El centenari de la teoria de la deriva continental dʼAlfred Wegener, en lʼacte dʼinauguració de curs de la Facultat de Geologia

El científic alemany Alfred L. Wegener (1880-1930), autor de la teoria de la deriva continental.
El científic alemany Alfred L. Wegener (1880-1930), autor de la teoria de la deriva continental.
(10/10/2012)

El 6 de gener del 1912, el científic alemany Alfred L. Wegener (1880-1930) feia pública la hipòtesi de la deriva continental durant la reunió anual de la Societat Geològica Alemanya a Frankfurt. Segons Wegener, fa uns dos-cents milions dʼanys hi havia un supercontinent gegant a la Terra (Pangea) que es va anar fragmentant fins a originar els continents tal com els coneixem avui dia. Les idees de Wegener, publicades el 1912 a les revistes Geologische Rundschau i Petermanns geographische Mitteilungen i en el seu llibre Formació dels continents i els oceans (1915), són el punt de partida dʼun autèntic canvi de paradigma en el món de la geologia: la teoria de la deriva continental. Les hipòtesis de Wegener sobre el desplaçament dels continents, força controvertides i discutides a lʼèpoca, van obrir el camí cap a la tectònica de plaques (1968), una autèntica revolució científica per comprendre els processos sobre la dinàmica interna de la Terra i la distribució biogeogràfica a tot el planeta.

El científic alemany Alfred L. Wegener (1880-1930), autor de la teoria de la deriva continental.
El científic alemany Alfred L. Wegener (1880-1930), autor de la teoria de la deriva continental.
10/10/2012

El 6 de gener del 1912, el científic alemany Alfred L. Wegener (1880-1930) feia pública la hipòtesi de la deriva continental durant la reunió anual de la Societat Geològica Alemanya a Frankfurt. Segons Wegener, fa uns dos-cents milions dʼanys hi havia un supercontinent gegant a la Terra (Pangea) que es va anar fragmentant fins a originar els continents tal com els coneixem avui dia. Les idees de Wegener, publicades el 1912 a les revistes Geologische Rundschau i Petermanns geographische Mitteilungen i en el seu llibre Formació dels continents i els oceans (1915), són el punt de partida dʼun autèntic canvi de paradigma en el món de la geologia: la teoria de la deriva continental. Les hipòtesis de Wegener sobre el desplaçament dels continents, força controvertides i discutides a lʼèpoca, van obrir el camí cap a la tectònica de plaques (1968), una autèntica revolució científica per comprendre els processos sobre la dinàmica interna de la Terra i la distribució biogeogràfica a tot el planeta.

En el marc de la commemoració del centenari de la teoria de la deriva continental dʼAlfred Wegener, lʼAula Magna de la Facultat de Geologia de la UB, adscrita al campus dʼexcel·lència internacional Barcelona Knowlege Campus (BKC), va acollir la inauguració del curs acadèmic 2012-2013 el  dimecres 10 dʼoctubre, a les 12 hores, amb un acte presidit pel degà, el Dr. Lluís Cabrera, que va recordar lʼimpacte científic de les revolució­nàries idees del científic alemany en el món de la geologia i les ciències de la Terra.

 
La deriva continental: els continents en moviment
 
Quines eren les idees vigents sobre lʼevolució geològica de la Terra al començament del segle XX? Per què les idees de Wegener van ser rebutjades pels geòlegs nord-americans? La deriva continental, és una teoria autèntica? Com van evolucionar les idees mobilistes fins a lʼorigen de la tectònica de plaques? Aquests són alguns punts del debat científic que van abordar-se a la conferència «La deriva continental de A. Wegener: lo que significó en su tiempo y como antecedente de la tectónica de placas» (12.15 h), a càrrec del geòleg i filòsof Evaristo Álvarez, especialista en història de la geologia i doctorat per la Universitat dʼOviedo amb una tesi sobre filosofia de les ciències de la Terra.
 
Álvarez, que ha dedicat una atenció especial a lʼanàlisi de la construcció històrica de la geologia, és autor de diversos treballs com ara Epistemología y gnoseología de la deriva continental, sobre su aceptación y de su rechazo (Enseñanza de las Ciencias de la Tierra, 2012), la traducció de lʼobra  Protogea de Leibniz (2006), i la Filosofía de las ciencias de la tierra. El cierre categorial de la geología (2004). En la ponència, Álvarez va explicar el significat de la hipòtesi de la deriva continental de Wegener en la construcció de la geologia, lʼimpacte que va tenir en el seu temps i com a antecedent de la tectònica de plaques.
 
La tectònica de plaques: una revolució científica per al segle XX
 
A les 13 h, Xavier Le Pichon, professor honorari del Col·legi de França va impartir a xerrada «Plate tectonics forty-five years later». Lepichon, un dels pioners de la tectònica de plaques, va proposar el primer model de tectònica de plaques el 1968 a partir dels fonaments establerts principalment per Harry H. Hess (1962), Robert Dietz (1961), Fred Vine i Drummond Matthews (1963) i J Tuzo Wilson (1965). És coautor, amb Jean Francheteau i Jean Bonnin, del llibre Plate tectonics (1973), considerada durant molts anys lʼobra de referència sobre aquest tema. La tectònica de plaques, que descriu els mecanismes del desplaçament de les plaques litosfèriques sobre lʼastenosfera, representa un gir copernicà en la comprensió dels fenòmens en la geologia del segle XX. Durant lʼacte a la Facultat de Geologia, el professor Le Pichon va analitzar la tectònica de plaques com un paradigma amb una extraordinària capacitat dʼintegrar coneixements de diverses disciplines dins el món de la geologia (sismologia, geodèsia, tectònica, etc.) amb exemples com ara el del terratrèmol que va assolar la regió de Tohoku al Japó lʼ11 de març del 2011.