje, pero, ciertamente, no eran necesarias; bastaba con decir aterrizar, que es posarse en la superficie de cualquier planeta o satélite. Si no fuera así se plantearían graves problemas de léxico, pues, como es fácil imaginar, con la llegada a Marte se plantea la posibilidad de *martelizar o *martizar y efectuar allí un *martelizaje o *martizaje; en el caso de Venus, *venusilizar o *venusizar, y así indefinidamente» (MARTINEZ DE SOUSA, 1993, pp. 320-321).).

re-: rebobinar (de bobina), recristal× litzar (de cristall), etc.;

2. ESTUDI PUNTUAL: moner/moners/mòneres/moneres/monera

«L'esquema evolutiu popularitzat (1982) per Margulis i Swartz comença per situar tots els procariotes (els organismes d'organització cel× lular més primitiva, sense nucli) en el regne de les moners (Monera)» (HNPC, V, p. 16).

Segons el DIEC és moneres: «f.pl. Un dels cinc regnes en què es divideixen els éssers vivents, que inclou tots els procariotes.» Segons el GDLC, s.v. moneres: «1 pl Regne d'organismes procariotes que comprèn els eubacteris, els cianobacteris o cianòfits i els cloroxibacteris o procloròfits. 2 sing Organisme del regne de les moneres.» CORACHAN (1936): monera («s[ubstantiu] Organisme protozoic que no té nucli».

Etimologia: del gr. m o n _r h V , és a dir, de m o n _r h V -o u , de la primera declinació. El DSVS assenyala que «le formant -h r h V se rattachant à _r a r _s k w [arariskô] "j'adapte, j'ajuste"».

a) Pel que fa a l'accent, ha de recaure damunt la síl× laba n _, ja que en grec la penúltima síl× laba és llarga.

b) Pel que fa a la forma, la terminació podria ser -es o -a, perquè els termes masculins que en el nominatiu terminen en -h V es transcriuen per -es o per -a; descartem -es perquè sembla un plural.

c) Quant al gènere, els termes que en grec fan -h V -o u són substantius masculins; per tant, un monera, uns moneres. Això no obstant, cf. monera f. en el DEM, segurament perquè la terminació -ra sembla més aviat femenina.

BADIA MARGARIT, Antoni M. (1964), Llengua i cultura als Països Catalans, Barcelona.

BeM = Biologia e medicina (V. DELFINO).

BENVENISTE, Émile (1974), Problèmes de linguistique générale, II, Gallimard.

CABRÉ, Maria Teresa (1992), La terminologia. La teoria, els mètodes, les aplicacions, Empúries, Barcelona.

CORACHAN, M. (1936), Diccionari de medicina, Salvat, Barcelona.

COTTEZ, Henri (1986⁴), Dictionnaire des structures du vocabulaire savant, Les usuels du Robert, París.

DELFINO, G. - E. LANCIOTTI - G. LIGURI - M. STEFANI (1995⁵), Biologia e medicina, Biology & Medicine. Dizionario enciclopedico di scienze biologiche e mediche, italiano-inglese, inglese- italiano, Zanichelli, Bolonya.

DSVS = Dictionnaire des structures du vocabulaire savant (V. COTTEZ).

FABRA, Pompeu (1917), Diccionari ortogràfic, Institut d'Estudis Catalans, Barcelona.

FOLCH GUILLÈN, Ramon (1986), «Història Natural dels Països Catalans. Notícia introductòria», dins Història natural dels Països Catalans, I, Enciclopèdia Catalana, p. 18.

GDLC (1998) = Gran diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS (1990), Documents de la Secció Filològica, I, Institut d'Estudis Catalans, Biblioteca Filològica, XIX, Barcelona.

LERAT, Pierre (1995), Les langues spécialisées, Presses Universitaires de France, París [en castellà: Las lenguas especializadas, Ariel, Barcelona, 1997]

MARQUET, Lluís (1995), «Bombar i bombament», dins Serra d'Or, núm. 423, març 1995, p. 36.

MARTÍNEZ DE SOUSA, J. (1993), Diccionario de redacción y estilo, Pirámide, Madrid.

MESQUIDA, Joan Antoni (1996), «Actualitat dels estudis sobre el llenguatge científic del català», dins Actes del Desè Col× loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, III, Associació Internacional de Llengua i Literatures Catalanes - Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, pp. 275-295.

RIERA, Carles (1992), Manual de català científic. Orientacions lingüístiques, Claret, Barcelona.

SOLÀ, Joan (1987), L'obra de Pompeu Fabra, Teide, Barcelona.

TERMCAT (1990), Bibliografia dels treballs terminològics, Generalitat de Catalunya (Departament de Cultura), Barcelona.