Es busca tuit!

En el marc de la Setmana de la Ciència, la UPC ens convida a participar en el concurs Es busca tuit! Entre el 17, 18 i 19 de novembre tots els interessats en la ciència i la terminologia podeu escriure tuits amb l’etiqueta #CiènciaUPC i amb els termes que trieu. Termes ben trobats, precisos o enginyosos, simpàtics o tot el contrari, o termes que si no hi són, bé haurien d’existir.

tuit

Hi ha premis: una tauleta, subscripcions als diaris Ara, La Vanguardia i National Geographic i entrades al CosmoCaixa.

La UB també contribueix a la normalització terminològica

La normalització terminològica és l’actuació que permet establir la denominació preferent per a un concepte especialitzat. En el cas del català, el principal organisme de normalització terminològica és el Termcat.  Diversos investigadors de la UB participen en la normalització terminològica de la seva àrea de maneres diferents: col·laborant en l’elaboració de diccionaris, resolent consultes puntuals o bé participant en les sessions de normalització de termes. Els termes aprovats en les sessions de normalització del Consell Supervisor del Termcat es publiquen periòdicament en el DOGC.

Entre els termes normalitzats publicats en el DOGC 6735, n’hi ha uns quants que han estat proposats i debatuts per membres de la UB, entre els quals hi ha especialistes en la matèria i lingüistes dels Serveis Lingüístics. Volem destacar-ne uns quants d’especialment remarcables de les àrees de ciències de la vida i de física. Es tracta de termes en què no hi havia, fins ara, un acord sobre la denominació més adient en català.

Física

Ciències de la vida

Nous termes de màrqueting normalitzats

 

Hi ha camps del coneixement que tenen una terminologia fortament anglicitzada. Això passa quan les propostes d’origen en anglès no són fàcils d’adaptar a altres llengües. En aquests casos cal un treball conjunt entre lingüistes i especialistes que permeti trobar una denominació catalana satisfactòria, com la que s’ha proposat per als termes de màqueting següents, normalitzats fa molt poques setmanes:

Continue Reading →

L’estèvia i el senyor Esteve

L’estèvia, de nom científic Stevia rebaudiana, és una planta originària de l’Amèrica del Sud que s’ha popularitzat recentment pel seu poder edulcorant. Però la planta ja era coneguda pels botànics europeus des de molt abans. Un dels primers a estudiar-la va ser Pere Jaume Esteve, metge, botànic i humanista valencià del segle XVI, que solia signar les seves obres amb el nom llatinitzat Petrus Jacobus Stevus.

Al segle XVIII un altre botànic valencià, Antoni Josep Cavanilles i Palop,  va ser el primer a descriure’n científicament el gènere, que batejà amb el nom Stevia, dedicat a Pere Jaume Esteve i basat en el cognom llatinitzat Stevus.

Aquest és un exemple de la història que alguns noms científics amaguen sense que sospitem que, en alguns casos, la història és a tocar de casa, encara que es refereixi a una planta exòtica. I és que la ciència sempre ha estat molt globalitzada!

Una qüestió subtil

En català, i d’acord amb el diccionari normatiu (DIEC2),  no és el mateix una qüestió que una pregunta. Una qüestió és un punt per aclarir, per tractar o per discutir; una pregunta és l’acció de demanar a una persona informació sobre alguna cosa.

En anglès, la paraula question pot tenir tots dos significats i, per influència d’aquesta llengua, a vegades s’usa qüestió en el sentit de pregunta. La cosa s’embolica encara més quan hi ha pel mig la paraula qüestionari, que és un conjunt de preguntes, i no pas un conjunt de qüestions.

Vegem-ne uns exemples que il·lustren l’ús d’aquests mots: Fer una pregunta sobre una qüestió controvertida. Totes les preguntes d’aquest qüestionari exploren diferents aspectes relacionats amb el que ara se’n diu pobresa energètica. No és qüestió de vida o mort, però no val a badar!

La dimensió espaciotemporal

espaciotemporal

En l’apunt «Què té d’especial la física espacial?» vam parlar de l’adjectiu culte espacial, derivat del nom llatí spatium. Encara que se’n parlés en el context de la física espacial, l’adjectiu s’usa en moltes altres àrees de coneixement.

En aquest apunt parlarem de la forma prefixada espacio-, és a dir, la forma que es fa servir per formar mots compostos a la manera culta. En aquest tipus de compostos hi ha un primer formant (o forma prefixada) que sol tenir una vocal o al final que fa d’enllaç amb el mot següent, com en el compost espaciotemporal.  Aquestes formes prefixades solen tenir origen culte: grecollatí (del ll. graecus + llatí), pluviòmetre (del ll. pluvia + –metre), labiodental (del ll. labium + dental), etc.

