El treball, que es pot aplicar per protegir aus amenaçades per un brot infecciós, es basa en lʼestudi de la resposta immunitària en poblacions de baldriga cendrosa (Calonectris diomedea) davant la malaltia de Newcastle, una patologia dʼorigen víric perjudicial per als polls i per a la qual hi ha vacunes disponibles. Els resultats es comparen amb el cas de la gavineta de tres dits (Rissa tridactylai de la guatlla (Coturnix coturnix). )
Anticossos materns: de la mare al pollet
Tal com explica el professor González-Solís, «és el primer treball que estudia la transferència maternal dʼimmunoglobulines en aus de llarga esperança de vida. Les immunoglobulines són transferides a través del rovell de lʼou, i així ajuden a protegir els pollets dels patògens que infecten la població. És un procés molt similar a la transferència dʼanticossos a través de la placenta durant la gestació en el cas dels mamífers». En lʼestudi, els experts han comparat la resposta immunitària dels pollets que procedien de femelles vacunades en relació ambfemelles que no ho havien estat.
Els científics sʼhan sorprès de la llarga vida mitjana que tenen els anticossos en pollets de baldriga cendrosa de femelles vacunades prèviament. En el cas de la guatlla o la gavineta de tres dits, la vida mitjana és de cinc dies. En contrast, en els pollets de la baldriga, «la vida mitjana de les immunoglobulines és de 25 dies. Això vol dir que, 40 dies després, els anticossos encara aporten cobertura immunitària i milloren la supervivència de les cries davant els brots infecciosos», assenyala González-Solís. El que els experts no entenen encara és «el mecanisme que permet aquesta extraordinària persistència dels anticossos al llarg de tants dies», apunta lʼinvestigador de la UB.
Una estratègia al límit de la supervivència
La baldriga cendrosa és, com lʼalbatros, un cas extrem en el compromís entre qualitat i quantitat de descendents: és una espècie molt longeva, que retarda la maduresa sexual fins als set anys, té una taxa de reproducció molt baixa, una forta inversió en cura parental i una gran supervivència en lʼetapa adulta. Com que el seu hàbitat de cria natural són les illes oceàniques, a grans distàncies del continent, aquestes aus no sʼexposen a lʼacció de depredadors. «Ara bé, un brot infecciós en una colònia dʼaus oceàniques podria tenir efectes devastadors», remarca González-Solís.
«Sense la pressió selectiva de la depredació —continua— el temps de cria pot ser més llarg, i els pollets poden dotar-se dʼun sistema immune més robust. En aquest escenari evolutiu, la transferència materna dʼanticossos ha de ser més efectiva i permanent en el temps per donar protecció als pollets durant el període de creixement, i això és el que confirma el nostre treball de recerca». Els resultats indiquen que, en el cas dʼun brot epidèmic, seria més eficient protegir la població vacunant les mares i no els pollets, una estratègia que estalviaria a les cries haver de forçar una resposta immunitària quan tenen pocs dies de vida.
Albatros: unes espècies també en perill
Com qualsevol ocell colonial, els albatros, unes aus marines que també nidifiquen en illes oceàniques, són molt vulnerables a possibles brots epidèmics. Mitjançant una modelització demogràfica, els autors del treball també analitzen els efectes de la vacunació en dues espècies dʼalbatros amenaçades davant dʼun possible brot: lʼalbatros dʼAmsterdam (Diomedea amsterdamensis) i lʼalbatros clarorinc (Thalassarche chlororhynchos). En aquestes espècies de llarga vida —que també tenen cura de les cries durant un període prolongat—, la causa principal de mortalitat és el còlera aviari, una malaltia infecciosa causada pel patogen Pasteurella multocida, un bacteri que provoca infeccions del sistema respiratori i esquelètic. Segons els autors, en el cas dʼun brot epidèmic dʼorigen víric, la vacunació de femelles adultes podria ser un factor clau per estabilitzar la població dʼalbatros i facilitar la recuperació demogràfica de la colònia en el seu hàbitat natural.
Més informació:
