'Poesía secreta', de Joaquim Marco

Portada del llibre
Portada del llibre
(04/06/2010)

El catedràtic de Literatura Hispànica Joaquim Marco ha publicat per Sant Jordi un volum que aplega tota la seva producció poètica i que ha titulat Poesía secreta (1961-2004) (Bruguera, 2010). El pròleg és a càrrec del poeta i professor de la Universitat de Granada Luis García Montero, i lʼobra inclou una carta inèdita de Julio Cortázar.

Portada del llibre
Portada del llibre
04/06/2010

El catedràtic de Literatura Hispànica Joaquim Marco ha publicat per Sant Jordi un volum que aplega tota la seva producció poètica i que ha titulat Poesía secreta (1961-2004) (Bruguera, 2010). El pròleg és a càrrec del poeta i professor de la Universitat de Granada Luis García Montero, i lʼobra inclou una carta inèdita de Julio Cortázar.

Poesía secreta (1961-2004) reuneix la poesia de Joaquim Marco, que fins avui es trobava dispersa en diversos llibres, molts dels quals actualment estan fora del mercat. Lʼautor ha revisat i polit els seus escrits, nʼha suprimit algun text i nʼha corregit alguna errada, i també ha inclòs en aquesta nova obra alguns textos inèdits. Al final, a més, Marco hi ha afegit el capítol «Declaracions poètiques», que aplega quatre articles sobre la seva poesia: Algunos crímenes y otros poemas (1971), Poesía (1961-1975) (1976), Significado de nuestro presente (1983) i Palabras previas (1983).

Joaquim Marco ha construït la seva trajectòria poètica al marge de modes i de consignes estètiques, i sʼha situat a cavall entre la generació dels poetes socials com ara Blas de Otero o Gabriel Celaya, i la dels Novísimos. Marco escriu una poesia compromesa amb la seva època i caracteritzada per un fort accent escèptic i alhora nostàlgic.
 
Joaquim Marco (Barcelona, 1935) va estudiar Filosofia i Lletres, i va obtenir el Premi Extraordinari amb la tesi doctoral La literatura popular en España en los siglos xviii i xixla UB, i també ha impartit cursos i seminaris en diverses universitats espanyoles, europees i americanes. Sʼha especialitzat en Història de la Literatura Espanyola i Llatinoamericana, i actualment és catedràtic emèrit de la UB. A més,  continua exercint de crític literari en diversos mitjans. Va fundar i dirigir la col·lecció de poesia Ocnos, i el 1961 va publicar el primer llibre de poemes, Fiesta en la calle. El van seguir Abrir una ventana a veces no es sencillo (1965), Algunos crímenes y otros poemas (1971), Aire sin voz (1974), Poesía (1961-1975) (1976), Esta noche (1978), El significado de nuestro presente (1983) i El muro de Berlín (2003). La seva poesia sʼha traduït al francès, al portuguès, a lʼitalià, al rus i a lʼanglès, entre altres llengües. Entre els seus llibres de crítica i història literària més destacats figuren Ejercicios literarios (1969), Poesía española. Siglo xx (1986), Literatura hispanoamericana. Del Modernismo a nuestros días (1987), La llegada de los bárbaros (amb el professor Jordi Gracia, 2004) i El crítico peregrino. Leer y escribir sobre narrativa española (2009)., que posteriorment va publicar en format de llibre. Ha dut a terme tota la seva carrera acadèmica a
És president dʼhonor de la Societat Espanyola dʼHispanoamericanistes i de lʼAssociació Col·legial dʼEscriptors de Catalunya.
 
La carta de Cortázar amb què obre el llibre caracteritza amb quatre frases la seva poesia i al·ludeix a un encontre a Barcelona que hauria dʼhaver tingut lloc el Nadal del 1975. Comparteix el judici de Cortázar sobre la seva poesia? Posteriorment es van acabar trobant en alguna ocasió?
 
