Idiomes
Cercador
Serveis
Notícies
Antonio López: «Continuo treballant perquè encara necessito l’exercici de l’art per sentir-me viu»
Guanyador del Premi Príncep d’Astúries de les Arts el 1985 i del Velázquez d’Arts Plàstiques el 2006, Antonio López és el màxim representant del realisme madrileny.
La seva obra, d’aire intemporal i d’un gran virtuosisme tècnic, el converteix en un dels artistes de més prestigi internacional i més admirats del panorama artístic espanyol actual.
L’artista Antonio López i el professor Miquel Quílez, director del Departament de Pintura de la UB que organitzava les jornades.
Guanyador del Premi Príncep d’Astúries de les Arts el 1985 i del Velázquez d’Arts Plàstiques el 2006, Antonio López (Tomelloso, Ciudad Real, 1936) és el màxim representant de l’anomenat realisme madrileny. La seva obra se centra en la representació realista d’éssers i objectes, partint sempre de la realitat visual i oscil·lant entre espais d’intimitat i de misteri, amb una intensa densitat psicològica.
Al llarg de més de seixanta anys de trajectòria artística, Antonio López ha desenvolupat una obra d’aire intemporal i d’un gran virtuosisme tècnic que el converteix en un dels artistes de més prestigi i més admirats del panorama artístic espanyol contemporani. Actualment, el Museu de Belles Arts de Bilbao acull una gran retrospectiva de la seva obra. La mostra, coproduïda amb el Museu Thyssen-Bornemisza de Madrid, reuneix de manera equilibrada una selecció de pintura, dibuix i escultura, els tres gèneres als quals ha consagrat el seu geni.
El 12 de desembre passat, Antonio López va visitar la Facultat de Belles Arts de la UB per oferir la conferència «El artista y la enseñanza del arte». Ho va fer en el marc de les VI Jornades Predoctorals del programa de doctorat La Realitat Assetjada: Posicionaments Creatius, que organitza el Departament de Pintura de la UB, dirigit pel professor Miquel Quílez.
Es va iniciar en la pintura als 13 anys per influència del seu oncle —el també pintor Antonio López Torres— i ara ja n’ha fet 75… Què l’impulsa a continuar pintant?
Efectivament, pinto des de fa més de seixanta anys. Vaig començar el 1949, amb 13 anys, i no em plantejo jubilar-me, no hi veig cap motiu. Continuo treballant perquè encara necessito l’exercici de l’art per viure, no solament com un mitjà de vida, sinó principalment per sentir-me viu.
Per sentir-se viu?
Sí. L’art m’aporta molt. Aquell sentiment que és una cosa bona per a mi no ha desaparegut amb el pas dels anys.
En una entrevista a El País el juny passat, vostè deia: «Ha estat dolorós fer-me a mi mateix». Ha estat complicada la seva relació amb la pintura?
Sí, crec que això ho poden dir gairebé tots els pintors. És com una relació llarga amb una persona: hi ha moments millors, moments pitjors, moments molt dolents… Però si continues amb aquesta relació és perquè hi ha alguna cosa important que és positiva per a tu i que necessites. Amb tot, els problemes te’ls trobaràs sempre.
Què intenta plasmar en la seva obra? Quin sentiment vol despertar en l’espectador?
La visió de certes coses, en relació amb d’altres, em commou i de vegades em produeix molta impressió. Intento transmetre en la pintura la impressió que em provoquen certes coses perquè, al capdavall, l’art és això: fas el que sents com a reflex de la teva experiència, i després això passa als altres. I finalment, com si fos una mena de miracle, hi ha un grup de persones, d’espectadors, que ho entenen, ho valoren i ho estimen.
La visió de certes coses, en relació amb d’altres, em commou i de vegades em produeix molta impressió. Intento transmetre en la pintura la impressió que em provoquen certes coses perquè, al capdavall, l’art és això: fas el que sents com a reflex de la teva experiència, i després això passa als altres. I finalment, com si fos una mena de miracle, hi ha un grup de persones, d’espectadors, que ho entenen, ho valoren i ho estimen.
Diuen de vostè que és perfeccionista i metòdic fins a l’extrem —en reiterades ocasions ha reclamat a clients obres ja venudes per retocar-les. A què és degut?
Crec que intentar fer bé la feina és una actitud que comparteix moltíssima gent: banquers, escombrariaires… Aquest amor per fer la feina tan bé com es pugui és un fet, una actitud natural en algunes persones, no en totes. Hi ha gent a qui no li importa, però a mi m’importa molt. Encara que jo no en diria meticulositat.
