«La Facultat és un reclam indubtable i això ho demostra el fet que el grau de Medicina té la nota de tall més alta de totes les universitats catalanes»
«En els darrers quatre anys de la carrera hi ha un gran component de docència clínica i això és un dels punts clau de Bolonya»
«Cal potenciar la recerca translacional, és a dir, intentar connectar molt més l’àmbit de la recerca bàsica amb el de la recerca clínica»
«Els grans hospitals universitaris i la Facultat de Medicina hem d’estar sempre junts. Això és absolutament necessari si volem avançar en recerca i si volem que els nostres alumnes surtin ben preparats»
25/10/2010
Entrevistes
Francesc Cardellach López (Terrassa, 1951), catedràtic de Medicina i actual degà de la Facultat de Medicina des del 2008, és també consultor sènior de medicina interna a l’Hospital Clínic i director del Laboratori de Funcionalisme Mitocondrial de l'Institut d’Investigació Biomèdica August Pi i Sunyer (IDIBAPS). El doctor Cardellach està vinculat a la Facultat de Medicina de la UB des de fa més de 40 anys, ja que va fer els estudis de llicenciatura en aquesta Universitat, i també el doctorat, sota la direcció del professor Ciril Rozman. Subdirector de l'obra de Farreras i Rozman Medicina interna, el seu àmbit de recerca és la patologia mitocondrial, especialment en les malalties musculars. Ha estat investigador principal o coinvestigador en dotze projectes de recerca finançats i ha dirigit cinc tesis doctorals. Ha publicat més de 200 treballs en revistes científiques i l'any 2004 va rebre el Premi a l'Excel·lència Professional atorgat pel Consell del Col·legi de Metges de Catalunya. Així mateix, és membre corresponent de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, entre d'altres.
Recentment, el projecte del campus de la salut de la UB (HUBc) ha rebut el reconeixement com a campus d'excel·lència internacional, de quina manera pot influir això en la Facultat?
Crec que, encara que només sigui pel reconeixement, ja vol dir que ho estem fent bé. I d’altra banda, pertànyer a un campus d’excel·lència també pot servir de reclam perquè vinguin nous alumnes a seguir aquí els estudis de grau i màster. Així mateix, el fet que aquesta menció vagi acompanyada d’una dotació econòmica destinada a millorar la recerca i les infraestructures pot afavorir l'intercanvi d’experiències entre la docència, la recerca, l'assistència, la indústria, etc. Tot plegat és una molt bona notícia.
De tota manera, la Facultat ja és actualment un reclam indubtable, com ho demostra el fet que el grau de Medicina té la nota de tall més alta de totes les universitats catalanes. I també ho és en els cursos de postgrau i màster, perquè els alumnes es volen formar sempre al millor lloc i tenen en compte l’entorn de la Facultat de Medicina. Tot plegat constitueix un repte de millora.
La UB està entre les 100 millors universitats del món en l’àmbit de la medicina clínica i la farmàcia (segons l'informe ARWU 2010). Quins són els punts forts d’aquesta Facultat per situar-se tan bé en els rànquings en aquest camp?
El punt més destacat és la llarga història de la Facultat de Medicina de la UB i la situació de privilegi que té en relació amb unes institucions sanitàries també de prestigi. Això ens permet fer recerca en els vessants bàsic, translacional i clínic, la qual cosa aporta molta riquesa a la productivitat en recerca. Aquesta circumstància, juntament amb altres aspectes, com ara el professorat d’alt nivell i la feina d'altres professionals amb gran prestigi en l’àmbit de la recerca, ens permeten estar amunt en els rànquings universitaris.
Per què va decidir presentar-se a degà, tenint en compte les dimensions d'aquesta Facultat?
Quan vaig començar Medicina el 1969 ja vaig entrar d’intern a l’Hospital Clínic. Per tant, la meva vida ha seguit sempre una trajectòria paral·lela a aquesta Facultat i a l’Hospital. D’altra banda, vaig ser professor des de molt jove —com a ajudant en classes pràctiques— i tota la vida he seguit implicat en l’activitat acadèmica. Posteriorment, vaig anar entrant en aspectes de gestió, fins que em vaig incorporar com a vicedegà, càrrec que vaig ocupar durant set anys. Quan la degana anterior, Teresa Estrach, va acabar el seu mandat, vaig decidir que era el moment de presentar-me, perquè molts dels projectes que havíem iniciat amb ella encara estaven inacabats i calia tirar-los endavant. Per tant, la il·lusió i percepció de poder aportar alguna cosa de positiu i de millora van ser l’estímul principal. Amb aquests càrrecs no t’hi has de guanyar la vida, ho fas perquè t’agrada.
Quins són els seus objectius de futur per a la Facultat?