Aquell cop no ens vam trobar, però ens vam veure diverses vegades, abans i després. Jo li vaig publicar una antologia de contes a la col·lecció que dirigia a RTV de Salvat, i més tard el llibre inèdit de poemes Pameos y meopas a Ocnos, una col·lecció de poesia que vaig fundar i dirigir alguns anys. El que diu sobre la meva poesia crec que és ben cert, Cortázar era un excel·lent coneixedor de la poesia i també de la literatura del seu entorn. I teníem molts amics en comú i mútua simpatia.
 
El títol és intencionat. Per què aquesta voluntat de qualificar la seva poesia de secreta?
 
És clar que el títol és intencionat. La poesia, avui, és un art secret, té els seus seguidors fidels però són minories. Hi ha algun poeta que encara té audiència, però no es pot comparar amb la que tenien els poetes del segle xix o de començament del xx, com ara Pablo Neruda. Riba, a Catalunya, va ser un poeta minoritari, i avui també seria secret. No és que vulgui que la meva poesia sigui secreta, però ja és molt que es publiqui la de tota la vida —tot i que encara em reservo sempre lʼúltim llibre inèdit—.
 
Reunir lʼobra de quaranta anys en un sol volum sempre té un aire de conclusió.
 
Hi ha qui pensa que no es pot escriure poesia més enllà dels trenta anys: sʼha dit tot abans i sʼha perdut la música interior. No ho sé. Els millors poemes de Luis Cernuda, per al meu gust, són els darrers, els de poc abans de morir. Com que és un gènere tan gratuït, no es poden fer profecies.
 
Fa poc que sʼha jubilat després de tota una carrera com a docent a la UB. És inevitable preguntar-li per lʼabans i per lʼara, i també per lʼarxicomentat Pla de Bolonya. Tenen gaire futur els estudis de Lletres?
 
No tinc gaire informació sobre els nous plans dʼestudis, però la crisi de les Humanitats és general a tot arreu. Crec que sʼhauria dʼutilitzar tota la imaginació possible per lligar el futur que ens espera amb un passat tan diferent. Jo vaig fer un batxillerat amb set anys de llatí i dos de grec. LʼEsglésia catòlica ha abandonat el llatí i el gregorià. Ara els canvis tenen lloc amb molta rapidesa, hem dʼimaginar i dʼadaptar-nos. Es necessiten canvis molt seriosos. Cap a on anem? Del pessimisme, molt coherent amb el temps que vivim, no en traurem gran cosa. I les Humanitats es mouen encara amb un ritme dʼelefant.
 
La seva llengua, tant dʼestudi com de creació, ha estat sempre el castellà, en un país que té el català com a llengua pròpia. Quina creu que és lʼaportació de la llengua i la cultura espanyoles a Catalunya?
 
He escrit en català i en castellà, però formo part dʼuna generació formada en castellà, i em vaig dedicar a la literatura espanyola i hispanoamericana. Vaig publicar una antologia de poesia popular política a lʼAntologia Catalana dʼEdicions 62, un llibre dʼassaig sobre la literatura catalana a Llibres de Sinera —ja que, durant anys, vaig fer la crítica de literatura catalana a Destino—, i una antologia de poesia catalana de final del darrer segle amb el professor Jaume Pont, també a Edicions 62. Però és cert que la majoria de la meva obra, tant crítica com poètica, és en castellà. Crec també que alguns dels grans noms de la literatura espanyola, malgrat que estigui escrita en castellà, podria entendreʼs com a catalana: Luis Romero, Ana M. Matute, Carlos Barral, Jaime Gil de Biedma, els Goytisolo, Rabinad, etc. I també molts joves dʼara. Crec, com el Dr. Jordi Rubió i Balaguer, un dels meus mestres, que la literatura que es fa a Catalunya és també literatura catalana. I convé, per a uns i altres, que hi hagi ponts de comunicació, ara massa trencats, entre les llengües de Catalunya i dʼarreu dʼEspanya. No convé perdre la singularitat de la literatura catalana, però tampoc allunyar-se del fet hispànic, que al cap i a la fi també és europeu.