Jordina Sales
30/12/2011
L’arqueòloga Jordina Sales ha obtingut el Premi Memorial Josep Barberà i Farràs, que atorga la Societat Catalana d’Arqueologia, per un treball derivat de la tesi doctoral llegida enguany a la UB. La investigadora ha estat guardonada per l’obra Arqueologia de les seus episcopals tardoantigues al territori català, on ubica les seus episcopals de la Catalunya actual abans de la invasió musulmana. La recerca dóna lloc a un esquema cronològic que permet teoritzar sobre quan i com es produeix la introducció del cristianisme en aquest territori.
Abans de la irrupció musulmana, en el territori de l’antiga província Tarraconensis, com a resultat de les reformes empreses per Dioclecià, s’hi implantaren un total de 15 seus episcopals, nou de les quals, és a dir, més de la meitat, es troben localitzades a l’actual circumscripció de Catalunya (Tarraco, Barcino, Gerunda, Ilerda, Egara, Ausa, Dertosa, Emporion i Vrgellum). Ara bé, malgrat que es té notícia històrica d’aquestes seus, nuclis representatius del poder, les seves restes arqueològiques i arquitectòniques són, en general, minses i difícils d’identificar, com també problemàtiques d’interpretar. El treball de Jordina Sales reuneix les dades disponibles per a cadascuna de les seus, sobretot les de caràcter arqueològic, i fa un assaig de restitució topogràfica per tal d’oferir un panorama general de l’estat de la qüestió. La finalitat última de l’estudi és obtenir una visió àmplia d’una realitat urbana encara poc coneguda que es va produir durant l’antiguitat tardana a Catalunya: la cristianització de les ciuitas com a conseqüència directa d’un profund canvi estructural en l’imperi romà.
Els moments cronològics clau pel que fa a la constitució o visibilització de les seus episcopals es poden classificar en l’esquema següent: abans de l’any 313 les seus episcopals es localitzaven extramurs, en àrees funeràries, o intramurs però sense cap construcció arquitectònica específica; entre el 313 i el 380 les seus episcopals s’ubiquen intramurs, però en zones molt marginals i properes a les muralles; finalment, a partir del 380 es creen nous edificis per a les seus episcopals intramurs, al centre de la ciutat. Si aquest model cronològic s’aplica a les restes arqueològiques conegudes deTarraconensisoriental, ens adonem que la major part de seus episcopals estudiades podrien ser bastant més antigues del que ens diu la primera dada documental coneguda, ja que gairebé totes s’ubiquen intramurs i molt a prop de les muralles. En aquelles seus de les quals no es disposa de documentació arqueològica relativa al grup episcopal, es fa palès que la catedral o l’església major d’època posterior —que molt probablement deu ser la continuació de l’anterior— s’ubica, significativament, dins del perímetre de muralles de la ciutat romana. La idea final és que la ciutat cristiana es gesta a partir de Teodosi, i així es documenta a les seus episcopals tardoantigues que es van implantar al territori de l’actual Catalunya. Així, la primera gran monumentalització dels antics grups episcopals catalans i el veritable punt d’acceleració per a la ciutat cristiana és un procés que no es comença a produir fins a la fi del segle iv, i que comença a ser una realitat visible en la topografia urbana a partir del v.
Aquest treball premiat per la Societat Catalana d’Arqueologia deriva de la tesi Edilícia cristiana hispana de l’antiguitat tardana: la Tarraconensis, que van dirigir els professors de la UB Francesc Tuset i Josep Vilella, i amb la qual Jordina Sales es va doctorar cum laude el febrer passat. El tribunal en va destacar la tasca ingent, minuciosa i acurada, i el valor personal a l’hora d’afrontar la recerca. El treball presenta els resultats d’anys d’investigació, que se sumen a excavacions i publicacions, i proposa la identificació i l’estudi de l’edilícia cristiana dels segles iv-viii, una recerca exhaustiva que abraça no solament la província Tarraconensis, sinó també el conjunt d’Hispània. També com a fruit de la tesi doctoral, aquest mes de desembre Jordina Sales ha publicat un article a la Revista d’Arqueologia de Ponent,en què aventura la hipòtesi que l’amfiteatre de la Barcelona romana es trobava just a l’espai que avui ocupa l’església de Santa Maria del Mar.