La coincidència formal d’algunes formes prefixades (com espacio-) amb el substantiu castellà corresponent, ha provocat algunes ultracorreccions en català que han donat lloc a formacions incorrectes com ara espai-temporal, que cal evitar. Si veieu, doncs, un mot compost que conté la vocal o d’enllaç és molt probable que, almenys el primer component (el que acaba en o) sigui una forma culta. No el confongueu amb un castellanisme.

Termes habituals amb el compost espaciotemporal: dimensió espaciotemporal, orientació espaciotemporal, anàlisi espaciotemporal, curvatura espaciotemporal, distribució espaciotemporal, singularitat espaciotemporal, etc.

Imatge: CC0 Domini públic. Font: Pixabay. Autor: JohnsonMartin

Les cures infermeres

curesSi hi ha una expressió que defineix la tasca pròpia de la infermeria és cura. El concepte és tan important que se n’ha fet una definició estandarditzada:

cura (atenció o tractament) Conjunt d’accions aplicades a una persona per a fer cessar una malaltia o aconseguir un estat òptim de salut. [Neoloteca]

En moltes ocasions s’usa l’expressió cura infermera per referir-se de manera inequívoca a la que es duu a terme dins l’àmbit de la infermeria:

cura infermera: Cura guiada per la conceptualització disciplinària pròpia que un professional infermer duu a terme amb autonomia i responsabilitat. [Cercaterm]

De cures, n’hi ha de molts tipus: cures pal·liatives, cures bàsiques, cures prenatals, cures intensivescures integrals, cures de salut, autocures, etc.

També ens podem referir a aquests conceptes amb l’expressió atenció, que ja hem vist que pot ser un sinònim de cura. En el món assitencial, per exemple, és més habitual usar atenció que no pas cura. Vegem-ne un exemples extrets de la Terminologia de la cronicitat: atenció no professional, atenció professional, atenció integrada, atenció domiciliària, atenció integral, atenció intermèdia, atenció pal·liativa, atenció proactiva, atenció reactiva, atenció sociosanitària.

La forma verbal corresponent a aquestes cures és tenir cura (Tenir cura dels malalts). El verb cuidar també és correcte (cuidar un malalt) pero és d’ús més col·loquial.

Per a aquests significats descrits fins aquí, l’equivalent castellà habitual és cuidado o cuidados (i el verb, cuidar), a més de atención.

El mot cura també pot tenir el significat de guarició: Per a aquella malaltia no hi ha cura possible. En aquest cas, el verb corresponent és curar.

Què té d’especial la física espacial?

L’adjectiu d’espai és espacial, i no pas espaial. El nom espai és un mot semiculte,1 que vol dir que ha sofert —però no gaire— els efectes de l’evolució fonètica del llatí (spatium) cap al català. L’adjectiu espacial, en canvi, és un mot culte, que vol dir que s’ha pres directament del llatí i que no ha sofert l’evolució fonètica normal, sinó que únicament s’ha adaptat al català.

Per què tenim un nom semiculte amb un adjectiu culte? Segurament perquè el nom espai s’usa des de més antic, mentre que l’adjectiu és més modern i probablement ha sorgit dins l’àmbit de l’astronomia i, molt probablement, ha estat vehiculat a través de l’anglès (spatial).

La llengua ens dóna molts exemples similars, compostos per un mot patrimonial (que ha sofert l’evolució fonètica) i un adjectiu culte (adaptat del llatí, sense evolucionar): metge (ll. medicum) > mèdic; llengua (ll. lingua) > lingualfulla (ll. folia) > foliar; creu (ll. crucis) > crucial, etc.

En català oriental (en què es fa la neutralització de es i as àtones en vocal neutra), l’adjectiu espacial es pronuncia igual que l’adjectiu especial. Potser per aquest motiu, molts parlants tendeixen a fer l’adjectiu espaial (derivat directament de espai), que es dintingeix fonèticament de especial, però que no és normativament correcte.

Però la coincidència fonètica entre espacial i especial no és un obstacle per a la comunicació oral, ja que el context sempre aclareix de què estem parlant: «Avui farem un programa especial dedicat a la cuina», «Durant gran part de la guerra freda, el programa espacial americà estava en competència amb el de la Unió Soviètica».

En resum, no confongueu espacial i especial, i eviteu el derivat popular espaial, que no és normatiu.

