Una qüestió subtil

En català, i d’acord amb el diccionari normatiu (DIEC2),  no és el mateix una qüestió que una pregunta. Una qüestió és un punt per aclarir, per tractar o per discutir; una pregunta és l’acció de demanar a una persona informació sobre alguna cosa.

En anglès, la paraula question pot tenir tots dos significats i, per influència d’aquesta llengua, a vegades s’usa qüestió en el sentit de pregunta. La cosa s’embolica encara més quan hi ha pel mig la paraula qüestionari, que és un conjunt de preguntes, i no pas un conjunt de qüestions.

Vegem-ne uns exemples que il·lustren l’ús d’aquests mots: Fer una pregunta sobre una qüestió controvertida. Totes les preguntes d’aquest qüestionari exploren diferents aspectes relacionats amb el que ara se’n diu pobresa energètica. No és qüestió de vida o mort, però no val a badar!

La dimensió espaciotemporal

espaciotemporal

En l’apunt «Què té d’especial la física espacial?» vam parlar de l’adjectiu culte espacial, derivat del nom llatí spatium. Encara que se’n parlés en el context de la física espacial, l’adjectiu s’usa en moltes altres àrees de coneixement.

En aquest apunt parlarem de la forma prefixada espacio-, és a dir, la forma que es fa servir per formar mots compostos a la manera culta. En aquest tipus de compostos hi ha un primer formant (o forma prefixada) que sol tenir una vocal o al final que fa d’enllaç amb el mot següent, com en el compost espaciotemporal.  Aquestes formes prefixades solen tenir origen culte: grecollatí (del ll. graecus + llatí), pluviòmetre (del ll. pluvia + –metre), labiodental (del ll. labium + dental), etc.

La coincidència formal d’algunes formes prefixades (com espacio-) amb el substantiu castellà corresponent, ha provocat algunes ultracorreccions en català que han donat lloc a formacions incorrectes com ara espai-temporal, que cal evitar. Si veieu, doncs, un mot compost que conté la vocal o d’enllaç és molt probable que, almenys el primer component (el que acaba en o) sigui una forma culta. No el confongueu amb un castellanisme.

Termes habituals amb el compost espaciotemporal: dimensió espaciotemporal, orientació espaciotemporal, anàlisi espaciotemporal, curvatura espaciotemporal, distribució espaciotemporal, singularitat espaciotemporal, etc.

Imatge: CC0 Domini públic. Font: Pixabay. Autor: JohnsonMartin

Els metalls pesants i les mosques pesades

 

 Fixem-nos bé en les definicions de pesant i pesat que ens dóna el DIEC:

pesant
adj. [LC] [FIF] Que té pes. Tots els cossos són pesants.
adj. [LC] [FIF] Que té un pes específic elevat. El plom és més pesant que el ferro. El suro és menys pesant que l’aigua.

pesat -ada
adj. [LC] Feixuc, que fa sentir el seu pes, especialment en sentit figurat. Un son pesat. Una feina pesada. Un temps pesat.
adj. [LC] Molest, enfadós, que un voldria treure’s de sobre. És un home pesat. Fer-se algú pesat.
[LC] ésser pesat com un plom Ésser molt pesat.
adj. [LC] Molt lent en els seus moviments. Anar pesat.

Així, doncs, les coses pesades són coses enutjoses, empipadores, molestes, com les mosques. Les coses pesants són coses que tenen molt de pes, com ara els metalls pesants (que són els que tenen un pes atòmic molt alt) o la indústria pesant.

Psiconeuroimmunoendocrinologia: la paraula més llarga de la UB?

El llenguatge cientificotècnic conté molts mots d’origen culte. Entre aquests mots cultes, abunden els compostos a la manera culta, aquells que s’uneixen mitjançant una vocal d’enllaç que, normalment, és la o: grecoromà, cientificotècnic, socioeconòmic, etc.