Personalment, sóc molt simple, però alhora molt ambiciós, amb els objectius. Vull dir que el que hauria de pretendre la Facultat és que els alumnes tinguin una molt bona docència, ja que estem aquí, fonamentalment, per formar metges, i el que hem d’aconseguir és que els metges surtin ben formats. Això no vol dir que m’hagi fixat aquest objectiu perquè pensi que no es formen bé, sinó que el que hem de buscar és formar-los encara millor, i aquest repte sempre l'hem de tenir present.
Un altre repte és millorar en la recerca tant com sigui possible. Sense una bona recerca no es pot fer una bona docència. Cal potenciar la recerca translacional, és a dir, intentar connectar molt més l’àmbit de la recerca bàsica amb el de la recerca clínica i ajudar en les relacions entre la Facultat i els hospitals. Hem d’estar sempre junts, els grans hospitals universitaris i la Facultat de Medicina. Això és absolutament necessari si volem avançar en recerca i si volem que els nostres alumnes surtin ben preparats.
Un altre objectiu és consolidar dos nous ensenyaments, Ciències Mèdiques Bàsiques (formació d’investigadors en l’àmbit de la biomedicina) i Enginyeria Biomèdica. Constitueixen dos reptes en els quals hem posat tota l’esperança d’excel·lir, ja que disposem del millor àmbit possible, l’entorn salut. Aquest fet indubtablement afegeix un plus de garantia d’èxit i de qualitat a aquests dos graus.També volem oferir i racionalitzar l’oferta de màsters, un aspecte en què la Facultat de Medicina és també de les més destacades en el seu espai perquè disposa dels millors professionals pel fet de formar part d’instituts de recerca de gran qualitat i de centres hospitalaris de gran prestigi.
Finalment, un altre dels reptes és donar l’empenta definitiva per acabar les obres de la Facultat.
Un dels canvis que li ha tocat assumir és la implantació de l’espai europeu d'educació superior. De quina manera influeix aquest nou sistema en els estudis que ofereix la Facultat?
Respecte als estudis de Medicina, el Pla Bolonya no representa introduir gaires canvis de fons, però potser sí de forma. A Medicina ja fa molt temps que donem molta importància a la pràctica clínica, perquè l’objectiu principal és ensenyar «l’ofici». En els darrers quatre anys de la carrera hi ha un gran component de docència clínica i això és un dels punts clau de Bolonya. És cert que el que es demana ara és variar una mica la metodologia, fer més avaluació continuada i disminuir les classes magistrals, o tenir en compte els grups petits, els seminaris, les pràctiques, etc., però l’essència no cal canviar-la. Potser el que cal modificar en certa manera és la mentalitat del professorat per adaptar-se a aquesta nova metodologia docent i acceptar criteris d’acreditació de la qualitat de la docència.
Com valora el fet que la Facultat estigui dividida en tres campus?
És un punt molt positiu. Tenir tres campus —Medicina-Clínic August Pi i Sunyer, Ciències de la Salut de Bellvitge i Sant Joan de Déu—, amb la potencialitat dels tres grans hospitals universitaris amb el mateix nom, implica que els nostres alumnes puguin gaudir d’aquests tres hospitals de gran qualitat, la qual cosa representa que la seva distribució per fer l’aprenentatge de la medicina es pot dur a terme amb bones oportunitats de contacte amb el pacient. Sense cap mena de dubte, és una gran sort. També tenim la col·laboració de vuit hospitals més de prestigi reconegut que indubtablement són necessaris per donar la docència clínica. A més, disposem de 22 centres d’atenció primària. Tot plegat forma una xarxa immensa de centres i de professorat per a l’ensenyament de la medicina, cosa que és un privilegi. Encara que des del punt de vista administratiu sigui complex, aquest és un problema menor.
Com creu que ha canviat la imatge del metge en la societat?
És evident que fins a mitjans del segle XX la visió que la societat tenia del metge era la d’una figura de gran prestigi professional i social, a qui poques vegades es discutia l'opinió i les decisions que prenia. D'altra banda, el metge tenia una visió del pacient molt paternalista. Això ha anat canviant en els darrers temps, i és lògic que canviï, ja que amb els avenços tecnològics els pacients cada vegada són més coneixedors de la seva malaltia. És el que s’anomena síndrome del pacient informat, aquell que constantment planteja dubtes i demana explicacions sobre qualsevol aspecte que afecti la seva salut o sobre qualsevol tractament que se li plantegi.
Tot plegat, juntament amb el canvi de legislació sobre els drets i deures dels pacients, ha fet que s’estableixi una relació basada en acords constants entre pacient i metge. Per tant, a l'hora d’iniciar un tractament s’ha de donar la informació i el metge té l’obligació d’aconsellar, però la decisió final la pren el pacient. No és com abans, que el que deia el metge era indiscutible. Ara, per sort, cadascú ha de tenir la seva responsabilitat. Aquest canvi en la manera de relacionar-se amb el pacient s’ha d’ensenyar durant els estudis de Medicina, i de fet al llarg de l’ensenyament de grau ja es forma els alumnes en les habilitats comunicatives i en la manera de comportar-se amb els pacients.