En fi, cal intentar fer bé la feina per respecte als altres i perquè em sembla més interessant… És més emocionant, menys avorrit, fer-la bé que no pas fer-la d’una manera rutinària.
Entre les seves obres més reconegudes hi ha les set vistes de la Gran Vía de Madrid —set quadres de format gairebé quadrat que són set vistes del carrer centenari a diferents hores del mateix dia: l’1 d'agost. Pocs pintors tenen una obra amb la qual se’ls identifiqui tant. Això li agrada o el molesta?
Crec que és un fet natural. És a dir, si un pintor és conegut ho és, sobretot, per certes obres. Passa amb Velázquez, Picasso…, amb qualsevol artista que em vingui al cap. Sempre hi ha un nucli d’obres en què penses quan es parla d’aquesta persona. Però això no vol dir que siguin les millors, simplement són les que la gent ha retingut més fàcilment.
Vostè defensa la llibertat com a font màxima de la creativitat. Se sent més lliure ara que quan era jove?
Tots desitgem la llibertat, desitgem dur a terme el que somiem. Sembla una aspiració natural de les persones, els animals i tots els éssers vius. Una altra cosa és fins on tens energia per lluitar… Energia i sentit comú per lluitar i fer realitat el que vols aconseguir. Hi ha vegades que has de pactar, has de transigir i fer coses en les quals no acabes de creure per poder seguir endavant.
Quina opinió té sobre les polítiques culturals a Espanya? Creu que fomenten la creació artística?
Tinc la impressió que ara hi ha moltíssimes més ajudes i més suport que fa quaranta anys. Hi ha moltes facultats de Belles Arts, moltes galeries on es pot exposar… També hi ha prou gent disposada o interessada a comprar.
El fet que actualment hi hagi onze o dotze facultats de Belles Arts a Espanya, quan en la meva època —i d’això fa més de cinquanta anys— només n’hi havia quatre i el nombre d’alumnes era probablement quatre vegades més baix que ara, permet veure fins a quin punt ha augmentat el suport perquè cada cop hi hagi més gent que s’iniciï en l’art. Passa, però, que hi ha tantes persones que hi volen tenir accés que el suport no serà mai suficient. De vegades, també s’empren malament aquestes ajudes, es distribueixen malament, però de fet n’hi ha.
Vostè també és docent universitari. Què els diria als alumnes que es volen dedicar a la pintura, a l’art en general?
Que comencin i que vagin a la universitat. És un bon espai perquè estaran ben acompanyats, trobaran persones que els donaran suport, que els ajudaran i que els faran el camí més fàcil.
D’altra banda, la sort també és molt important, així com la sort de tenir aptituds, perquè no tothom que comença té les mateixes qualitats… Si una persona en té moltes, li diria que tingués paciència i perseverança. Però hi ha gent que no en té i que se li ha de dir: «Abandona, perquè patiràs tant que no et compensarà».
Però seria a aquestes persones a qui caldria ajudar i formar-les, no?
Crec que és a l’inrevés, fixa’t. Crec que cal intentar obrir la mina que té or. És a dir, cal ajudar la gent que té aptituds per a l’art, perquè són pèrdues realment tristes quan es produeixen, i passa en molts casos.
El que no val per a la pintura potser val per a una altra cosa. Per què cal que sigui pintor? La societat necessita moltes activitats per poder caminar, no? Necessita bons cuiners, bons modistes, bons escombrariaires, bons metges… Estem molt necessitats de coses i algú les ha de fer. El que passa és que mai n’estàs del tot segur. Pot semblar que una persona no val i que després valgui molt. Però si això es pogués mesurar i n’estiguessis segur, li faries un favor enorme a la persona que no té facultats si li diguessis: «Segueix pintant si t’agrada, però troba una altra forma de supervivència».
Per acabar, quin consell donaria als artistes emergents?
Doncs penso que han de lluitar, perquè cadascú té una dosi de capacitat per fer-ho. En general, aquesta dosi per lluitar és més gran com més interès et desperta el tema. Si per tu és molt interessant, pots arribar a donar-hi fins i tot la vida.
Potser també t'interessa
- Segueix-nos:
Dos Campus d’Excel•lència Internacional
Footer
- © 2011 Universitat de Barcelona
- Contacte
- Perfil del contractant
- Mapa del web
- Avís legal