_______

1.  Si fos un mot culte, tindríem *espaci, tal com tenim hospici (< ll. hospitium), armistici (< ll. armistitium), tecneci (< ll. technetium), etc. Si fos un mot patrimonial, tindríem espau, tal com tenim palau (ll. pallatium). Aquesta forma patrimonial ha existit, però només s’ha conservat en la llengua antiga.

Psiconeuroimmunoendocrinologia: la paraula més llarga de la UB?

El llenguatge cientificotècnic conté molts mots d’origen culte. Entre aquests mots cultes, abunden els compostos a la manera culta, aquells que s’uneixen mitjançant una vocal d’enllaç que, normalment, és la o: grecoromà, cientificotècnic, socioeconòmic, etc.

Les possibilitats combinatòries de les peces que poden formar compostos a la manera culta són infinites i se’n creen de nous cada dia. Alguns d’aquests compostos contenen més de dues peces lèxiques, com ara musculoosteoarticular, on podem distingir clarament tres peces lèxiques: musculo– (forma prefixada de múscul), osteo– (forma prefixada d’os) i l’adjectiu articular.

És difícil trobar compostos amb més de tres peces, però nosaltres n’hem trobat un de quatre o sis elements (segons com es compti) en els plans docents de la UB: psiconeuroimmunoendocrinologia. Vegem-ne les parts:

  1. psico-, forma prefixada del mot grec psykhé, ‘ànima’,
  2. neuro-,  forma prefixada del mot grec neûron, ‘nervi’,
  3. immuno-,  forma prefixada del mot llatí immunis, ‘lliure de càrregues’,
  4. endocrinologia,  mot format per:
    1. endo-, forma prefixada del mot grec éndon, ‘dins’,
    2. crino-, forma prefixada del mot grec krínō , ‘distingir, separar, segregar’,
    3. logia, forma sufixada del mot grec lógos, grec lógos, ‘paraula, raó, teoria, tractat’

Per tant, podem comptar quatre elements de primer nivell: psiconeuroimmunoendocrinologia, o bé en podem comptar sis si tenim en compte els formants de endocrinologia: psiconeuroimmunoendocrinologia.

En sabeu alguna altra de tan llarga?

Relliscada zenital

La paraula catalana zenit prové del castellà antic zenit (actualment escrita cenit), que, al seu torn, prové de l’expressió àrab samt ar-ra’s  (‘el camí sobre del cap’) reduïda a samt (‘el camí’). Una lectura errònia dels primers manuscrits, en què es va confondre –mt per –nit explica la diferència entre la primera forma gràfica çemt i la forma mundialment propagada zenit.  I una altra confusió més moderna amb la grafia francesa explica que en castellà també hi hagi la forma accentuada cénit (o zénit).

La cosa va anar més o menys així: durant els segles XII i XIII, a Toledo es van traduir moltes obres de l’àrab al llatí, i el terme astronòmic samt va ser transcrit en llatí a la manera castellana de l’època i d’acord amb la pronúncia del mot, que va donar la grafia çemt (pronunciat /tsemt/), on la c trencada representa el so africat sord /ts/.

En les còpies posteriors d’aquestes obres traduïdes, els copistes, poc habituats a trobar-se el grup consonàntic –mt, el van confondre per –nit, cosa que va convertir çemt en çenit i, posteriorment, en zenit. Amb aquesta grafia errònia es va propagar a totes les llengües modernes, com el català (zenit), l’anglès (zenith) o el francès (zénith).

En francès, l’accent gràfic sobre la e  de zénith no indica la síl·laba tònica, sinó el timbre de la vocal. Però aquesta grafia francesa sembla que va influir en el castellà modern, de manera que molta gent va considerar que la paraula era plana i que, per tant, duia accent: zénit.  També és possible que el desplaçament de la síl·laba tònica estigui motivat pel rebuig del sistema fonològic castellà a mots aguts acabats en sons oclusius, com /t/. Sigui com sigui, tanta insistència en aquesta grafia i pronúncia, va acabar per obtenir el vistiplau de la RAE, que també la va acceptar, juntament amb la forma preferent cenit i la forma antiga zenit. Per influència del castellà, en català també es diu erròniament la forma plana zènit, que no està acceptada per la normativa.

Amb la mateixa etimologia, tenim la paraula azimut, que procedeix del mot asumût, forma plural de samt amb article, aquest cop sense errors de transcripció.

Nota: La paraula azimut ha estat la més votada del concurs Paraules de la física d’aquest any. El lliurament de premis es va fer el dia 12 de març en un acte organitzat per la Comissió de Dinamització Lingüística de la Facultat de Física en què va intervenir Màrius Serra.