Les possibilitats combinatòries de les peces que poden formar compostos a la manera culta són infinites i se’n creen de nous cada dia. Alguns d’aquests compostos contenen més de dues peces lèxiques, com ara musculoosteoarticular, on podem distingir clarament tres peces lèxiques: musculo– (forma prefixada de múscul), osteo– (forma prefixada d’os) i l’adjectiu articular.

És difícil trobar compostos amb més de tres peces, però nosaltres n’hem trobat un de quatre o sis elements (segons com es compti) en els plans docents de la UB: psiconeuroimmunoendocrinologia. Vegem-ne les parts:

  1. psico-, forma prefixada del mot grec psykhé, ‘ànima’,
  2. neuro-,  forma prefixada del mot grec neûron, ‘nervi’,
  3. immuno-,  forma prefixada del mot llatí immunis, ‘lliure de càrregues’,
  4. endocrinologia,  mot format per:
    1. endo-, forma prefixada del mot grec éndon, ‘dins’,
    2. crino-, forma prefixada del mot grec krínō , ‘distingir, separar, segregar’,
    3. logia, forma sufixada del mot grec lógos, grec lógos, ‘paraula, raó, teoria, tractat’

Per tant, podem comptar quatre elements de primer nivell: psiconeuroimmunoendocrinologia, o bé en podem comptar sis si tenim en compte els formants de endocrinologia: psiconeuroimmunoendocrinologia.

En sabeu alguna altra de tan llarga?

Apujar nota o pujar nota?

Els verbs pujar (o baixar) i apujar (o abaixar) poden expressar augment (o disminució) de grau o nivell, però s’utilitza l’un o l’altre verb segons si el que varia fa de subjecte o de complement directe de l’oració.

Així, per exemple, podem dir que els preus pugen i els sous baixen (aquí els preus i els sous fan de subjecte) o podem dir que l’empresa ha apujat els preus i ha abaixat els sous (aquí els preus i els sous són complement directe).

Quan aquests verbs s’apliquen a les notes, podem dir coses com ara que la nota de tall ha pujat (perquè és més alta que la de l’any passat; aquí la nota és subjecte), però direm que qui vulgui apujar nota haurà de treballar més (aquí nota és complement directe).

En certes construccions, també és possible usar la perífrasi fer pujar (o fer baixar) en lloc de apujar (o abaixar). Així, podem dir que l’assistència a classe fa pujar nota o bé que l’assistència a classe apuja nota.

Un imprescindible: Magnituds, unitats i símbols en química física

Algunes de les obres contingudes al nou portal terminològic de l’IEC, el CiT, són clàssics de la ciència. Aquest és el cas del llibre Magnituds, unitats i símbols en química física, una obra imprescindible per representar correctament els símbols d’unitats i magnituds, que trobareu dins la biblioteca en línia d’obres terminològiques BiblioCiT.

llibre-verd

Aquest llibre és la versió catalana de l’obra anglesa Quantities, Units and Symbols in Physical Chemistry, de la IUPAC, també conegut com a Llibre verd. La plataforma CiT ens permet accedir al text complet de l’obra des de Sumari i continguts (des d’on us podreu baixar aquest PDF) o bé fer cerques de termes des del català o des de l’anglès fent ús dels quadres de cerca de la capçalera (vegeu la Guia d’ús per a la consulta amb el cercador).

CiT, el nou portal de terminologia de ciències i tecnologia de l’IEC

 

citEl dia 21 de gener es va presentar el portal CiT (Terminologia de Ciències i Tecnologia), un projecte de la Secció de Ciències i Tecnologia de l’Institut d’Estudis Catalans que posa a l’abast de tothom obres terminològiques publicades per l’IEC o vinculades a aquesta institució.

Aquest projecte ha comportat la digitalització d’obres que ja estaven exhaurides, com Novetat i llenguatge de Lluís Marquet, o d’obres que ja no es tornaran a imprimir en paper, com el Diccionari enciclopèdic de medicina o el Diccionari de geologia (publicats anteriorment per Enciclopèdia Catalana, que n’ha cedit els drets a l’IEC). També aplega obres més recents, com el Diccionari jurídic.

