Medalla d'Or de la Generalitat per al filòleg Antoni M. Badia i Margarit i lʼhistoriador Josep M. Ainaud de Lasarte

La Medalla dʼOr de la Generalitat de Catalunya és la màxima distinció honorífica que atorga lʼExecutiu per reconèixer les persones i els col·lectius que amb la seva aportació hagin prestat serveis rellevants, destacats, eminents o extraordinaris a Catalunya en els àmbits polític, social, econòmic, cultural o científic.

Antoni Maria Badia i Margarit (Barcelona 1920) va estudiar inicialment a la Mútua Escolar Blanquerna, dirigida per Alexandre Galí, que li va infondre la preocupació pel llenguatge. Llicenciat en Filologia Romànica per la Universitat de Barcelona (1943), també es va formar als Estudis Universitaris Catalans. El 1948 es va convertir en catedràtic de Gramàtica Històrica de la Llengua Espanyola a la UB, i el 1977, de Gramàtica Històrica Catalana. La seva rellevant activitat acadèmica ha contribuït a la formació dʼuna escola dʼinvestigadors.

El professor Badia i Margarit ha fet recerca en lʼàmbit de la lingüística històrica, sobretot catalana, i sʼha dedicat a la dialectologia, primer de la llengua aragonesa i després de la catalana. Especialitzat en geografia lingüística, va participar intensament en les tasques inicials de lʼelaboració de lʼAtles lingüístic del domini català. Lʼonomàstica ha estat un altre dels seus centres dʼinterès, amb una atenció especial als elements botànics de la toponímia.

La comparatística, la història de la lingüística, les relacions del català amb les llengües veïnes i alguns aspectes de sociologia lingüística han estat igualment objecte de la seva recerca i són parcialment recollits a Llengua i cultura als Països Catalans (1964). Des del punt de vista sociolingüístic, La llengua dels barcelonins (1969) és la seva obra més rellevant, amb repercussions generals dins la romanística.

Són importants, a més, dues obres de síntesi en castellà, Gramática histórica catalana (1951) i Gramática catalana (1962). I cal esmentar títols com La llengua catalana ahir i avui (1973), Ciència i passió dins la cultura catalana (1977), La formació de la llengua catalana. Assaig d'interpretació històrica (1981) o Llengua i poder (1986). El 1994 va publicar la valuosa Gramàtica de la llengua catalana. Descriptiva, normativa, diatòpica, diastràtica.

Ha estat responsable de lʼequip català de PatRom (Patronymica Romanica), projecte que té lʼobjectiu dʼelaborar un diccionari dels llinatges romànics i que coordina la Universitat de Trèveris (Alemanya). Dirigeix la revista Estudis Romànics i ha presidit lʼAssociació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, el Grup Català de Sociolingüística i la Societat de Lingüística Romànica. El 1986 va ser president del Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana.

Badia i Margarit va ser rector de la UB entre el 1978 i el 1986 i és doctor honoris causa per les universitats de Salzburg, Tolosa de Llenguadoc, Sorbona, Perpinyà, Illinois, Rovira i Virgili, Illes Balears i Alacant, a més del Knox College nord-americà. També és membre de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i de lʼInstitut dʼEstudis Catalans, del qual va presidir la Secció Filològica.

El professor Badia i Margarit ha estat reconegut, entre dʼaltres, amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat (1986), el Premi Fundació Catalana per a la Recerca (1996), la Medalla dʼOr al Mèrit Científic de lʼAjuntament de Barcelona (1999) i el Premi dʼHonor de les Lletres Catalanes (2003).

Ainaud de Lasarte (Barcelona, 1925) va estudiar en dues institucions pedagògiques de referència: lʼEscola Montessori de lʼAjuntament de Barcelona i lʼInstitut Escola de la Generalitat. El 1952 es va llicenciar en Dret per la Universitat de Barcelona. En aquest marc, va ser membre dʼorganitzacions com Miramar, la Federació Nacional dʼEstudiants de Catalunya o el Front Universitari de Catalunya. El 1948 va fundar la Societat Catalana dʼEstudis Jurídics, Econòmics i Socials, filial de lʼInstitut dʼEstudis Catalans, i el 1974, poc abans dʼiniciar-se la Transició, va participar en la fundació del Grup dʼAdvocats Demòcrates.

Entre els aspectes més destacables de la seva trajectòria professional cal esmentar la seva contribució al coneixement del primer president de la Mancomunitat de Catalunya, Enric Prat de la Riba, i dʼaltres figures emblemàtiques de la vida catalana, com Francesc Macià, Francesc Cambó, Ventura Gassol o Lluís Domènech i Montaner. La seva obra abasta altres centres dʼinterès, com es reflecteix, per exemple, als volums Símbols de Catalunya (1978), El llibre negre de Catalunya (1996), Ministres catalans a Madrid (1996), Mestres que han fet Catalunya (2002) o Barcelona, anys trenta (2005).

A banda de la seva tasca com a divulgador de la història i la cultura catalanes des de diversos mitjans de comunicació i com a conferenciant, el professor Ainaud de Lasarte va ser diputat al Parlament de Catalunya en la primera legislatura, membre de la Diputació Permanent de la cambra i de les comissions de Justícia, Dret i Seguretat Ciutadana i de Política Cultural (1980-1984). També va ser regidor de lʼAjuntament de Barcelona del 1987 al 1990, mandat durant el qual va ocupar la presidència del districte de lʼEixample.

Actualment, està estretament vinculat a nombroses entitats i institucions, entre les quals destaquen Òmnium Cultural, lʼAteneu Barcelonès, lʼAteneu Enciclopèdic Popular, lʼAssociació dʼEscriptors en Llengua Catalana, la Societat Catalana de Pedagogia, la Fundació Joan Maragall, la Fundació Carles Pi i Sunyer, la Fundació Maria Aurèlia Capmany, la Fundació Baruch Spinoza, Amics de la Ciutat, Amics de lʼInstitut Escola o la Casa Museu Prat de la Riba.

Ha estat reconegut amb guardons com el Premi dʼHonor Jaume I (1994), la Medalla President Macià de la Generalitat de Catalunya (2000) i la Medalla dʼHonor de la Ciutat de Barcelona (2006).