David Finkelhor: «Entre els diferents segments de la població, els nens i els adolescents són les principals víctimes de la violència»

És director del Centre de Recerca de Violència Infantil, codirector del Laboratori de Recerca de la Família i professor de Sociologia a la Universitat de New Hampshire
És director del Centre de Recerca de Violència Infantil, codirector del Laboratori de Recerca de la Família i professor de Sociologia a la Universitat de New Hampshire
Entrevistes
(17/05/2010)

David Finkelhor és director del Centre de Recerca de Violència Infantil, codirector del Laboratori de Recerca de la Família i professor de Sociologia a la Universitat de New Hampshire. Des del 1977, estudia les conseqüències en els nens de les agressions i els maltractaments, així com la violència familiar. Finkelhor és molt conegut pels treballs empírics i conceptuals que ha dut a terme en matèria dʼabusos sexuals a menors, que sʼhan traduït en publicacions com ara Sourcebook on Child Sexual Abuse (Sage, 1986) i Nursery Crimes (Sage, 1988). Així mateix, ha investigat sobre homicidis infantils, nens desapareguts i segrestats, nens exposats a la violència domèstica, agressions entre menors i altres tipus de violència familiar. En la seva obra més recent, per exemple, al llibre Child victimization (Oxford University Press, 2008), ha intentat unificar i integrar els coneixements sobre les diferents formes dʼagressió infantil en un camp que ha anomenat victimologia del desenvolupament. Aquest llibre ha estat guardonat amb el premi Daniel Schneider al Llibre de lʼAny per al Benestar Infantil, en lʼedició del 2009. Finkelhor ha escrit i coordinat 12 llibres i més de 200 articles i capítols de diverses publicacions, i li han concedit diverses beques de recerca, entre les quals destaquen la de lʼInstitut Nord-americà de Salut Mental, la del Centre Nacional dʼAbusos i Negligències a Menors i la del Ministeri de Justícia dels Estats Units. El 1994, la Societat Professional Americana dʼAbusos a Menors li va concedir la distinció Distinguished Child Abuse Professional Award; el 2004 va rebre el guardó Significant Achievement Award de lʼAssociació per al Tractament dʼAgressors Sexuals; el 2005, juntament amb els seus col·laboradors, es va fer amb el premi a lʼarticle de lʼany sobre maltractament infantil, i el 2007 la Societat de Criminologia dels Estats Units (ASC) li va concedir la distinció ASC Fellow.

És director del Centre de Recerca de Violència Infantil, codirector del Laboratori de Recerca de la Família i professor de Sociologia a la Universitat de New Hampshire
És director del Centre de Recerca de Violència Infantil, codirector del Laboratori de Recerca de la Família i professor de Sociologia a la Universitat de New Hampshire
Entrevistes
17/05/2010

David Finkelhor és director del Centre de Recerca de Violència Infantil, codirector del Laboratori de Recerca de la Família i professor de Sociologia a la Universitat de New Hampshire. Des del 1977, estudia les conseqüències en els nens de les agressions i els maltractaments, així com la violència familiar. Finkelhor és molt conegut pels treballs empírics i conceptuals que ha dut a terme en matèria dʼabusos sexuals a menors, que sʼhan traduït en publicacions com ara Sourcebook on Child Sexual Abuse (Sage, 1986) i Nursery Crimes (Sage, 1988). Així mateix, ha investigat sobre homicidis infantils, nens desapareguts i segrestats, nens exposats a la violència domèstica, agressions entre menors i altres tipus de violència familiar. En la seva obra més recent, per exemple, al llibre Child victimization (Oxford University Press, 2008), ha intentat unificar i integrar els coneixements sobre les diferents formes dʼagressió infantil en un camp que ha anomenat victimologia del desenvolupament. Aquest llibre ha estat guardonat amb el premi Daniel Schneider al Llibre de lʼAny per al Benestar Infantil, en lʼedició del 2009. Finkelhor ha escrit i coordinat 12 llibres i més de 200 articles i capítols de diverses publicacions, i li han concedit diverses beques de recerca, entre les quals destaquen la de lʼInstitut Nord-americà de Salut Mental, la del Centre Nacional dʼAbusos i Negligències a Menors i la del Ministeri de Justícia dels Estats Units. El 1994, la Societat Professional Americana dʼAbusos a Menors li va concedir la distinció Distinguished Child Abuse Professional Award; el 2004 va rebre el guardó Significant Achievement Award de lʼAssociació per al Tractament dʼAgressors Sexuals; el 2005, juntament amb els seus col·laboradors, es va fer amb el premi a lʼarticle de lʼany sobre maltractament infantil, i el 2007 la Societat de Criminologia dels Estats Units (ASC) li va concedir la distinció ASC Fellow.

A grans trets, per què és tan habitual que els infants siguin víctimes de la violència?

En primer lloc, cal destacar una obvietat sobre per què els menors es troben en situació dʼalt risc: els nens, en principi, són més petits físicament, més febles; tenen menys experiència, i depenen de terceres persones per sobreviure. A més, encara no coneixen les estratègies per limitar els conflictes o per mantenir-se fora de perill, atès que això sʼaprèn amb lʼexperiència que et dóna la vida.
Una segona raó per a la gran victimització dels menors és lʼambivalència de la societat a lʼhora de protegir-los. La societat disposa dʼun potent sistema format per diferents institucions, pot protegir la gent de la victimització. Em refereixo a la legislació, a la policia, a la fiscalia i als jutges.
Una tercera raó per al risc dels menors és que alguns es fiquen en situacions bastant perilloses. Determinats grups de menors, dʼedats ja avançades, en concret, tenen més tendència a incomplir les normes: furts, vandalisme, bandes... Els criminòlegs han detectat que, sovint, les víctimes són els mateixos menors que cometen aquest tipus de delictes. No obstant això, si bé és cert que el risc augmenta si es fan bogeries, és una exageració clara afirmar que els menors són víctimes perquè són delinqüents.
I, pel que fa a lʼalt risc de victimització dels menors, hi ha una altra raó que ja no és tan òbvia i que té a veure amb les condicions socials en què viuen, amb el seu tipus de vida. No trien les famílies i els barris on viuen, ni tampoc les escoles on estudien.
 
Circulen alguns mites sobre la violència infantil. Ens en pot parlar?
Pel que fa a la violència infantil, és interessant destacar que som bastant curts de mires. Hi ha coses que es veuen clarament, criden lʼatenció i es crea una empatia immediata, però dʼaltres no són tan senzilles de detectar.
Es diu, per exemple, que als infants, en certa manera, els afecta menys la violència que als adults, que són més resistents, que es recuperen més ràpidament. Fixem-nos en com ha evolucionat aquest supòsit en el cas dels abusos sexuals. La idea que aquests contactes són més traumàtics per a un nen que per a un adult ara sʼha generalitzat, però en el camp de la violència física o lʼassetjament escolar la cosa es complica. En realitat, es creu el contrari.
Vegem un altre supòsit que fa que els adults no es dediquin a determinades formes de victimització infantil, sobretot les que no són sexuals, tot i que en adults el tema tindria una gran importància: la idea que les victimitzacions i les confrontacions violentes poden forjar el caràcter dʼuna persona. És allò dʼ«has dʼaprendre a enfrontar-te als que tʼassetgen», «has dʼaprendre a defensar-te». Si ho veiem com una experiència beneficiosa i educativa, difícilment ho relacionarem alhora amb conceptes com ara víctima, trauma o delicte.
Un tercer supòsit interessant sobre la victimització infantil, concretament en els assetjaments que es produeixen entre els mateixos menors, és que són menys seriosos i que queden fora de la intervenció dels adults perquè són agressions «mútues».
 
Quines intervencions són necessàries des de lʼàmbit polític i social per canviar aquesta situació?
En primer lloc, hem dʼavaluar els nens tenint en compte un ampli espectre de victimització. En el cas dels abusos sexuals, hem dʼinvestigar si hi ha alguna cosa més al darrere; i en el cas de lʼassetjament escolar, també hem dʼinvestigar si hi ha alguna cosa més al darrere. Cal visibilitzar totes les vulnerabilitats possibles.
En segon lloc, crec que hem de donar prioritat a les persones que són víctimes en diversos fronts. Hem de prestar-los lʼatenció adequada; hem dʼaprendre a identificar-les a les escoles, en els casos assignats als professionals del sector, en el sistema judicial de menors. No hi ha dubte que són nens que mereixen una atenció prioritària. Per això necessitem models dʼintervenció de multivictimització. I això significa que les teràpies no sʼhan de centrar només en abusos sexuals sinó que han de respondre a lʼespectre real de victimització que pateixen els menors. I això també significa que cal ampliar lʼenfocament dels serveis de protecció de menors. Un sistema dʼintervenció que només ajuda els menors a protegir-se de les amenaces dels membres de la pròpia família és massa limitat. En la meva opinió, els treballadors dels centres de protecció de menors haurien dʼestar preparats per tenir en compte la multivictimització, de la mateixa manera que la policia preveu sempre la possibilitat de diferents delictes. Cal donar respostes pertinents a les diferents amenaces a què sʼenfronten els menors. Sʼha de poder treballar amb els responsables dʼaplicar la llei, amb els educadors i amb els professionals de la psiquiatria i la psicologia.