El portal consta de tres parts: BiblioCiT, biblioteca en línia que permet fer consultes a cadascuna de les obres que integren aquest portal; CercaCiT,  interfície que permet la cerca simultània a totes les obres del portal (encara que actualment només fa la cerca a un conjunt reduït), i ContextCiT, cercador personalitzat de Google que fa cerques dins les publicacions científiques periòdiques que recull l’Hemeroteca Científica Catalana, que actualment conté més de disset mil articles científics.

Inserir i insertar

El verb català inserir procedeix del verb llatí inserere, del mateix significat si fa no fa. El verb espanyol insertar, en canvi, és un verb construït sobre la forma verbal insertus, participi del verb inserere.

La major part de les llengües romàniques tenen un verb derivat directament del llatí inserere, com ara el francès insérer, el portuguès inserir i l’italià inserire. Només l’espanyol ha creat un nou verb a partir de la forma de participi llatina juntament amb l’anglès (to insert), que no és una llengua romànica, però sí una llengua molt llatinitzada.

La similitud entre totes dues formes (inserir i insertar) i el fet que siguin justament l’anglès i l’espanyol les llengües que usen el verb derivat del participi llatí, fa que insertar s’usi molt en català. Però cal tenir present que aquesta forma no és normativa i, per tant, convé evitar-la i usar inserir.

Igualment cal tenir present que el participi català d’inserir és inserit, mentre que en espanyol és insertado i en anglès, inserted. El derivat nominal inserció és coincident en totes les llengües, és a dir, en tots els casos deriva del llatí insertio, –onis.

català espanyol anglès
inserir insertar insert
inserit insertado inserted
inserció inserción insertion

 

Mig i mitja; mitjà i mitjana

En un apunt anterior vam veure  la diferència entre una mitja i una mitjana. En un altre apunt vam veure la diferència entre un mitjà i un medi. Per completar la sèrie, avui veurem la diferència entre els adjectius mig mitja i mitjà mitjana.

L’adjectiu mig va normalment al davant del nom que modifica (mig miler, mitja hora) i vol dir ‘la meitat’. L’adjectiu mitjà, en canvi, va normalment darrere el nom que modifica (terme mitjà, temperatura mitjana)  i vol dir ‘el del mig’.

En castellà hi ha dos adjectius semblants —medio i mediano— que no coincideixen amb els usos que tenen en català mig i mitjà. Probablement per això, es produeix una interferència lingüística que fa que l’adjectiu mig s’utilitzi en contextos que no li corresponen.

Així, doncs, o tenim mig grau (la meitat d’un grau) o tenim un grau mitjà (un títol de tècnic); o tenim mig valor (la meitat d’un valor) o tenim un valor mitjà (el que està en una posició intermèdia entre altres valors); o tenim mig grup (la meitat d’un grup) o tenim un grup mitjà (un grup ni massa gran ni massa petit),  etc.  Però no podem tenir ni *un grau mig, ni *un valor mig, ni *un grup mig, perquè aquestes expressions són incorrectes.

Recordeu: mig, mitja és la meitat; mitjà, mitjana, el que està al mig.

Orella mitjana

Mitja orella

Mitja orella

 

Els raigs X i els assaigs clínics

Les paraules agudes masculines acabades en –ig poden fer el plural afegint –s o –os. La tendència a fer el plural d’una o altra manera depèn, en bona mesura, de la zona dialectal. A l’àrea del Barcelonès, per exemple, la forma preferent és en –os: passeig > passejos; desig > desitjos, sondeig > sondejos.

El llenguatge científic, però, tendeix a evitar la variació gràfica dels termes. Per això, alguns d’aquests mots han quedat fixats amb el plural en –s dins el discurs científic, com és el cas de raigs X, raigs gamma i similars, o el cas dels assaigs clínics.

Més informació sobre el plural dels mots en –ig al CUB.